Tant els aliats com les potències centrals només tenien una flota potent: la britànica en el primer cas, i l'alemanya en el segon. Anglaterra havia creat el 1906 l''HMS Dreadnought', que superava tots els cuirassats anteriors en protecció, capacitat de foc i velocitat. Aquest nou vaixell militar es va convertir en la joia de la corona, i a partir d'aleshores qualsevol país que volgués aspirar a dominar els mars havia de comptar amb aquests cuirassats entre la seva flota.

Alemanya va ser l'única potència capaç de seguir-li el joc i mentre aquell mateix 1906 els britànics havien avarat 35 cuirassats Dreadnought, els germans en van construir 18. Des d'aleshores, la cursa no va parar.

Els dos bàndols, en l'àmbit naval, van optar pel bloqueig. La guerra a la mar va ser de caràcter tàctic i van optar per intentar estrangular econòmicament els seus rivals. Anglaterra va intentar tallar els subministraments que anaven cap a Alemanya i també va capturar naus que es dirigien a països neutrals, com Noruega o Dinamarca. Tot i que el tall no va ser complet, sí que va evitar que la flota alemanya sortís de port i es mantingués sempre en una àrea reduïda, entre la mar Bàltica i l'extrem sud de la mar del Nord.

Alemanya, per la seva banda, va aprofitar la seva flota de submarins, famosos i temuts perquè van enfonsar vaixells amb passatgers civils a bord. És el cas del 'Sussex', on va morir Enric Granados, i del 'Lusitània', que va propiciar l'entrada dels Estats Units a la guerra. També els va utilitzar per aïllar a Rússia, gairebé del tot, tallant les rutes a la mar Bàltica. També en van treure profit al Mediterrani, on van bloquejar les rutes comercials, per evitar que arribessin subministraments als britànics des d'aquella zona.

La situació general era de bloqueig: aquestes accions i escaramusses gairebé no afectaven cap dels dos bàndols.

La batalla de Jutlàndia, que va ser l'únic enfrontament directe entre Alemanya i la Gran Bretanya, va durar tan sols dos dies. Es va produir a l'estret de Skagerrak, ben a prop de les costes daneses que reben el nom de Jutlàndia. Els alemanys van voler trencar el bloqueig a què estaven sotmesos i aprofitar l'ocasió per destruir un nombre significatiu de naus de la flota anglesa.

Van entrar en combat 151 naus britàniques, sota les ordres de John Rushwort, i 99 d'alemanyes, comandades per Reinhard Scheer, i aquella primera nit fins a 14 vaixells britànics i 11 d'alemanys van ser enfonsats. Però això va ser tot. Els anglesos van sortir més mal parats que els alemanys, van patir més baixes i pèrdues, però el bloqueig es va mantenir. La flota alemanya no va poder sortir del seu estancament i es va haver de resignar a tornar a port, on es va haver de quedar pràcticament durant tota la guerra.

Així doncs, encara que tots dos van reclamar la victòria, qui hi havia sortit guanyant, realment? Els dos bàndols havien guanyat i perdut tant com l'altre: encara que els anglesos havien patit més, van aconseguir mantenir la barrera ferma i encara que els alemanys havien enfonsat més vaixells i eliminat a més enemics, no van trencar el setge. 

Aquesta és la pregunta que es devien fer els alemanys en haver de desistir de la seva intenció. La seva tàctica era dividir la flota britànica i atacar-la per separat era l'única manera que tenien de guanyar. Tot es va fer segons la seva estratègia, una lliçó de navegació, que a més comptava amb la foscor de la nit com a aliada. Els anglesos, però, s'havien avançat, i ja havien desxifrat els codis de les comunicacions alemanyes, així que quan va arribar el moment, van evitar caure a la trampa que els estaven preparant els alemanys i no van dividir les seves forces.

Si en voleu saber més, consulteu el nostre especial sobre la Primera Guerra Mundial, on trobareu informació sobre els antecedents, les batalles, una cronologia i un mapa i vídeos i imatges sobre els combats que es lliuraren per terra, mar i aire.