Era un líder militar excepcional i conduïa la millor cavalleria de l'època, amb més experiència i molt acostumada a maniobrar compactadament en el camp de batalla. La cohesió i la coordinació de les seves tropes era gairebé perfecta. Quan van atacar, ho van fer de manera demolidora.

Pere el Catòlic conduïa una host més nombrosa, però molt diversa. A més, la coordinació de la cavalleria catalana amb la tolosana era inexistent, ja que feia pocs dies que estaven junts. La meitat del destacament català, menat per Guillem de Montcada, encara havia d'arribar a les portes de Muret.

Allunyats dels turons de Perramon (a la plana i molt exposats als atacs enemics), el lloc triat per aixecar els campaments és bàsic per entendre el desenllaç final de la batalla. El comte de Tolosa va demanar als catalans de fortificar els campaments amb una palissada, però el rei Pere es va burlar de les seves precaucions.

Simó de Montfort va interpretar que el rei català no refusaria el combat a camp obert, en lloc de refugiar-se al campament i salvar la vida, en un gest altament cavalleresc però políticament irresponsable. La notícia de la mort del rei s'escampà ràpidament pel camp de Muret. Les forces aliades, desesperades, van fugir perseguides pels croats.

Mort Alfons el Cast –que havia obtingut el vassallatge dels nobles veïns: els vescomtes de Besiers i Carcassona, de Narbona i Nimes, i també dels senyors de Bigorra i els comptes de Foix i de Bearn– el seu primogènit continuà la política d'expansió. L'estiu del 1204 el rei Pere I el Catòlic maridà amb Maria de Montpeller, incorporant aquesta important baronia als seus dominis. Feia pocs mesos que la seva germana Elionor havia esdevingut la cinquena muller de Ramon IV de Tolosa. El cap de l'antiga casa rival acabava de convertir-se en potencial aliat del casal de Barcelona.

No era un gest inútil, el del comte de Tolosa. A l'inici del segle XIII bufaven mals vents procedents de Roma i els nobles occitans necessitaven aliats poderosos que els donessin suport. L'extensió pel Llenguadoc del catarisme, aquella religió que per a l'Església catòlica era una heretgia, havia desfermat l'ira del papa Innocenci III. Exigia dels gran nobles occitans que l'exterminessin, però aquests no podien fer-ho sense anar en contra de la seva pròpia gent, d'un bon grapat de petits nobles i cavallers, menestrals i burgesos que, pacíficament i sense generar problemes, seguien el mestratge dels ‘bons homes', els profetes d'aquella religió. De fet, l'heretgia dels càtars enverinà les relacions d'Occitània amb Roma, fins al punt que Ramon VI de Tolosa, cunyat de Pere el Catòlic, fou excomunicat. Des del nord de França, se seguia amb interès rampinyaire la possibilitat de llançar-se sobre el ric sud gal.

Tot es precipità a principis del 1208. El 15 de gener, l'endemà d'haver mantingut una tensa reunió amb el comte de Tolosa, era assassinat Pere de Castellnou, el legat pontifici. L'airada reacció romana no es féu esperar i no fou pas de curta volada: per primera vegada, el papa convocava una croada en terres cristianes. Àvids de riquesa i de glòria, els cavallers del nord de França s'apressaven pel combat. Sota la destra direcció militar de Simó de Montfort, van iniciar la campanya de conquesta l'estiu del 1209. Amb inusitada i extrema violència, assaltaren les ciutats de Besiers i Carcassona, matant sense miraments tothom qui trobaven. Però, a més, van empresonar el jove vescomte Ramon Roger de Trencavell, vassall del rei català. A partir d'aquest moment, el Catòlic ja no podia quedar-se quiet, més quan li havia estat reclamada l'ajuda que tot senyor ha de prestar a qui li ha rendit homenatge. Llavors, el monarca d'Aragó inicià una llarga etapa de negociacions a diverses bandes. Unes negociacions que van acabar al camp de batalla.