És la nit de l’11 de setembre del 1901. Des de fa uns quants anys, algunes entitats i agrupacions juvenils catalanistes realitzen vetlles d’homenatge als defensors de les llibertats catalanes morts el 1714. Al carrer Copons de Barcelona (seu de l’associació Catalunya i Avant), s’hi apleguen un grup joves amb la intenció de recordar “tots els màrtirs de les llibertats catalanes”. Lluís Marsans presideix la vetlla nocturna, en què es reciten poemes d’alt contingut patriòtic que provoquen exaltació en els joves allí presents. Alguns prohoms prenen la paraula per recordar els fets de la guerra de Successió, amb discursos vibrants i apassionats. És una nit especial i en són conscients: rememoren uns fets transcendentals per a la història de Catalunya.

Els joves porten les corones mortuòries a l'estàtua de Rafael Casanova
Un cop acabat l’acte, alguns joves, excitats pels discursos, l’escenografia i l’estat d’eufòria col·lectiva, decideixen despenjar les corones mortuòries que presideixen l’acte i les duen a l’estàtua de Rafael Casanova —situada aleshores al final del passeig de Sant Joan, actualment de Lluís Companys. Allí es troben amb altra gent que ha participat en vetlles semblants, i junts dipositen algunes corones. Els més abrandats criden consignes en defensa de la llibertat de Catalunya. Això és considerat en aquest moment com un atemptat a la unitat d’Espanya.

La detenció: “Que ens agafin a tots!”
Per allí ronda un conegut confident de la policia que, en sentir els crits, avisa els agents, que es dirigeixen al lloc dels fets i criden l’alto als joves. Davant aquest requeriment, un dels catalanistes contesta: “No us mogueu! Que ens agafin a tots!”. Hi ha corredisses amunt i avall, però molts d’ells decideixen romandre quiets. Fan un acte de patriotisme i no se’n volen amagar. El resultat és de 24 joves detinguts. Comença d’aquesta manera la commemoració de la Diada.

La detenció dels joves va tenir un notable ressò en la premsa de l’època. 'La Veu de Catalunya' i 'La Renaixensa', en aquell moment els dos diaris catalanistes mes importants, publicaren la notícia en les seves pàgines, qualificant d’intolerable la detenció i exigint la immediata llibertat dels presos. D’altres publicacions, com ara 'El Liberal' o 'La Publicidad', es van dedicar a ridiculitzar i a insultar els detinguts i el catalanisme en general, fet que va contribuir a augmentar la polèmica al voltant dels fets. Així, les reaccions d’entitats i partits catalanistes no es van fer esperar. Els representants de la Unió Catalanista exigiren explicacions immediates al governador civil de Barcelona.

Es convoca un acte de rebuig
Els diputats de la Lliga Regionalista intentaren establir negociacions amb el governador i amb el jutge per tal d’aconseguir l’alliberament dels empresonats, però aquestes no fructificaren. En conseqüència, indignats pel tracte donat als detinguts, els dirigents de la Unió Catalanista van proposar pel diumenge següent la convocatòria d’un acte de rebuig a la plaça de Catalunya, en el qual es convidava el poble català “a una manifestació cívica per portar una corona al peu del monument a Rafael Casanova”.

Obsequis a la presó
Reixes endins, els detinguts reberen tota mena d’obsequis (tabac, queviures...) per part de familiars, amics o gent desconeguda, gràcies a l’enorme ressò popular que havia assolit el seu gest. Passaven l’estona fent tertúlia política o bé entonant cants patriòtics, amb l’orgull d’haver estat detinguts a causa dels seus ideals catalanistes. És per això que decidiren que, un cop en llibertat, havien de constituir una entitat de defensa dels catalanistes represaliats.

Després d’intenses negociacions, finalment els catalanistes van ser posats en llibertat el divendres 13 de setembre a la tarda. Es produïren escenes emotives de retrobament i les mostres d’alegria per part de familiars i coneguts van ser notables. Dels 30 detinguts, 24 foren processats per “reunió il·legal, alteració de l’ordre públic i atac a la unitat de la pàtria”. Però malgrat la seva sortida de la presó, es va mantenir la convocatòria de la marxa de protesta per al diumenge 15, que va esdevenir tota una fita en la història del catalanisme, ja que per primera vegada es feia una demostració de força al carrer.

La mobilització va assolir una gran participació popular —els diaris parlaren d’entre 5.000 i 10.000 persones—, malgrat no rebre el suport explícit ni de la Lliga Regionalista ni del seu diari portaveu, 'La Veu de Catalunya'. Un cop a l’estàtua de Rafael Casanova, un dels detinguts, l’escriptor Josep Maria Folch i Torres, hi diposità la corona de flors. Tot seguit prengué la paraula Manuel Folguera i Duran, que va fer una defensa dels detinguts “pel delicte d’estimar molt la terra que els va veure néixer” i va cloure el seu parlament amb aquestes paraules: “Som un poble que vol ésser lliure i hem demostrat que ho mereixem i que som aptes per ser-ho”. Les ovacions semblaven no tenir fi. Va ser una de les primeres mobilitzacions reeixides del catalanisme.

Dies més tard, s’organitzà un dinar de germanor a l’Hotel Comtal de Barcelona durant el qual els alliberats van decidir fundar una associació a la qual només hi podien pertànyer aquells que haguessin estat detinguts alguna vegada per les seves activitats catalanistes. El seu nom seria La Reixa, i el seu president, Folch i Torres.

La Reixa, amb seu al carrer de la Canuda, es va integrar dins la Unió Catalanista. Estava formada per joves ferotgement contraris a participar en la política espanyola, i es va convertir en una instància que coordinava tots els sectors catalanistes més radicals, a més d’impulsar amb caràcter anual les ofrenes florals al monument a Rafael Casanova.

Precisament, una de les primeres accions que van decidir de dur a terme fou la d’ajudar Enric Prat de la Riba —aleshores director de 'La Veu de Catalunya' i més endavant president de la Mancomunitat de Catalunya— durant el seu empresonament per haver reproduït un article de “to separatista” del pagesos nord-catalans al seu diari.

La majoria dels 30 detinguts formaven part de grups radicals que, al començament del segle XX, pretenien ser la punta de llança del catalanisme. Pertanyien a entitats com Lo Sometent, Lo Renaixement, Los Montanyenchs, Catalunya i Avant, Lo Jovent Català, La Falç o Lo Tràngul, petites societats que tenien per objecte l’agitació social i la conscienciació política a través de conferències, aplecs, excursions, vetllades literàries…

Mestres i deixebles
Els detinguts eren joves (quasi tots tenien entre 15 i 30 anys) i la majoria eren de Barcelona, llevat d’alguns que provenien del Vendrell, la Bisbal d’Empordà, Balaguer, Cardona i Igualada. N’hi havia de coneguts, com l'escriptor Josep Maria Folch i Torres, Jaume Arquer, Jaume Aymà o Lluís Marsans. Aquest últim era el secretari de la Unió Catalanista i un dels homes clau dins el nacionalisme radical. President de l’Associació Democràtica Catalunya i Avant, Marsans havia estat dirigent de moltes iniciatives amb l’objectiu d’acostar el catalanisme als obrers, i més tard seria home de confiança de Francesc Macià. També destacava per la seva tasca periodística, ja que havia estat redactor de 'La Veu de Catalunya', 'Joventut' i 'La Nació Catalana'.

La visió dels fets de Folch i Torres
Folch i Torres va publicar per lliuraments a la revista 'Joventut' la seva visió dels fets, que es convertiria en una denúncia del tracte rebut, però també en una reivindicació dels ideals pels quals havien estat detinguts. L’autor de 'Pàgines viscudes' o 'Els pastorets' sempre va estar vinculat al catalanisme, ja que també va formar part de la Junta directiva de la Unió Catalanista i va dirigir el setmanari satíric 'La Tralla'. Per aquest motiu, va haver d’exiliar-se tres anys a Perpinyà.