La plaça Catalunya que (no) va ser

Arquitectes coneguts com Pere Falqués, Josep Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí van presentar projectes monumentals per urbanitzar el cor de Barcelona, quan encara era pràcticament un descampat. Idees que, per motius polítics o legals, no van prosperar mai

El 1889, una reial ordre autoritzava la urbanització de la plaça de Catalunya, convertida, després de la creació de l'Eixample, en el centre neuràlgic de Barcelona
El 1889, una reial ordre autoritzava la urbanització de la plaça de Catalunya, convertida, després de la creació de l'Eixample, en el centre neuràlgic de Barcelona Arxiu Brangulí / ANC
Autor
John McAulay
Guardar a favorits
A mitjan segle XIX, quan la muralla medieval encara ofegava Barcelona, l’indret que avui és la plaça de Catalunya era una esplanada de camp a tocar de la ciutat. Un espai, això sí, important: era el punt d’entrada i sortida principal. Hi coincidien el portal d’Isabel II –al capdamunt de la Rambla– i el de l’Àngel, mentre que iniciaven el seu recorregut el passeig de Gràcia i el camí a Sarrià, a més de la línia de ferrocarril fins a Molins de Rei, que s’acabava d’inaugur