OFERTA ESPECIAL -45%
Subscriu-t'hi ara i gaudeix de tot un any d'un descompte únic!
Subscriu-t'hi ara i gaudeix de tot un any d'un descompte únic!
Batalles i guerres

La batalla de Trafalgar, la darrera gesta de l'almirall Nelson

El 21 d’octubre del 1805, una decisiva victòria britànica sobre la flota combinada de francesos i espanyols va posar fi per sempre al somni napoleònic d’envair Anglaterra

Àlex Novials (text) / Jaume Fernández (assessorament)
1 El pla de Napoleó: atacar amb la seva flota les possessions angleses a les Índies Occidentals
La batalla de Fisterra
La batalla de Fisterra William Anderson / Wikimedia Commons

A la darreria d’estiu del 1804, Napoleó va veure clar que, tot i el seu aclaparador domini militar a Europa, Anglaterra continuava sent la potència que s’havia de batre a la mar i l’obstacle a les seves ambicions colonials. La primavera del 1805, l’emperador tenia preparades a Boulogne, a la costa bretona, les tropes per envair les illes britàniques, que havien de sumar 160.000 homes. Però embarcar-los era impossible si no s’assegurava la superioritat naval al canal de la Mànega. El seu pla consistia a atacar amb la seva flota les possessions angleses a les Índies Occidentals per atreure els vaixells enemics, distraient-los el temps suficient per poder retornar ràpidament i fer creuar el seu exèrcit sense oposició.

El gran esquema de Napoleó era el d’un soldat, no el d’un mariner. L’estrateg genial en operacions terrestres va revelar les seves limitacions com a comandant naval i l’operació no va sortir com esperava. L’almirall Villeneuve va ser l’encarregat de comandar-la. Va eludir el bloqueig anglès del port de Toulon el 30 de març i es va reunir amb una esquadra espanyola a Cadis abans de creuar l’Atlàntic. Perseguit per Nelson, però amb un cert avantatge, va arribar al Carib i va protagonitzar algunes escaramusses contra les colònies angleses. En assabentar-se que l’encalçaven, va decidir retornar cap a Europa. Nelson, per la seva banda, va arribar poc després a Gibraltar, molest per no haver pogut trobar l’enemic per plantar-li cara.

2 Nelson localitza l'enemic
Retrat de l'almirall Nelson pintat per John Francis Rigaud l'any 1871
Retrat de l'almirall Nelson pintat per John Francis Rigaud l'any 1871 Wikimedia Commons

Villeneuve va provar d’arribar al canal de la Mànega com estava previst, però el 22 de juliol es va topar amb un esquadró anglès que el va interceptar prop del cap Fisterra. Després d’escapar del combat, en el qual li van capturar dos vaixells, Villeneuve no es va veure amb cor de continuar amb el pla i va preferir posar rumb a Cadis, on podria arreglar els desperfectes. Aquesta decisió també va estar influenciada per Gravina, el comandant espanyol, el qual tenia ordres secretes que li prohibien de participar en una eventual invasió de les illes Britàniques. Després de molt temps encalçant-lo per tot l’oceà, per fi Nelson tenia l’enemic localitzat.

Napoleó es posa furiós
El fracàs de Villeneuve d’acomplir el seu pla va fer que Napoleó es posés furiós. Com que va veure frustrada de moment la possibilitat de la invasió, l’emperador va decidir posar en marxa les tropes per colpejar els exèrcits austríacs i russos, aliats dels anglesos. La seva marxa llampec cap al Danubi va culminar en la fabulosa victòria francesa a Austerlitz, el 2 de desembre. Villeneuve era conscient que havia decebut l’emperador i el seu honor estava en joc sota acusacions de covardia. La premsa anava carregada de rumors sobre la seva destitució. Quan la flota combinada va rebre noves ordres d’anar cap a la Mediterrània, el comandant francès es va fer a la mar abans que arribés l’encarregat de reemplaçar-lo.

3 La flota espanyola: vaixells en estat lamentable plens d'"ancianos, achacosos, enfermos e inútiles para la mar”
Els navilis espanyols 'Pelayo' i 'Santísima Trinidad' durant una batalla contra Anglaterra el 1797
Els navilis espanyols 'Pelayo' i 'Santísima Trinidad' durant una batalla contra Anglaterra el 1797 Antonio de Brugada / Wikimedia Commons

En virtut dels tractats de San Ildefonso signats per Carles IV amb la República Francesa, Espanya estava obligada no solament a contribuir econòmicament a les guerres del nou emperador Napoleó I, sinó també a cedir-li l’armada reial per combatre els anglesos. Però tot i que la combinació de les dues flotes representés una força de combat considerable, numèricament superior a la dels anglesos, les condicions en què es trobaven (almenys la part espanyola) no eren les millors. Andalusia havia patit recentment una epidèmia de febre que havia delmat les tripulacions, i els nous 'mariners' van ser reclutats en una lleva forçosa i precipitada.

El general Mazarredo va escriure: “Llenamos los buques de una porción de ancianos, de achacosos, de enfermos e inútiles para la mar”. I l’estat dels vaixells també era lamentable, fins a l’extrem que alguns capitans havien pagat de la seva butxaca les reparacions i la pintura per no quedar deshonrats davant dels seus col·legues francesos. Tot plegat va fer que Antonio de Escaño, vicealmirall del 'Príncipe de Asturias', escrivís aquestes línies de pessimisme desfermat: “esta escuadra hará vestir de luto a la Nación en caso de un combate, labrando la afrenta del que tenga la desventura de mandarla”.

4 La flota anglesa: mariners professionals amb anys d'experiència

L’esquadra que comandava Nelson, per contra, estava composta per mariners professionals, amb força anys d’experiència a la mar i en combats navals. De fet, eren els mateixos vaixells i els mateixos homes que havien posat en evidència França i Espanya en diverses ocasions, com a la batalla del cap San Vicente, el 1797, o la batalla del Nil, l’any següent. A més, els canons anglesos eren tecnològicament superiors als dels seus rivals. I Nelson mateix s’havia convertit en una llegenda per mèrits propis.

Villeneuve va ordenar la partida el 20 d’octubre, en contra de l’opinió dels seus homòlegs espanyols, Cosme de Churruca i Federico Gravina. El seu esquadró el formaven 33 navilis. Creia que els anglesos disposaven de 21 vaixells, en lloc dels 27 que tenia Nelson, seguint-los des de la distància. Les flotes es van trobar finalment a l’alba del dia 21, a poques milles del cap de Trafalgar i en direcció a l’estret de Gibraltar.

5 La innovadora i arriscada tàctica de Nelson: dividir la flota francoespanyola en tres parts
La innovadora tàctica de l'almirall Nelson consistia en dividir la flota francoespanyola en tres parts
La innovadora tàctica de l'almirall Nelson consistia en dividir la flota francoespanyola en tres parts Wikimedia Commons

Els grans vaixells de guerra estaven fortament armats amb canons de gran potència als dos costats, però eren molt vulnerables a proa i popa. Per això feia 150 anys que les tàctiques de batalla naval no havien variat gaire. Les flotes enfrontades s’acostumaven a posar en paral·lel, combatien disparant-se andanades de les seves bateries de canons i eventualment procedien a l’abordatge de l’enemic.

Un atac en perpendicular
Nelson va posar en pràctica una tàctica tan agosarada com innovadora: va formar l’esquadra en dues columnes i va atacar l’enemic en perpendicular. L’objectiu era dividir la flota francoespanyola en tres parts, deixant l’avantguarda fora de joc, i envoltant la resta dels vaixells més grans amb quatre o cinc dels seus. Però això representava ser totalment vulnerable als canons enemics durant tota la maniobra d’aproximació. És clar que l’almirall tenia una fe cega en la moral i l’habilitat dels seus homes.

L'almirall Nelson, al capdavant de la seva flota
Donant exemple i assumint el risc del seu pla, la primera columna l’encapçalava el mateix Nelson amb el ‘Victory’, de 104 canons, i anava directa a separar l’avantguarda de l’enemic del seu centre. La segona divisió estava comandada per Cuthbert Collingwood en el ‘Royal Sovereign’, de cent canons, amb l’ordre d’encarregar-se del darrer terç de la línia francoespanyola. L’aproximació es va fer a tota vela per aconseguir la màxima velocitat i reduir el temps d’exposició a les bales enemigues.

6 L'inici de la batalla
El 'Bucentaure' sent atacat per un navili britànic durant la batalla de Trafalgar
El 'Bucentaure' sent atacat per un navili britànic durant la batalla de Trafalgar Auguste Mayer / Wikimedia Commons

Villeneuve, per la seva banda, va anticipar el fet que els anglesos provessin de trencar la seva línia en més d’un punt per aïllar grups de vaixells. Va ordenar la seva esquadra que formés ben junta per absorbir l’impacte de l’atac, i va posar 12 dels millors navilis sota el comandament de Gravina per tal que intervingués allà on fes més falta. La intenció de Villeneuve era travar el combat en la distància curta. Els francesos tenien pocs mariners tan hàbils com els britànics, però molts bons soldats, entrenats per cosir a trets les cobertes enemigues i passar a l’abordatge, convertint la batalla naval en un xoc cos a cos. Així havia derrotat Roma els cartaginesos, mariners molt més capaços, en l’antiguitat.

Villeneuve ordena posar rumb a Cadis
Però era un dia sense gaire vent i la flota francoespanyola navegava a sotavent, cosa que dificultava les seves maniobres i afavoria els anglesos. I per acabar-ho d’arreglar, quan va veure que l’enemic s’acostava, Villeneuve va ordenar posar rumb a Cadis. Probablement pretenia acostar-se a les defenses de la ciutat, però el que va aconseguir va ser la desorganització de la línia de batalla, amb buits entre alguns vaixells i d’altres navegant de costat.

Nelson: “Anglaterra espera que cada home compleixi el seu deure”
La confusió era màxima en el moment en què els anglesos avançaven decidits cap a ells. Aleshores, Nelson va fer transmetre per signes el missatge més cèlebre de la història naval: “Anglaterra espera que cada home compleixi el seu deure”.

A les 11.45 h la flota francoespanyola va començar a disparar sobre l’enemic que s’aproximava. Paradoxalment, la fumera causada pels canons va servir als anglesos per amagar el punt exacte al qual es dirigien. Poc després del migdia Collingwood va trencar la línia, però enlloc d’aïllar els últims 12 vaixells de la resta, com estava previst, en va separar 16, complicant la tasca dels capitans que el seguien.

7 Nelson és ferit de mort per un tret dels francesos
Nelson rep un tret a la coberta del 'Victory'
Nelson rep un tret a la coberta del 'Victory' Denis Dighton / Wikimedia Commons

El ‘Belleisle’ va ser el següent a travessar la línia i es va veure envoltat per diversos vaixells. Al darrere venia el ‘Mars’, que va ser aturat pels francesos abans de poder passar. Però de mica en mica la resta de vaixells anglesos es van unir al combat i van aconseguir superar l’enemic. El foc de canó era tan intens que sovint dues bales xocaven a l’aire. L’altra columna va trigar quaranta minuts més a arribar, per falta de vent. El ‘Victory’ de Nelson havia patit danys importants en l’aproximació i estava gairebé fora de control quan va trencar la línia per la popa del vaixell insígnia francès, el ‘Bucentaure’, i va xocar amb el ‘Redoutable’. Pel forat que va deixar, van entrar tres vaixells més, que van destruir tant el ‘Bucentaure’ com el poderosíssim ‘Santísima Trinidad’ espanyol, de 140 canons.

Nelson rep un tret mortal
La batalla entre el ‘Victory’ i el ‘Redoutable’ és un bon exemple del que va passar en els combats a curta distància. Els francesos arrasaven les cobertes amb trets de fusell i granades de mà. Va ser llavors, a un quart de dues del migdia, quan un franctirador del ‘Redoutable’ va encertar de ple l’almirall Nelson. La bala li va entrar per l’espatlla esquerra i es va quedar allotjada a l’espinada. Dos mariners el van portar de seguida al metge, però el mateix Nelson va dir: “Ah, doctor. No podeu fer res per mi. Em queda poc temps de vida”.

8 El triomf dels anglesos
'La batalla de Trafalgar', quadre del 1836 de Clarkson Frederick Stanfield
'La batalla de Trafalgar', quadre del 1836 de Clarkson Frederick Stanfield Wikimedia Commons

Els francesos preparaven l’abordatge final en el mateix moment en què l’anglès ‘Téméraire’ es va estavellar contra ells, massacrant-los amb el foc dels seus canons. L’avantguarda francoespanyola va provar de girar cua per assistir a la resta de l’esquadró, però la maniobra es va fer interminable a causa de la manca de vent, i després ja era massa tard perquè poguessin canviar el resultat de la contesa. A tres quarts de dues es va rendir el vaixell de Villeneuve, qui, miraculosament, no va patir ni una esgarrapada. Mentrestant, la batalla al centre es decantava clarament a favor dels anglesos.

La resistència al darrer terç de la línia es mantenia encara a les tres de la tarda, però a dos quarts de cinc els vaixells que encara estaven en condicions de navegar van fugir cap a Cadis comandats per Gravina. A aquella mateixa hora, Nelson moria, sabent ja que el seu pla havia estat un èxit. A tres quarts de sis, l’explosió del francès ‘Achille’ va marcar definitivament la fi de la batalla.

El balanç
El dia havia estat un horror per als combatents a Trafalgar. Després de sis hores de lluita, la flota anglesa havia capturat o destruït 18 dels 33 vaixells enemics, sense perdre’n cap dels seus, encara que molts estaven severament danyats. Es calcula que hi va haver 1.038 morts i 1.385 ferits espanyols, i 3.370 morts i 1.160 ferits francesos. Les pèrdues britàniques van ser remarcablement petites: 449 morts i 1.214 ferits. La pèrdua més gran, però, havia estat sens dubte la del seu reverenciat almirall.

9 Una segona batalla contra el temporal: una tempesta s'abat sobre la flota
Mariners espanyols supervivents del 'Neptuno', que es va enfonsar després de la batalla de Trafalgar a causa del temporal
Mariners espanyols supervivents del 'Neptuno', que es va enfonsar després de la batalla de Trafalgar a causa del temporal Francisco Sans Cabot / Wikimedia Commons

Però no hi havia temps per assaborir la victòria. Ara Collingwood comandava 44 vaixells, la majoria plens de forats i sense pals. A banda tenia uns 7.000 presoners, molts d’ells ferits. I una tempesta amenaçava de caure sobre aquest panorama desolador, amb vents cada vegada més forts que els empenyien cap al litoral rocallós. L’endemà, el temps va empitjorar. El temporal va abatre sobre la flota. Semblava difícil que els britànics arribessin a cobrar la recompensa pels vaixells capturats, i els supervivents tampoc no tenien clar si tornarien a trepitjar terra ferma.

Un vaixell es va enfonsar i un altre es va estavellar contra la costa. Tres vaixells francesos van ser recapturats i diversos vaixells espanyols van anar cap a Cadis, amb les tripulacions britàniques col·laborant amb espanyols i francesos per mantenir-los sobre l’aigua. El 23 d’octubre més vaixells capturats es van escapar o van ser recapturats, i Collingwood va decidir enfonsar els que li quedaven, després de rescatar els homes de bord. Enmig de la tempesta, els anglesos remaven sobre els bots per anar a salvar els mateixos homes que poc abans eren els seus enemics mortals. Quan el temps va clarejar, dos dies després, el temporal s’havia cobrat quasi tantes vides com la mateixa batalla. La marea va enviar cossos inerts cap a les platges molt després que els canons haguessin callat.

Subscriu-t'hi

Portada del número 258 de SÀPIENS (setembre 2023)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

Portada del número 258 de SÀPIENS (setembre 2023)

Anatomia d'un cop d'estat

Per què va triomfar l'alçament de Miguel Primo de Rivera?

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

 
Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies i de tercers per recopilar informació amb una finalitat tècnica. No es guarden ni cedeixen les dades de caràcter personal de ningú sense el seu consentiment. Igualment, s'informa que aquest lloc web disposa d'enllaços a llocs web de tercers amb polítiques de privacitat alienes a Abacus. Més informació Accepto