La petita habitació es troba en penombra. Sobre la flama de la làmpada, una petita bola de color marró fosc, clavada a la punta d'una agulla, es posa incandescent. El fumador, amb gest expert, col·loca l'opi, ja sec, a la cassoleta de la seva pipa. Una aroma dolça s'enlaira mentre l'individu s'estira en el seu matalàs arran de terra, inhalant la barreja de droga i tabac. Amb la primera pipada s'escapa ja de les complicacions de la vida quotidiana i entra en un paradís que el deixa en un estat de meravella indiferent. Però aquest encís és transitori...

Som en algun indret de la Xina, a la dècada del 1830. El nombre de fumadors d'opi del país supera ja els tres milions. Des de les províncies costaneres de Canton i Fujian, l'hàbit ja s'ha estès cap a l'interior. Són moments de gran insatisfacció social. Els emperadors manxús, una dinastia d'estrangers que representa tan sols un 1% de la població total del país, fracassen en l'exercici de les seves funcions i el sistema imperial comença a entrar en una decadència evident.

Les arrels d'aquest problema de salut pública es troben en les necessitats comercials de la gran potència emergent en aquesta època, que és la Gran Bretanya. Des que el primer vaixell britànic va arribar a la Xina el 1626, es va veure que aquell imperi immens era un mercat ple d'atractiu, i es va convertir en una prioritat comercial de primer ordre. El te, la seda i els altres productes que oferia el país oriental van tenir un èxit rotund al mercat de la metròpoli. Els impostos sobre les importacions de te representaven, el 1830, al voltant del 10% dels tributs recaptats pel govern britànic. Però hi havia un petit problema: els xinesos eren autosuficients i no compraven ni els teixits de cotó ni els altres productes manufacturats que els oferien els ‘bàrbars de cabells rojos'. Als britànics els calia pagar les compres amb plata, i això comportava un greu desequilibri en la balança comercial.

I aquí entra en escena l'opi. La droga era l'únic producte exempt del lliure intercanvi de mercaderies permès per l'emperador amb els estrangers, però al mateix temps semblava l'únic producte estranger que els xinesos estaven disposats a comprar pagant en metàl·lic. Per això, tot i que era un comerç oficialment il·legal, era un mercat en expansió al qual els britànics no estaven disposats a renunciar. 

Des de la conquesta de Bengala, la British East India Company tenia el monopoli de la producció d'opi a l'Índia, que venia en subhastes a ‘comerciants locals', ja fossin britànics o indígenes. Aquests embarcaven el producte cap al port xinès de Canton, on es descarregava de contraban. Les autoritats britàniques se'n rentaven les mans. L'opi cultivat a les riques terres de la vall del Ganges es venia a un preu que multiplicava per quatre els costos de producció, cosa que la convertia en la vareta màgica per equilibrar els pressupostos britànics. L'opi, a més, és un producte excepcional segons tots els paràmetres comercials. És lleuger i fàcil de transportar. Té el preu alt d'un bé de luxe però la demanda sostinguda d'un producte alimentari de primera necessitat, ja que l'addicte que no en compra s'exposa a la paràlisi que comporta la síndrome d'abstinència. A més, l'addicció assegura una demanda superior a l'oferta, i l'augment del mercat comporta l'augment de la producció. Aquest és el cercle virtuós, en l'àmbit comercial, d'una substància moralment condemnada i legalment prohibida. És evident, doncs, que tard o d'hora traficants estrangers i autoritats xineses havien d'arribar a les mans.

Canton, situada prop de la desembocadura del riu de les Perles, era llavors una ciutat d'un milió d'habitants. L'encarregat del comerç era un mandarí que comprava el seu càrrec a l'emperador i que es rescabalava de la inversió imposant taxes sobre el comerç. Els estrangers no podien entrar a la ciutat i havien de residir i fer els seus tractes en una zona portuària anomenada les Fàbriques. La xarxa de corrupció i suborns entre els funcionaris xinesos estava força estesa, de tal manera que el 1830 el contraban superava en dues vegades i mitja el volum dels negocis legals. 

A partir del 1836, però, les autoritats xineses van extremar la vigilància i les accions contra la droga. La mercaderia s'acumulava i el preu va baixar. La inquietud es va estendre entre els comerciants britànics. El desembre del 1838 van ser arrestats més de dos mil xinesos vinculats al tràfic d'opi (corredors, compradors i addictes notoris) i es va suspendre el comerç fins a la desaparició del contraban. El tràfic es va estancar, però les plantacions índies continuaven produint a ple rendiment. 

Aleshores, l'emperador va nomenar un alt comissari amb la missió d'eradicar completament l'entrada d'opi al país. Es deia Lin Zexu i la seva primera mesura va consistir a publicar un edicte molt sever que preveia la pena de mort per a qualsevol que produís, trafiqués o consumís aquesta droga. El maig del 1839 es van produir de cop 1.600 detencions més i la confiscació de 28.845 caixes d'opi. Es van cavar tres enormes fosses on es van buidar les caixes, i es van inundar amb aigua i grans quantitats de sal i llimona. La reacció química va fer que l'opi es liqüés, formant un espès núvol nauseabund. Els xinesos creien que havien aconseguit un gran èxit, però els contrabandistes acumulaven 20.000 barrils d'opi, i a l'Índia n'hi havia 82.000 més esperant-los.

Decidit a donar un escarment exemplar, el comissari Lin va reclamar també el lliurament d'un contrabandista anomenat Laurence Dent. Però el superintendent de comerç britànic, el capità Elliot, el va traslladar al seu quarter general i el va posar sota la seva protecció personal. La tensió augmentà i els comerciants estrangers van ser aïllats a les Fàbriques. Com que necessitava un motiu de fricció amb el comissari Lin més digne de respecte que l'opi, Elliot va posar com a excusa que un súbdit britànic no es podia sotmetre a les lleis xineses. Els britànics van anar de Canton cap a Macau per evitar una crisi d'ostatges i el contraban d'opi es va reprendre des d'allà. 

Aleshores, els xinesos, conscients que la destrucció de l'opi no havia acabat amb el tràfic, van expulsar els britànics també de Macau i els van obligar a quedar embarcats en els seus vaixells prop de Hong Kong. Tres grans juncs imperials els van envoltar per tallar-los els subministraments. Davant de la pressió, el 4 de setembre del 1839, a dos quarts de tres de la tarda, el capità Elliot va ordenar disparar els seus canons: la guerra havia començat. 

La situació ja no tenia marxa enrere. Elliot havia disparat els primers trets d'una guerra no declarada, sense disposar de forces ni d'autoritat per sostenir-la. De moment, els únics que estaven contents eren els poderosos comerciants que traficaven amb l'opi. Feia temps que, en un context més ampli, els industrials britànics pressionaven contínuament el seu govern per aconseguir ‘obrir' totalment la Xina al lliure comerç. Aquesta era l'excusa perfecta per imposar militarment la seva voluntat.

La Gran Bretanya havia emergit de les guerres napoleòniques amb l'arma més potent i mòbil del món: la seva flota de guerra, la Royal Navy. Al davant tenia el gran imperi Xinès, que va cometre el greu error de considerar el conflicte com una acció policíaca en la qual la superioritat moral de la seva posició li assegurava la victòria. Però la realitat era una altra. El 3 de novembre del 1839, la flota més gran que els xinesos podien reunir, formada per 15 juncs de guerra i 14 juncs incendiaris, va ser enfonsada en tres quarts d'hora per dos vaixells de guerra britànics relativament petits, el 'Voláge' i el 'Hyacinth'. 

Aleshores el comissari Lin va decretar la fi ‘per sempre' de tot comerç amb els britànics. Al Parlament de la Gran Bretanya, els debats polítics eren encesos. Un parlamentari ‘tory', William E. Gladstone, va fer un excel·lent resum de la situació (salvant els comentaris etnocèntrics): "Us van demanar que abandonéssiu el vostre comerç il·lícit. Quan van veure que no els fèieu cas, amb ple dret van intentar allunyar-vos de les seves costes. I mentre ells, els pagans, els bàrbars semicivilitzats, tenen la justícia de part seva, nosaltres, els cristians cultes, il·lustrats i civilitzats, perseguim objectius que estan francament en pugna tant amb la justícia com amb la religió. No conec cap altra guerra tan injusta en els seus orígens. Sota els auspicis del Senyor, la nostra bandera s'ha convertit en una insígnia pirata que protegeix un comerç infamant". 

Però lord Palmerston, ministre d'Afers Estrangers, va fer que semblés que el problema vital no era l'opi, sinó integrar la Xina "en el conjunt de les nacions civilitzades". Així va salvar una moció de censura a la Cambra dels Comuns, guanyada per l'estret marge de nou vots. A la primeria del 1840, els britànics van desplaçar la zona una flota imponent: 18 vaixells de guerra, quatre vapors armats i 27 vaixells de transport amb 3.600 soldats escocesos, irlandesos i indis.

Els xinesos es van veure llavors obligats a negociar i a acceptar les imposicions dels invasors: una indemnització de 21.000.000 de dòlars (equivalent a gairebé la meitat de totes les rendes xineses d'un any) i l'obertura de quatre ports francs nous al comerç amb els estrangers, inclosa la cessió de l'illa de Hong Kong "a perpetuïtat". Només van aconseguir negar-se a la legalització de l'opi. Amb el tractat de Nanjing, del 29 d'agost del 1842, va acabar la primera guerra de l'Opi. I el tràfic de la droga es va reprendre, arribant a duplicar el volum que tenia abans del conflicte. 

Les relacions entre xinesos i estrangers van continuar essent tenses. Amb diversos pretextos els britànics van intentar forçar noves concessions i, de fet, van acabar provocant la segona guerra de l'Opi, un nou conflicte no declarat que va començar el 28 d'octubre del 1856 amb el bombardeig de Canton. El govern britànic no estava disposat a deixar passar l'oportunitat d'obrir més la porta de la Xina per fer-hi entrar l'opi, els missioners i els productes manufacturats que acabarien trencant l'economia tradicional del país, i debilitarien el poder i la capacitat de resistència de l'emperador. L'objectiu era convertir la Xina en una semicolònia, respectant nominalment la dinastia manxú però posant els recursos i la riquesa del país a disposició d'un consorci de potències estrangeres. Perquè els britànics mantenien ara l'aliança amb França que s'havia forjat a la guerra de Crimea contra Rússia, un altre imperi fonamental en l'equilibri de forces a la Xina. I per si això fos poc, la dinastia manxú s'enfrontava al desafiament d'una revolta interna, la rebel·lió dels Taiping. Els xinesos, desbordats militarment, van acumular derrotes fins a la claudicació final. El 3 de juliol del 1858 se signava el tractat de Tianjin, que establia una indemnització de tres milions de dòlars, l'obertura de cinc ports francs nous, l'abolició de les taxes sobre el comerç, i el permís a la prèdica del cristianisme i a la lliure circulació pel país dels estrangers. I el que és més rellevant: l'acceptació de l'opi com a article de comerç legal. Finalment, després d'això, els xinesos també van cultivar la droga a gran escala, fins a convertir-se en els primers productors mundials. Ja que la seva resistència a l'opi s'havia acabat trencant, almenys, ara en volien treure algun profit.