Per als exiliats republicans, l'Argentina era un país atractiu, tant pel seu nivell cultural i econòmic com per l'existència d'una antiga i molt activa colònia catalana. Ja abans de la guerra a Buenos Aires existien dues entitats catalanes: el Casal Català i el Centre Català. El primer s'havia fundat el 1886 i avui se'l considera el segon casal més antic dels 141 que hi ha a tot el món. De tarannà independentista i democràtic, quan va esclatar la guerra civil el Casal de seguida es va posar al costat de la Generalitat i li va donar suport financer. En acabar el conflicte, la seva Comissió d'Ajut va enviar 22.000 francs per a la Fundació Ramon Llull i l'assistència de catalans exiliats a l'Estat francès.

Però el Govern argentí anava en una altra direcció. L'aleshores president Roberto M. Ortiz no només es va afanyar a reconèixer Franco com a govern legítim, sinó que va impedir tant com va poder l'arribada d'exiliats i perseguits polítics. De fet, ja el 1930 el Govern provisional del general José F. Uriburu havia dictat un decret que regulava estrictament l'entrada d'immigrants al país.

En acabar la guerra, a aquesta política restrictiva s'hi va sumar el temor que si el país obria les portes als exiliats republicans, l'Argentina podia quedar a mercè de les ideologies comunistes i anarquistes. D'aquesta manera, mentre que Mèxic o Xile van acceptar contingents de refugiats, l'ingrés dels catalans a l'Argentina va ser més aviat escàs.

A bord del ‘Massilia'
Aquesta manca de voluntat governamental explica, per exemple, que a l'Argentina no hi arribessin pràcticament vaixells de l'exili. L'excepció seria el 'Massilia', un vaixell de passatgers que va desembarcar al port de Buenos Aires el 5 de novembre del 1939 transportant prop de 500 republicans espanyols i catalans, entre els quals destacaven el polític i escriptor Pere Coromines i la seva família. Si bé la destinació final del vaixell era Xile i la majoria dels passatgers hi estaren de trànsit cap a altres països del Con Sud, la intercessió de Natalio Botana, director del diari 'Crítica', va fer que la Casa Rosada permetés la instal·lació d'alguns membres d'aquest contingent, com el mateix Coromines.

A més, l'entrada per via terrestre des de Bolívia, el Paraguai, el Brasil, l'Uruguai i Xile, les xarxes d'exiliats i antics emigrants i la solidaritat de personalitats o partits polítics argentins favorables a la causa republicana van ser providencials per esquivar les traves administratives i permetre el flux de refugiats, sovint camuflats com a turistes. De fet, bona part dels qui van aconseguir eludir els controls van ser intel·lectuals, professionals, artistes i alguns quadres polítics que disposaven d'una xarxa de relacions prèvies. Les històries del matemàtic Lluís Santaló, els Coromines o Francesc Cambó en són bons exemples. Santaló i Pere i Ernest Coromines van disposar de l'ajuda de Rei Pastor, professor de la Universitat de Rosario, que des de la Comissió Argentina d'Ajuda a Intel·lectuals va contribuir a pagar visats i passatges i més tard va incidir en el seu ingrés al món universitari.

De Pere Coromines a Margarida Xirgu
El metge i catedràtic Joan Cuatrecasas es va servir de relacions prèvies amb metges del país i antics deixebles per aconseguir la seva instal·lació. També va tenir un paper decisiu Rafael Vehils, president de la Institució Cultural Espanyola. En tot cas, l'any 1939 a l'Argentina hi havia un miler de republicans exiliats. Entre ells, algunes personalitats destacades van ser Jaume Serra, Santiago Rubió, Pelai Sala, Jaume Pahissa, Emili Mira, Pelai Sala, Concepció Badia o Margarida Xirgu, que finalment es va establir a l'Uruguai.

Tots ells es van caracteritzar per un profund catalanisme polític i cultural que es va plasmar, en primer lloc, en l'edició de revistes que es van convertir en vehicles transmissors de la intensa activitat literària, artística i cultural de la Catalunya emigrant. Un altre exemple és la iniciativa de la Comunitat Catalana de la República Argentina que va impulsar la tradició dels Jocs Florals a l'exili, el 1941. En l'àmbit literari, el 1939, Antoni López Llausàs, fundador de la llibreria Catalònia de Barcelona, va impulsar l' Editorial Sud-americana, i un altre exiliat, Joan Merli, va crear l'editorial Posidó l'any 1942.

El llegat d'ells és innegable tant en l'àmbit acadèmic com cultural. Avui, l'Argentina és el país que té més casals catalans: setze. Segons les dades oficials, hi ha 18.390 residents argentins a Catalunya i 25.498 catalans residents a l'Argentina.

Coincidint amb el 80è aniversari de la guerra civil i amb el 200 aniversari de la Independència de l'Argentina, el conseller d'Exteriors Raül Romeva en nom del Govern de la Generalitat va posar a la Plaza Cataluña de Buenos Aires la primera pedra del monument a Companys, i una placa en reconeixement als catalans que van participar en l'emancipació del país llatinoamericà respecte a la Corona espanyola, com els comerciants Domènec Matheu i Joan Larreu, així com Blai Parera, compositor de l'himne nacional de l'Argentina. També hi va haver representació institucional catalana a les Jornades Lluís Companys de Drets Humans, i a l'acte de commemoració del 130è aniversari del Casal de Catalunya a Buenos Aires.