La llegenda del 'Hunley'

En la guerra civil americana entre els estats del Nord, presidits per Abraham Lincoln, i els del Sud, un submarí creat per Horace L. Hunley va tenir els seus minuts de glòria en enfonsar, per primer cop en la història, un vaixell de guerra

Una pintura coetània de Conrad Chapman conservada al Museu de la Confederació de Richmond que mostra el submarí 'Hunley'
Una pintura coetània de Conrad Chapman conservada al Museu de la Confederació de Richmond que mostra el submarí 'Hunley'
1 d'abril del 2010 a les 00:00
Autor
Daniel Gomà
Guardar a favorits

El 1863 va quedar clar que la Confederació no podia guanyar la guerra civil que mantenia amb la Unió, presidida per Abraham Lincoln des del 1861. Després de la derrota del Sud a la batalla de Gettysburg a l’estiu, els exèrcits del Nord començaven a penetrar amb fermesa en territori enemic. D’altra banda, els onze estats confederats patien les conseqüències del Pla Anaconda, un bloqueig naval sobre la costa atlàntica des de Virgínia fins a Texas (en total uns 5.600 quilòmetres) amb l’objectiu d’estrangular financerament la Confederació. La conseqüència va ser la paralització de l’activitat comercial i de la venda de cotó, la principal base econòmica dels estats del Sud.

A les acaballes del 1861, els problemes econòmics eren evidents. Encara que la creació de vaixells més lleugers, petits i ràpids, permetés esquivar ocasionalment el bloqueig, tots els intents de la Confederació de trencar-lo van fracassar davant de la superioritat de la flota d’Abraham Lincoln. Els confederats, mancats d’una flota capaç d’enfrontar-se amb la Unió amb un mínim de possibilitats, van provar de desenvolupar un aparell que pogués navegar sota l’aigua i atacar un vaixell enemic col·locant, per exemple, una bomba al seu casc. Aquests aparells, els submarins, ja havien estat utilitzats sense èxit als EUA en el passat. De fet, durant la primera part de la guerra civil ambdós bàndols n’havien impulsat la creació, però cap no havia entrat mai en combat.

Entre els sudistes més fervents i amb més odi envers la Unió destacava Horace L. Hunley, un empresari del cotó amb importants contactes econòmics. Amb la col·laboració de dos enginyers navals —James McClintock i Baxter Watson—, Hunley havia aconseguit, en el passat, crear alguns submergibles per a la Confederació, però sense cap èxit remarcable. Els dos enginyers, establerts a Mobile (Alabama) i amb el suport econòmic de Hunley i altres empresaris sudistes, van dissenyar el 1863 un nou submarí. Aprenent dels errors del passat, van crear un aparell de dimensions més reduïdes. El nou submergible mesurava uns 12 metres de llarg per 1,20 d’alt, i 92 centímetres d’ample. La seva capacitat era per a vuit persones.

Fet d’acer i amb una capa d’aquest metall de gairebé deu centímetres de gruix, a la part superior hi havia dues petites escotilles amb una finestra en ambdós costats per permetre una millor il·luminació interior. A la part superior també hi havia dues torretes que feien la funció de periscopi, mentre que a cada costat destacava una petita ala per facilitar la navegació. Aquest prototip permetia una immersió més ràpida, però es movia propulsat per la força humana: set tripulants haurien d’asseure’s en un banc de fusta i fer girar una llarga manovella de nanses angulades. Aquest giny faria funcionar l’hèlix i mouria l’artefacte. El vuitè tripulant, el capità, seria l’encarregat de dirigir el submarí.

Provant, provant

La construcció de la nau va acabar el juliol del 1863. La primera prova feta a la badia de Mobile va consisitir a remolcar una mina cap a un blanc, submergir-se abans de l’explosió i emergir després fora del radi d’impacte. Després de comprovar la viabilitat de la maniobra, es va procedir a desplaçar l’aparell a Charleston, a Carolina del Sud, l’estat que havia liderat la secessió i en les proximitats del qual hi havia Fort Sumter, el fort de la Unió que havien atacat els confederats el 12 d’abril del 1861, iniciant la guerra civil. Allà, es va prometre als seus creadors una prima de 100.000 dòlars (al voltant d’1,6 milions de dòlars en l’equivalent actual) si aconseguien enfonsar el New Ironsides o el Wabash, dos dels vaixells insígnia de la Unió que participaven en el bloqueig de la ciutat.

 

Ara bé, cal tenir en compte que, tot i les millores portades a cap, el grau de perill per a la dotació de l’aparell era altíssim. Així, en una de les operacions de prova a Charleston, un dels tripulants va accionar accidentalment el control d’immersió i el submarí es va inundar perquè les dues escotilles eren encara obertes. Cinc homes hi van morir. Afortunadament per a la Confederació, el submarí va ser recuperat i, una vegada reparat, es van reprendre les

pràctiques. Però durant el primer combat simulat que va dur a terme, el submarí se’n va anar de nou al fons del mar. Aquest accident va comportar la mort dels seus vuit tripulants, entre ells el mateix Hunley, que va oblidar-se de tancar una vàlvula del tanc de llast, cosa que va omplir d’aigua l’aparell. De nou, la Marina confederada va aconseguir recuperar l’aparell i posar-lo un altre cop en servei. En honor al seu creador, el submarí va passar a dir-se oficialment H. L. Hunley.

Objectiu: enfonsar el ‘housatonic’

Una vegada va quedar clar que estava preparat per a la missió, el Hunley va entrar oficialment en combat davant les costes de Charleston la nit del 17 de febrer del 1864. Com a comandant de la nau va ser designat el tinent George E. Dixon. Al seu costat hi anaven set voluntaris més, que s’havien preparat durament els mesos anteriors. La missió era certament perillosa. Caldria navegar gairebé a cegues durant diverses milles fins a arribar a l’objectiu, amb una tripulació exhausta perquè —recordem-ho— el Hunley era de propulsió manual. A més, els dos conductes d’aire no funcionaven bé i l’oxigen no estava en les millors condicions. D’altra banda, tots els tripulants eren conscients que si es produïa un accident i el submarí s’enfonsava, no hi hauria cap possibilitat de rescatar-los. I tot això sense tenir en compte la possibilitat que la mina que transportava, plena amb quaranta quilos d’explosius altament volàtils, no explotés abans del previst.

El ‘Hunley’ era de propulsió manual, havia de navegar gairebé a cegues i transportava quaranta quilos d’explosius

L’objectiu de la missió era el vaixell de la Unió Housatonic, de tres pals i una longitud de 61 metres, ancorat a uns cinc quilòmetres de la costa de Charleston. Amb una tripulació de 155 homes entre mariners i oficials, el vaixell participava en el bloqueig de Charleston des del 1862 i era un dels que bombardejava amb més freqüència la ciutat. La idea era transportar la mina fins al costat del vaixell i deixar-la anar a fi que hi impactés. I tot això amb el temps suficient perquè el Hunley pogués fugir de l’escena.

Aquell capvespre, el Hunley va penetrar en les aigües de l’oceà Atlàntic. Segons testimonis escrits, alguns guaites del Housatonic van veure amb sorpresa com uns llums s’aproximaven cap al vaixell per sota l’aigua. Es tractava de la il·luminació d’espelmes i una llàntia del Hunley, el resplendor de les quals es veia a través dels vidres de les escotilles. La sorpresa no els va permetre reaccionar a temps i, pocs minuts abans de la nou de la nit, una violenta explosió va sacsejar el Housatonic que, en cinc minuts, es va enfonsar. Tot i això, només cinc homes hi van morir. La resta van anar a parar a les fredes aigües de l’oceà, d’on van ser rescatats per vaixells de la Unió.

Després de l’explosió del Housatonic, el Hunley hauria d’haver retornat a la seva base al port de Charleston. Tanmateix, el submarí no va tornar. Segons sembla, després de l’acció, el tinent Dixon va sortir per una de les escotilles i va fer senyals a la guàrdia confederada a l’illa de Sullivan amb un llum fosforescent de color blau. D’aquesta manera assenyalava la seva posició i comunicava l’èxit de la missió. La resposta dels vigilants costaners va ser encendre una foguera a fi d’orientar-lo en el seu retorn al port.

Ara bé, després d’això no es va saber res més del Hunley ni dels seus tripulants. Indubtablement, el submergible s’havia enfonsat. Però quina va ser la causa d’aquest fatal desenllaç? Entre les teories que van circular durant anys destaca la que explica que el submarí se n’havia anat al fons de la mar a causa del remolí format per l’enfonsament del vaixell de la Unió. O la que diu que el Hunley es trobava a una distància molt curta en el moment de l’explosió de la mina i, per això, va ser víctima de l’ona expansiva. Tanmateix, si alguna d’aquestes dues teories fos certa, el tinent Dixon mai no hauria fet els senyals amb la llum blava...

Potser no sabrem mai amb total certesa quina va ser la causa de l’enfonsament del Hunley i de la mort de tots els seus tripulants. Tot i això, segons els estudis portats a cap després de la recuperació del submergible l’any 2000, la hipòtesi més probable és que la tripulació morís per falta d’oxigen al cervell en haver romàs massa temps dins del submarí. En les proves fetes abans de la missió s’havia determinat que el Hunley podia estar submergit dues hores i mitja com a màxim abans d’emergir perquè la tripulació pogués respirar aire fresc. Però el submarí degué romandre més temps del degut al fons de l’oceà.

Per què no va emergir a temps?

Però tot això ens porta a un altre interrogant: per què el submarí no va emergir a temps? Una de les hipòtesis més acceptades defensa que el Hunley, després d’enfonsar el Housatonic i d’haver fet els senyals de llum, se’n va anar voluntàriament al fons de l’oceà per tal d’evitar tot el trànsit marítim, ja que l’àrea es va omplir de vaixells de la Unió per rescatar els supervivents i cercar els responsables de l’atemptat. Dixon i els seus companys probablement van esperar que tot es calmés, però quan van voler pujar a la superfície ja era massa tard.

La hipòtesi més probable és que la tripulació va morir per falta d’oxigen al cervell per haver romàs massa temps dins del submarí

Una altra teoria sosté que el submarí, que pesava set tones i mitja, va poder enfonsar-se a causa de l’excés de pes i de la impossibilitat de bombar l’aigua necessària per emergir. En aquest cas, la tripulació hauria estat conscient de la seva mort imminent. Una darrera hipòtesi, sorgida després de l’estudi detallat del submarí, suggereix l’impacte amb un vaixell.

Alguns testimonis van assenyalar que en el moment de fer el senyal amb la llum blava, el submergible es trobava a prop d’una nau de la Unió, el Canandaigua, que acudia al rescat dels tripulants del Housatonic. Encara que el Hunley estigui en bon estat, s’hi han detectat talls en la part posterior d’estribord que es creu que podrien ser causats per l’impacte de l’hèlix del vaixell unionista. Si l’hèlix hagués colpejat la popa del submergible, explicaria per què el timó va ser trobat sota del submarí.

La desaparició del ‘Hunley’

En aquest sentit, el xoc amb el Canandaigua hauria passat desapercebut per a la dotació d’aquest últim, però per al Hunley hauria estat letal. Així, el timó s’hauria esquinçat i hauria quedat penjant. Aquest incident hauria portat l’aparell a un terrible final: sense poder controlar la direcció, el submarí hauria navegat sense rumb fix durant uns minuts fins a dipositar-se suaument en el llit marí.

Sigui com sigui, la desaparició del Hunley no va fer sinó engrandir la seva llegenda. En els mesos següents va córrer el rumor que havia enfonsat altres vaixells unionistes en altres parts de la costa confederada. A la pràctica, encara que no s’hagués enfonsat, el seu servei durant la guerra hauria estat inútil, ja que la Confederació estava condemnada a morir. Un any exacte després de l’operació contra el Housatonic, el 17 de febrer del 1865, tenia lloc la caiguda de Charleston, i el 9 d’abril la rendició de les últimes tropes confederades posava fi a la guerra de Secessió, la mateixa guerra que havia fet néixer el Hunley i que l’havia vist morir. En el seu curt servei, el submarí havia ocasionat l’enfonsament d’un vaixell enemic i la mort de cinc soldats de la Unió, però amb el preu d’emportar-se també la vida del seu principal impulsor i de vint voluntaris confederats. Com va dir el general sudista Pierre Beauregard després del segon accident de l’aparell: ”És més perillós per a aquells que el manegen que per a l’enemic”.

Malgrat tot, el Hunley va ser el primer submergible que va enfonsar un vaixell, convertint-se d’aquesta manera en el primer submarí de guerra que va aconseguir l’objectiu per al qual va ser creat. Però no va ser fins al primer gran conflicte mundial, cinquanta anys més tard, que el veritable poder militar dels submarins es va poder veure amb total claredat. Els submarins es convertirien en el malson dels vaixells durant els grans conflictes del segle XX. Però aquesta és una altra història.