Subscriu-t'hi
Catalunya

Per què Catalunya va fer la Revolució Industrial?

El país català va ser l'únic del sud d’Europa que va fer el procés d'industrialització al mateix moment que els poderosos veïns del nord. Analitzem els factors que ho van fer possible

Arnau Cònsul (text) / Francesc Cabana (assessorament)
1 Mirant cap a Europa
Torre de l'Amo i fàbrica de Cal Bassacs
Torre de l'Amo i fàbrica de Cal Bassacs Ramon Campos Borrego / Wikimedia Commons

A la darreria del segle XVIII, la verola causava estralls arreu on apareixia. Era el mal més temut en una Europa en transició cap a l’edat contemporània: el 30% dels infectats morien i als supervivents els deixava cicatrius per sempre. Però el 1796, l’anglès Edward Jenner va tenir èxit amb els experiments per trobar una vacuna contra el virus. El mètode va estendre’s ràpid per tot Anglaterra i aviat va arribar a París, i d’allí, va ramificar-se cap a França, Alemanya i la resta del continent.

A Catalunya, però, la vacuna no es va introduir fins cinc anys més tard: un metge de Puigcerdà, Francesc Piguillem, va aprendre’n el mètode a Montpeller i el 1800 va fer proves amb dos nens del seu poble. L’any següent, l’antivirus va ser aprovat i es va començar a usar arreu del Principat; poc temps després s’estengué per la resta de la península Ibèrica.

La verola s’havia convertit en el gran repte que calia vèncer per aconseguir el desenvolupament econòmic i demogràfic del Vell Continent. No es pot negar que l’augment demogràfic que va permetre tirar endavant la Revolució Industrial va anar lligat a la lenta erradicació de malalties com la verola. Però l’aspecte que ens interessa ara d’aquest fet és el circuit de la vacuna, l’anècdota que situa un metge català a França en el moment precís. Les seves proves van ser completades aviat per altres doctors, que van millorar el mètode i la manera d’aconseguir l’antídot.

És exactament el mateix esquema que va seguir la implantació de la Revolució Industrial a Catalunya i, de passada, respon a la pregunta que inevitablement acompanya la del títol: a casa nostra la industrialització va començar abans que en qualsevol altre lloc de l’Estat espanyol perquè, tradicionalment, la població del Principat ha tingut la tendència a viatjar a l’estranger i sovint ha importat tot allò que els ha semblat útil i necessari.

2 El progrés: una il·lusió col·lectiva
Filadora 'berguedana', dissenyada pel fuster Ramon Farguell el 1795
Filadora 'berguedana', dissenyada pel fuster Ramon Farguell el 1795 mNACTEC / Wikimedia Commons

Hi ha èpoques en la història d’un poble en què un concepte fa fortuna. A mitjan segle XIX, a Catalunya la paraula de moda era 'progrés'. Però aquest progrés no va ser cosa de quatre o cinc burgesos enriquits a les Amèriques amb ganes d’encetar una aventura més o menys consistent, sinó que va convertir-se en una actitud vital que englobava fusters, terrissers i pagesos, a més d’industrials, banquers i constructors, i sense oblidar-nos intel·lectuals i polítics. El progrés va ser l’excusa que, d’alguna manera, va agermanar diverses capes i sectors socials per fer avançar el país de l’ostracisme a la primera línia mundial, tant en producció tèxtil com en l’àmbit artístic.

S’acostuma a explicar l’arrencada de la Revolució Industrial amb la instal·lació de la fàbrica d’El Vapor Bonaplata, l’any 1833, quan en realitat aquest fet va ser una conseqüència més del gir que feia Catalunya. Tots els invents i avenços tecnològics del vuit-cents van arribar més d’hora que tard a Barcelona i les principals ciutats catalanes. De la mateixa manera que van fer-hi cap els ideals romàntics de llibertat i empenta, uns ideals que expliquen el canvi de mentalitat i de paradigma socio econòmic que significa el pas de l’antic règim a la contemporaneïtat. És en aquesta dècada dels trenta que va començar la Renaixença cultural.

El primer Banc de Barcelona, el paper la Junta de Comerç i la transformació de les zones rurals
El 1844 el financer Manuel Girona fundà el primer Banc de Barcelona. I cal que no oblidem la tasca de la Junta de Comerç, una institució creada el 1758 per vetllar els negocis exteriors del Principat i que va implicar-se a fons en la regeneració dels costums i tradicions comercials que necessitava el país. La Junta de Comerç va crear escoles tècniques de nàutica, química, mecànica, economia, etc., que havien de suplir la manca d’una universitat amb cara i ulls —a Barcelona no n’hi havia i l’única que existia, a Cervera, es dedicava sobretot a la teologia, les humanitats i la medicina.

Però segurament la transformació més important es produïa en zones rurals: pagesos i ramaders de la conca del Llobregat teixien una xarxa de producció de fil de cotó realment extraordinària. És una pràctica que va persistir fins passat l’equador del segle XX: destinar la meitat de l’estable a les vaques i, a l’altra meitat, instal·lar-hi filadores mecàniques. No és casual que la màquina més popular de l’època fos coneguda com 'la berguedana' (inventada el 1795), un giny per fer fil. Va ser aquesta producció artesanal, que a la vegada demostra una vitalitat sorprenent en una societat rural, la que va permetre el pas següent: la confecció de teixits. Calia el producte de quatre filadors per abastir un teixidor i la gran quantitat de ramaders que s’hi dedicaven, com a extra, ja a la dècada dels trenta, és el que va donar vida als vapors que van instal·lar-se a Barcelona, Igualada, Mataró, Terrassa, Manresa o Reus.

El paper dels polítics i financers
Enmig de tanta renovació industrial, convé recordar el paper de polítics i financers que van saber pressionar els governs de Madrid perquè, arran del decret que permetia la llibertat de comerç de Catalunya amb Amèrica (1778), se suprimissin aranzels i altres impostos que gravaven la importació de matèria prima per a la indústria tèxtil (especialment cotó americà), i s’adoptessin mesures proteccionistes per a les manufactures del Principat.

I cal no oblidar que als anys cinquanta es van enderrocar les muralles de Barcelona, es construí l’Eixample, o que el 1848 s’inaugurà el primer ferrocarril de l’Estat espanyol, que aviat uniria la capital catalana amb França, Saragossa i València, i que aquests van ser els anys en què es fundaren societats, instituts i ateneus, a més dels Jocs Florals, els Cors Clavé, el Teatre del Liceu i molts diaris i revistes. Ara bé, no va ser només cosa del cap i casal, perquè tal com diu l’historiador Francesc Cabana “és Catalunya col·lectivament que es llança a la modernitat”.

3 El capital de l'aiguardent
Alambí exposat al Museu de la Fassina Balanyà, tradicionalment emprat per destil·lar el vi tot obtenint aiguardent
Alambí exposat al Museu de la Fassina Balanyà, tradicionalment emprat per destil·lar el vi tot obtenint aiguardent Wikimedia Commons

Una condició sine qua non per tirar endavant una transformació socioeconòmica, política i cultural d’aquesta magnitud és l’acumulació de capital. Sense diners, no hi ha revolució. A Anglaterra, mare pàtria de la industrialització, les reserves provenien del gran imperi comercial que dominava tots els oceans i de la reforma agrària que va marcar tot el segle XVIII britànic. A més d’excedents, va comportar una mecanització del camp que va deixar molts pagesos sense feina i amb la necessitat de buscar-se la vida en la incipient indústria de les ciutats. Ja hem vist que a Catalunya el procés no hi té res a veure: els camperols instal·laven la indústria a casa i “l’imperi” quedava reduït al permís per comerciar amb Amèrica.

Malgrat que la llicència fos relativament recent, molts burgesos catalans van saber treure profit del nou panorama. Així van fer fortunes amb el comerç d’aiguardent i, convé no oblidar-ho, amb les transaccions a tres bandes que feien parada a la costa africana per carregar homes que eren venuts com a esclaus a Cuba o en altres ports antillans.

Però la moneda de canvi catalana era sempre l’aiguardent, que tant servia per comprar homes a Guinea com cotó, cacau, tabac o sucre a Amèrica. I sobretot va servir perquè uns quants comerciants s’hi instal·lessin a viure i creessin empreses pròpies, especialment a Cuba, que van aportar-los riqueses impensables. I va ser el retorn d’aquests americans, o dels seus descendents, el que va injectar al Principat les dosis de capital suficient per endegar la industrialització.

La situació de crisi d'Espanya no va impedir que Catalunya i el País Basc entressin de ple en el món contemporani i industrial
Hi havia diners per invertir en noves tecnologies, per comprar més matèria primera, per obrir fàbriques i, sobretot, el procés havia restablert i normalitzat les relacions comercials amb els països capdavanters del moment, els que copaven els mercats colonials: Anglaterra, França, Holanda, els Estats Units... No calia dependre dels ports de Sevilla i Cadis, ni del comerç amb una Espanya que començava a perdre les seves colònies i la preponderància internacional, amb una aristocràcia que no acceptava les noves idees liberals i que va abocar el país a tres guerres civils que van conduir-lo, irremissiblement, a la crisi del 1898.

Aquests condicionants, però, no van impedir que Catalunya, amb el tèxtil com a bandera, i el País Basc, amb la siderúrgia, entressin de ple en el món contemporani i industrial. És clar que al País Basc ho tenien més fàcil: el ferro sortia de sota les pedres sense massa esforç. En canvi, a casa nostra, no hi havia cotó, ni el material bàsic per usar una màquina de vapor: el carbó. La importació d’aquest combustible, però, no comportava gaires problemes perquè n’hi havia a Astúries i se’n transportava, per mar i per terra, des d’Alemanya i Anglaterra. 

4 Obstinació pel cotó
‘La teixidora’, de Joan Planella (1882), simbolitza la nova classe social, obrera i urbana que va emergir durant la Revolució Industrial
‘La teixidora’, de Joan Planella (1882), simbolitza la nova classe social, obrera i urbana que va emergir durant la Revolució Industrial Wikimedia Commons

Per què els catalans van complicar-se tant la vida volent industrialitzar-se a partir d’una planta tan exòtica com el cotó? No podien intentar-ho amb matèries més properes com la llana, el cànem o el lli? L’única resposta raonable és que, llançats de cop al progrés, l’embranzida no els va permetre mesurar-ne les conseqüències i es van dedicar a copiar el model anglès, tot i que la situació de partida d’uns i altres no tingués res a veure. El millor del cas és que se’n van sortir... i de quina manera! L’any 1911, ja en plena Segona Revolució Industrial, se celebrà el Congrés Mundial del Cotó a Barcelona i la ciutat va ser reconeguda com una potència cotonera planetària.

Tenint en compte el circuit habitual de les floques, el mèrit és notori: un cop recollides a Geòrgia o a Alabama, eren empaquetades en vaixells que arribaven al port de la Ciutat Comtal, on es carregaven en mules que enfilaven el curs del Llobregat fins a Berga i rodalia; un cop filades es convertien en fusos, i aquests feien cap a les ciutats amb fàbriques de tissatge. 

5 Les contradiccions dels industrials
La Colònia Vidal, a Puig-reig, dedicada al filiat i al teixit de cotó
La Colònia Vidal, a Puig-reig, dedicada al filiat i al teixit de cotó Wikimedia Commons

Ambdós processos usaven sovint, com a força motora, el corrent dels rius, que van justificar la instal·lació de les famoses colònies industrials. El viatge acabava amb l’estampat, altre cop a Barcelona, que els donava la típica aparença de les indianes. Només un apunt sobre aquestes teles característiques: eren robes, en general de baixa qualitat, de cotó pur o mesclat amb cànem i lli, que es tenyien d’una sola banda.

Justament en aquest procés de tintatge, el darrer en la cadena d’elaboració d’un teixit, hi trobem un altre dels absurds de la Revolució Industrial catalana: durant força temps, des dels inicis de la lenta transformació de l’economia a casa nostra (al final del s. XVIII), la principal ocupació dels industrials va ser estampar indianes. I és que a més de floques de cotó, Catalunya importava tints i teixits “blancs” als quals quedava l’última etapa del procés. Era una altra de les maneres de pujar al carro industrialitzador: especialitzar-se. Cal agrair, en bona part, als rèdits d’aquesta activitat el fet que la burgesia invertís en la resta de passos de la producció tèxtil. Però no podem negar que és com començar la casa per la teulada. És clar que, quan les importacions de cotó passin per moments de crisi (durant la guerra de Secessió americana), l’estampació d’indianes continuarà sent el pal de paller de l’estructura industrial a Catalunya.

Vistos amb perspectiva, és fàcil jutjar com a erronis els primers passos seguits per aquells industrials pioners, però seria bo no oblidar que, d’alguna manera, eren les puntes de llança d’un poble que es despertava i empenyia per tornar a l’elit. El món canviava a grans gambades i se n’havia de seguir el ritme, no es podia parar per pensar si el model era el més adequat. I, al capdavall, 'chapeau': juntament amb el Piemont i alguna zona meridional de França, Catalunya va ser l’únic país del sud d’Europa que va fer la Revolució Industrial al mateix moment que els poderosos veïns del nord.

Subscriu-t'hi

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 224 (novembre 2020)

Judici a Martín Villa

Repassem la trajectòria del polèmic governador civil de Barcelona, des dels càrrecs polítics fins als consells d'administració

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto