Què són i per què servien les caselles de peons caminers?

Al llarg del paisatge de les nostres antigues carreteres encara es conserven una tipologia de construccions que ben sovint hem vist: les caselles dels peons caminers. Amb unes formes gairebé idèntiques atesa la reglamentació de la seva construcció, aquestes construccions servien per aixoplugar i allotjar els treballadors que tenien encarregada la tasca de conservar un determinat tram d’una carretera i per guardar-hi també els seus corresponents materials i eines de treball.

Des de l’antiguitat sempre han existit diferents models de vies de comunicació (camins de ferradura, camins carreters, camins rals, etc.) que, sense un manteniment estructurat ni regulat, solien estar sempre en un estat lamentable de conservació. És l’any 1852, durant el regnat d’Isabel II, que es determina i es regula la construcció, la ubicació i el disseny de les primeres caselles de peons caminers. El 1867, amb el reglament d’organització d’aquests treballadors, es comença a determinar i clarificar aquesta nova forma de manteniment i servei de les noves carreteres i el seu entorn.

Policia de trànsit i carreteres
Els peons caminers, a més de fer les reparacions i les tasques de manteniment del seu tram de carretera, havien d’actuar de policia de trànsit i carreteres i "encarregar-se de mantenir en bon ús els camins del tram que se li encomanava tots els dies de l'any des de la sortida fins a la posta de sol, i denunciar aquells transeünts que causessin danys en les carreteres i les seves zones de servitud".

Cada peó o parella de peons caminers agrupats a l’entorn d’una d’aquestes caselles tan habituals a les nostres carreteres tenia establert un tram d’entre 15 i 30 quilòmetres, segons la dificultat de la via. A cada peó se li assignava una d’aquestes caselles, on podia viure-hi també la seva família. Molt sovint, però, hi habitaven dues famílies, al llarg de tot l’any, hivern i estiu.

Les caselles, algunes de les quals encara podem veure a les nostres carreteres, eren molt semblants entre si i seguien uns models constructius establerts i predeterminats. Habitualment aquestes construccions eren de planta rectangular i teulada a dues aigües, amb dues xemeneies, amb una senzilla sala menjador amb llar de foc i dos petits armaris de rebost. Els dormitoris, que se situaven a continuació, poden variar entre dos i quatre. A tocar de la casella, o en alguns casos com a pati interior, existien construccions auxiliars que permetien disposar de llenyer, lavabo, quadres per als animals destinats a transportar materials i un imprescindible dipòsit d’aigua de pluja.

Atès el modest sou que rebien els peons caminers, es permetia que aquests tinguessin un petit hort i algun corral per criar bestiar per a consum propi.

Malgrat les singularitats, hi ha quatre models generalitzats de caselles de peons caminers. El model més simple és el que es va establir l’any 1859, que tenia una superfície de 110 m². El segon model, datat en projectes del 1897, té l’entrada pel lateral de la casella i permet allotjar-hi dues famílies. El model de 1898 afegeix més habitacions, un primer pis, un cobert adossat i forn i pou al costat mateix de la casella. 

L’últim model planificat serà el de l’any 1950, que parlava ja d’adequar aquestes noves construccions a l’entorn del paisatge i als models arquitectònics de l’entorn. No es plantejava, en aquest cas, un model uniformitzat, fet que permet veure encara a les nostres carreteres alguns d’aquests models “singulars” o individualitzats. A cada costat de la casella hi anaven pintades les distàncies quilomètriques a la ciutat o al poble més proper.

Amb la millora de les condicions de vida, les caselles van començar a abandonar-se en els anys 1960-1970 per convertir-se en magatzems de materials i, posteriorment i en alguns casos, esdevenir habitatges de segona residència. Si ens fixem en el paisatge de les nostres antigues carreteres, descobrirem aquestes singulars construccions que van estar lligades estretament a sistemes tècnics de conservació i manteniment de les vies de comunicació de la societat industrial del nostre país i, a la vegada, ens permetrà posar en valor alguns dels models més destacats i ben conservats d’aquest patrimoni. El projecte Museu al carrer del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC) incorpora, de forma destacada i preferent, aquestes construccions.