L’Assemblea de Catalunya va ser la unió més gran mai contada en la lluita contra la dictadura. Tenia una voluntat clara de futur, que s'articulava en quatre reivindicacions que van ser un eslògan de tres, "llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia", i un vers solt que apel·lava a la coordinació amb els pobles d'Espanya. L'Assemblea va contribuir a un disseny de la Transició en clau nacional catalana, incloent-hi el dret d'autodeterminació en aquell moment reconegut per totes les forces polítiques democràtiques.
La força de la unitat
Josep Benet, un dels ideòlegs de l'Assemblea, defensava que Catalunya havia d'anar unida a Madrid per aconseguir alguna cosa. En el seu vessant d'historiador del canvi de segle del XIX al XX, apel·lava al llegat de la Solidaritat Catalana de 1906, que va alenar el lideratge de Prat de la Riba, el possibilisme pràctic de la Mancomunitat i l'Institut d’Estudis Catalans, unes estructures de país d'una importància cabdal. L'Assemblea va tenir una projecció de futur que es basava en la força de la unitat i que es va materialitzar de diverses maneres. La primera va ser la candidatura al Senat d'Entesa dels Catalans, a les primeres eleccions democràtiques del juny de 1977, liderada pel mateix Benet, que va ser el candidat més votat de tot l'Estat.
L'Estatut de 2006, l'última trobada estratègica de totes les sensibilitats polítiques i socials de Catalunya que havia aplegat l'Assemblea, va ser aprovat amb el 98 per cent dels diputats, sancionat per les Corts Generals i per votació referendada per una majoria del 73 per cent dels electors, però a partir d'aleshores no hi va haver més unitat total. El Pacte del Tinell de 2005 havia estat una coalició d'esquerres i, deu anys després, Junts pel Sí va ser una coalició independentista. El Consell per la República va sorgir el 2018 també amb voluntat de reeditar aquella unitat, però la composició del seu últim consell –octubre de 2021– certifica que de moment no l'ha aconseguida. A hores d'ara, la màxima unitat independentista és fràgil en les formes, però sòlida i potent en el fons institucional: el Govern de la Generalitat.
El 2012 es va fundar l'Assemblea Nacional Catalana, que commemorava el quarantè aniversari de l'Assemblea de Catalunya a l'església de Sant Agustí, reivindicant la seva influència i el seu esperit. Un dels seus fundadors va ser Miquel Sellarès, peça clau de l'Assemblea de Catalunya.
Membres que van excel·lir a la política institucional
L'Assemblea de Catalunya va llegar polítics notables a la democràcia: Josep-Lluís Carod Rovira va ser vicepresident de la Generalitat, Antoni Gutiérrez Díaz va ser conseller i vicepresident del Parlament Europeu, Ramon Espasa va ser conseller de Sanitat, Jordi Carbonell va presidir Esquerra Republicana de Catalunya, Raimon Obiols va ser primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, Francesc Frutos va ser secretari general del PSUC, Rafael Ribó va ser elegit Síndic de Greuges el 2004...
A més, el Parlament de Catalunya ha reconegut l'Assemblea en diverses ocasions, i exposa a la planta noble el quadre d'Antoni Tàpies que commemora el 7 de novembre fundacional.