Després de l'allau de comentaris que hem rebut via email, facebook i twitter, hem demanat al nostre especialista, l'historiador i professor d'història moderna Àngel Casals que faci un resum de les raons per les quals defensem que Ferran el Catòlic pot considerar-se l'últim rei català, tant per la seva obra de govern com pel seu tarannà com a governant. Aquí teniu la seva resposta:
Tot i que pertanyia a la dinastia castellana dels Trastàmara, Ferran II va ser el darrer rei exclusiu i propi de la Corona d'Aragó. Que la seva política no fos massa favorable al pactisme tradicional català -que al cap i a la fi, li havia fet la guerra al seu pare Joan II- no ens ha de confondre sobre la seva identitat política, d'arrel clarament catalana. I no és que ell ho proclamés, és que les elits catalanes del seus temps, tant les polítiques com les intel·lectuals com el bisbe Joan Margarit així l'identificaven.
La seva política exterior va ser la continuïtat d'una línia iniciada per Pere el Gran amb la incorporació de Sicília el 1282 i que Ferran culminà amb la incorporació definitiva de Nàpols el 1504: el domini del Mediterrani occidental, que s'havia d'arrodonir amb les conquestes al nord d'Àfrica que es van impulsar des del 1497 fins el 1510. La reincorporació dels comtats de la Catalunya del Nord en mans franceses des de 1462 va ser un objectiu que empaità fins assolir-lo el 1493.
Va ser un rei espanyol? Espanya no existia com a projecte polític a finals del segle XV. El seu era un projecte dinàstic: el d'ampliar el domini de la seva família al conjunt de la península i això no només era Granada i Navarra, també era Portugal. Quan va veure aquest projecte enfonsat per la mort de tres hereus de la família consecutivament i que l'herència havia de recaure en la molt aliena dinastia dels Àustria, no dubtà en tornar-se a casar cercant un nou hereu que trenqués uns vincles que si no havien de ser pels seus descendents directes, no li interessava mantenir.
El fet que, finalment, el matrimoni amb Germana de Foix no donés el fruit esperat va ser una circumstància biològica que el nacionalisme espanyol ha convertit en una predestinació històrica impossible.
Tot i que pertanyia a la dinastia castellana dels Trastàmara, Ferran II va ser el darrer rei exclusiu i propi de la Corona d'Aragó. Que la seva política no fos massa favorable al pactisme tradicional català -que al cap i a la fi, li havia fet la guerra al seu pare Joan II- no ens ha de confondre sobre la seva identitat política, d'arrel clarament catalana. I no és que ell ho proclamés, és que les elits catalanes del seus temps, tant les polítiques com les intel·lectuals com el bisbe Joan Margarit així l'identificaven.
La seva política exterior va ser la continuïtat d'una línia iniciada per Pere el Gran amb la incorporació de Sicília el 1282 i que Ferran culminà amb la incorporació definitiva de Nàpols el 1504: el domini del Mediterrani occidental, que s'havia d'arrodonir amb les conquestes al nord d'Àfrica que es van impulsar des del 1497 fins el 1510. La reincorporació dels comtats de la Catalunya del Nord en mans franceses des de 1462 va ser un objectiu que empaità fins assolir-lo el 1493.
Va ser un rei espanyol? Espanya no existia com a projecte polític a finals del segle XV. El seu era un projecte dinàstic: el d'ampliar el domini de la seva família al conjunt de la península i això no només era Granada i Navarra, també era Portugal. Quan va veure aquest projecte enfonsat per la mort de tres hereus de la família consecutivament i que l'herència havia de recaure en la molt aliena dinastia dels Àustria, no dubtà en tornar-se a casar cercant un nou hereu que trenqués uns vincles que si no havien de ser pels seus descendents directes, no li interessava mantenir.
El fet que, finalment, el matrimoni amb Germana de Foix no donés el fruit esperat va ser una circumstància biològica que el nacionalisme espanyol ha convertit en una predestinació històrica impossible.