Per entendre bé la batalla d’El Álamo i la independència de Texas, cal retrocedir en el temps un parell de dècades. El 1776, els Estats Units s’havien declarat independents, però a la primeria del nou segle no eren, ni de bon tros, una nació unificada, ni posseïen tot el territori que ara coneixem. De fet, eren les antigues colònies de Nova Anglaterra les que havien iniciat la secessió i, al llarg de tot el segle XIX, van anar incorporant territoris. Així, Louisiana es va comprar el 1819 a França, de la mateixa manera que sis dècades més tard es faria amb Alaska, adquirida a Rússia per una quantitat realment modesta.

Texas, una possessió espanyola
En aquella època l’estat de Texas era una possessió espanyola: formava part del virregnat de Nova Espanya, sota el qual s’agrupava Mèxic. Els Estats Units, que s’expandien d’est a oest, eren encara una nació jove i eminentment atlàntica amb dos veïns una mica empipadors: la Gran Bretanya, que tenia possessions a la frontera del nord, i Espanya, a la del sud. Precisament el 1821 el rei espanyol Ferran VII es va veure forçat a entregar la Florida als EUA, per evitar una guerra. Aquell mateix any 1821 Mèxic va finalment independitzar-se d’Espanya i va passar a convertir-se en el nou país veí dels Estats Units, i es va establir una frontera molt més al nord que on és ara. El govern de Washington es va afanyar a reconèixer el nou Estat mexicà en només deu mesos, una declaració impulsiva, pensada per fer la guitza a Espanya, amb qui tenia una mala relació.

La doctrina Monroe (“Amèrica per als americans”)
El 1823 va entrar en vigor la doctrina Monroe (“Amèrica per als americans”). En un moment en què la majoria de les colònies americanes d’Espanya i Portugal havien assolit o estaven a punt d’assolir la independència, la doctrina estipulava que qualsevol intent per part de les potències europees de colonitzar nous territoris o interferir en els afers americans seria vist com un acte d’agressió i comportaria una resposta nord-americana. Aquesta política, que va persistir durant més d’un segle, va ser en realitat una mena de cobertura perquè els Estats Units exercissin la seva influència al continent sencer sense molèsties exteriors d’altres potències.

És així com arribem al 1836, l’any en què els Estats Units d’Amèrica i els Estats Units Mexicans van arribar a les mans pel territori de Texas.

En comprar Louisiana, els Estats Units havien renunciat en un document a qualsevol dret sobre Texas, però en el fons no era així.

Washington confiava que els immigrants anglosaxons que s’hi estaven instal·lant solucionessin aquella qüestió per si mateixa. Texas, una garrotxa on ara sabem que el subsòl amaga petroli però que llavors era una gran desconeguda per als habitants de l’est, s’havia promocionat com un 'jardí agrícola' i milers de persones hi havien emigrat. Per això, tot i pertànyer formalment a l’estat mexicà de Coahuila, el 1834 hi havia quatre vegades més ciutadans anglosaxons que no pas mexicans (20.000 per 5.000).

La majoria d’anglotexans eren protestants que per accedir a la terra havien hagut de firmar el compromís de convertir-se al catolicisme, casar-se amb dones mexicanes i alliberar els seus esclaus en un màxim de 14 anys. Però la majoria feien la viu-viu: ni es van convertir, ni es van casar amb la població autòctona ni, per descomptat, van alliberar els esclaus. De fet, des dels estats esclavistes s’engrescava la gent a migrar cap a Texas amb l’esperança que la seva annexió desequilibrés la balança esclavista a favor seu (el 1836, els EUA estaven formats per 13 estats on l'esclavisme era legal i 13 que no i les dues faccions maldaven per incorporar territoris que desequilibressin la balança, ja que en aquell moment encara no havien decidit si volien que el nou país que estaven construint fos esclavista o no).

Els esclaus: la guspira secessionista
Amb tot, hi havia una pega important: Mèxic havia abolit l’esclavatge cinc anys abans. El líder texà Stephen Fuller Austin —de qui pren nom la capital texana— va viatjar a Ciutat de Mèxic per negociar amb les autoritats que els permetessin conservar persones negres en propietat. El govern mexicà no només li va negar la prerrogativa, sinó que el va tancar a la garjola vuit mesos per intentar infringir la llei. Va ser l’espurna que els secessionistes necessitaven: el dia 2 de març del 1836 un immigrant anomenat Sam Houston —que ara dóna nom a la capital econòmica texana—, veterà de les guerres contra els indis i exgovernador de Tennessee, va declarar de forma unilateral la independència de Texas.

La reacció de Mèxic no es va fer esperar i va enviar les tropes del general mexicà Pedro López de Santa Anna cap a Texas per esclafar la rebel·lió. Els anglotexans rebels esperaven rebre l’ajuda de Washington, però aquesta mai no va arribar, no per manca de ganes sinó perquè legalment els Estats Units no podien immiscir-se en la guerra perquè es tractava d’un 'afer intern'. Aquest fet va marcar els fets d’El Álamo, un antic 'presidio' proper a la localitat de San Antonio de Béjar. La paraula espanyola 'presidio' no fa referència a un centre penitenciari, sinó a una guarnició avançada per a soldats.

El Álamo era un conjunt mínimament fortificat, però no pas una fortalesa. Els murs eren sobretot de fang, i a l’interior hi havia dependències per als oficials i les seves famílies, una església, un polvorí, cavallerisses i barracons per als soldats. Si els rebels s’hi van fer forts, va ser només per la fatxenderia del general Santa Anna, que, en lloc d’embarcar les tropes per mar i estalviar-los un penós viatge pels deserts, va decidir desplaçar-les per terra.

A El Álamo, s’hi van atrinxerar personatges que han estat exaltats per la llegenda estatunidenca. Sobretot tres: William Barret Travis, James Bowie i Davy Crockett. Travis, militar, comandava les tropes independentistes. Bowie era mercenari professional. I Crockett, un conegut aventurer i defensor dels drets de les nacions índies a seguir ocupant les seves terres.

A finals de febrer del 1836, El Álamo va quedar envoltat pels 4.000 homes del general Santa Anna. Van instal·lar-hi artilleria als quatre punts cardinals i abans de començar l’assalt final van perpetrar una guerra psicològica que incloïa tirotejar aleatòriament la guarnició de nit per evitar que els defensors descansessin. A més, la banda militar mexicana tocava de manera permanent la premonitòria peça militar A 'degüello' tothora, indicant les seves intencions. La resposta dels anglotexans, en lloc de rendir-se, va ser col·locar la bandera vermella al capdamunt del campanar: assumien que no hi hauria presoners.

El setge va durar 12 dies, però la batalla en si, poc menys d’una hora. Abans de la sortida del sol del 6 de març els canons mexicans van esfondrar els murs d’El Álamo i, aprofitant la foscor, les tropes mexicanes van entrar a liquidar els resistents. Eren 4.000 homes contra 187. Només van quedar vius les dones i els nens que s’havien refugiat en algunes dependències, i també un esclau negre propietat de Bowie del qual se sap que es deia Joe. Però només perquè no havien empunyat les armes. La resta van ser liquidats d’un en un, cambra per cambra.

En tan poc temps de lluita, sembla que la resistència no podia haver estat gaire ferotge. No obstant això, els heroics 187 resistents anglotexans van matar prop de 500 mexicans. I amb aquestes xifres va començar a construir-se la llegenda des dels Estats Units alimentada per narradors apòcrifs, historiadors, periodistes i xerraires. Una llegenda que parlava de la resistència heroica dels anglotexans, de l’inici de l’esperit indomable dels estatunidencs i de la baixesa dels assetjadors mexicans.

Al llarg del segle XIX, però sobretot al XX, amb la proliferació de pel·lícules i estudis pretesament històrics, els estatunidencs van convertir la resistència d’El Álamo en un símbol de l’esperit indomable de la nació, de l’orgull de pertànyer als Estats Units, fins al punt que en batalles posteriors els oficials, per engrescar els seus homes, han cridat allò de: “Recordeu El Álamo!”.

En un sentit purament estratègic, El Álamo no va ser important per a la guerra d’independència de Texas. La fàcil victòria va engrescar el general Santa Anna a seguir endinsant-se en el territori per anihilar les forces rebels. A l’abril, les tropes mexicanes i les texanes encapçalades pel general Sam Houston es van enfrontar en la confluència dels rius San Jacinto i Buffalo Bayou. La batalla va durar només mitja hora, amb una victòria aclaparadora dels anglotexans, que van fer córrer la brama, per a escarni dels vençuts, que van atacar els mexicans a l’hora de la 'siesta'.

Texas esdevé independent
El general Santa Anna va ser fet presoner i el rescat exigit per deixar anar l’ostatge va ser la independència de Texas. Per salvar la pell, Santa Anna va concedir-la el 14 de maig del 1836, per bé que no tenia potestat per fer-ho. Però el govern no el va desautoritzar, i Texas va esdevenir definitivament independent. Amb tot, l’acord de pau que van signar va ser paper mullat perquè les escaramusses van perllongar-se durant 12 anys. Va ser aleshores quan Mèxic va entregar gairebé dos milions i mig de quilòmetres quadrats al seu veí. Una superfície que era gairebé la meitat de l’actual Unió Europea i que afectava Nou Mèxic, Califòrnia, Utah, Nevada, Colorado, Texas, Wyoming, Kansas i Oklahoma

Historiadors mexicans han maldat les darreres dècades per apartar les invencions dels fets comprovables i arriben a algunes conclusions doloroses per a l’orgull dels EUA. Dels homes que defensaren El Álamo només deu eren texans, i la resta, gent arribada majoritàriament de Kentucky, Tennessee, Virgínia i fins i tot Europa amb la promesa de rebre cadascun una finca de 500 hectàrees si s’alineaven amb la rebel·lió. Sembla ja demostrat que la guerra per la independència de Texas era més una maniobra dels favorables a perllongar l’esclavisme als Estats Units que no pas una aspiració nacional.

Els tres herois d’El Álamo de qui s’ha fet més propaganda són Davy Crockett, James Bowie i Barret Travis.

William Barret Travis
Durant dècades s’ha explicat que pocs dies abans de l’assalt, William Barret Travis va agafar l’espasa i, tot fent una ratlla a la sorra, va demanar als resistents que es definissin. Qui volgués creuar la marca, podia abandonar la fortalesa. Els historiadors rebaten aquesta anècdota, segons la qual s’explica que ningú no va ultrapassar la línia. Travis hauria mort en els primers minuts de contesa d’un tret a la cara, i no se l’hauria trobat envoltat de cadàvers de soldats mexicans a l’últim moment, tal com sempre s’havia dit.

Davy Crockett
Tampoc no queda clar que el gran heroi d’aquesta història, l’aventurer Davy Crockett, tingués un paper gaire lluït. S’ha especulat molt sobre si va ser l’únic combatent que va sobreviure a l’atac i si s’havia entregat als vencedors. Sembla també una invenció que desafiés la tonada d’'A degüello' unint-s’hi amb el seu violí i fent així callar trompetes i timbals mexicans. Hi ha versions que asseguren que en el darrer moment es va entregar, al·legant que ell no era un combatent sinó que s’havia refugiat a l’interior de la guarnició per por. Però els mexicans l’haurien mort sense escoltar-lo.

James Bowie
L’heroi James Bowie fou en realitat un esclavista, especulador en terres i defraudador, i va prendre part per la independència pensant que quedaria lliure dels càrrecs si formava part del nou estat. L’esclau Joe, un dels pocs supervivents del setge, podria haver tingut amb ell una relació homosexual, tal vegada forçada, això no s’ha aclarit.

29 de desembre de 1845: Texas queda oficialment annexionada als EUA
Però a banda de les versions de cada contendent, la realitat és que el 29 de desembre del 1845 el Congrés dels Estats Units va proclamar l’annexió de l’estat de Texas i va afegir una estrella a la seva bandera. Quinze anys després, el 1860, el 30% de la població texana eren esclaus.