Catalunya

12 episodis de coratge del poble català

Del Tancament de Caixes del 1899 a la manifestació del 'Som una nació' el 10 de juliol de 2010. Recordem uns esdeveniments protagonitzats per la gent normal i corrent

Sònia Casas (text), Josep M. Solé i Sabaté (assessorament)
10 de juliol de 2018

Del que va passar l’1 d’octubre de 2017, el poeta Joan Maragall n’hauria dit un 'alçament'. El terme se’l va inventar el 1907, mentre redactava un article on intentava explicar als polítics espanyols que allò que unia gent tan diversa en el moviment de Solidaritat Catalana era el desvetllament de l’amor pel seu país. “No és un montón, senyor Maura. Que no ho veu? És un alçament…” deia adreçant-se directament al president espanyol Antonio Maura. D’aquests 'alçaments', a Catalunya, n’hi ha hagut diversos. En la nostra tria hem procurat que a més de significatius, els 12 esdeveniments seleccionats fossin essencialment protagonitzats no tant pels líders polítics, sinó per la gent normal i corrent.

1 El Tancament de Caixes (1899). L'impost que va fer vessar el got
Mobilització a Barcelona durant el Tancament de Caixes
Mobilització a Barcelona durant el Tancament de Caixes

1. El govern espanyol compensa la fallida econòmica amb nous impostos
L'any 1899 Catalunya i Espanya vivien situacions antagòniques. Mentre que el Principat gaudia d’una etapa vibrant d’esplendor econòmica i cultural, la resta de l’Estat es trobava immersa en una forta depressió política, social, moral i econòmica arran de la pèrdua de les seves colònies d’ultramar: Cuba, Filipines i Puerto Rico. En aquest context, el ministre d’Hisenda, Raimundo Fernández Villaverde, va voler compensar la fallida econòmica traient-se de la màniga un seguit de nous impostos, un dels quals gravava amb extrema duresa l’IRPF; és a dir, el rendiment per treball. Aquesta decisió va ser la gota que va fer vessar el got.

2. La premsa parla de la insolidaritat catalana i els industrials catalans diuen prou
Des de mitjan segle XIX la premsa espanyola divulgava una cantarella sobre la suposada insolidaritat catalana, i cinquanta anys després els industrials catalans van dir prou. La mesura de pressió i protesta que es van empescar va ser el Tancament de Caixes. Aquest boicot va consistir a donar de baixa comerços i botigues per no haver de pagar els nous impostos.

3. Les conseqüències del Tancament: empresonaments i suspensió de les garanties constitucionals
La mesura es va estendre ràpidament més enllà de Barcelona i va tenir conseqüències greus. Alguns comerciants van ser empresonats acusats de morosos i l’alcalde de Barcelona, Bartomeu Robert, va dimitir. Quan la tensió es va agreujar més i es van convocar vagues, el govern espanyol va decretar la suspensió de les garanties constitucionals a la província en un gran clima de crispació.

Els industrials van presentar projectes de concert econòmic i van publicar un manifest contra el govern espanyol, que l’únic que va fer en contrapartida va ser titllar-ho tot plegat de revolta separatista per evitar que la protesta s’estengués en altres punts de l’Estat. Al final, no va quedar cap altre remei que pagar els impostos, però la capacitat de mobilització que va tenir el Tancament de Caixes va convertir-la en un gran èxit.

2 La xiulada a l'himne espanyol durant un partit del Barça (14 de juny de 1925)
La Guàrdia Civil davant del Camp de les Corts el 14 de juny del 1925, el dia de la xiulada
La Guàrdia Civil davant del Camp de les Corts el 14 de juny del 1925, el dia de la xiulada

1. Una xiulada històrica en plena dictadura de Primo de Rivera
L'any 1925, en plena dictadura del general Primo de Rivera, es va produir una xiulada històrica a l'himne espanyol en un camp de futbol. L’escàndol va tenir lloc just abans de l’inici d’un partit amistós entre el Barça i el Júpiter en homenatge a l’Orfeó Català. Per a les autoritats blaugranes no havia estat fàcil aconseguir el permís del Govern Civil, que només va permetre la celebració del derbi després d’una forta pressió popular. De mala gana, el governador Joaquim Milans del Bosch –avi del militar golpista del 23-F– va posar la data. La cita seria el 14 de juny al camp de les Corts

Abans del començament del partit una banda de música de la marina anglesa va interpretar la 'Marxa reial espanyola' i el 'God save the Queen'. L’himne espanyol va ser contestat amb una sorollosa xiulada. Quan Milans del Bosch va saber el que havia passat, va informar-ne el govern de Madrid.

2. La reacció del govern de Madrid: el Barça, sancionat; el camp, tancat i Joan Gamper, a l'exili 
La reacció estatal no es va fer esperar: el Barça va ser sancionat amb una multa i el tancament del camp durant sis mesos que al final es va reduir a tres. El govern de Primo de Rivera va convidar els directius del Barça a abandonar la direcció del club, inclòs Joan Gamper, que es va haver d’exiliar a la seva Suïssa natal.

Com sol passar en aquests casos, tota aquesta repressió desproporcionada va aconseguir l’efecte contrari al desitjat. La gent no només va percebre la xiulada popular amb simpatia, sinó que va ajudar a anar consolidant el Barça com una entitat catalitzadora dels sentiments de la societat catalana.

3 La proclamació de la República per part de Lluís Companys (14 d'abril de 1931)
Retrat de Lluís Companys a l'article "Cómo se proclamó la República en Barcelona", a 'Mundo Gráfico'
Retrat de Lluís Companys a l'article "Cómo se proclamó la República en Barcelona", a 'Mundo Gráfico'Wikimedia Commons

1. Les forces republicanes guanyen a les grans ciutats i capitals de província les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931
Feia dos dies que les forces republicanes havien guanyat a les grans ciutats i capitals de província el plebiscit entre monarquia i república en què s’havien convertit les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931. Es considerava que el rei Alfons XIII no tenia credibilitat per dirigir una transició cap a un sistema democràtic després d’haver donat suport a la dictadura de Primo de Rivera i que havia de dimitir.

2. Companys proclama la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica 
El dia 14, al voltant de dos quarts de dues de la tarda, Lluís Companys va proclamar la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica des del balcó de l’ajuntament de Barcelona i hi va fer onejar una bandera republicana. Quan el president Macià es va dirigir al consistori ja hi havia una multitud aplegada. Tot seguit, obrint-se pas entre la gent, Macià va entrar al Palau de la Diputació General de Catalunya i va sortir al balcó per anunciar que es feia càrrec del Govern de Catalunya. Els cronistes expliquen que aquell capvespre a Barcelona molts propietaris de bars van convidar els clients i que la festa es va allargar fins al matí següent.

3. El govern de Madrid garanteix la no revolta dels militars però es neguen a acceptar que Catalunya s'anomeni República
El dia 15 al migdia, Macià va constituir un govern provisional. Les trucades amb Madrid eren constants. El president del Govern provisional de la II República Espanyola, Niceto Alcalá Zamora, qui coneixia Macià des de feia temps, va convenir que els militars no es revoltarien, que es podria disposar dels ingents recursos de l’Ajuntament de Barcelona i que el Govern Civil i l’Audiència quedarien neutralitzats. L’endemà van arribar de Madrid tres ministres del Govern provisional que van reiterar la negativa a acceptar que Catalunya s’anomenés República, un terme que neguitejava el Govern provisional perquè comportava una estructura confederal de l’Estat que no es preveia.

4. Finalment, es tanca un acord que preveu l'elaboració d'un estatut d'autonomia
A quarts de deu de la nit, Macià donava per tancat l’acord, que preveia l’elaboració d’un estatut d’autonomia. Per primer cop des de la fi de la guerra de Successió, Catalunya encetava el camí d’un autogovern real, més enllà de la Mancomunitat.

4 Barcelona atura l'"alzamiento" (19 de juliol de 1936)
Retrat del general Goded
Retrat del general GodedWikimedia Commons

1. Barcelona sorprèn els sollevats franquistes amb un pla per resistir
Aquell dia, els conspiradors havien rebut l’ordre de treure les tropes als carrers de Barcelona a les 5 de la matinada, però, a diferència del que va passar en altres llocs de l’Estat, les autoritats republicanes i els sindicats estaven previnguts i van poder elaborar un pla per resistir i enfrontar-se als sollevats. 

2. Els enfrontaments
A les 4.30 h de la matinada, els militars rebels marxen armats cap al centre de la ciutat per ocupar llocs estratègics, però cometen l'error de no ocupar les emissores de Ràdio Barcelona i Ràdio Associació. A la cruïlla de la Diagonal amb el passeig de Gràcia tenen lloc els primers enfrontaments amb la Guàrdia d’Assalt. També hi ha agents desplegats al pla de Palau, a les places de Catalunya i Universitat, a la comissaria de la Via Laietana (on Lluís Companys i el general Escofet estan dirigint l’operació)… Arreu els esperen els Guàrdies d’Assalt, mentre al Paral·lel, a Sants i a la Rambla ja s’han alçat les barricades de la CNT.

A les 12 h s'acaba la primera fase de la batalla. Els sollevats controlen la plaça d’Espanya, Colom, Universitat i Catalunya, però la Guàrdia d’Assalt els impedeix d’entrar a Ciutat Vella, mentre els sindicats, el poble civil, els fustiguen heroicament des de la rereguarda. El general Goded opta per traslladar-se a Barcelona per dirigir en persona l’alçament franquista a la capital catalana, però no servirà de res.

3. Els civils es mobilitzen
Arriba quan el general Escofet demana a la Guàrdia Civil que entri en joc. Una columna de 800 uniformes verds encapçalada pel coronel Escobar desfila per la Via Laietana. Escobar es quadra davant d’ells i es posa a les seves ordres. Mentrestant, 200 guàrdies d’assalt han aconseguit irrompre a la plaça de Catalunya per les vies del metro mentre les forces civils no deixen de multiplicar-se a mesura que van aconseguint controlar les armes que prenen dels militars vençuts.

3. El general Goded és fet presoner i fracassa en el seu intent de controlar la ciutat
Finalment s’assalta la Capitania i el general Goded és detingut. Companys el convenç de donar un missatge radiofònic: “[...] He estat fet presoner. Si voleu evitar que continuï el vessament de sang, els soldats que m’heu fet costat quedeu lliures de tot compromís”. Aquestes paraules desactiven la revolta a la resta de Catalunya.

5 La solidaritat durant els primers bombardejos contra civils (agost de 1937)
La façana de l'església de Sant Felip Neri amb marques dels bombardejos
La façana de l'església de Sant Felip Neri amb marques dels bombardejosWikimedia Commons

1. La lloança de Churchill als "valents ciutadans de Barcelona"
Durant la Segona Guerra Mundial, el primer ministre britànic Winston Churchill va exhortar els londinecs a resistir els bombardejos de l’aviació nazi seguint l’exemple dels “valents ciutadans de Barcelona” durant la Guerra Civil Espanyola. Però a què es referia exactament la lloança de Winston Churchill?

En primer lloc, a superar l’estupefacció que van causar els primers bombardejos. Cal recordar que mai abans a Europa s’havia bombardejat indiscriminadament la població civil i que, per tant, la pluja de bombes va agafar la població completament per sorpresa. Amb tot, la població no va trigar a reaccionar. Un informe de la Defensa Passiva del 15 de desembre del 1936 explica que “alguns particulars han adoptat com a refugi el forat de l’ascensor. D’altres també han pretès allotjar-se en soterranis amb un gran estoc de bales de cotó”.

2. Avis, dones i nens a pic i pala
L’agost del 1937 a Barcelona ja s’havien enllestit 14 refugis i encara n’hi havia 11 més en construcció. Dels més de 1.000 que s’hi van acabar fent, només un 3%, uns 35, van ser fets per l’Ajuntament. La resta, és a dir, pràcticament tots, van ser possibles gràcies a l’autoorganització ciutadana. Les associacions van canviar les seves activitats rutinàries, com organitzar balls, festes o activitats esportives, pel pic i la pala. Avis, nens i dones -els homes eren al front- van fer uns esforços titànics, excavant, traient cabassos de terra i folrant parets subterrànies en una època en què els aliments ja escassejaven i les forces eren minses.

3. Nens entre les víctimes
Al pànic que desfermaven les sirenes i les corredisses cap als refugis, s’hi sumava el trauma de després: el d’ajudar a cercar supervivents entre la runa, atendre els ferits i recuperar els cadàvers. Massa sovint les víctimes van ser nens, com en el cas de l’escola de Sant Felip Neri. Així ho recordava Albert Mas, un testimoni d’aquella massacre, a SÀPIENS: “Estàvem al soterrani de l’escola, paralitzats escoltant les bombes. Després van entrar uns adults per evacuar els que estàvem vius. [...] El meu germà Gaspar havia mort”. En qualsevol cas, sense la xarxa que va fer possible la construcció dels refugis, els 2.700 morts a Barcelona que van causar els bombardejos haurien estat molts més.

6 Una multitud puja a Montserrat per entronitzar la Moreneta (27 d'abril de 1947)
Multitud a Montserrat en la festa d'entronització de la Moreneta
Multitud a Montserrat en la festa d'entronització de la Moreneta

1. Un acte multitudinari per donar a la Moreneta un tron digne
La festa d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat el 27 d’abril del 1947 va ser un acte multitudinari —algunes fonts parlen de 70.000 persones— que va suposar la reconciliació de les diferents forces catalanistes després de la guerra. La idea va ser del pare Adalbert Franquesa. Des que l’any 1939 s’havia recol·locat sense els vestits postissos la imatge de la Mare de Déu a la basílica (amagada durant la guerra), a la Moreneta li faltava un tron digne. Així va ser com el pare Franquesa va proposar fer una subscripció popular, o el que ara en diríem un Verkami, per construir un nou tron. La proposta va ser molt ben acollida i l'abat Escarré va confiar en 13 joves de la Federació de Joves Cristians, entre els quals hi havia Fèlix Millet Maristany i Josep Benet.

2. La nit abans comencen a pujar per la muntanya milers de ciutadans
Ja la nit abans van començar a pujar per la muntanya milers de ciutadans. Mentrestant, els escaladors ja havien baixat pedres de diferents cims per col·locar-hi les bases del nou tron, fet amb les donacions de catalans de totes les condicions, també els més humils, també els exiliats. Els dots diplomàtics de l’abat Escarré van aconseguir que l’Exèrcit muntés una xarxa de megafonia i telèfon i també va aconseguir imprimir circulars informatives en català, quelcom inaudit l’any 1947. Durant la cerimònia de l’endemà Fèlix Millet Maristany va llegir la visita espiritual. Per primer cop en un acte públic es llegia en català davant les autoritats franquistes. Es va desplegar una senyera a dalt de tot de la muntanya de la Gorra Frígia i es va cantar el 'Virolai'.

3. Una ovació espontània omple la basílica i s'expandeix a través dels milers de persones que hi havia a fora
Quan la Moreneta va ser col·locada de nou, una ovació espontània va omplir la basílica i s’expandí a través dels milers de persones que no havien cabut dins. A ningú no se li va escapar que aquell no havia estat un acte únicament religiós. El règim va destituir el governador del moment i va posar moltes traves als organitzadors de l’acte, però la seva transcendència no es podia esborrar. En contra de l’esperit del règim imperant, que considerava els qui no pensaven com ells com a enemics, els catalans que havien lluitat en un bàndol o en l’altre aquell 27 d’abril es van reconciliar.

7 La vaga de Tramvies, la primera revolta obrera contra el franquisme (11 i 12 de març de 1951)
Les cròniques expliquen de la vaga dels Tramvies que “los sediciosos” van cantar ‘La Internacional’ i van bolcar i cremar 2 tramvies
Les cròniques expliquen de la vaga dels Tramvies que “los sediciosos” van cantar ‘La Internacional’ i van bolcar i cremar 2 tramvies

1. El preu del bitllet dels tramvies puja d'un dia per l'altre
D’un dia per l’altre, el bitllet dels tramvies de Barcelona, mitjà de transport imprescindible l’any 1951, va passar dels 50 als 70 cèntims. Sembla que van repartir-se uns pamflets animant a fer boicot a la Companyia de Tramvies i a deixar d’agafar aquest mitjà de transport. El seguiment de la protesta de seguida es va fer massiu, tothom anava a peu mentre que els tramvies anaven completament buits. Fins i tot després d’un partit del Barça i tot i estar plovent a bots i barrals, els culers van decidir tornar a casa a peu i aguantar estoicament el xàfec. 

2. L'èxit del boicot porta centenars de persones a participar en la primera vaga obrera del franquisme
El 12 de març del 1951 va tenir lloc la culminació de la protesta. Aprofitant l’èxit del boicot, centenars de persones van atrevir-se a desafiar el règim i van participar en la primera vaga obrera del franquisme. Segons la crònica de 'La Vanguardia', “els sediciosos” barcelonins van matinar per fer de piquets a les fàbriques i tallers, van manifestar-se per la via Laietana entre crits subversius i el cant de 'La Internacional', van llançar alguna pedra a l’hotel Ritz i van cremar diversos tramvies.

3. La pujada de preu s'anul·la, però la repressió és ferotge
A la fi, les autoritats franquistes a Catalunya van ser forçades a dimitir i la pujada de preus va quedar anul·lada, però la repressió va ser ferotge, amb condemnes llargues de presó i fins i tot de mort. Amb tot, el triomf del boicot havia estat evident, ja que no només va ser la primera protesta a l’Estat contra el règim franquista, sinó que també va provocar un canvi d’estratègia econòmica del règim vers l’oberturisme.

8 L'Assemblea de Catalunya, el primer graó de la Transició (7 de novembre de 1971)
Document de l'Assemblea de Catalunya
Document de l'Assemblea de Catalunya

1. La consigna: llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia
El 7 de novembre de 1971, a la parròquia de la plaça de Sant Agustí Vell, a Barcelona, s'organitza l’Assemblea de Catalunya. La policia està entretinguda amb la visita del príncep Joan Carles i cap agent sospita que l’oposició democràtica en bloc s’està organitzant a la rereguarda. La sessió es va allargar 5 hores i s’hi van fer 32 intervencions. El programa mínim que es va aprovar va cristal·litzar en una consigna: llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia, que va córrer com la pólvora.

2. Els grisos es veuen desbordats amb els actes reivindicatius 
Cada 7 de novembre següent es va convertir en actes reivindicatius que van aplegar milers de persones a diversos municipis. A cada ciutat hi va haver la intervenció dels grisos, que sovint es van veure desbordats per la magnitud de l’operació. Res semblava poder aturar aquell moviment. El 2 d’octubre del 1973 la policia es va assabentar d’una important reunió clandestina a la parròquia de Maria Mitjancera, a Barcelona. Porres i pistoles en mà, 113 persones van ser detingudes i la cúpula dirigent va quedar escapçada.

3. Malgrat la repressió, l'Assemblea segueix organitzant actes
L’Assemblea, però, va continuar el seu camí: organitzant actes, emetent comunicats, denunciant la repressió... I així va arribar al seu punt culminant. Les manifestacions de l’1 i 8 de febrer del 1976 demanant l’amnistia i la Diada a Sant Boi de Llobregat aquell mateix any, la primera que es va fer de forma no clandestina. Avui, els analistes estan d’acord que l’Assemblea va ser una veritable escola democràtica, de transversalitat i de construcció d’un sol poble: el primer graó de la Transició.

9 La Marxa de la Llibertat (3 i 4 de juliol de 1976)
Cartell de Tàpies de la Marxa de la Llibertat del 1976
Cartell de Tàpies de la Marxa de la Llibertat del 1976

1. L'objectiu: despertar les consciències de molts catalans anestesiats per 40 anys de dictadura
Eren pocs, no més d’uns quants centenars, però van deixar una forta empremta en els 300 pobles i capitals de comarca per on van passar. Fer-ho no va ser fàcil. En molts pobles mai no s’havia vist un desplegament policial com aquell. Hi havia nervis i una barreja intensa de coratge i 'cangueli', tot alhora. L'entitat convocant, Pax Christi, formava part de les entitats creades a l’empara de l’Assemblea de Catalunya. Els seus membres volien despertar les consciències adormides de molts catalans encara anestesiats per 40 anys de dictadura i ara, mort Franco, creien que havia arribat el moment.

2. Tot i la prohibició, la Marxa es va fer
“Poble català, posa’t a caminar”, aquesta era la consigna. I així va ser com durant molts mesos es van preparar cinc columnes de manifestants que, sortint des dels extrems dels Països Catalans, havien d’acabar confluint en el monestir de Poblet dos mesos més tard. Manuel Fraga, ministre de Governació, va acabar prohibint la Marxa, però desobeint, les columnes van sortir tal com estava previst el 3 i 4 de juliol del 1976 des de diversos punts, i al seu pas per algunes poblacions eren aclamats per la gent, en alguns casos veritables multituds, com va ser el cas de Berga.

3. La Marxa va ser possible gràcies a l'esforç, el coratge i les ànsies de llibertat de la gent
Amb tot, el setge policial a les poblacions i les constants detencions als activistes van provocar que dels 3.500 km que s’havien de recórrer a peu, una part s’acabessin fent també en cotxe o en tren. Tant era, tal com van explicar a SÀPIENS dos dels organitzadors de la Marxa, Arcadi Oliveres i Àngel Colom, “aquell va ser el referent de l’inici de la Transició en molts pobles, i si la Marxa de la Llibertat no ha estat prou reivindicada a la nostra història, només és perquè no va ser organitzada per cap partit polític. Es va fer només amb l’esforç, el coratge i les ànsies de llibertat de la gent.”

10 La manifestació del milió (11 de setembre de 1977)
Potada de 'La Vangurdia' del 13 de setembre de 1977
Potada de 'La Vangurdia' del 13 de setembre de 1977

1. La primera Diada autoritzada a Barcelona després de la mort de Franco
Un milió de persones i un sol crit: autonomia! La celebració de l’11 de setembre de 1977, la primera Diada autoritzada a Barcelona després de la mort del general Franco, es va convertir en un clam per demanar un nou estatut d’autonomia i la restitució de la Generalitat. Els actes van començar al Fossar de les Moreres, on unes 30.000 persones van retre homenatge als herois del 1714. El cant d’'Els segadors' va precedir el discurs de Josep Tarradellas des de l’exili. Mentrestant, les places de Lleida, Girona, Tarragona, Cornellà, Mataró i Sabadell, entre d’altres, també començaven a omplir-se.

2. Adolfo Suárez capta el missatge: la Diada de l’any següent es va celebrar amb la Generalitat ja restablerta
A Barcelonca càntics de 'L’Estaca' i cançons de Lluís Llach i Els Esquirols s’intercalaven amb els crits que apel·laven a la llibertat i a l’amnistia. Per fi, Catalunya vivia una veritable festa nacional. Els mitjans espanyols i europeus van batejar aquell esdeveniment com “la manifestació del milió” i la van qualificar unànimament com la concentració de masses més gran de la història d’Europa en pau. L’acabat d’elegir president espanyol, Adolfo Suárez, va captar perfectament el missatge. La Diada de l’any següent es va celebrar amb la Generalitat ja restablerta.

11 La gent s'aboca al carrer per rebre Josep Tarradellas (23 d'octubre de 1977)
Salutació entre Adolfo Suárez i Josep Tarradellas el 1980
Salutació entre Adolfo Suárez i Josep Tarradellas el 1980Wikimedia Commons

1. La delicada recuperació de l'autogovern
Una cadena d’esdeveniments protagonitzada per polítics, empresaris, historiadors i activistes, va fer possible la delicada recuperació de l’autogovern. La culminació de tots els seus esforços va arribar el 23 d’octubre de 1977, tres setmanes després de la restitució del Govern català. 

2. “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!”
Feia tres dies que Josep Tarradellas havia aterrat a Madrid. Finalment, la comitiva presidencial va aterrar a Barcelona, on la gent es va abocar al carrer per rebre el 125è president de la Generalitat. A la plaça de Sant Jaume l’expectació era màxima. Des del balcó del Palau, Tarradellas va contemplar la multitud que s’hi aplegava. Amb un gest suau, va silenciar la plaça. “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!”, va dir amb veu ferma fent esclatar tothom d’alegria. Avui sabem que no tots els líders polítics que l’acompanyaven en aquell balcó eren partidaris de Tarradellas, però ningú podia negar-li la seva condició de símbol: el fet de representar la dignitat dels milers de catalans exiliats després de la Guerra Civil.

3. Activisme des de l'exili
L'activisme de Tarradellas durant els 23 anys que havia estat al capdavant de la Generalitat a l’exili, i el de la mateixa societat, va donar cohesió a la diàspora catalana i va aconseguir mantenir viva la producció cultural en català. És probable que el pas que va fer Tarradellas donés força o consol a aquells que encara aleshores es trobaven en el duríssim dilema entre tornar a casa o romandre’n per sempre més lluny. En qualsevol cas, es calcula que 70.000 exiliats catalans de primera i segona generació mai no va tornar. Comptant la seva descendència, unes 300.000 persones d’origen català conserven viu el sentiment de pertànyer a una pàtria llunyana. A través de les associacions des d’on treballen, ells també formen part de la força del nostre país.

12 La manifestació del 'Som una nació' (10 de juliol de 2010)
Imatge de la manifestació 'Som una nació', el 10 de juliol de 2010
Imatge de la manifestació 'Som una nació', el 10 de juliol de 2010

1. Rebuig unànime al recurs d'inconstitucionalitat de l'Estatut
Els balcons es van omplir de senyeres per secundar la manifestació del 10 de juliol en contra del recurs d’inconstitucionalitat efectuat pel Tribunal Constitucional d’Espanya sobre el text de l’Estatut de Catalunya. La manifestació va ser tot un èxit i la llavor del que vindria després.
 
2. L'ANC tria el lema "Catalunya, nou estat d'Europa" per a la Diada de 2012
L’11 de setembre de 2012, l’Assemblea Nacional Catalana va triar “Catalunya, nou estat d’Europa” com a lema, i la manifestació, de nou, va ser un èxit. Les estimacions d’assistència fluctuen entre 1,5 milions i 2 milions. Fos com fos, la lectura entre línies que en va fer tothom va ser clara i diàfana: aquella concentració havia estat històrica, per les xifres i, sobretot, pel seu to inequívocament independentista.

3. L'impacte polític: el trencament de relacions entre els governs de Madrid i Catalunya
L’impacte polític va ser immediat i vertiginós. La setmana següent, els presidents català i espanyol, Artur Mas i Mariano Rajoy, van fer públic el seu trencament de relacions arran de la negativa a assolir un nou pacte fiscal per a Catalunya. El 25 de setembre, el president Artur Mas va convocar eleccions anticipades per aquell novembre mateix. Dos dies després s’aprovà una resolució que instava el Govern resultant dels comicis a convocar un referèndum d’independència. 

4. L'estelada protagonitza la Diada del 2013: la Via Catalana
Als balcons, les senyeres es van anar transformant progressivament en estelades. La bandera de Catalunya començava un peculiar camí que l’ha duta a convertir-se en símbol de l’autonomisme i a ser reivindicada, fins i tot, pels hereus dels qui la van prohibir i repudiar tantes vegades. L’estelada, per la seva banda, ja va ser la protagonista absoluta durant una altra mobilització èpica, la Diada del 2013: la Via Catalana. I fins avui.

Subscriu-t'hi

PORTADA SAPIENS 198

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

PORTADA SAPIENS 198

Totes les dones de la guerra civil

Mirem el conflicte amb els ulls de 12 dones que la van viure en primera persona

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Més informació Accepto