La situació política i les tensions religioses dins del Sacre Imperi Germànic venien de lluny, però la guspira de la revolta no va encendre's fins al maig del 1618, després d'un hivern gèlid que havia malmès la collita a l'Europa Central. El primer incident va tenir lloc a Praga, quan els legats de l'emperador (a la imatge un d'ells, Arolsen Klebeband) van ser llançats per la finestra de l'edifici de la Cancelleria txeca, en negar-se a sufragar esglésies protestants. Els ànims estaven tan encesos que els fets de Praga van dur els bohemis a reclutar, amb certa facilitat, un exèrcit de 12.000 homes per al que es considerava una missió impossible: enfrontar-se a les tropes imperials i defensar el flamant rei Frederic de Bohèmia, entronitzat pels mateixos rebels. Tot plegat va ser l'esclat de la guerra dels Trenta Anys.

Mentrestant, a l'Imperi otomà, un nou soldà, Osman II, havia pujat al tron després d'un cop d'estat contra el seu oncle. Per guanyar-se el respecte dels poderosos del palau de Topkapi, Osman II va prendre una sèrie de mesures dràstiques contra els partidaris del seu antecessor, però va topar amb la duresa de l'hivern del 1620: amb el Bòsfor gelat durant un mes i mig, Istanbul va quedar desproveïda de blat. Per resoldre-ho, Osman va atacar Polònia, cosa que va agreujar la situació. Sobretot perquè les pluges torrencials d'aquella primavera van dur el soldà a pactar una treva humiliant. A Istanbul la situació s'havia agreujat, en bona part perquè una crescuda inusual del Nil havia arruïnat tota la collita d'Egipte (que era otomà) i la gana feia estralls arreu. El cronista otomà Leib ben Oyzer explica que: "En totes les ciutats d'Anatòlia van aparèixer profetes i profetesses i tothom creia sincerament que havia arribat la fi del món". Pel que fa a Osman va ser assassinat i arrossegat pels carrers.

Les penúries també van ser el detonant de l'onada revolucionària francesa del 1636. L'hivern del 1635 va ser molt humit, i la primavera, tempestuosa i càlida, de manera que els nous impostos i les requises de blat per a les tropes que va ordenar la Corona, van provocar les jacqueries o revoltes camperoles avalades per estaments poderosos. Finalitzada la guerra dels Trenta Anys, però amb la guerra contra Espanya encara en dansa, el nou regent francès, el cardenal Mazzarino, va decidir mantenir els impostos sense tenir en compte que la collita del 1647 havia estat la pitjor de la dècada… El següent hivern va durar sis mesos i el ràpid desgel de la primavera va provocar la inundació de mitja capital. La resistència parisenca guanyava, així, nous arguments. El moviment rebel dels ‘frondistes' va allargar-se fins al 1653.

La participació d'estaments privilegiats, al costat del poble i contra els abusos reials, també va ser decisiva en la revolta que va començar a Santa Coloma de Farners l'abril del 1640, després que el comte duc Olivares fes arrestar el diputat militar Francesc de Tamarit i ordenés a les autoritats eclesiàstiques processar el canonge i president de la Generalitat Pau Claris. És clar que la revolta va esclatar a causa del comportament dels soldats allotjats al Principat, però aquesta era una situació habitual, a Catalunya, des de feia segles. La diferència perquè, d'aquesta espurna, n'esclatés la guerra dels Segadors va ser també la pèssima collita del 1639 i la terrible sequera de la primavera del 1640, en què no va caure una gota d'aigua en mesos i fins i tot es van autoritzar pelegrinatges a santuaris per resar perquè plogués.

El desembre del 1640 eclesiàstics i nobles portuguesos també es van rebel·lar contra el rei Felip IV, farts dels impostos amb què Olivares gravava el regne, i que no es veien compensats per l'ajut militar espanyol a les colònies lusitanes d'ultramar, atacades per holandesos i britànics. Era la segona revolta portuguesa, que el 1637 ja s'havia aixecat, a Évora, amb la intenció d'independitzar-se de la monarquia hispànica.

A les Illes Britàniques, en paral·lel, va començar la guerra de les Tres Nacions: un seguit de conflictes a Irlanda, Escòcia i Anglaterra contra el personalíssim regnat de Carles I, que si d'una banda va provocar la guerra civil anglesa, també va suscitar la rebel·lió irlandesa (1641-53) i la revolta escocesa, essencialment una guerra civil (1637-51) entre escocesos reialistes i presbiterians. Els motius religiosos d'un i altre aixecaments, i l'intent del rei britànic de forçar una unió d'armes d'inspiració espanyola, passant per sobre les lleis escoceses, no amaga que el 1637 el país va patir la pitjor seqüència d'inundacions, riuades i vendavals que ningú no recordava, mentre que el 1638 va ser el més sec de tot el segle. Deu anys després, el cronista anglès James resumia aquell episodi així: "És cert que hem tingut molts dies negres, a Anglaterra, en èpoques anteriors, però comparats amb el present serien com l'ombra d'una muntanya comparada amb un eclipsi de lluna".

Lluny d'Europa, hi ha dos casos paradigmàtics. La desastrosa combinació de sequeres i males collites a la Xina governada pels Ming va alimentar una onada de bandolerisme de tals dimensions que fins va dur un dels cabdills, Li Zicheng, a destronar la mil·lenària dinastia; a la vegada, els manxús, necessitats de recursos, van iniciar un contracop des del nord que va acabar amb la derrota dels revoltats i l'inici d'una nova era: la dinastia Qing.

I potser l'únic cas en què el poder va reaccionar amb encert va ser al Japó. Les cròniques de l'època també revelen freds inusitats, humiliacions de certs senyors locals a qui no podia pagar els impostos, centenars de revoltes de pagesos i samurais, i actes venjatius dels grans terratinents. Però l'ascens al poder d'un shogun especialment dotat per legislar, que va beneficiar-se de la unificació que havia sorgit de les guerres civils del segle anterior, va mitigar la catàstrofe. El Japó era una tirania que castigava durament els qui infringien les lleis de Tokugawa Ieyasu, com ara l'obligació de tots els pagesos de cultivar només productes bàsics, o la prohibició d'usar l'arròs per fabricar sake. Tot això combinat amb una rebaixa d'impostos i una obertura dels graners públics per crear menjadors socials per als desafavorits. I tantes altres que van fer que les revoltes disminuïssin al llarg del segle XVII, fins a ser una pura anècdota.