Batalles i guerres

L'Armada Invencible i la gran derrota espanyola

Us expliquem el perquè del conflicte entre Felip II i Elisabet Tudor i les causes de la desfeta de la flota espanyola a mans de l'anglesa

Lara Toro (text) / Ernest Belenguer (assessorament)
5 d'agost de 2019
1 L'inici de l'enemistat entre Felip II i Elisabet Tudor
'Derrota de l'Armada Invencible', oli de Philippe-Jacques de Loutherbourg del 1796
'Derrota de l'Armada Invencible', oli de Philippe-Jacques de Loutherbourg del 1796 Wikimedia Commons

En el context de pugna pel domini del comerç marítim, les monarquies hispànica i anglesa s'embarcaren a les acaballes del segle XVI en una guerra que tingué com a principal damnificada la Gran Armada espanyola. La derrota de Felip II de Castella a mans de la flota d'Elisabet Tudor va marcar un punt d'inflexió en l'hegemonia de les potències mundials.

Però les relacions entre el regne de Felip II amb Elisabet I no sempre van ser d'enemistat. En realitat, els Habsburg havien mirat de mantenir relacions cordials amb la corona anglesa. Prova d'això és que el 1553 Carles V va instar el seu fill a casar-se amb la reina Maria Tudor d'Anglaterra, fet que consolidaria l'hegemonia espanyola i que, alhora, mantindria a ratlla la corona francesa, ara vetllada tant pel nord com pel sud.

L'inici de l'enemistat
Maria Tudor va morir jove, el 1557, i sense descendència, i la corona anglesa va passar a mans de la seva germanastra, Elisabet, que sempre va refusar totes les propostes de matrimoni que se li van plantejar. Aquest cop, l'enllaç entre la nova reina i Felip II es feia més complicat, ja que Elisabet s'havia proposat fer que Anglaterra tornés a ser de confessió anglicana. El monarca espanyol va fer algun intent d'aconseguir la seva mà, impulsat per l'interès de continuar amb el control de França. Però d'Elisabet Tudor només en va obtenir negatives. De bon començament, Felip II va descartar la possibilitat d'enfrontar-s'hi obertament, però, durant els anys següents, una sèrie de fets van forçar a tirar endavant una ofensiva contra Elisabet I.

2 Els principals detonants: el control del comerç marítim i les polèmiques religioses
Retrats de Felip II i Elisabet Tudor
Retrats de Felip II i Elisabet Tudor Wikimedia Commons

El factor que més va tibar les relacions entre les dues forces va ser la pugna per aconseguir el control del comerç marítim. En aquest sentit, Espanya era, sens dubte, qui en tenia el monopoli. Per tal de mantenir la supremacia en les transaccions amb Amèrica i entre els mateixos territoris americans, Felip II es mostrava clarament bel·ligerant davant qualsevol intent per part d'altres corones de repartir-se el pastís del comerç. Elisabet I volia trencar aquest monopoli.

D'altra banda, les polèmiques religioses tampoc no van estar al marge de l'enfrontament. Així, la reina anglesa va tornar a imposar la supremacia anglicana i va enviar el seu home de confiança, el doctor John Man, com a ambaixador a Madrid. Les seves crítiques obertes al catolicisme van portar Felip II a prohibir-li qualsevol pràctica protestant, fins que va acabar-lo desterrant.

L'empresonament de Maria Stuart
A més, la reina anglesa també va donar suport a les insurreccions protestants que es produïen en altres territoris, com Escòcia i els Països Baixos. La reina d'Escòcia, Maria Stuart, es va veure forçada a fugir del país i a demanar exili a Anglaterra. Allà, Elisabet Tudor la va empresonar.

3 L'inici del conflicte: l'atac anglès i la resposta espanyola
Mapa contemporani de la ruta seguida per les naus de l'Armada Invencible
Mapa contemporani de la ruta seguida per les naus de l'Armada Invencible Wikimedia Commons

En un ambient de tensió creixent, una esquadra dirigida pel vicealmirall Francis Drake va salpar d'Anglaterra amb l'objectiu d'atacar interessos comercials hispànics. La primera part de l'ofensiva es va produir el 1585 a les costes de Galícia, i, setmanes més tard, davant Tortosa. En la segona, Drake es va dirigir a la zona del Carib, on va escometre contra tots els territoris espanyols.

Aquesta provocació va portar Felip II a considerar per primer cop amb fermesa la possibilitat d'afrontar una guerra contra la corona britànica. A més, el rei es veia pressionat pel papa Gregori XIII, primer, i per Pius VI, després, davant l'avançament de la supremacia protestant. Van començar, doncs, els preparatius per a un possible atac. En tot cas, Felip II no pretenia envair Anglaterra, sinó únicament ocupar Londres per destronar Elisabet i posar, en el seu lloc, el fill de Maria Stuart.

Felip II va encomanar aquesta empresa al marquès de Santa Cruz, Álvaro de Bazán, el mariner i estrateg més reputat del seu temps. En aquesta gesta, el rei també va implicar Alexandre Farnesio, duc de Parma, que s'encarregaria de dirigir les tropes per terra fins al canal de la Mànega, on havien de ser transportades cap a Anglaterra.

4 La defensa d'Elisabet Tudor i l'execució de Maria Stuart
Retrat de Maria Stuart, reina d'Escocia, pintat prop del 1559
Retrat de Maria Stuart, reina d'Escocia, pintat prop del 1559 Wikimedia Commons

Per la seva banda, Elisabet Tudor començà a preparar la defensa. En aquella època la seguretat política estava poc desenvolupada i la reina anglesa aviat es va assabentar dels plans de Felip II. És per això que va encomanar a l'almirall Howard d'Effingham que dirigís les naus angleses en cas d'atac. Francis Drake i John Hawkins n'eren els subordinats experts.

De tota manera, els plans de Felip II per a atacar Anglaterra no es van confirmar fins que el 1587, Elisabet I va manar executar Maria Stuart, la reina catòlica escocesa. A més, la recent herència de la corona portuguesa oferia al monarca espanyol la possibilitat d'impulsar l'ofensiva partint de Lisboa. Però hi va haver un contratemps. Poc abans de l'atac, el marquès de Santa Cruz va morir. I en el seu lloc el rei va posar-hi Alonso de Guzmán, duc de Medina Sidonia. El duc no tenia gens d'experiència en l'estratègia de les batalles navals. És més, d'ell es diu que no podia evitar marejar-se dalt d'un vaixell. Però Felip II sabia del cert que li seria fidel i, a més, tenia la seguretat que Guzmán era l'home més ben preparat per abastar les tropes de terra dels recursos amb queviures indispensables per a la lluita.

5 La primera batalla per mar important
Pintura 'L'Armada espanyola a la costa anglesa', de mitjan segle XVII
Pintura 'L'Armada espanyola a la costa anglesa', de mitjan segle XVII Wikimedia Commons

El 20 de maig del 1588, 130 naus espanyoles, unes 300 embarcacions petites i prop de 20.000 mariners van salpar del port de Lisboa. Al mateix temps, una tropa formada per prop de 30.000 homes i dirigida per Alexandre Farnesio avançava per terra, partint dels Països Baixos.

La primera batalla per mar important va tenir lloc a l'altura de Calais al mes d'agost. I ja des d'un bon principi es va fer evident la superioritat anglesa, no tant per la seva força, sinó per les característiques de la seva flota, formada per embarcacions molt lleugeres. Cal tenir en compte que la major part de les naus de l'Armada Invencible estaven destinades a transportar municions i homes que donessin suport a l'ofensiva terrestre del duc de Parma. De fet, Felip II havia reaprofitat alguns dels vaixells que utilitzava per al comerç amb les Amèriques i els havia adaptat per poder combatre a alta mar. Aquest tipus d'embarcacions eren molt útils per escometre abordatges i fer atacs a curta distància, però no servien per esquivar l'enemic ni eren gaire segures si es trobaven enmig d'una tempesta.

6 El segon enfrontament i la derrota espanyola
Retrat d'Elisabet I que commemora la derrota de l'Armada espanyola, pintat cap al 1589
Retrat d'Elisabet I que commemora la derrota de l'Armada espanyola, pintat cap al 1589 Wikimedia Commons

Efectivament, les naus espanyoles supeditaven els atacs a les condicions meteorològiques. En un segon i intens enfrontament, a Gravelines, la flota britànica va aconseguir dispersar les naus de l'Armada. Moltes d'aquestes van ser impulsades cap al nord, incapaces de superar el vent i els corrents marins. A causa d'això, Farnesio no es va poder trobar amb el duc de Medina Sidonia, fet que va debilitar les forces espanyoles. Per evitar tornar a passar pel canal, Alonso de Guzmán va optar per vorejar les illes Britàniques. En aquesta ruta, el duc va perdre nombrosos homes; els uns, abatuts pels espadats; els altres, a mans de l'enemic que els esperava a la costa. No va ser fins al setembre que Guzmán va poder atracar al port de Santander, amb les seves tropes reduïdes a una tercera part i la derrota gravada al front.

7 Les causes de la derrota
La 'Invencible' navegant davant de Cornualla
La 'Invencible' navegant davant de Cornualla

1. La manca de coordinació
Les tropes marítimes dirigides per Alonso de Guzmán i les que havien d'embarcar des de Flandes, comandades per Alexandre Farnesio, no van arribar a coincidir en el moment oportú, fet que en va debilitar la capacitat ofensiva. Aquesta manca d'entesa s'atribueix al fet que Felip II va voler dirigir l'operació sense moure's d'El Escorial.

2. Uns vaixells poc adequats
La infraestructura naval utilitzada pels espanyols no era la idònia. Eren grans embarcacions, preparades per al transport i per atacar a curta distància, és a dir, per maniobrar amb rapidesa i esquivar l'enemic. La flota hispànica estava més adaptada a les batalles mediterrànies, mentre que l'anglesa s'adeia a les característiques atlàntiques.

3. L'absència de refugis
La corona hispànica no disposava de ports per a vaixells de gran calat. Quan van començar les tempestes, els mariners que els tripulaven no van poder recórrer a cap port on refugiar-se, de manera que molts d'ells van morir ofegats o estimbats pels espadats feréstecs de la costa d'Irlanda.

8 El nom d'Armada Invencible el van posar els anglesos per fer burla de la fracassada tropa espanyola
La batalla entre l'Armada espanyola i la flota anglesa
La batalla entre l'Armada espanyola i la flota anglesa

El nom original de la flota que Felip II va enviar a lluitar contra la corona d'Elisabet I era la 'Gran Armada'. De fet, van ser els anglesos els que, després de la victòria contra els espanyols, van començar a anomenar 'Armada Invencible' la fracassada flota enemiga. Malgrat que aquesta és la designació que van fer servir els britànics en to irònic, els mateixos espanyols van assimilar-la com a pròpia, fins al punt que aquest és el nom de l'armada que ha perdurat en el temps i en la majoria de llibres d'història.

Subscriu-t'hi

Portada del número 209 del SÀPIENS

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada del número 209 del SÀPIENS

Hans Hellermann: l'home de Hitler a Catalunya

Una investigació exclusiva de SÀPIENS

1 any de SÀPIENS i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto