A la darreria d’estiu del 1804, Napoleó va veure clar que, tot i el seu aclaparador domini militar a Europa, Anglaterra continuava sent la potència que s’havia de batre a la mar i l’obstacle a les seves ambicions colonials. La primavera del 1805, l’emperador tenia preparades a Boulogne, a la costa bretona, les tropes per envair les illes britàniques, que havien de sumar 160.000 homes. Però embarcar-los era impossible si no s’assegurava la superioritat naval al canal de la Mànega. El seu pla consistia a atacar amb la seva flota les possessions angleses a les Índies Occidentals per atreure els vaixells enemics, distraient-los el temps suficient per poder retornar ràpidament i fer creuar el seu exèrcit sense oposició.

El gran esquema de Napoleó era el d’un soldat, no el d’un mariner. L’estrateg genial en operacions terrestres va revelar les seves limitacions com a comandant naval i l’operació no va sortir com esperava. L’almirall Villeneuve va ser l’encarregat de comandar-la. Va eludir el bloqueig anglès del port de Toulon el 30 de març i es va reunir amb una esquadra espanyola a Cadis abans de creuar l’Atlàntic. Perseguit per Nelson, però amb un cert avantatge, va arribar al Carib i va protagonitzar algunes escaramusses contra les colònies angleses. En assabentar-se que l’encalçaven, va decidir retornar cap a Europa. Nelson, per la seva banda, va arribar poc després a Gibraltar, molest per no haver pogut trobar l’enemic per plantar-li cara.

Villeneuve va provar d’arribar al canal de la Mànega com estava previst, però el 22 de juliol es va topar amb un esquadró anglès que el va interceptar prop del cap Fisterra. Després d’escapar del combat, en el qual li van capturar dos vaixells, Villeneuve no es va veure amb cor de continuar amb el pla i va preferir posar rumb a Cadis, on podria arreglar els desperfectes. Aquesta decisió també va estar influenciada per Gravina, el comandant espanyol, el qual tenia ordres secretes que li prohibien de participar en una eventual invasió de les illes Britàniques. Després de molt temps encalçant-lo per tot l’oceà, per fi Nelson tenia l’enemic localitzat.

Napoleó es posa furiós
El fracàs de Villeneuve d’acomplir el seu pla va fer que Napoleó es posés furiós. Com que va veure frustrada de moment la possibilitat de la invasió, l’emperador va decidir posar en marxa les tropes per colpejar els exèrcits austríacs i russos, aliats dels anglesos. La seva marxa llampec cap al Danubi va culminar en la fabulosa victòria francesa a Austerlitz, el 2 de desembre. Villeneuve era conscient que havia decebut l’emperador i el seu honor estava en joc sota acusacions de covardia. La premsa anava carregada de rumors sobre la seva destitució. Quan la flota combinada va rebre noves ordres d’anar cap a la Mediterrània, el comandant francès es va fer a la mar abans que arribés l’encarregat de reemplaçar-lo.

En virtut dels tractats de San Ildefonso signats per Carles IV amb la República Francesa, Espanya estava obligada no solament a contribuir econòmicament a les guerres del nou emperador Napoleó I, sinó també a cedir-li l’armada reial per combatre els anglesos. Però tot i que la combinació de les dues flotes representés una força de combat considerable, numèricament superior a la dels anglesos, les condicions en què es trobaven (almenys la part espanyola) no eren les millors. Andalusia havia patit recentment una epidèmia de febre que havia delmat les tripulacions, i els nous 'mariners' van ser reclutats en una lleva forçosa i precipitada.

El general Mazarredo va escriure: “Llenamos los buques de una porción de ancianos, de achacosos, de enfermos e inútiles para la mar”. I l’estat dels vaixells també era lamentable, fins a l’extrem que alguns capitans havien pagat de la seva butxaca les reparacions i la pintura per no quedar deshonrats davant dels seus col·legues francesos. Tot plegat va fer que Antonio de Escaño, vicealmirall del 'Príncipe de Asturias', escrivís aquestes línies de pessimisme desfermat: “esta escuadra hará vestir de luto a la Nación en caso de un combate, labrando la afrenta del que tenga la desventura de mandarla”.

Els grans vaixells de guerra estaven fortament armats amb canons de gran potència als dos costats, però eren molt vulnerables a proa i popa. Per això feia 150 anys que les tàctiques de batalla naval no havien variat gaire. Les flotes enfrontades s’acostumaven a posar en paral·lel, combatien disparant-se andanades de les seves bateries de canons i eventualment procedien a l’abordatge de l’enemic.

Un atac en perpendicular
Nelson va posar en pràctica una tàctica tan agosarada com innovadora: va formar l’esquadra en dues columnes i va atacar l’enemic en perpendicular. L’objectiu era dividir la flota francoespanyola en tres parts, deixant l’avantguarda fora de joc, i envoltant la resta dels vaixells més grans amb quatre o cinc dels seus. Però això representava ser totalment vulnerable als canons enemics durant tota la maniobra d’aproximació. És clar que l’almirall tenia una fe cega en la moral i l’habilitat dels seus homes.

L'almirall Nelson, al capdavant de la seva flota
Donant exemple i assumint el risc del seu pla, la primera columna l’encapçalava el mateix Nelson amb el ‘Victory’, de 104 canons, i anava directa a separar l’avantguarda de l’enemic del seu centre. La segona divisió estava comandada per Cuthbert Collingwood en el ‘Royal Sovereign’, de cent canons, amb l’ordre d’encarregar-se del darrer terç de la línia francoespanyola. L’aproximació es va fer a tota vela per aconseguir la màxima velocitat i reduir el temps d’exposició a les bales enemigues.

Villeneuve, per la seva banda, va anticipar el fet que els anglesos provessin de trencar la seva línia en més d’un punt per aïllar grups de vaixells. Va ordenar la seva esquadra que formés ben junta per absorbir l’impacte de l’atac, i va posar 12 dels millors navilis sota el comandament de Gravina per tal que intervingués allà on fes més falta. La intenció de Villeneuve era travar el combat en la distància curta. Els francesos tenien pocs mariners tan hàbils com els britànics, però molts bons soldats, entrenats per cosir a trets les cobertes enemigues i passar a l’abordatge, convertint la batalla naval en un xoc cos a cos. Així havia derrotat Roma els cartaginesos, mariners molt més capaços, en l’antiguitat.

Villeneuve ordena posar rumb a Cadis
Però era un dia sense gaire vent i la flota francoespanyola navegava a sotavent, cosa que dificultava les seves maniobres i afavoria els anglesos. I per acabar-ho d’arreglar, quan va veure que l’enemic s’acostava, Villeneuve va ordenar posar rumb a Cadis. Probablement pretenia acostar-se a les defenses de la ciutat, però el que va aconseguir va ser la desorganització de la línia de batalla, amb buits entre alguns vaixells i d’altres navegant de costat.

Nelson: “Anglaterra espera que cada home compleixi el seu deure”
La confusió era màxima en el moment en què els anglesos avançaven decidits cap a ells. Aleshores, Nelson va fer transmetre per signes el missatge més cèlebre de la història naval: “Anglaterra espera que cada home compleixi el seu deure”.

A les 11.45 h la flota francoespanyola va començar a disparar sobre l’enemic que s’aproximava. Paradoxalment, la fumera causada pels canons va servir als anglesos per amagar el punt exacte al qual es dirigien. Poc després del migdia Collingwood va trencar la línia, però enlloc d’aïllar els últims 12 vaixells de la resta, com estava previst, en va separar 16, complicant la tasca dels capitans que el seguien.

El ‘Belleisle’ va ser el següent a travessar la línia i es va veure envoltat per diversos vaixells. Al darrere venia el ‘Mars’, que va ser aturat pels francesos abans de poder passar. Però de mica en mica la resta de vaixells anglesos es van unir al combat i van aconseguir superar l’enemic. El foc de canó era tan intens que sovint dues bales xocaven a l’aire. L’altra columna va trigar quaranta minuts més a arribar, per falta de vent. El ‘Victory’ de Nelson havia patit danys importants en l’aproximació i estava gairebé fora de control quan va trencar la línia per la popa del vaixell insígnia francès, el ‘Bucentaure’, i va xocar amb el ‘Redoutable’. Pel forat que va deixar, van entrar tres vaixells més, que van destruir tant el ‘Bucentaure’ com el poderosíssim ‘Santísima Trinidad’ espanyol, de 140 canons.

Nelson rep un tret mortal
La batalla entre el ‘Victory’ i el ‘Redoutable’ és un bon exemple del que va passar en els combats a curta distància. Els francesos arrasaven les cobertes amb trets de fusell i granades de mà. Va ser llavors, a un quart de dues del migdia, quan un franctirador del ‘Redoutable’ va encertar de ple l’almirall Nelson. La bala li va entrar per l’espatlla esquerra i es va quedar allotjada a l’espinada. Dos mariners el van portar de seguida al metge, però el mateix Nelson va dir: “Ah, doctor. No podeu fer res per mi. Em queda poc temps de vida”.

Els francesos preparaven l’abordatge final en el mateix moment en què l’anglès ‘Téméraire’ es va estavellar contra ells, massacrant-los amb el foc dels seus canons. L’avantguarda francoespanyola va provar de girar cua per assistir a la resta de l’esquadró, però la maniobra es va fer interminable a causa de la manca de vent, i després ja era massa tard perquè poguessin canviar el resultat de la contesa. A tres quarts de dues es va rendir el vaixell de Villeneuve, qui, miraculosament, no va patir ni una esgarrapada. Mentrestant, la batalla al centre es decantava clarament a favor dels anglesos.

La resistència al darrer terç de la línia es mantenia encara a les tres de la tarda, però a dos quarts de cinc els vaixells que encara estaven en condicions de navegar van fugir cap a Cadis comandats per Gravina. A aquella mateixa hora, Nelson moria, sabent ja que el seu pla havia estat un èxit. A tres quarts de sis, l’explosió del francès ‘Achille’ va marcar definitivament la fi de la batalla.

El balanç
El dia havia estat un horror per als combatents a Trafalgar. Després de sis hores de lluita, la flota anglesa havia capturat o destruït 18 dels 33 vaixells enemics, sense perdre’n cap dels seus, encara que molts estaven severament danyats. Es calcula que hi va haver 1.038 morts i 1.385 ferits espanyols, i 3.370 morts i 1.160 ferits francesos. Les pèrdues britàniques van ser remarcablement petites: 449 morts i 1.214 ferits. La pèrdua més gran, però, havia estat sens dubte la del seu reverenciat almirall.

Però no hi havia temps per assaborir la victòria. Ara Collingwood comandava 44 vaixells, la majoria plens de forats i sense pals. A banda tenia uns 7.000 presoners, molts d’ells ferits. I una tempesta amenaçava de caure sobre aquest panorama desolador, amb vents cada vegada més forts que els empenyien cap al litoral rocallós. L’endemà, el temps va empitjorar. El temporal va abatre sobre la flota. Semblava difícil que els britànics arribessin a cobrar la recompensa pels vaixells capturats, i els supervivents tampoc no tenien clar si tornarien a trepitjar terra ferma.

Un vaixell es va enfonsar i un altre es va estavellar contra la costa. Tres vaixells francesos van ser recapturats i diversos vaixells espanyols van anar cap a Cadis, amb les tripulacions britàniques col·laborant amb espanyols i francesos per mantenir-los sobre l’aigua. El 23 d’octubre més vaixells capturats es van escapar o van ser recapturats, i Collingwood va decidir enfonsar els que li quedaven, després de rescatar els homes de bord. Enmig de la tempesta, els anglesos remaven sobre els bots per anar a salvar els mateixos homes que poc abans eren els seus enemics mortals. Quan el temps va clarejar, dos dies després, el temporal s’havia cobrat quasi tantes vides com la mateixa batalla. La marea va enviar cossos inerts cap a les platges molt després que els canons haguessin callat.