Després del 18 de juliol del 1936, ‘En Patufet' va quedar en una situació estranya: era catòlica i conservadora però els seus autors eren herois per les classes populars. Com s'ho van fer per tirar endavant? I com es va anar escolant la guerra en les historietes que publicaven?

En un dels seus articles sobre la societat postmoderna dels anys noranta, el filòsof Jean Baudrillard parlava de la manera com els mitjans de comunicació ens han acostumat a anticipar els esdeveniments, i citava el cas d'un diari francès que va publicar una foto de guerra. S'hi veien uns soldats dalt d'un tanc o d'un camió, i el peu deia: "els soldats moments abans de ser abatuts pel foc enemic".

La il·lusió de la normalitat 
Als anys trenta no hi havia aquest delit d'anticipació. I per això fa tanta impressió la coberta d'En Patufet del 17 de juliol del 1936. S'hi veu un home gras, amb la seva senyora. Un conegut seu pregunta on aniran a prendre la fresca aquest estiu. L'home, que subjecta sobre el braç el ventilador que s'acaba de comprar, contesta: "No, no, aquest estiu no ens volem molestar; ens farem servir la fresca a casa. Ací porto tota la marinada de s'Agaró." Feia cinc dies que havien mort a Madrid el tinent Castillo i José Calvo Sotelo: els dos assassinats que van ser el pròleg de la guerra civil. El dibuixant Cornet va retratar una conversa de carrer: l'endemà es lluitava als carrers de Barcelona.

Aquí comença la història d'En Patufet dels anys de la guerra. Una història plena de paradoxes que en l'exposició "Patufet en guerra" organitzada pel Memorial Democràtic, hem resumit amb l'epígraf "La il·lusió de la normalitat". Després del 18 de juliol del 1936 En Patufet va quedar en una situació equívoca. D'una banda, era una revista catòli­ca i conservadora, vinculada originalment a la Solidaritat Catalana i al projecte cultu­ral de la Lliga. Per altra ban­da, els seus autors, Josep M. Folch i Torres sobretot, eren herois del catalanisme popu­lar, respectats per la gent treba­lladora. En les Pàgines viscudes hi ha sempre un cant de l'honestedat i la netedat de cor dels obrers i menestrals, enfront de la prepotència dels poderosos. Quan el fill de Folch i Torres va ser mobilitzat al front del Segre, els comissaris polítics li parlaven amb admiració del seu pare i es declaraven lectors d'En Patufet. Finalment, la publicació era una empresa comercial. Cada setmana se'n distribuïen milers d'exemplars, que dels fills passaven als pares. El 1938, segons el dietari de Folch i Torres, encara se'n venien 60.000 exemplars.

La primera reacció va ser negar que hi hagués guerra. En Patufet va seguir retratant famílies endreçades, pagesos que baixen del poble, senyors com el del ventilador, satisfets amb les seves certeses, noies que es volen casar, nois que els ofereixen una vida honesta d'esforç i treball. Però el setembre del 1936 la revista va ser intervinguda pel CENU (el Consell de l'Escola Nova Unificada que pretenia estendre un model d'escola laica, catalana, científica i renovadora).

Operació de maquillatge
Durant uns mesos la capçalera va dur la inscripció: "Empresa col·lectivitzada. CNT-UGT" [imatge de la dreta]. Però potser es va tractar més d'un paraigua per aixoplugar la revista i els seus autors, que no pas d'una intervenció executiva. Junceda va dibuixar un cotxe amb una pintada que deia CNT. Folch i Torres va fer aparèixer nens refugiats i milicians en algunes Pàgines viscudes. Tot plegat, ben poca cosa. Des de finals del 1937, la revista va anar filtrant —primer amb humor benigne i més endavant amb humor negre— totes les preocupacions de la rereguarda: la por dels bombardeigs, els problemes de proveïment, la inflació, les cues, els acaparadors, els polls i els penellons i, sobretot, la gana, que En Pa­tufet va retratar de manera brutal, amb ho­mes que han perdut vint quilos, i una escala de veïns de gent cadavèrica —en l'auca "Heus ací una historieta de la gent que està primeta".

Buscant els fets històrics que s'amaguen darrere la ficció literària he pogut connectar tres casos coneguts que s'explicaven separa­dament i sense cap connexió l'un amb l'altre. Ajuden a entendre el final tràgic d'En Patufet que va publicar el darrer número el 31 de desembre del 1938, i afecten les tres grans figures de la revista. Gaietà Cornet vivia al número 612 de la Gran Via. El 17 de març del 1938, una bomba italiana va caure sobre un camió de trilita davant del cinema Coliseum, i el dibuixant se'n va salvar pels pèls. La casa del costat va anar a terra i el seu pis va que­dar sense envans. L'octubre del 1938, el fill de Junceda, Santiago, va morir del tifus a Olot, després d'haver passat bona part de la guer­ra emboscat. En el número del 15 d'octubre, En Patufet anuncia la mort, al front de l'Ebre, d'en Jordi, el fill de Folch i Torres. Les circum­stàncies de la mort no s'han aclarit: potser fu­gia, potser el van assassinar. La il·lusió de la normalitat i el drama de la vida real.

Una eina per aprendre català
Aquesta exposició proposa un nou biaix so­bre la guerra, i obre un seguit d'interrogants. Com van viure la revolució aquells vells llui­tadors catalanistes de l'època del Cu-cut!? Què esperaven de l'entrada de Franco i què s'hi van trobar? Atrapats entre dos focs, els anys finals de Folch i Torres i Junceda són d'una tristesa desoladora. Indiferents al seu drama, els lectors de postguerra van recupe­rar els exemplars d'En Patufet del fons de l'ar­mari, hi van aprendre a llegir en català i van refer la cadena.