El Gran Incendi de Londres

Quan Londres encara enterrava les víctimes de l'epidèmia de pesta més gran de la seva història, un terrible incendi va castigar la ciutat fins a deixar-la totalment arrasada. Viatgem fins als dies del sinistre, enmig de la desesperació i la lluita dels seus habitants contra el foc

Detall d'una pintura del Gran Incendi de Londres d'un artista desconegut
Detall d'una pintura del Gran Incendi de Londres d'un artista desconegut
1 de juny del 2003 a les 00:00
Autor
Núria Barba
Assessor
Xavier Gil
Guardar a favorits

El soroll era eixordador, com un huracà, con la mar en una tempesta, com un tro espantós i inacabable. L'aire tenia una resplendor ataronjada, com d'aurora, gairebé fluorescent, que es podia veure des d'Oxford, a 90 quilòmetres. Centenars de milers de persones veien astorades i impotents com les flames engolien implacables la ciutat de Londres, sense poder fer res per a aturar-ho. Era la matinada del diumenge 2 de setembre del 1666 i la capital d'Anglaterra desapareixia sota el foc del Great Fire, el 'Gran Incendi'.

Tots els qui tenien un vaixell havien arreplegat el que havien pogut i s'havien refugiat al Tàmesi, on pul·lulaven centenars d'embarcacions. Aviat, però, una dutxa de gotes de foc els va començar a ruixar i van haver de travessar cap a la riba sud, a l'impopular barri de Southwark, o sortir de la ciutat. Les guspires van propagar el foc a d'altres punts de la ciutat i es van encendre nous fronts. Els qui no havien pogut sortir pel riu es concentraven, presos del pànic, als camps de la rodalia de Londres i esperaven angoixats el desenllaç de la catàstrofe.

Una ciutat insalubre

Londres tenia fama de ser una de les urbs més brutes de l'època. Un ambaixador estranger la definia com una ciutat "pudent i la més fastigosa del món". Segons l'historiador Asa Briggs, "era un centre comercial ric", però "bigarrada, insalubre i perillosa, coberta permanentment per un negre pal·li de fum". Entre el 1650 i el 1750 el seu creixement demogràfic va ser negatiu de manera continuada, fins al punt que, a la dècada dels setanta i vuitanta del segle XVII, l'alta mortalitat de la capital va arribar a contrarestar el creixement de tot Anglaterra.

Quan l'incendi es va declarar, la ciutat encara enterrava les últimes víctimes de l'epidèmia de pesta negra més dura de la seva història. Els primers casos s'havien detectat la tardor del 1664, però les autoritats, en una mostra patent d'ineptitud, van reaccionar com si res. Només quan la pesta va començar a afectar les classes altes, van espantar-se de veritat. La Cort, encapçalada pel rei Carles II, va traslladar-se a Oxford, i tothom que va poder va fugir de la ciutat. Entre aquesta multitud hi havia l'escriptor Daniel Defoe, que va deixar el seu testimoni escrit, l'any 1722, en el llibre Diari de l'any de la pesta, i el científic Isaac Newton, que es va refugiar a Lincolnshire, on va desenvolupar una part fonamental de la seva recerca.

A Londres, els empestats eren tancats en llars comunes, o se'ls recloïa a casa amb les seves famílies, es tapiaven portes i finestres, es marcava la casa amb una creu roja i s'hi posava un sentinella. El setembre del 1665 la pesta va arribar a la seva màxima virulència i es van comptabilitzar fins a vuit mil defuncions setmanals. Com que als cementiris no hi cabia ningú més, milers de persones van haver de ser enterrades en fosses comunes, com la de Mount Hill, a Goswell Road, on actualment hi ha un aparcament. Als carrers hi havia tant de silenci que se sentia córrer el riu i fins i tot hi creixien males herbes. A les cruïlles s'encenien fogueres perquè el fum dissimulés la fortor dels cossos putrefactes. L'epidèmia va començar a remetre la tardor del 1665, però, segons el registre oficial, l'agost del 1666 encara va causar trenta-sis morts. En total, cent mil persones van morir a causa de la pesta; és a dir, un de cada sis habitants de la ciutat.

Una gran foguera

Llavors, veient les flames, molts londinencs estaven convençuts que l'incendi era un altre càstig diví pels pecats d'una ciutat que encara no feia ni vint anys havia donat suport a la decapitació del rei Carles I (1649), però que feia sis anys havia tancat l'etapa republicana asseient al tron el seu fill, Carles II (1660). Tots els esforços per a fer volar cases amb pólvora, per a crear tallafocs i les corredisses dels bombers amb el seu típic crit de "hi, hi, hi!", van ser inútils. Els motors o ginys, unes màquines que amb només deu homes bombaven tanta aigua com cinc-centes persones amb galledes, tampoc no havien servit de res. L'estiu havia estat molt sec i, en conseqüència, la fusta de les cases i la palla de les teulades cremava com una teia, atiada per un fort vent del sud-est, i l'estructura desordenada de la ciutat entorpia la mobilitat dels bombers.

Després de quatre dies d'incendi, les flames havien cremat cinc sisenes parts de la capital d'Anglaterra

No obstant la magnitud de l'incendi, el nombre de víctimes va ser molt baix: oficialment només van morir sis persones. Així doncs, l'impacte va ser sobretot econòmic, urbanístic i psicològic. Cases, esglésies, edificis públics, magatzems comercials, pubs... tot va passar pel mateix sedàs. Ni la catedral de Saint Paul, que estava en obres coberta de bastides de fusta, no en va escapar. Segons testimonis dels fets, els carreus explotaven i s'esmicolaven, el sostre de plom es va enfonsar i es va fondre en un riu incandescent que corria per Ludgate Hill. Els crits de la gent, que corria esperitada, eren esgarrifosos; les cases dels rics eren assaltades i fins i tot els animals semblaven folls. Samuel Pepys va escriure al seu diari que "els pobres coloms eren poc inclinats a abandonar la llar i es quedaven volant pels balcons i finestres fins que se'ls cremaven les ales i queien a terra". No és estrany que amb aquest ambient d'exaltació ràpidament es busqués algun culpable de la desgràcia. Els rumors apuntaven als republicans, els francesos, els holandesos o els papistes (els catòlics). El pànic va provocar escenes tan macabres com el linxament d'una vídua que van considerar culpable perquè duia pollets al davantal, que la gent va prendre per boles de foc. Però realment l'incendi havia començat a la fleca Farryner, del Pudding Lane, i la versió oficial dels fets, publicada a la London Gazette, va ser que "tot plegat ha estat el resultat de la mala sort o, per a ser més exactes, de la dura mà de Déu damunt nostre, a causa dels nostres pecats, que ens ha mostrat el seu judici terrible".

L'au fènix reneix

La ciutat va estar en flames quatre dies, fins que es va produir el miracle: el vent va girar i va començar a bufar cap al riu i el foc es va acabar extingint. Les flames havien destruït cinc sisenes parts de la ciutat. Els londinencs més curiosos van endinsar-se ràpidament a la zona zero tan aviat com es van apagar les flames. L'espectacle que van trobar era dantesc. L'urbanista John Evelyn ho descrivia així: "Vaig enfilar-me per les piles de runa fumejant i sovint no sabia ben bé ni on em trobava; Londres era, però ja no és". El terra encara era calent, els portals i les finestres de ferro estaven tots fosos, les pedres calcinades eren d'un blanc brillant, i l'aigua de les fonts bullia.

Aquesta vegada, les autoritats no se'n van rentar les mans. El mateix rei Carles va encapçalar la lluita contra el foc, va organitzar l'ajuda als camps de refugiats i es va implicar de ple en la reconstrucció de la ciutat. De forma immediata es va constituir un consell de sis savis per a coordinar el macroprojecte i un tribunal d'incendis per a dirimir les disputes sobre la propietat. El principal planificador de la ciutat va ser l'arquitecte i urbanista Sir Christopher Wren, membre del Consell, autor, entre d'altres projectes, de la nova catedral de Saint Paul (1675). Wren va planificar un Londres amb grans avingudes i places, però les seves propostes idealistes van topar amb els interessos dels propietaris urbans, que no volien perdre l'oportunitat d'especular amb el preu del sòl.

Segons l'historiador Peter Ackroyd, "la ciutat, com sempre, es va reafirmar a si mateixa, seguint les seves antigues línies topogràfiques" i va tornar a ser un nucli atapeït, de carrers sinuosos i estrets. Des del punt de vista de la demografia, després de l'incendi es va produir una regeneració del teixit social. Milers de londinencs que ho havien perdut tot van emigrar cap al camp o cap a les colònies americanes; però riuades de manobres, venedors ambulants, mossos, oportunistes i emprenedors en general van arribar i van aportar energia renovada a una ciutat exhausta de tantes tragèdies. Wren va immortalitzar la memòria del Gran Incendi erigint l'obelisc conegut com The Monument (1677), un dels punts preferits pels turistes que passegen pel Londres actual.

Carles II, un rei contradictori

Carles II (1630-1685) va regnar a Anglaterra des del 1660 fins a la seva mort. Amb la seva pujada al tron es va restaurar la monarquia, després que el seu pare, Carles I, fos decapitat el 1649 i s'instaurés la república. El 1660 el Parlament li va oferir la corona, però li va impedir bastir una monarquia absoluta a l'estil francès. Durant la pesta va fugir a Oxford i va continuar amb la vida de luxe. En canvi, durant l'incendi va encapçalar les tasques d'extinció, s'encarregà de l'avituallament dels refugiats i es va implicar activament en els projectes de reconstrucció de la ciutat.