John Lloyd Stephens: l'home que va comprar una ciutat maia per 50 dòlars

El 1839, els exploradors Stephens i Catherwood van decidir anar a buscar les ciutats misterioses que, segons els textos dels colonitzadors espanyols, s'amagaven a la selva de l’Amèrica Central

Restes de la ciutat de Copán
Restes de la ciutat de Copán
1 de febrer del 2010 a les 01:05
Guardar a favorits

L ondres, 1836: en un club distingit, dos homes s’acaben de presentar gràcies a un conegut comú. John Lloyd Stephens és nord-americà, i es troba camí de casa després d’un llarg viatge que l’ha dut de punta a punta d’Europa i a l’Orient Mitjà; Frederick Catherwood, anglès, havia recorregut gairebé els mateixos països pocs anys abans. Si no fos perquè són ben educats, gairebé s’entrebancarien amb la passió que senten quan parlen de la bellesa de ciutats com Istanbul, de les noves troballes arqueològiques de Roma o de com serà de meravellosa l’Esfinx el dia que hi espolsin la sorra que la manté mig enterrada al desert.

L’americà és un advocat sense vocació que comença a fer-se un nom com a explorador i autor de llibres de viatges; l’anglès és un arquitecte i il·lustrador, i ha fet plànols i dibuixos d’alguns dels monuments arqueològics més importants del món. Tots dos estan a la trentena. Un tema porta a l’altre i acaben comentant els llibres que han llegit sobre ciutats misterioses amagades a la selva de l’Amèrica Central, plenes de tresors extraordinaris i ídols estranys que esperen el dia de tornar a veure la llum. Hi ha qui ha dit que les van construir potser els fenicis, d’altres defensen que van ser les deu tribus perdudes d’Israel, i d’altres les atribueixen a uns éssers mítics.

Amb un mig somriure, per no semblar ingenus, comenten que sona massa fantàstic per ser cert; però quan veuen aquella lluïssor als ulls de l’altre, s’adonen que per a tots dos és un repte igual d’irresistible. Estan tocats pel desig de conèixer el món de primera mà. Tres anys després de la primera trobada, o sigui el 1939, Stephens i Catherwood van salpar de Nova York a bord del bergantí Mary Ann, decidits a buscar les ruïnes d’aquestes ciutats desconegudes. Stephens anava ben proveït de material per escriure un diari; Catherwood portava els estris necessaris per dibuixar, inclosa una càmera lúcida (vegeu el desglossat), a més d’instruments topogràfics per fer plànols. No tenien bitllet de tornada a casa.

Ambaixador en un país efímer

Vint dies després ja eren a Belize. Stephens quedà meravellat per la ciutat, i la trobà tan bonica com Venècia i Alexandria. Li va xocar la normalitat amb què els negres participaven de la vida pública de Belize, tot i que s’esforçava a veure amb bons ulls els costums dels països que visitava. Així, quan els convidaven a esmorzar a casa d’un comerciant i li assignaven un lloc entre dos mulats, escrivia: “Alguns dels meus paisans haurien vacil·lat a ocupar-lo, però jo no. Tots dos anaven ben vestits i eren educats i cortesos”. Als Estats Units, l’esclavitud encara era vigent i no es va abolir fins el 1865, vint-i-sis anys més tard…

Si els van rebre amb distinció fou perquè eren forasters rics, però sobretot perquè Stephens va arribar-hi com a ambaixador especial dels Estats Units amb l’objectiu de negociar un tractat comercial. Feia anys que estava compromès amb el Partit Demòcrata, i el president Martin Van Buren l’havia designat per representar el seu país a les anomenades Províncies Unides d’Amèrica Central. Era un honor dubtós, perquè els seus antecessors havien mort en el càrrec, i l’Estat en si estava a punt de desaparèixer per donar lloc a Guatemala, Costa Rica, Hondures, Nicaragua i el Salvador, després d’una transició que no era precisament pacífica. De fet, tots els territoris que van visitar els dos amics es trobaven en un moment de gran inestabilitat. A les Províncies Unides hi havia guerra civil i d’emancipació nacional, i a Mèxic hi havia tensions amb els Estats Units per raons territorials i de poder intern. Però els exploradors ja estaven curats d’espants i, d’alguna manera, aquests confl ictes els van alliberar d’haver-se de dedicar a tasques de representació. Els líders de l’Amèrica Central ja tenien prou feina amb les seves lluites, i així ells van poder fer el que realment els agradava: explorar.

La primera ciutat maia que van buscar va ser la de Copán. En sabien poca cosa, tret del que havien llegit de textos dels colonitzadors espanyols, d’algun viatger i de les referències vagues que en feien els habitants dels pobles veïns, sobre algun ídol de pedra a la selva... Aquests retalls havien picat la curiositat dels dos homes, encara que es consideraven escèptics, i confessaven estar “més moguts per la il·lusió que per una esperança realista de trobar-hi meravelles”.

Mig amagades per la malesa, hi havia les restes d’una ciutat estranya i antiga: una piràmide, escalinates, figures esculpides i un ídol amb un rostre terrorífic

Per aquella terra, el seu mitjà de transport habitual van ser les mules: en portaven cinc, una per a cadascun d’ells, una per al seu criat Augustin, i dues per a l’equipatge. L’expedició la completava un mulater i alguns ajudants, la majoria joves indígenes. I amb aquest equip van arribar a Copán, la mínima expressió d’un poblet, dominat per una gran hacienda: la del cacic local Don Gregorio. Un home que es va esforçar a ser l’excepció del viatge pel que fa a l’hospitalitat. Després de rebre’ls amb hostilitat, va acceptar d’acollir-los a casa seva, però assegurant-se que se sentissin ben incòmodes. Stephens, de sang més calenta, hauria volgut buscar un altre jaç; però Catherwood li va demanar que tingués paciència, que no els convenia tenir males relacions amb aquell petit dictador.

A cops de matxet selva endins

El matí del segon dia se’ls va presentar José, un guia per anar a les ruïnes. Amb ell, les mules i els mínims embalums van travessar camps de blat de moro, que eren, evidentment, propietat de Don Gregorio, i després es van haver d’obrir camí entre la vegetació per poder passar. Van avançar penosament durant una estona i, de cop, van veure una paret de pedra imponent que semblava molt antiga. El cor els va començar a bategar: potser les pistes eren certes! El problema és que els en separava un riu cabalós; travessar-lo semblava impossible: era massa ample, profund i d’aigües ràpides. El guia va voltar amunt i avall, buscant un gual. I per sort, una mica més avall va trobar un punt prou baix per poder fer un petit pas amb branques que van tallar al moment. Entrebanc superat.

Els homes, amb els peus mullats, van lligar les mules a uns arbres i es van enfilar al mur per unes pedres grosses que els feien d’escala. A cada graó l’emoció creixia, i aquella il·lusió vaga començava a convertir-se en certesa. Perquè ho podien veure amb els seus ulls: mig amagades per la malesa, hi havia realment les restes d’una ciutat estranya i antiga: una piràmide; escalinates i grans patis; figures esculpides; frontals plens de detalls... Una de les coses que més els va cridar l’atenció era el famós ídol de què parlaven els veïns, una columna alta molt decorada per tot arreu i amb un gran rostre terrorífic en una de les cares. Darrere seu, un altre bloc de pedra esculpit amb figures i símbols, aparentment un altar. No donaven l’abast, necessitaven mil ulls: hi havia restes pertot arreu. Va escriure Stephens: “amb un interès potser més viu del que mai no vam sentir a les ruïnes d’Egipte, vam seguir el nostre guia que, a vegades perdent el seu camí, amb cops vigorosos de matxet, ens va obrir camí cap a un bosquet on, entre peces mig enterrades, vam veure catorze monuments del mateix tipus i aspecte [que l’altar], amb dissenys més elegants, i alguns amb un treball d’artesania igual que els millors monuments dels egipcis”. La majoria estaven empresonats per lianes i branques, i un d’ells tenia “una arbreda creixent al voltant, fent-li ombra i amortallant-lo com a cosa sagrada; en la quietud solemne dels boscos, semblava una divinitat que plorés el poble desaparegut”.

Els únics sons que trencaven la quietud d’aquesta ciutat enterrada eren la xerrameca dels lloros i els xiscles dels micos que es movien a la part alta dels arbres. Era el primer cop que en veien, i a Stephens li van semblar “esperits errants que vigilaven les ruïnes dels seus antics habitants”. Van pujar les escales de la piràmide, a la meitat de la qual hi havia, desplaçat per la força de les arrels, un cap colossal. Un cop a dalt, a la terrassa, es van asseure a terra, sota l’ombra de dos grans arbres. La calor i la humitat eren terribles, però els dos amic sentien ben poc la suor que els regalimava pel front i els xopava la camisa. Només podien mirar astorats el seu entorn i sentir l’encant i el misteri que tenia. Ells havien vist món, eren exploradors experts, i coneixien amb detall l’obra d’algunes de les civilitzacions més importants del món. Sabien que allò que tenien davant no era qualsevol cosa. Com deia Stephen: “En les ciutats en ruïnes d’Egipte o de la llargament oblidada Petra, els estrangers coneixen la història del poble que les va construir. Amèrica, diuen els historiadors, va ser poblada per salvatges; però els salvatges mai no haurien pogut construir aquestes estructures ni tallar aquestes escultures. Vam preguntar als indis qui ho havia fet, i la seva buida resposta va ser ‘¿Quién sabe?’”.

Uns gringos ben estrambòtics

Aquelles restes, efectivament, feia molts anys que ningú no les havia tocades. Havien viscut èpoques de gran esplendor, entre els segles III i X. Després, alguna gran catàstrofe encara desconeguda havia somogut l’imperi Maia i ho havien abandonat tot d’un dia per l’altre, deixant que la malesa cobrís tots els rastres de la seva civilització. En el segle XIX, de maies, encara en quedaven —eren els habitants de la zona—, i continuaven parlant la mateixa llengua, però cap d’ells no recordava el llenguatge dels jeroglífics ni eren conscients de les joies dels seus avantpassats que amagava la jungla. Durant els seus viatges, Stephens i Catherwood van topar gairebé sempre amb la indiferència dels indígenes. Encara més: sovint els prenien per excèntrics, cosa de gringos rics amb idees estrambòtiques. Dos anys després de visitar Copán, Stephens refl exionava: “Era estrany i gairebé increïble que en presència de monuments tan extraordinaris, els indis no els dediquessin ni tan sols un pensament passatger. El gran nom de Moctezuma, que ha arribat molt lluny, fins als indis d’Hondures, mai no ha arribat a les seves orelles”. Però els indígenes no eren els únics que vivien d’esquena a aquell passat. Els colonitzadors i els governants posteriors tampoc no van valorar aquells tresors.

Els indígenes no eren els únics que vivien d’esquena a aquell passat. Els colonitzadors i governants posteriors tampoc no van valorar aquells tresors

Després de l’emoció de la descoberta, va arribar l’hora de fer feina. Stephens volia estudiar les restes i Catherwood era el responsable dels dibuixos i plànols. Però ni un ni l’altre no podien treballar. Catherwood, amb els peus enfangats per la pluja recent, i dibuixant amb guants per protegir-se dels mosquits, estava de mal humor. El dibuix se li resistia, fins i tot utilitzant la càmera lúcida. No tenia prou perspectiva ni la comoditat que necessitava per culpa de la vegetació. Stephens també ho tenia difícil per desplaçar-se i fer-se una idea de les estructures. La cosa no rutllava: necessitaven tallar arbres i desbrossar, i per això van tornar al poble i van contractar una colla de treballadors.

Això els va portar problemes, perquè semblava que a alguns els van oferir més diners dels que habitualment pagava Don Gregorio, i a l’home se li va acabar la paciència amb els forasters. Stephens i Catherwood ja no vivien a la seva hacienda —els van acollir els amos d’una cabana precària, on tenien una hamaca i un llit fet de restes de blat de moro—, de manera que Don Gregorio els va anar a buscar. I va treure les urpes. Els va fer saber que era l’amo de les terres on hi havia les ruïnes, i que si hi volien anar, necessitaven el seu permís.

Dietes a canvi d'una ciutat mil·lenària

A ells els calien almenys dues setmanes de feina, i no estaven disposats a renunciar-hi, amb tot el que els havia costat arribar fins allà. I de cop, a Stephens se li va acudir una solució inesperada: comprar el terreny sencer. Com a ambaixador del seu país, el Govern dels Estats Units li pagava les despeses de l’estada. I si l’Estat on l’havien enviat desapareixia per moments, què millor que gastarse les dietes a salvar una ciutat mil·lenària? Don Gregorio, que veia les ruïnes com una nosa, hi va estar d’acord. I així va ser com John Lloyd Stephens es va convertir en el propietari d’una ciutat misteriosa, de més de mil anys, per només cinquanta dòlars.

Després de tretze dies de treballar a Copán, van prosseguir l’expedició per la selva cap al nord, i després de cinccents quilòmetres van arribar a les esplèndides ruïnes de Palenque i Uxmal. Sens dubte, els dos companys havien vist superades les seves esperances més esbojarrades.

Stephens i Catherwood van fer dos llargs viatges en terres maies durant gairebé tres anys, amb un parèntesi de temps en què van haver de tornar a casa perquè el dibuixant s’havia posat greument malalt. Van recórrer quarantaquatre jaciments (com Kabah, Labná o Chichén Itzá), alguns dels quals no havien estat descoberts mai abans, i tota la documentació que van generar —descripcions, interpretacions, plànols, dibuixos— van ser elements clau perquè el món conegués de manera realista les restes de l’esplendorosa civilització maia. Van publicar dos llibres molt extensos i amb esplèndides il·lustracions, un per a cada viatge, que van impactar tant la societat científica com els lectors generals.

Se’ls anomena els pares de l’arqueologia maia, però també els podríem anomenar els pares de la literatura d’aventures reals. O, simplement, els viatgers que van comprar la ciutat mil·lenària de Copán.

Els protagonistes
Dos homes, un destí... i moltes peripècies

John Lloyd Stephens era fill d’una família rica de Nova York, molt ben connectat als cercles de poder. Va estudiar dret, però va exercir pocs anys, perquè el que més l’atreia era veure món. Va fer el seu primer viatge el 1823 a Illinois, recentment incorporat als Estats Units i encara en lluita entre pioners i indígenes. Després d’això, ja oblidada definitivament l’advocacia, va passar dos anys per Europa i fins a Jerusalem, Egipte i l’antiga Aràbia Pètria. Mentre va ser fora, va escriure desenes de cartes a casa, que es van publicar i el va convertir en un autor famós. Després de les expedicions a l’Amèrica Central, i de tornar a tastar l’èxit gràcies als llibres que va dedicar a narrar les seves descobertes, va fer carrera en els negocis en aquella zona: va ser un dels fundadors (i després president) de la Companyia del Ferrocarril de Panamà. Va morir de paludisme el 1852, als quaranta-set anys.

Fortuna i dissort

La història de Frederick Catherwood és paral·lela, però amb menys fortuna. Ell també venia de família benestant, en aquest cas londinenca, i tenia una bona formació: havia estudiat arquitectura i dibuix, i a més de l’anglès parlava l’àrab, el grec, l’italià, i llegia l’hebreu. Durant deu anys va viatjar per les dues ribes de la Mediterrània, i per l’Orient Mitjà. Va participar en les excavacions del Fòrum de Roma, i va ser el primer occidental a dibuixar amb detall la Cúpula de la Roca de Jerusalem. També es va veure seduït per la tecnologia, i paral·lelament als dibuixos va fer servir el daguerreotip al viatge a Yucatán. Encara que els seus dibuixos de les ruïnes maies ara siguin emblemàtics, Catherwood va ser molt menys conegut que el seu company. Com ell, també va seguir el camí dels negocis després de les seves exploracions conjuntes, però no va tenir gaire sort. Va participar en una empresa minera de Califòrnia —era l’època de la Febre de l’Or— que va passar una greu crisi. Quan s’hi dirigia per avaluar-ne la situació, va morir en un accident entre dos vaixells, el 1856. Tenia cinquanta-cinc anys.