El trenta de maig de 1967, la secessió del sud-est de Nigèria i el naixement de l'efímera República de Biafra va desencadenar una guerra salvatge. Aquest nou estat, governat per l'ètnia dels ibos, es va enfrontar a la mateixa Nigèria quan només feia set anys que havia deixat de ser una colònia britànica. El conflicte, que es va allargar tres anys, està gravat en l'inconscient col·lectiu amb una icona esfereïdora, la dels nens moribunds de panxes inflades i cossos raquítics a causa de la desnutrició. Aquella imatge va donar la volta al món.

Una guerra moderna
Políticament, la contesa va ser un episodi clau de la història del segle XX. Hi trobem tots els ingredients dels conflictes moderns: riquesa de primeres matèries, restes del colonialisme i l'acció evident del neocolonialisme, tràfic d'armes, intervenció de mercenaris, factors ètnics, religiosos i territorials, i la intervenció directa o indirecta de les potències internacionals. Aquella guerra, que va causar milions de morts i també desplaçats, va posar fi a les aspiracions dels biafresos de crear el que potser hauria estat el país més desenvolupat del continent africà. El periodista Xavier Montanyà ens ho explicava en el SÀPIENS número 104 del mes de juny de 2011.

Els ogoni, com els ijaw o els ikwerre, són un dels pobles autòctons del Delta del Níger, que van quedar inclosos en l'estat de Biafra. Molts d'ells no estaven a favor del nou estat ja que estaven en franca minoria respecte els ibos.

És una ètnia minoritària de mig milió de persones, que viu en un àrea de 1.046 quilòmetres quadrats, a l'est de Port Harcourt. La nació es divideix en sis regnes, amb llengües pròpies, governats per caps, que van resistir prou bé les incursions esclavistes, i el colonialisme. Els britànics, que van iniciar la colonització el 1885, no van conquerir completament Ogoniland fins el 1914. És un poble ferm i lluitador, tot i que, conscients de la seva inferioritat numèrica, en els darrers 20 anys, han protestat per la via pacífica. L'escriptor Ken Saro-Wiwa (a la imatge), executat, amb vuit companys seus, pel dictador Sani Abacha, l'any 1995, va ser un dels seus líders més carismàtics.

A principi dels anys 90, liderats per Saro-Wiwa, i el MOSOP (Movement for the Survival of the Ogoni People), els ogoni van iniciar una lluita pacífica per expulsar la petroliera Shell que contaminava les seves terres, sense aportar-los cap altre benefici que devastació ecològica, misèria i represió. El ressó internacional de la protesta va culminar amb l'expulsió de la Shell d'Ogoniland. Tot seguit, una campanya repressiva i genocida de l'exèrcit nigerià, presumiblement instigada per la petroliera, va ocasionar milers d'assassinats.

Aquests fets van encendre les ànsies de lluita d'altres grups, com els ijaw, i, més endavant es va crear el MEND, Movement for the Emancipation of the Niger Delta, epicentre de la lluita armada actual. Després de molts anys de litigis, l'estiu del 2009, la Shell, per tal de no sotmetre's a judici, va optar per pactar una indemnització de 15 milions de dòlars als familiars de Saro-Wiwa i els seus companys morts. 

Davant el drama de Biafra, la Creu Roja i diverses ONG endegaren una campanya d'ajuda humanitària via ponts aeris. El més efectiu fou l'impulsat des de São Tomé per la Joint Churches Aid, marca que aplegà Caritas, el World Churches Council i la NordChurchAid, i que va rebre el suport de 35 ONG d'arreu del món. Ho farien sota un comandament únic per reunir una flota de 46 aeronaus i organitzar tota la logística. Entre l'agost del 1968 i el gener del 1970 feren 5.314 vols i van enviar 69.000 tonelades d'ajut, que s'han d'afegir a les de la Creu Roja i d'altres. Salvaren milions de vides.

La precarietat dels vols, però, i l'augment de les hostilitats comportà a les ONG la pèrdua d'aparells i la mort de 43 tripulants, els cossos de vint dels quals s'enterraren al peu d'una capella prop de l'aeròdrom d'Uli. Acabada la guerra, les autoritats nigerianes l'enderrocaren i aplanaren el recinte: convenia esborrar tot rastre d'aquella història.

São Tomé, lloc central
L'impacte de l'operatiu del pont aeri sobre l'economia de l'illa de São Tomé (aleshores colònia portuguesa) fou ben apreciable. En el decurs de la guerra, São Tomé i la seva capital esdevingueren un pròsper aeroport de connexió del golf de Guinea als ulls de les autoritats colonials, interessades a donar una bona imatge de la metròpoli, que d'altra banda es resistia a deixar les colònies, a part també de treure'n profit directe. El governador, António Jorge da Silva Sebastião, apareixeria a les fotos acompanyant els nens de Biafra que es recuperaven a Quinta de Santo António, però Portugal no va eximir la JCA del pagament de cap dret ni taxa per utilitzar les instal·lacions de l'illa. Aquella guerra fou també per a alguns una evident oportunitat de negoci.

Els Connies
Els vols es feien de nit, en una comitiva cronometrada. Un avió rere l'altre, cada quinze minuts. Els avions s'enlairaven sobre les cinc de la tarda, de manera que, en arribar al continent, ja era negra nit. Feien el viatge a les fosques sobre el continent. L'aeroport d'Uli només obria els llums quan rebia les indicacions d'aproximació. L'avió aterrava, el descarregaven i marxava de tornada. La flota de la JCA podia arribar a fer fins a tres viatges en una nit, ja que el trajecte total es cobria en dues hores.

Els avions Lockheed SuperConstellation van ser l'estrella del pont aeri, els preferits; tenien força autonomia de vol i fiabilitat, i les dimensions òptimes per als aterratges a Uli. Es van començar a construir el 1957, a la factoria de Burbank (Califòrnia), i van ser els primers avions transatlàntics de passatgers. Havien de ser conduïts per una tripulació mínima de tres persones. Tenien una envergadura de 37,49 m i una longitud de 34,64 m, eren uns avions molt estables. Podien assolir una velocitat màxima de 610 km/h i una autonomia de 8.700 km, i tenien capacitat per transportar fins a 29 tonelades.

Fins a 24 aparells d'aquest tipus prengueren part en l'ajuda humanitària a Biafra. Actualment encara en resten dos a l'aeroport de São Tomé, ara convertits en un encantador restaurant, mentre esperen l'atenció del Govern perquè els consideri un memorial.

El final de l'aeròdrom
L'11 de gener del 1970, després d'una àmplia ofensiva nigeriana, va caure l'aeròdrom d'Uli i, així, tota esperança d'abastir Biafra. Els vols van cessar en espera del desenllaç. La guerra acabà el 22 d'abril, amb la fugida del president Ojukwu i els seus pròxims i la capitulació incondicional de Biafra.Contràriament al que els analistes esperaven, l'epíleg no comportà cap bany de sang, i sí en canvi provocà a la llarga la caiguda del president Yabuku Gowon. Simptomàticament el general que entrà triomfador a Biafra, Olosegun Obasanjo, contingué qualsevol matança, car la imatge que s'havia de donar aleshores era una altra.

El territori de Biafra fou dividit posteriorment en nou estats de la nova federació nigeriana. Obassanjo, després d'uns quants episodis de cops d'estat, pronunciaments i atemptats, fou dues vegades president de Nigèria, una encapçalant el govern militar que retornà el poder als civils i l'altra guanyant unes eleccions que el situaren en el poder fins al 2007, mantenint un subtil equilibri entre els diferents països que conformen la federació. En una de les seves concessions electoralistes als ibos, el 29 de maig del 2000, Obasanjo retirà tots els càrrecs que requeien sobre els líders de la independència de Biafra i l'expresident Ojukwu tornà al seu país.