Batalles i guerres

6 batalles decisives de la guerra de Successió

Les poblacions d’Almansa, Almenar, Brihuega i Villaviciosa, els Prats de Rei i Talamanca van viure algunes de les principals batalles que van decidir la guerra de Successió, un estira-i-arronsa que culminà el 1714 amb la victòria de Felip V

Jordi Mata (text) / Agustí Alcoberro (assessorament)
23 de juliol de 2019
1 Almansa (abril de 1707): la victòria borbònica i l'ocupació del Regne de València
Escena del quadre de Ventura Ligli de la batalla d'Almansa
Escena del quadre de Ventura Ligli de la batalla d'Almansa Wikimedia Commons

La llavor d’Almansa es troba en la retirada efectuada cap a llevant per l’Exèrcit aliat que havia ocupat breument Madrid l’estiu del 1706, conseqüència d’una campanya centrada en la idea que conquerir la capital precipitaria el triomf final en el conflicte. Les tropes borbòniques, dirigides pel mariscal James FitzJames, duc de Berwick, van apoderar-se al llarg de l’octubre de Conca, Cartagena i Elx en avançar rere l’enemic. Amb l’estabilització dels fronts en iniciar-se l’hivern, l’àrea peninsular en mans dels austriacistes s’havia reduït als límits de la confederació catalanoaragonesa.

Malgrat tot, els comandants aliats preparaven per a la primavera, amb un optimisme poc justificat, una ofensiva que pretenien que els dugués de nou a Madrid. L’arxiduc Carles d’Àustria, que havia acompanyat l’Exèrcit i fet una llarga estada a València, va marxar cap a Barcelona el març del 1707 tot deixant llibertat d’acció als seus generals.

L'intent de Berwick d'ajornar la batalla
La lluita es va reprendre l’abril del 1707, després que aliats i borbònics apleguessin respectivament les seves forces a les proximitats d’Alacant i a Chinchilla. Semblava imminent l’esclat d’una batalla, però Berwick mirava d’ajornar-la perquè esperava l’arribada de qui havia estat designat el seu cap, el duc Felip II d’Orleans, nebot de Lluís XIV, que havia de liderar les operacions. Per fi, atès que tothom interpretava les seves dilacions com un signe de feblesa, va acceptar la responsabilitat de fer front a l’enemic.

El triomf borbònic
El 25 d’abril, dilluns de Pasqua, a les tres de la tarda, 25.000 portuguesos, anglesos i holandesos d’una banda, i 30.000 francesos, castellans, italians i irlandesos d’una altra, van obrir foc amb l’artilleria allà on van topar, a Almansa (Albacete). Els embats de la cavalleria gal·la van trencar el centre i el flanc dret aliat mentre provocaven la fugida dels efectius del flanc esquerre. A les cinc, el duc de Berwick ja podia proclamar-se victoriós. L’endemà, els borbònics capturaven 15 batallons amb tota l’oficialitat i equipatges amb luxes com carrosses que els aliats volien usar a la cort de Madrid. Tot plegat, comportaria que el Regne de València fos ocupat i els seus furs, abolits, i que a Berwick, que per motius protocol·laris s’hauria estimat més no combatre aquell dia, se li concedís la Grandesa d’Espanya i altres títols nobiliaris.

2 Almenar (juliol de 1710): el triomf dels aliats
La batalla d'Almenar
La batalla d'Almenar

El 1710, el bloc borbònic estava en crisi. França, esgotada i amenaçada d’invasió, s’havia de tancar en ella mateixa per defensar-se després del fracàs d’unes negociacions en què les potències aliades van plantejar condicions impossibles d’assumir per part de Lluís XIV. Aquest va tallar els reforços a Felip V i va reclamar el retorn a França de les forces desplaçades per ajudar el seu nét. Tot i així, el monarca castellà encara conservava a la Península un exèrcit superior numèricament al dels seus enemics i es va traslladar al front de Catalunya per aportar, amb la seva presència, més motivació.

Mentrestant, en el bàndol aliat, el mariscal Guido von Starhemberg havia rebut tropes de refresc i havia sol·licitat que Carles III fos al seu costat, a imitació del seu adversari. Considerava que havia arribat el moment d’atacar i va manar al general britànic James Stanhope que travessés el Segre per Balaguer i prengués posicions a Almenar, operació que es va executar el 26 de juliol amb la intenció d’atraure el gros de l’Exèrcit borbònic, concentrat entorn de Lleida.

La manca de pla i d'instruccions de l'host castellana
I efectivament, Felip V i els seus generals van marxar cap allà per aturar aquella penetració sense informar-se prou bé de la posició dels aliats. El dia 27, l'host castellana, mancada d’un pla, d’instruccions i de poder de reacció, va ser escomesa per un enemic situat en ordre de batalla. A les sis de la tarda, la cavalleria britànica va carregar contra la seva homònima borbònica, que, desorganitzada, aviat va ser batuda i es va desbandar. Les tropes vençudes, preses del pànic, van fugir apressadament cap a Lleida, encalçades pels aliats, i el mateix Felip V va estar a punt de ser capturat. L’arribada de la nit, però, va impedir que aquella persecució donés més fruits.

Encara que el combat no va ser important en el capítol de baixes (uns 400 homes pel cantó aliat i uns 1.500 pel dels borbònics), sí que ho va ser en l’efecte moral. Després d’haver estat a la defensiva durant una llarga etapa, els aliats es van veure capacitats per prendre la iniciativa. Tanmateix, a Almenar havien fet presoner algú que amb el temps contribuiria a la victòria final borbònica: l’enginyer militar flamenc Próspero de Verboom, que va poder estudiar els punts febles de la defensa de Barcelona en ser-hi confinat fins al 1712, coneixements que després aplicaria en el setge del 1713-1714.

3 Monte Torrero (agost de 1710): una nova desfeta borbònica
Batalla de Monte Torrero
Batalla de Monte Torrero

La desfeta d’Almenar va tenir conseqüències immediates en el camp borbònic, com el nomenament d’un nou comandant en cap, Alexandre Maître, marquès de Bay, que aleshores era al front portuguès. Això no va impedir que els borbònics continuessin retirant-se cap a Aragó, després d’haver deixat una forta guarnició a Lleida, i que la seva fugida fos tan precipitada i constant que en el poble de Candasnos el sopar que s’havia preparat a Felip V fos servit... a Carles III. Aquest va restablir en aquells dies els furs aragonesos, abolits pel seu rival el 1707.

En arribar a la seva nova destinació, el marquès de Bay va decidir enfrontar els seus 20.000 soldats als 23.000 dels aliats manats per Starhemberg i va desplegar els seus efectius entre l’Ebre i Monte Torrero, a la vista de Saragossa. La moral era tan baixa que es rumorejava que estava prevista una altra derrota del rei Borbó per facilitar-li una sortida honorable d’Espanya.

La desfeta borbònica
La batalla va començar a les vuit del matí del 20 d’agost del 1710 amb un duel d’artilleria que va durar fins al migdia. El flanc dret borbònic va rebre un càstig prou contundent per obligar-los a bellugar-se i avançar contra el flanc esquerre aliat, format per catalans i portuguesos. Tanmateix, passat un violent xoc inicial, els castellans van recular i van disgregar-se, i van permetre que els esquadrons de cavalleria aliats envestissin el centre enemic. Un d’aquests esquadrons el manava el capità Sebastià Dalmau, un dels futurs protagonistes dels fets del 1714.

Amb la confusió instal·lada en el bàndol borbònic, el seu nombre de baixes, unes 10.000 entre morts, ferits i presoners, va donar dimensions de desastre a la batalla, i més si se la comparava amb les 1.500 patides per Starhemberg. La desbandada dels vençuts va ser absoluta. Sembla que Felip V va aconseguir escapar del lloc amb l’ajuda d’un moliner i disfressat de soldat ras.

El 21 d’agost, mentre Carles III entrava a Saragossa, els veïns contemplaven al fons d’un cingle pròxim a Monte Torrero l’amuntegament de cadàvers, circumstància que va valer al lloc el nom de 'cingle de la mort'. Amb l’exèrcit enemic destrossat, al rei Habsburg se li obrien les portes de Madrid, on va posar el peu el 28 de setembre enmig d’una hostilitat notòria. “Aquesta ciutat és un desert”, va comentar. No trigaria gaire a sortir-ne.

4 Brihuega i Villaviciosa (desembre de 1710): l'entrada dels borbònics al territori aragonès
El duc de Vendôme i Felip V a la batalla de Villaviciosa
El duc de Vendôme i Felip V a la batalla de Villaviciosa

La impossibilitat de sostenir-se a Castella i de defensar Madrid amb les forces que tenia, sumada a l’actitud dels anglesos, que negociaven en secret plegar de la guerra, va obligar el mariscal Starhemberg a evacuar la capital i emprendre la retirada cap a Aragó el 9 de novembre del 1710. Felip V, mentrestant, era a Valladolid i obtenia de nou el favor de Lluís XIV, que li va enviar un dels seus mariscals més aptes, el duc Lluís Josep de Borbó-Vendôme, perquè reorganitzés el seu malmès exèrcit. Els aliats, per afrontar els problemes de proveïment, van marxar en columnes distanciades a poques hores les unes de les altres tot seguint el curs del Tajo.

Assabentats de la retirada aliada, Felip V i Vendôme van llançar-se a perseguir l’enemic amb un contingent de 20.000 homes. La rereguarda aliada, formada pels britànics que conduïa Stanhope, aliena a les maniobres borbòniques i allunyada de la resta de l’exèrcit guiat per Starhemberg, va arribar a Brihuega (Guadalajara) la tarda del 6 de desembre. Sense informar l’avantguarda ni amoïnar-se per la vigilància, va disposar-se a pernoctar. L’endemà, 4.000 anglesos es van llevar envoltats per les forces de Vendôme i, malgrat tot, el seu cap va poder trametre un missatge d’auxili al seu superior. A les tres de la tarda del dia 8 va començar l’assalt, i els assetjats van resistir gairebé cinc hores els atacs de l’artilleria i de la infanteria abans de rendir-se.

La victòria havia costat 1.500 baixes al vencedor, que encara s’havia d’enfrontar als prop de 14.000 soldats de Starhemberg, que havia retrocedit per socórrer Stanhope. Aliats i borbònics van combatre el 10 de desembre del 1710 a Villaviciosa de Tajuña (Guadalajara), en un terreny trencat que impedia la visió del conjunt.

Les baixes
Fora dels fets que ambdós bàndols van perdre cadascun uns 3.000 homes i de la destacada participació en el cantó aliat del tinent mariscal Antoni de Villarroel, va quedar la impressió que aquell xoc no l’havia guanyat ningú. Fins i tot Vendôme, en témer una derrota, havia aconsellat Felip V que abandonés el camp de batalla, però aquest li va respondre: “Romandré aquí mentre quedi un home que defensi la meva causa”. Els aliats, afeblits, van prosseguir la seva retirada cap a Saragossa, sense impedir que els borbònics penetressin en territori aragonès, que quedaria incorporat definitivament a la corona castellana. El gener del 1711, només uns 7.000 efectius fidels a Carles III van entrar a Barcelona.

5 Els Prats de Rei (setembre - desembre de 1711): la batalla més llarga i massiva de la guerra
Mapa de la batalla dels Prats de Rei
Mapa de la batalla dels Prats de Rei

Entre el setembre i el desembre del 1711, a la localitat dels Prats de Rei, a l’Anoia, es va desenvolupar la batalla més llarga i massiva de la guerra, amb la intervenció d’uns 60.000 efectius, mentre britànics i francesos negociaven la pau i Carles III es traslladava a Viena per ser coronat emperador com a successor del seu germà Josep, mort de verola l’abril d’aquell mateix any. 

Un exèrcit d'austríacs, holandesos, anglesos, portuguesos i catalans
El 17 de setembre, l’exèrcit manat per Starhemberg, format per austríacs, holandesos, anglesos, portuguesos i catalans, va arribar als Prats de Rei tres hores abans que ho fessin les tropes francocastellanes dirigides pel duc de Vendôme. El poble, ben fortificat, separava ambdós bàndols i Vendôme, l’endemà, va ordenar bombardejar-lo. La reacció de Starhemberg va ser ocupar-lo per impedir la seva pèrdua i rebutjar els atacs de la infanteria francesa. Uns i altres van començar a cavar trinxeres i a intercanviar foc d’artilleria en una tasca de desgast mutu en la qual es van emprar els canons més potents de l’època, que disparaven bales que pesaven 12 quilos.

Cal suposar que la perspectiva d’una llarga lluita va fer que Vendôme, un consumat hedonista, dirigís còmodament les operacions des del llit, en el campament que havia situat a Calaf. Els combats es van barrejar amb els que afectaven Cardona i el seu castell, i la connexió que els aliats van poder establir entre ambdós llocs va permetre sostenir la resistència de la fortalesa. Ni tan sols en moments tan durs es van obviar les qüestions protocol·làries: el 20 de novembre, des del camp aliat, es van disparar salves d’artilleria per celebrar la notícia de la confirmació a Viena de Carles III com a emperador del Sacre Imperi Romanogermànic.

El fracàs borbònic davant Cardona, agreujat per l’acció dels miquelets, que interceptaven combois i correus, va fer que Starhemberg, ubicat a la Torre de la Manresana, passés a l’ofensiva als Prats de Rei el 20 de desembre. Amb les forces minvades i un compte de baixes concretat en 10.780 homes, Vendôme va decidir retirar-se cap a Lleida. El 24 de desembre tot havia acabat. Els Prats de Rei va ser la darrera gran victòria dels austriacistes abans de la defecció de les potències aliades.

6 Talamanca (agost de 1714): la darrera victòria militar que es va adjudicar un exèrcit català
Retrat de José Carrillo de Albornoz
Retrat de José Carrillo de Albornoz

A les acaballes de la guerra i amb Barcelona assetjada, encara hi havia intents per modificar el curs dels esdeveniments. A l’interior del país es produïen revoltes espontànies contra el jou borbònic i es lluitava per trencar el bloqueig de la capital. Amb aquesta intenció avançava pel Bages Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, al capdavant d’uns 2.000 fusellers de muntanya i d’un grup d’hússars hongaresos que s’havien quedat a lluitar voluntàriament després de la retirada dels austríacs. En arribar a Talamanca, va topar amb l’oposició dels més de 3.000 homes que conformaven la infanteria i els dragons castellans manats pel capità general José Carrillo de Albornoz y Montiel, comte de Montemar.

El marquès, convençut de la solvència de les seves forces malgrat ser inferiors numèricament, va atacar l’enemic el 13 d’agost del 1714 des de la riera de Talamanca. Una càrrega de la cavalleria que va desbaratar els borbònics va precedir l’aparició dels fusellers al camp de batalla. L’única opció per a l’exèrcit de Montemar, limitat per l’orografia d’un terreny que li era molt desconegut, va ser replegar-se, però la seva retirada no va deslliurar-lo de les tropes catalanes, que el van seguir.

L’endemà, dia 14, els homes de Desvalls van reprendre el combat prop de Sant Llorenç Savall i de Castellar del Vallès, i el seu èxit, total, es va perllongar amb la persecució dels derrotats destacaments borbònics fins a les portes de Sabadell. Tot i que aleshores es va escriure que els borbònics havien patit 650 baixes, la realitat és que no es va poder precisar la quantitat exacta de morts que va deixar l’enfrontament. Càlculs més actuals xifren en un centenar les víctimes, de les quals unes vuitanta serien castellanes.

El triomf del marquès del Poal va fer que l’enemic adoptés mesures de cautela. Més que batre’l, els borbònics van voler —i van aconseguir— mantenir-lo allunyat de Barcelona i de la soldadesca que l’assetjava mitjançant un perímetre defensiu que entorpís la seva ruta i que es va revelar eficaç. Menys d’un mes després de la victòria militar de Talamanca, la darrera que es va adjudicar un exèrcit català, Barcelona es va rendir.

Subscriu-t'hi

Portada del número 210 del SÀPIENS (setembre 2019)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada del número 210 del SÀPIENS (setembre 2019)

El 1714 des de Versalles i Madrid

Publiquem la correspondència inèdita entre Lluís XIV i Felip V

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto