El foc de gra

“El Pretendiente, perseguido por nuestros valientes, ha dejado los campos de Guissona sembrados de cadáveres, armas, caballos, prisioneros y efectos, abandonando sus posiciones en una completa derrota (...). La acción duró de las nueve de la mañana a las siete de la tarde, sin duda es la salvación de Catalunya.”

13 de juny del 1837

Jorba (Anoia). Amb aquestes paraules, el corresponsal de la Gaceta de Madrid signa el comunicat d’una batalla que havia tingut lloc el dia abans, entre vinyes, espigues i alzines, en uns camps remots, banyats per un torrent insignificant. El combat va suposar la primera gran derrota de les tropes carlines enfrontades amb l’exèrcit isabelí, una de les batalles campals més importants i més èpiques a la Catalunya del segle XIX, i encara una de les més desconegudes: el foc de Gra.

Un mes abans

Lizarra-Estella. Des de Navarra, el pretendent carlí al tron espanyol Carles Maria Isidre de Borbó ha decidit marxar al capdavant de les tropes que han de conquerir Madrid i acabar amb el poder de Maria Cristina, regenta d’Isabel, considerada hereva després de la mort de Ferran VIII (1833). Però abans decideix passar per Catalunya, on li asseguren que un gruix de forces fidels se sumaran entusiàsticament al seu exèrcit.

Amb l’arenga “Europa os contempla atónita”, el Pretendent marxa amb un exèrcit de dotze mil soldats i mil set-cents llancers. Entre ells, molts voluntaris europeus, aristòcrates prussians, francesos i austríacs, que veuen en la causa carlina la trinxera contra el liberalisme que travessa Europa i que amenaça anorrear els valors immutables de l’altar i el tron. Al riu Arga, troben el primer contratemps. Allà, l’artilleria queda abandonada perquè les barcasses no la poden sostenir. El 24 de maig, a Osca, derroten quinze mil homes de l’exèrcit isabelí. I, dies més tard, a Barbastre, un xoc nou amb les forces defensores de la reina torna a caure del costat dels carlins.

Després d’ambdues victòries, amb la moral ben alta, les tropes de Carles Maria Isidre de Borbó s’instal·len a la zona del Somontano (Osca). Allà reben el representant de la Junta de Catalunya, el brigadier Bartomeu Porredon, conegut com el Ros d’Eroles. L’arribada dels oficials catalans causa enrenou, especialment entre els aristòcrates, astorats per l’abillament dels soldats, la diversitat d’uniformes, barrets i muntures, i, molt especialment, per la imatge del capitost, que “semblava més un cerveser bàvar que un cap de partida espanyol”, segons recorda el general Felix Lichnowsky, príncep prussià. El brigadier acudeix per demanar a les tropes que es desplacin a Solsona: l’acaben de conquerir els fidels carlins i hi romanen vint-itres batallons delerosos de posar-se sota el seu comandament suprem. “El pueblo se sublevará en masa a su presencia”, assegura.

Durant quatre dies, el debat a la cort reial és intens. Uns són contraris a acceptar la proposta del representant de la Junta de Catalunya, tenen pressa per anar cap al Maestrat i unir forces amb el general Cabrera, el comandant en cap de les forces carlines en aquella zona. La manca d’avituallament, les dificultats orogràfiques i certa desconfiança vers els catalans també són arguments de pes per no traslladar-se. Finalment, un cercle proper al Pretendent, format per clergues i funcionaris, guanya la disputa i s’aprova l’avenç cap a Catalunya.

4 de juny

El gruix de l’Expedició Reial torna a emprendre la marxa. Arriba al Cinca i es divideix per travessar el riu. Un cop més, les petites gavarres dificulten la maniobra i debiliten les defenses. Aprofitant la pausa, l’exèrcit isabelí, que ha reconstituït les tropes, decideix escometre’ls: l’envestida liberal sembra el caos a la rereguarda dels expedicionaris, que pateixen mig miler de baixes.

A l’altra riba del Cinca, maniobra calmosament Ramon de Meer, capità general de Catalunya. Des de Montsó (Osca), al capdavant de quatre mil homes de l’exèrcit isabelí, planeja empènyer-los cap a un “campo conveniente para cortar sus progresos”, segons l’historiador Antonio Pirala.

7 de juny

Delmada, afamada i perseguida, l’expedició carlina entra a Catalunya per Tragó de Noguera (la Noguera). Allà recupera part de la moral quan s’hi afegeixen els dos mil homes de la divisió del Ros d’Eroles. A continuació, travessa el Montsec fins a Alòs de Balaguer, on s’hi uneix el bisbe de Lleida amb el seu seguici. Poc després, creua el Segre per Camarasa, passa per Serós i s’encarrila pels camins de Cervera, plantant el campament al llogarret de Renan.

A pocs quilòmetres, De Meer, el capità general de Catalunya, controla les maniobres des d’Agramunt. Amb la unió dels que venien perseguint l’Expedició des de Navarra i els que s’han incorporat dels Exèrcits del Nord, del Centre i de Catalunya, el militar isabelí reuneix prop de vint mil soldats. Entre ells, dos mil genets –llancers, cuirassers i hússars– i uns disset canons. La darrera setmana s’ha dedicat a hostilitzar amb escaramusses la rereguarda carlina, i els informadors li escriuen afirmant que “la facción va enteramente desmayada”. En aquest context, enen lloc les primeres desercions.

11 de juny

De Meer decideix entaular la batalla. Creua el riu Sió, s’endinsa a la Segarra i tria els turons de la serra de Sant Cristòfol per assentar-hi infanteria, cavalleria i artilleria. Als seus peus, s’estén una plana allargassada, un mosaic de camps terrassats de vinyes, oliveres i cereals, creuada sinuosament pel torrent del Passerell i esquitxada per algun bosquet d’alzines. A ponent, la vila fortificada de Guissona. A migdia, els nuclis encimbellats de Gra, Sant Martí de la Morana i la Morana.

Al capvespre, entra en escena l’Expedició Reial, comandada pel general Vicente González Moreno. La localitat de Concabella acull el quarter general, el poble de Gra allotja el reial i la infanteria es reparteix al llarg d’un front de pocs quilòmetres. Al flanc dret, se situen els batallons carlins, dividits en dues brigades sota les ordres del Ros d’Eroles i del militar Josep Borges. Sense artilleria i amb una gran carència d’avituallament, farratge, cartutxos i municions, els partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó enceten una nit “amb tristos presagis”, segons Felix Lichnowsky, príncep prussià.

12 de juny. El dia de la batalla

A les nou del matí, el foc de l’artilleria liberal incendia la brega. Acte seguit, la infanteria carlina comença a avançar amb la intenció de trencar el front. Al llarg de deu hores, la batalla es desenvolupa amb una violència extrema que tenyeix de roig les aigües del torrent. Al migdia, tement un resultat advers, el quarter reial de Carles Maria Isidre de Borbó decideix traslladar-se a un lloc menys exposat i marxa en direcció a llevant per refugiar-se a la localitat de Vicfred (Segarra).

A les dues del migdia, De Meer força l’atac, avança l’artilleria i ordena una càrrega sobre els pobles de la Morana i Sant Martí. En aquell flanc, els guerrillers carlins segueixen la seva pròpia tàctica: ràpids avenços en direcció a l’enemic, trets sobtats i replegament a la carrera. Una primera càrrega, per part dels llancers del regiment de cavalleria, baixa de la serra, envolta els pobles, escomet els carlins i trenca el front. A continuació, entra al galop el brigadier Diego de León, conegut com la Primera Lanza del Reino, que, al capdavant dels hússars i escortat per la infanteria amb la baioneta cap endavant en disposició de ferir, s’abraona i posa en retirada les tropes carlines del brigadier Bartomeu Porredon. D’aquesta manera, s’obre una bretxa al centre del camp. El prussià Von Rahden, oficial de l’Expedició, recull a les seves memòries que els carlins només van poder fer una descàrrega de fusell, abans de fugir “llençant crits salvatges” i desordenant la columna principal.

A les tres de la tarda

Els carlins ja han perdut el flanc dret. Als peus de Gra, reagrupen la infanteria i ordenen a dos batallons alabesos que avancin fins a creuar el torrent. A l’altra riba, els espera l’avantguarda liberal, formada per les divisions de caçadors i granaders de Porto, liderades pel brigadier britànic Daniel Dodgin, heroi de les batalles contra Napoleó a Egipte i a Waterloo. Les tropes del Pretendent es veuen envoltades pels regiments isabelins, que les ataquen al crit de “¡Por Isabel II y por España!”, però els carlins encara no han donat la guerra per perduda. El veterà Dodgin i el comandant polonès Joseph Urbansky cauen allà mateix, i són els oficials de rang més alt morts a la batalla de Gra. Conscients de la seva vulnerabilitat a camp obert, els carlins tornen a replegar-se a l’esquerra del tron del Passerell. La batalla es perllonga a boca de canó, baioneta i garrotada, fins que la superioritat de les forces liberals fa recular els enemics. L’atac simultani de cavalleria i infanteria al centre i al lateral dret col·lapsa la defensa i penetra a sang i foc al poble de Gra, i fa fugir els carlins en desbandada. Amb l’ordre de retirada, només uns batallons navarresos persisteixen units per facilitar la retirada desordenada del gruix de l’exèrcit. Encara avui, impactes de bala als murs del molí dels Frares, a tocar del torrent, testimonien les darreres resistències. Aleshores, comença una caça de soldats carlins que busquen recer entre murs, cabanes i regs, fugint de les temibles llances de la cavalleria isabelina; una persecució que acaba sobtadament, gràcies a l’ordre del general De Meer. Una decisió que genera descontentament entre els propis isabelins. Per exemple, el brigadier Diego De León acusa de traïdoria el seu general, per haver-li impedit continuar la persecució fins a capturar el Pretendent mateix, i abandona la tropa i es retira a Barcelona.

El final de la batalla

L’enfrontament s’acaba amb un balanç de 1.500 víctimes al bàndol carlí i un miler entre els liberals. Les tropes carlines, vençudes, marxen en direcció est, maldant per reagrupar-se, reunir-se amb Carles Maria Isidre de Borbó i conduir-lo per la vall del riu Llobregós. L’Estat Major passa la nit de la derrota a Biosca (Solsonès) i les tropes dormen al ras entre Castellfollit, Ivorra i Sant Ramon. Alhora, centenars de soldats, afamats i perduts, es dediquen a saquejar pobles i masos. Els dies posteriors, molts d’ells es lliuraran a les comandàncies de Cervera i Calaf, suplicaran l’indult i s’incorporaran a les forces, fins aleshores, enemigues.

A Biosca, l’Estat Major carlí culpa de la desfeta les divisions de Ros d’Eroles; les acusa d’indisciplinades i d’estar mancades de perícia militar. D’altres, assenyalen el general Vicente González Moreno, comandant de l’exèrcit, de ser incapaç de definir una estratègia seriosa i de deixar els carlins catalans desatesos des del primer moment i mancats de municions.

L’endemà, l’expedició carlina prossegueix la penosa marxa pel Principat. Primer, fan estada a Solsona, després, continuen pel Bages i, a continuació, després d’una nova derrota a Santpedor, reculen en direcció sud-oest fins a creuar l’Ebre a Xerta, reunir-se amb Cabrera i abandonar el Principat per no tornar-hi mai més.