La misèria esdevinguda després d’un any d’una intensa sequera, les noves disposicions tributàries (que comportaven un abusiu greuge respecte a les viles d’activitat industrial), i la influència del clergat (perjudicat per unes lleis que el deixaven sense patrimoni), eren motius més que suficients per fer que els habitants d’aquell poble donessin suport majoritàriament a la insurrecció reialista. Per si no n’hi hagués hagut prou, a Castellfollit havia nascut el principal cap reialista a les terres de Ponent: Francesc Badals, àlies 'Ramonillo'. Ell sol va aconseguir aplegar un exèrcit d’homes de la Segarra, l’Anoia i el Bages amb el qual va actuar repetidament per aquelles contrades.

L’aixecament reialista es feia més i més gran a Catalunya quan, el 14 d’agost del 1822, els revoltats van instal·lar el seu òrgan principal de govern a la Seu d’Urgell, després d’haver conquerit aquella ciutat en una acarnissada lluita dos mesos abans. Sota el comandament de l’arquebisbe de Tarragona, el marquès de Mataflorida i el baró d’Eroles, va néixer la regència d’Urgell. Per fer-hi front, el govern constitucional va voler actuar fermament nomenant capità general de Catalunya el militar Francisco Espoz e Ilundain, conegut pel nom d'Espoz y Mina, qui, després de demanar als catalans disciplina i subordinació, va actuar amb mà ferma per frenar la creixent insurrecció.

Ramonillo havia fortificat Castellfollit perquè fos el principal obstacle per a les tropes del general Mina en el seu camí cap a la recuperació de la Seu d’Urgell. De fet, durant els primers dies d’octubre del 1822, les va fer recular en diverses ocasions gràcies a la tàctica de guerra de guerrilles i al seu domini del terreny.

Ni la mort del mentor de Ramonillo ni l’empresonament de la seva amistançada van compensar la decepció d’Espoz y Mina després d’aquelles primeres topades amb el cap reialista castellfollitenc. Instal·lat a Calaf, a deu quilòmetres de Castellfollit i obstinat a colpejar el poble de manera exemplar, Espoz y Mina va esmerçar tot el seu esforç a reclutar un nombrós exèrcit amb el qual, entre el 17 i el 24 d’octubre del 1822, va assetjar Castellfollit de Riubregós: “El 17 ya estaba formado el sitio; todas las tropas se ocupaban con un loable ardor […]. Se acercaron ya nuestros fuegos a los fuertes, se entró en la población; pero fue preciso retirarse por el vivo fuego que se hacía en todas partes; causa por que me propuse hacer un escarmiento ejemplar en ella, tomada que fuese”, diu aquest militar a les seves memòries.

Després d’aquella primera escomesa, Ramonillo va marxar de Castellfollit a la recerca d’un auxili que no va arribar mai i va deixar com a cap de la resistència el seu lloctinent, el coronel Josep Auguet. Amb una guarnició de menys de dos-cents homes, mal equipats i sense cap mena d’experiència militar, Auguet, nascut a la veïna vila de Torà, va haver de fer front al setge ferotge d’un exèrcit de milers de soldats.

L’intercanvi de foc va començar el 18 d’octubre, un cop les forces constitucionals van prendre posició al voltant de Castellfollit, malgrat les dificultats d’un terreny escabrós i desigual. L’endemà, el dia 19, Mina va rebre part dels reforços que havia demanat i va poder col·locar l’artilleria de manera més avantatjosa per als seus interessos. Castellfollit estava fortificat per tres torrasses que formaven un triangle equilàter. En una, la que estava al centre, hi havia col·locada l’artilleria i no s’hi podia arribar sense batre qualsevol de les altres dues. Justament en aquesta tasca, les tropes constitucionals hi van treballar durant el quart dia d’assetjament, el 20 d’octubre.

Per fer caure la torre de l’esquerra, va caldre la col·locació d’una segona mina, després que la primera fos inutilitzada per l’acció, a cos descobert, d’un temerari soldat reialista. A dos quarts de sis de la tarda, la torrassa va rebentar i va sepultar els qui la guardaven. Pel que fa a la torre de la dreta, els reialistes que la defensaven van poder escapar cap al poble abans que caigués per l’explosió d’una altra mina. A més, van resultar ferits uns quants soldats de l’exèrcit constitucional, entre els quals el jove oficial Ramón María Narváez, qui seria flamant president del govern espanyol només dues dècades més tard.

El lloc on s’havia alçat la torratxa dreta va ser ocupat, el matí del dia 21, per l’artilleria dels assetjadors, que s’apropaven així a l’única fortificació que encara aguantava dempeus. Allà havien quedat reduïts tots els homes de Josep Auguet. Al mateix temps, a Torà, a pocs quilòmetres de Castellfollit, el cap reialista Joan Romagosa intentaven aturar, sense èxit, una nombrosa columna de reforços per a l’exèrcit constitucional que, des de Lleida, arribava per afegir-se al setge. Malgrat la nombrosa tropa que tenia a les seves ordres, a Espoz y Mina no li agradava gens la situació, assabentat que Romanillos i Romagosa es disposaven a auxiliar els assetjats. El militar estava amoïnat perquè no coneixia la veritable mesura de les forces dels seus enemics. A més, les municions començaven a escassejar i la recepció s’apoderava dels seus homes: “me lastimaba, me compadecía, me partía el corazón ver a mis soldados tan resueltos, en la mayor desnudez, sufriendo una temperatura extremadamente cruda en hielos”.

El matí del dia 22, un grup de militars constitucionals va voler reconèixer el terreny per mirar de fer volar la torre principal, tal com ja havien fet amb les altres dues, però la resposta dels assetjats va ser tan furibunda que van haver de retirar-se ferits tots ells. El soldat piemontès Florent Galli, que combatia amb les tropes constitucionalistes, explica com un dels seus companys de bàndol va morir probablement de resultes d’aquella acció: “Cayó en poder de los rebeldes, y fue cosido a puñaladas. Todas eran mortales, pero los bárbaros hicieron por modo de que le quedasen algunos días de vida, para que así se prolongasen sus tormentos”.

La resistència dels reialistes va durar poques hores més. La manera com van col·locar els assetjadors les seves peces d’artilleria aquella nit va resultar decisiva perquè l’endemà, dia 23, les muralles que unien les fortificacions caiguessin i el foc dels homes que manava Josep Auguet callés. Així ho explicava aquest militar, en la carta que va enviar al rei Ferran VII: “En aquel desgraciado recinto no se veían más que escombros y ruinas, la débil fortificación demolida, volados sus antiguos torreones, las casas del pueblo incendiadas, sin esperanza alguna de poder ser socorridos, y en el apurado caso de no tener medios ni instrumentos para reponer la fortificación”. L’auxili no arribava. Ramonillo era a pocs quilòmetres de la batalla, entre els pobles de Pinós i l’Aguda, però no gosava intervenir-hi. Pel que fa a Espoz y Mina, encara que ho tenia tot al seu favor, no va decidir fer l’assalt definitiu al poble.

Això va permetre que, aprofitant la foscor de la nit del 23 al 24 d’octubre del 1822, els soldats supervivents i el veïnat del poble poguessin fugir entre les dotze i la una de la matinada. Després de reduir un sentinella i d’evitar els trets d’una vintena de soldats constitucionals que es trobaven en aquella zona del setge, la comitiva de fugitius va poder escampar-se per camins desconeguts per a l’enemic. Unes quantes hores més tard, Josep Auguet, ferit de bala a la cuixa esquerra i al ventre, arribava amb els seus homes a Sanaüja, on es trobava el baró d’Eroles, el cap màxim de l’exèrcit rebel. Mentrestant, el general Espoz y Mina posava, per fi, els peus a Castellfollit de Riubregós.

Del poble no va quedar pedra sobre pedra. El 24 d’octubre del 1822 el sol va sortir a la població de Castellfollit de Riubregós per donar llum a la inscripció que, en un dels murs que restaven dempeus, va ordenar escriure el general Mina... 

Segons la versió reialista, hi va trobar una trentena de vilatans, la majoria vells i nens, als quals no va dubtar a afusellar. I què en diu d’això Espoz y Mina a les seves memòries? “Los informes que llevaba ya desde Madrid cuando partí para Cataluña acerca de la índole de los catalanes [...], me tenían ya inclinado a tomar una medida que impusiese y aun aterrase en la ocasión primera que los hechos de armas me la presentasen oportuna, y la toma de Castellfullit me decidió a no demorarla”. Va ordenar que es calés foc a tots els edificis, que es destruïssin les fortificacions que restaven dempeus i que, en un dels murs, s’hi llegís: “Aquí existió Castellfullit. Pueblos, tomad ejemplo: no abriguéis a los enemigos de la Patria”. El capità general ja tenia el seu escarment exemplar.