Lluís Domènech i Montaner es va inspirar en els hospitals més moderns d’Europa a l’hora de dissenyar l’antic Hospital de Sant Pau, l’any 1902, i va entendre que la il·luminació natural, l’aire fresc, els espais verds i la bella decoració de les estances incidien favorablement en la recuperació dels pacients.

El resultat va ser una ciutat hospitalària única al món formada per 27 pavellons de maó vermell envoltats de jardins i connectats per uns passadissos subterranis que permetien traslladar els malalts sense sortir a l’exterior. Aquestes joies modernistes s’aixecaven sobre una planta quadrada dividida per dos eixos que formaven una creu, l’emblema de l’antic hospital medieval.

Els pavellons acollien els serveis, tant els mèdics com els generals i els diferents departaments. Ara acullen diverses institucions, que s’hi van instal·lar a partir del 2009, quan l’hospital es va traslladar a unes noves instal·lacions. Dotze anys abans, el 1997, el recinte va ser inscrit a la Llista de Patrimoni Mundial de la Unesco.

Edificat entre els anys 1905 i 1908 al barri de Sant Pere de Barcelona, el Palau de la Música Catalana és l'única sala de concerts inscrita a la Llista de Patrimoni Mundial de UNESCO. L'Orfeó Català va encarregar-ne la construcció a Domènech i Montaner per convertir l'auditori en la seva seu i tenir, per fi, una gran sala de concerts a Barcelona que havia d'esdevenir l'epicentre de la vida musical catalana.

L'arquitecte modernista va revestir l'edifici de vitralls acolorits per on entra la llum, cosa que fa la impressió d'estar en un lloc fantàstic. L'exemple perfecte és la sala de concerts, amb una gran claraboia de vidre al centre. També va voler que l'edifici tingués elements de totes les arts aplicades: vitrall, forja, escultura i mosaic. Aquests elements ja són presents a la façana, que amaga una estructura central metàl·lica recoberta de vidre que permet l'entrada de llum natural a la sala de concerts.

A l'interior els ulls no donen l'abast: van de l'orgue central a les muses que envolten l'escenari o a les valquíries de Wagner que sorgeixen del sostre. També són espectaculars el Foyer o la sala Lluís Millet, un gran saló amb vitralls i columnes ornamentats amb motius florals.

Si voleu explorar tots els racons del Palau de la Música sense perdre'n cap detall, feu un tomb per les seves sales en aquesta visita en 360º.

'Directors d'orquestra'. És el que eren els arquitectes modernistes, que treballaven amb un grup de mestres artesans i convertien els edificis en obres d'art. La Casa Lleó Morera n'és un bon exemple, una obra d'art modernista amb vitralls, mosaics, ceràmica, fusta, marbre, esgrafiat i escultura que llueix al passeig de Gràcia de Barcelona.

Lluís Domènech i Montaner va rebre l'encàrrec de remodelar la Casa Rocamora l'any 1902, la casa que Francesca Morera i Ortiz havia heretat del seu oncle. Aquesta li va demanar de refer la façana, tot afegint tres tribunes i balcons de pedra als pisos, i l'interior de l'edifici. Francesca va morir abans que les obres acabessin i no en va veure el resultat: la façana, coronada per un temple, era només el preludi d'un edifici modernista en què hi van treballar nombrosos artistes i artesans que actuaven sota la batuta de Domènech i Montaner, entre els quals l'escultor Eusebi Arnau, el mosaïcista Mario Maragliano i l'ebenista Gaspar Homar.

Un bon exercici és buscar a la façana les al·lusions al cognom de la família (la flor de la morera) i les al·legories dels invents del segle XX. També cal mirar cap amunt i buscar el templet que corona un dels tres edificis de l'anomenada 'Illa de la discòrdia'.

Renascitur ('es refaran'). L'optimisme del lema de l'institut psiquiàtric Pere Mata de Reus reflecteix l'esperit del que Lluís Domènech i Montaner va transmetre arquitectònicament. El recinte va ser l'antítesi del que eren els sanatoris mentals de l'època: llocs tancats, foscos, semblants a presons. Esperonat per les consignes que va rebre del doctor Emili Briansó, impulsor del psiquiàtric, Domènech i Montaner va projectar un complex hospitalari amb 11 pavellons, un precedent del que seria l'Hospital de Sant Pau.

L'edifici es va començar a construir el 1898 i va incorporar els materials propis del Modernisme: pedra, maó, ceràmica, mosaic… Domènech i Montaner va dissenyar un hospital d'espais amplis, amb pavellons separats per jardins, i es va encarregar de tots els detalls, també dels interiors. Un dels pavellons més bells és el número 6, el dels Distingits, que encara conserva el mobiliari original i que és l'únic visitable de l'edifici.

L'emblema de l'Institut és una figura femenina que duu els ulls embenats, una torxa en una mà i una llàntia d'oli en l'altra. La inscripció que acompanya la imatge diu Flammabo Iterum ('de nou lluirà'). Un altre cant a l'optimisme d'una joia modernista que va posar l'arquitectura al servei dels pacients i de la medicina.

El 1878 Lluís Domènech i Montaner va publicar al diari La Renaixensa l'article En busca de una arquitectura nacional, en què expressava la idea de buscar una arquitectura que representés una nació però que alhora recollís les inquietuds de modernitat d’una nova era. Els plantejaments que formulava l'arquitecte en aquell article són els que va reflectir en el projecte de l’editorial Montaner y Simón, que se li va encarregar el 1879. El resultat va ser el primer edifici de l'Eixample que integrava la tipologia i la tecnologia industrial, que combina el maó vist i el ferro, al teixit del centre urbà.

La façana es va concebre com un palauet entre mitgeres i, tot i que en principi s'havia d'utilitzar pedra de Montjuïc, finalment es va fer tota de maó vist. L'estructura de la zona industrial (una planta diàfana amb una estructura de pilars i jàsseres metàl·liques a la vista i un pati central) va ser un exemple de la racionalitat espacial de les obres de Domènech i Montaner. A la Montaner i Simón, l'arquitecte també va iniciar un altre dels trets característics dels seus edificis: la recuperació de les arts artesanals com la forja, la vidrieria, la ceràmica i el mosaic.

L'empresa familiar que havien fundat el 1861 Ramon Montaner i Francesc Font va canviar de mans el 1952, quan va ser comprada per un altre editor. A l'editorial, que va acabar tancant les seves portes el 1981, hi van treballar escriptors com Pere Calders i Jesús Moncada. El 1990 es va convertir en la seu de la Fundació Antoni Tàpies i va acollir l'escultura que des de llavors corona l'edifici, Núvol i cadira.

Quaranta-dues pessetes. És el que va pagar, el 1886, Domènech i Montaner per la Casa Domènech, una construcció del segle XVIII de Canet de Mar que es trobava al costat mateix de la Masia Rocosa, la casa pairal de la família de la seva dona, Maria Roura, on l'arquitecte tenia el seu taller. El 1918, Domènech i Montaner va tirar la paret mitgera que separava els dos edificis i els va unir, reservant la Casa Domènech per a la família, que era ben gran. L'arquitecte s'havia casat el 1875 amb Maria Roura, amb qui va tenir vuit fills, tres noies i cinc nois.

Abans de traslladar-s'hi, Domènech i Montaner va rehabilitar la casa, fent que totes les estances tinguessin ventilació i llum natural, i va incorporar elements decoratius d'artistes amb els quals havia col·laborat. Així, a l'habitació de les cosidores va construir una llar de foc amb un guix escultòric de Pau Gargallo, que va servir per fer l'escultura de la porta d'accés al pavelló de l'Administració de l'Hospital de Sant Pau, o a la xemenia del menjador va col·locar una obra d'Eusebi Arnau, amb qui havia treballat durant la remodelació de la Casa Lleó Morera. Al pis de dalt, Domènech i Montaner va situar les habitacions dels seus fills i, el que va ser la gran novetat en el Canet de Mar d'aquella època, un bany per a la seva esposa.

Avui dia, tant la Masia Rocosa com la Casa Domènech formen la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner.