Batalles i guerres

La guerra dels Matiners

Ens endinsem en un conflicte que va tenir lloc set anys després de la fi de la primera carlinada i que es va desenvolupar només a Catalunya, amb la qüestió dinàstica també com a rerefons

Jordi Mata
30 de setembre de 2019
1 L'inici del conflicte
Imatge del batalla del Pasteral, el 26-27 de gener de 1849
Imatge del batalla del Pasteral, el 26-27 de gener de 1849 Wikimedia Commons

El 30 de setembre del 1846, Carles Lluís de Borbó va publicar al diari 'El pensamiento de la nación' un manifest apel·lant a la lluita armada: “Llegó pues, el momento, españoles, que tan cuidadosamente quise evitar a costa de tantos sacrificios de vuestra parte y de la mía […]. La causa que represento es justa; ningún obstáculo debe retraernos para salvarla: el resultado es cierto, pues cuento que celosos, activos y valientes acudiréis solícitos al llamamiento que os hago […]. Cumpliré cuanto os prometí y ofrezco; y en el momento del triunfo nada será más grato ni me complacerá tanto como considerar que no hubo vencedores ni vencidos. Os doy las gracias por vuestros sufrimientos, constancia y cordura. Admirador de vuestro valor y de vuestras hazañas, sabré recompensarlas en el campo de batalla”. D’aquesta manera, començava oficialment la guerra dels Matiners.

El diari 'El pensamiento de la nación' havia estat fundat pel sacerdot, teòleg i filòsof català Jaume Balmes, qui va mirar de resoldre l’encara latent problema dinàstic tot casant la reina Isabel amb el fill del pretendent Carles, anomenat Carles Lluís de Borbó i de Bragança, comte de Montemolín. Per ajudar-lo, el pretendent havia abdicat el 1845 i el seu fill havia passat a ser anomenat Carles VI pels seus partidaris. Però les controvèrsies socials i polítiques van impedir que el casori reeixís i Isabel II es va casar, finalment, amb el seu cosí germà, Francesc d’Assís de Borbó, l’octubre del 1846. 

2 El perquè del nom
Carles Lluís de Borbó i de Bragança
Carles Lluís de Borbó i de Bragança Wikimedia Commons

Aquell mes de setembre del 1846, el capità general de camp carlí i antic eclesiàstic Benet Tristany s’havia alçat contra el govern a Solsona al capdavant de 300 homes. Aquesta acció s’havia avançat als plans del comandament carlí en l’exili. Potser per aquesta raó el conflicte, que tot just s’encetava, va rebre el nom de guerra dels Matiners, tot i que també n’hi ha que creuen que l’origen del nom té a veure amb l’estratègia de guerra, ja que situaven els seus homes de nit i a trenc d’alba iniciaven les accions.

Tanmateix, els esdeveniments de Solsona van tenir poc ressò més enllà del Principat i el frustrat matrimoni entre la reina i l’anomenat Carles VI va fer palès que el malestar era més profund a Catalunya que a la resta de l’Estat.

3 Les causes de la revolta
Fotografia del 1907 d'Isabel II i Francesc d’Assís de Borbó
Fotografia del 1907 d'Isabel II i Francesc d’Assís de Borbó Wikimedia Commons

La guerra dels Matiners va estar motivada, sobretot, per uns impostos excessius i la polèmica restitució de les lleves. Eren temps de crisis agràries i financeres, fruit d’un seguit de males collites que havien fet pujar el preu del pa, i fruit també de la paralització d’un gran nombre d’indústries, fet que va incrementar l’atur obrer. A més, les disposicions del govern, assentat en el centralisme i dominat pels liberals moderats, agreujaven les condicions de vida de les classes populars.

Un exemple d’això eren determinats impostos que afectaven el consum d’aliments i que esdevenien una càrrega en un context de crisi. I n’hi havia d’altres: la restitució de les lleves; la lliure circulació i venda d’articles estrangers, sobretot en el sector tèxtil, que representava un greu perjudici per a la indústria catalana, i el pas de les propietats de l’Església a mans de la burgesia, que va generar disputes entre els nous amos de terrenys rurals i els pagesos que reclamaven antics drets d’ús de la terra. Aquest conjunt de coses va abocar a la insurrecció aquella població amenaçada per la fam, i el seu descontentament va ser canalitzat d’entrada pel carlisme.

4 Els carlins catalans: guerrillers que no s'havien pogut incorporar a l'exèrcit

Els carlins catalans no havien estat inclosos en el conveni de Bergara del 1839, ni els seus oficials havien pogut incorporar-se a l’exèrcit regular com sí que van poder fer els carlins bascos i castellans, discriminacions que van dur-los a refugiar-se a les muntanyes, organitzar-se en partides i convertir-se en bandolers. L’oportunitat de combatre l’estat liberal i centralista dels moderats, que congriava odis a dojo, els va elevar a guerrillers, i aviat les seves files es van engrossir amb camperols, obrers aturats i altres carlins que en tornar de l’exili descobrien que tenien prohibit residir en els seus pobles.

Malgrat tantes raons, semblava que l'únic que els animava a lluitar era que Carles VI fos rei, circumstància que va afavorir que aleshores als carlins se’ls anomenés 'montemolinistes' (pel títol de comte de Montemolín de Carles Lluís de Borbó i de Bragança).

5 La primera fase de la guerra: l'exèrcit s'enfronta a les partides carlines del Berguedà i del Camp de Tarragona
Fotografia del general Pavía anterior al 1895
Fotografia del general Pavía anterior al 1895 Wikimedia Commons

La primera fase de la guerra va enfrontar l’exèrcit amb les partides carlines que van aparèixer al Berguedà, al Camp de Tarragona i en altres comarques del país. Mentre que les autoritats governamentals adoptaven mesures repressives, com la pena de mort per a qui posseís armes sense permís o amagués un insurrecte, els carlins van mirar d’evitar molèsties a la població civil, actitud que va contrastar amb la mostrada en la guerra anterior. Les partides, com que eren poc nombroses, podien desplaçar-se amb rapidesa, i van penetrar a Martorell, Lleida, Terrassa i altres localitats, sempre amb la cura de no incomodar el veïnat. Els seus assalts els limitaven als ajuntaments, les esglésies i les diligències, i als militars i persones riques. Tristany va revelar-se com un dels caps montemolinistes més actius en entrar a Cervera el 16 de febrer del 1847 per proveir-se amb fons i municions, i en ocupar Guissona, Calaf i Vicfred.

La resposta del capità general de Catalunya
El capità general de Catalunya, Manuel Pavía y Lacy, va dirigir els seus esforços en un doble vessant: políticament, a apropar-se a la burgesia per intentar ser portaveu de les seves reivindicacions davant el govern i guanyar-se el seu ajut contra els matiners; i militarment, a augmentar la pressió sobre l’enemic, els efectius del qual no depassaven els 4.500 homes, sol·licitant més forces a Madrid quan ell ja disposava d’un exèrcit de 22.000 soldats.

6 L'execució de Benet Tristany i les mesures polítiques del capità general de Catalunya per solucionar el conflicte

Benet Tristany va ser capturat a Llanera de Solsonès i afusellat pels mossos d’esquadra el 17 de maig del 1847 amb altres caps carlins. Per asserenar l’ambient, Pavía va decretar una amnistia, però aquelles execucions havien radicalitzat els matiners, que van començar a enfrontar-se a l’Exèrcit. El clima bèl·lic es va estendre, i Pavía va dimitir l’1 de setembre com a protesta pels escassos reforços que rebia. El nou capità general, Manuel de la Concha, marquès del Duero, sí que va aconseguir elevar el nombre de les tropes fins a 42.000 efectius i va oferir una amnistia més àmplia. Tot i que una gran quantitat de gent s’acollí a tal oferta, els rengles dels matiners no baixaven dels 4.000 homes. Poca cosa més va poder fer el marquès. A l’octubre, el general Ramón María de Narváez se situava al capdavant del govern moderat, accentuava el tarannà dictatorial de l’estat liberal i substituïa De la Concha per Pavía, que es va comprometre a pacificar Catalunya.

Mesures polítiques per intentar solucionar el conflicte
Convençut que la solució del problema era més política que militar, Pavía va buscar el suport dels catalans amb mesures com l’atorgament d’un nou indult i l’obertura de la frontera francesa per facilitar el comerç. Va recórrer el Principat per informar d’aquestes i altres novetats en un moment en què l’activitat dels matiners va alentir-se, per la manca de diners que els impedia fer front a les despeses de la guerra. La combinació d’ambdós factors va afavorir que la major part de grups reduïts de carlins deixessin les armes i que el capità general, el 15 de gener del 1848, pogués comunicar a Narváez que Catalunya estava en pau.

7 El contingut ideològic inèdit de la guerra dels Matiners

Tanmateix, incidents a Susqueda, Igualada i Sanaüja van demostrar que l’acció dels guerrillers no havia cessat. Aviat aniria a l’alça. Al febrer va produir-se a França una revolució que va menar a la proclamació de la República. Arran d’aquest fet, una onada revolucionària va travessar Europa i, de retop, va dotar la guerra dels Matiners d’un contingut ideològic inèdit.

Els liberals més progressistes, oposats a Narváez, havien derivat cap a posicions republicanes i havien trobat audiència en el proletariat urbà, castigat per l’atur. I per combatre l’enemic comú, progressistes i carlins es van convertir en aliats malgrat les seves divergències. Partides de carlins convivien o es barrejaven amb les organitzades pels progressistes i els republicans, i a l’ombra de tot plegat la guerra es va intensificar a l’abril, quan el capità general interí Josep Masgoret va entrar a Catalunya per encarregar-se de les operacions. 

8 L'antic líder carlí Ramon Cabrera torna de l'exili com a comandant suprem
Retrat de Ramon Cabrera
Retrat de Ramon Cabrera Wikimedia Commons

Al cap de poc seria l’antic líder carlí, el general Ramon Cabrera, qui, per lleialtat a Carles VI, tornaria del seu exili com a comandant suprem. En el seu discurs per explicar el seu retorn a les armes va esgrimir un matís nacionalista: “Catalunya està cansada dels actes arbitraris del Govern de Madrid, del seu odiós sistema de corrupció. És d’aquest jou vergonyós que volem sostreure-us”.

Animats per l’embranzida, els carlins van intentar estendre la guerra fora de Catalunya, però van fracassar per manca de mitjans i de coordinació. Els brots de rebel·lió més importants van sorgir a Sevilla i Madrid, però n’hi va haver també a Santander, Palència, Zamora, Lleó, Àvila i Burgos. Aquests es van dissoldre al cap de poc d’aparèixer o van ser sufocats. Al Principat, en canvi, Cabrera va reunir una força de 8.000 homes i els carlins van vèncer les hosts governamentals a Sant Jaume de Frontanyà i al Pont de Rabentí. A Barcelona es formà un comitè revolucionari que dictaminà una sèrie de reformes, com l’abolició de les lleves, l’establiment del sufragi universal o l’obligatorietat i gratuïtat de l’ensenyament primari. 

9 La fi del conflicte
Litografia del 1852 de Fernándo Fernández de Córdoba
Litografia del 1852 de Fernándo Fernández de Córdoba Wikimedia Commons

Pavía va ser destituït al setembre i el seu successor, Fernando Fernández de Córdoba, va trobar un escenari que es transformava. La crisi econòmica començava a remetre i els carlins s’estaven dividint. El capità general va aprofitar les tibantors entre l’enemic i va anorrear el moviment republicà amb l’afusellament dels seus líders visibles alhora que persuadia els caps carlins perquè abandonessin la contesa. Tot i això, el seu exèrcit va ser derrotat pel de Cabrera a Avinyó al novembre i la reacció de Narváez va ser, de nou, reemplaçar el seu lloctinent a Catalunya: torn per a De la Concha.

Però els èxits puntuals dels carlins no modificarien el desenllaç del conflicte. Les dissensions havien afeblit els insurrectes, alguns dels quals es van deixar subornar amb diners i càrrecs pel marquès del Duero i van canviar de bàndol. Cabrera, ferit en combat prop del Ter el gener del 1849, s’enfrontava a un exèrcit de 70.000 soldats i va reclamar la presència a la Península del pretendent, que residia a Londres, per reactivar la guerra. Quan Carles VI es disposava a entrar a Catalunya el 4 d’abril va ser detingut pels duaners francesos i forçat a tornar a la Gran Bretanya, i Cabrera ja no va tenir més sortida que l’exili. El 14 de maig, tots els caps carlins s’havien lliurat a De la Concha o havien fugit del país: la guerra es podia considerar acabada. El 30 de maig, mentre el capità general feia la seva entrada a Barcelona, el comte de Montemolín renunciava a la direcció del carlisme. Per als matiners, s’havia fet de nit.

Subscriu-t'hi

Portada del SÀPIENS 211 (octubre 2019)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada del SÀPIENS 211 (octubre 2019)

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto