El gènere dels pastorets es remunta a l’edatmitjana i està documentat arreu d’Europa. Es tractava de drames litúrgics cantats en llatí que solien interpretar-se a les esglésies després de la missa del gall i fins a Reis. Els textos més antics en català d’aquest tipus de teatre daten del segle XV i l’ús del nom de Pastorets per designar-los ja es documenta al segle XVI. 

Gràcies al Calaix de sastre, el dietari de Rafael Amat i de Cortada, baró de Maldà, se sap que el costum de representar els pastorets a les esglésies catalanes era ben vigent al llarg dels segles XVIII i XIX i que causava una gran disbauxa dins dels temples, cosa que els sectors eclesiàstics titllaven de fet impropi i inadequat. A la primera meitat del segle XIX, els pastorets es van veure afectats per la imposició de fer servir el castellà al teatre. En el marc de la Renaixença, amb el ressorgiment de la llengua i la cultura catalanes, van agafar una nova embranzida gràcies a Los pastorets de Betlem, o sia, lo naixement de Nostre Senyor Jesucrist, de mossèn Miquel Saurina, obra publicada a Vic el 1887.

Encara més èxit va assolir la versió dels pastorets de Frederic Soler, Pitarra, titulada Lo bressol de Jesús o en Garrofa i en Pallanga. Pitarra, que era agnòstic, va crear un espectacle irònic i eloqüent pensat per a adults, que gosava qüestionar la concepció de Maria i que estava protagonitzat per dos pastors molt malparlats i un Satanàs de caràcter quasi filosòfic. Aquest personatge pràcticament es va concebre a mida de l’actor Enric Borràs, que va rebre grans elogis per la seva actuació. Van ser estrenats a Barcelona el 1891 i avui encara es representen a Sant Quirze de Besora i Berga, on l’arrelament els ha valgut el nom de la Patum d’Hivern. 
 

Va ser a finals d’octubre del 1916 quan el reconegut dramaturg Josep Maria Folch i Torres va rebre l’encàrrec d’escriure una nova versió dels pastorets, pensada per a un públic familiar i que contrarestés els pastorets de Pitarra. Folch i Torres era un consagrat autor de novel·la, poesia i teatre i un especialista en literatura infantil i juvenil, però quan la Junta d’Espectacles del Coliseu Pompeia li va fer aquest encàrrec feia temps que no escrivia teatre. S’havia retirat després d’una crítica mal encaixada. Potser allò que el va motivar van ser els honoraris que el pare caputxí Rupert Maria de Manresa li va prometre per escriure l’obra: 500 pessetes. Folch i Torres s’hi va posar de seguida i va haver de treballar fins i tot a les nits, cosa que no feia mai, per poder lliurar en un mes una obra de teatre que durava tres hores. 

L’estrena de l’obra el Nadal del 1916 va tenir un èxit aclaparador, però per a Folch i Torres va resultar ser un mal negoci. Quan va arribar l’hora de cobrar, el pare Rupert li va dir que considerés el seu text una almoina a l’Església, i que Déu ja li pagaria quan pertoqués. Així, Folch i Torres només va percebre 22,50 pessetes en concepte de drets d’autor, uns diners que es va haver de repartir amb l’autor de la música, Antoni Català. Si tenim en compte que el dramaturg va pagar de la seva butxaca les 12,75 pessetes d’una entrada a la llotja el dia de l’estrena de l’obra, es pot dir que amb aquell encàrrec va perdre diners. Però el pare Rupert no va sortir indemne de tot plegat. Segons el llibre Barcelona, ciutat de teatres, de Xavier Muniesa, la nunciatura el va destituir per “fomentar les associacions mixtes i les representacions teatrals poc pietoses” en haver encarregat Els pastorets. Justícia divina?

Això és el que va pensar Folch i Torres el dia de l’estrena de l’obra al teatre gracienc Coliseu Pompeia. I és que l’actor que havia d’interpretar el paper de Llucifer, un tal senyor Passolas, no havia arribat encara al teatre quan l’obra estava a punt de començar. El dramaturg es va oferir com a substitut per no haver de cancel·lar l’estrena: “La sala estava plena a vessar. El Llucifer no arribava. —Ja el faré jo! —vaig dir, decidit… Jo sabia, potser, el paper, però no l’havia assajat. L’apuntador em va dir que no m’espantés, que ja m’ajudaria. Però el paper de Llucifer s’inicia en vers, i això del vers és perillós, perquè si et flaqueja la memòria, no és fàcil inventar res”. Tanmateix, l’actor va arribar a l’últim moment i la funció es va representar sense més incidents. “Sempre passen així les coses de teatre”, rememorava Folch i Torres. “He de dir que quasi em va saber greu no sortir a fer comèdia. Ja m’havia il·lusionat pensant en la gran sorpresa dels meus fillets quan des de la llotja s’adonarien que el Llucifer era el seu pare. 

L’allau d’espectadors que va acudir a l’estrena d’Els pastorets i l’èxit que van tenir va fer que el teatre programés noves funcions a l’inici de gener. Això va obligar Folch i Torres a escriure un nou passatge sobre l’adoració dels Reis d’Orient, que va enllestir en un sol dia. El 4 de gener del 1917 la Junta d’Espectacles del Coliseu Pompeia va programar un àpat d’homenatge a l’equip per celebrar l’èxit. Costava 6 pessetes, un preu elevat en aquell temps, cosa que va ser durament criticada en una carta al director publicada a la revista En Patufet. Això va propiciar que a finals de gener s’organitzés un segon àpat d’homenatge, aquest cop de caràcter popular, a la cantina del Coliseu Pompeia. L’assistència fou multitudinària, i el menú, menys selecte, a base d’entrepans. 
 

Dos anys després de l’estrena, el Nadal del 1918, Els pastorets de Folch i Torres van passar de representar-se al Coliseu Pompeia al Teatre Romea, o el que és el mateix, del teatre amateur al professional. No era gens habitual que una obra destinada a un públic infantil i juvenil aconseguís fer aquest salt qualitatiu. 

El promotor d’aquest impuls va ser l’empresari Josep Canals i Gordó, qui va saber veure el potencial de l’obra de Folch i Torres. El dramaturg, en canvi, no les tenia totes, fins al punt que els nervis el van fer caure malalt. En una carta al senyor Canals del 20 de desembre, l’autor explica que un mal de panxa el té a dieta i no el deixa sortir de casa i confessa que “tota la nit que somnio dimonis… afònics”. Finalment, en la postdata li demana que, tanmateix, li reservi un seient per a la funció, a la qual finalment va poder assistir. De ben segur que l’escriptor es va trobar millor quan va percebre els nous honoraris. Aquell any al Romea, Els pastorets de Folch i Torres van obtenir 876,6 pessetes de benefici.

Els pastorets de Folch i Torres es van representar ininterrompudament fins a l’esclat de la guerra civil. A partir del 1940 es van reconvertir en Los pastorcillos. Ja el 1946 es van reprendre les representacions del teatre en català, això sí, sota l’atenta mirada de la censura que retallava textos i que enviava inspectors als assajos per comprovar que el contingut s’adequava a la versió aprovada pel règim.

Curiosament, amb Els pastorets, la majoria de censors eren implacables, ja que la consideraven més perillosa que una obra de Bertolt Brecht, dramaturg alemany declarat comunista i perseguit per Hitler. El 1966 el Teatre Romea va celebrar el cinquantenari de la seva estrena amb una obra dirigida i adaptada per Maria Aurèlia Capmany i amb decorats de Josep Guinovart. El seu censor, Juan Emilio Aragonés, va resultar ser-ne el fan més gran: la va qualificar d’“obra clásica del teatro infantil catalán” i va afegir que “sería impolítico prohibirla, o autorizarla con supresiones”.