La mort sense descendència de Martí l'Humà el 1410 va escapçar el llinatge catalanoaragonès. Tampoc no hi havia un successor clar i cada nucli de poder va encetar les maniobres pertinents perquè l'elegit fos algú afí als seus interessos. Dels fins a set noms que van sorgir, el guanyador contra pronòstic va ser Ferran d'Antequera. La decisió va marcar per sempre les relacions entre Catalunya i Castella.

La desgràcia es va instal·lar a la corona catalanoaragonesa el dia de Sant Jaume del 1409. Martí el Jove, hereu de Martí I l'Humà, havia mort a la ciutat sarda de Càller. La seva desparició trencava una línia de descendència masculina ininterrompuda des de Guifré el Pilós, la més llarga d'Europa. El problema es va fer evident el 31 de maig del 1410, amb la mort de Martí l'Humà al monestir de Valldonzella, als afores de la Ciutat Comtal. Va ser aleshores quan es van posar en dansa les maquinacions que van dur la corona a aquest període tan original com violent que va ser l'interregne.

Ni hereu ni testament
Després de la mort del seu fill, Martí l'Humà s'havia tornat a casar —a contracor— per provar d'engendrar un nou príncep, però xaruc i malalt no se'n va sortir. S'extingia així el Casal de Barcelona, i pitjor: el rei no deixava un testament que designés successor. Insòlit? Absolutament: la medieval era una societat que feia i desfeia i canviava últimes voluntats de manera constant. Per això, costa de creure que, davant la imminència de la pròpia mort, de la falta d'hereu i de tot el que hi havia en joc per a una corona en crisi, el rei Martí no deixés ben lligada la seva successió. Qui el va aconsellar? Quina era la seva intenció? Sabia a qui no volia com a monarca? Quantes faccions va haver d'escoltar durant la seva agonia? Com s'ho va fer el candidat amb menys punts per aconseguir el tron? I sobretot: a qui beneficiava aquesta elecció i per què?

L'esperpèntica fi d'un gran llinatge
L'escena s'ha debatut de totes les maneres possibles i ningú no n'ha tret l'entrellat: el dia abans de la mort de Martí I, a les 11 de la nit, una comissió encapçalada per Ferrer de Gualbes, conseller de Barcelona, va sortir de la ciutat i va presentar-se davant del rei. Deien que eren representants de les Corts i venien a preguntar-li: "Senyor, ¿plau-vos que la successió dels dits vostres regnes e terres, après obte vostre, pervinga a aquell que, per justícia, deurà prevenir?", segons consta en l'acta aixecada per un protonotari d'aquella astuta visita. La pregunta era tramposa: només podia respondre's amb un sí o un no. "Hoc" va dir Martí, que volia dir sí. No podia pas estar-hi en contra: és evident que volia justícia en la seva successió!

Però aquesta visita aixeca moltes sospites. D'entrada: si el rei només podia dir "hoc" —com consta, i se li preguntà altres vegades—, estava en plenes condicions mentals? Més encara: com és que a l'acta no hi ha el nom de la resta de comissionats que van visitar el sobirà, però sí el d'un seguit de testimonis? I per si no n'hi havia prou: com és que la comissió, teòricament delegada per les Corts, no consta en les actes de l'última sessió celebrada el dia 29? I per què no es presenta davant del monarca fins a altes hores de la nit del dia 30?

Però si tot plegat fa tuf d'improvisació, el fet que l'endemà, dia 31 de maig, a les 9 del matí del mateix dia que el rei finà, la mateixa delegació es presentés de nou davant seu a fer-li idèntica pregunta, acaba de convèncer que alguna cosa no era del tot neta. Martí tornà a respondre "hoc", però hi ha un afegit essencial: "E que'n sia feta carta pública?". Era el vistiplau reial perquè aquella visita precipitada fos coneguda per tothom. En l'acta d'aquesta segona visita els testimonis de l'escena signen l'escriptura, cosa que havien oblidat de fer la nit anterior; però tampoc no se'ns diu qui eren la resta de comissionats designats per les Corts.

Respecte de la resposta del rei, hi ha hagut interpretacions de tota mena: des de qui afirma que més que "hoc", Martí va emetre un so gutural què vés a saber què volia dir, fins als qui creuen que el rei tenia molt clar què deia, passant pels qui neguen l'existència de les dues visites. Passés el que passés, el que és indubtable és que l'"hoc" de l'Humà evitava que ningú no es proclamés rei immediatament. Si Martí volia que el tron fos "per qui pervingués per justícia", calia que els parlaments ho discutissin.

Era ben sabut que, en vida, el rei havia demanat l'opinió de juristes dels diferents regnes, de manera que aviat tothom es va creure la versió interessada del capítol nocturn al monestir de Valldonzella. Tanta va ser la convicció general, que ningú no va demanar l'acta d'aquelles visites fins un any i tres mesos després. El governador general, Jaume d'Urgell, a qui per càrrec corresponia agafar les regnes, hauria pogut proclamar-se hereu, però aviat va comprovar que la jugada dels seus rivals el lligava de mans i peus. Ells havien dictat les normes de joc: caldria estudiar a fons les diferents candidatures. I així van escolar-se dos anys.

I qui eren 'ells'? En bona part, la clau de volta d'aquest afer espinós que ha fet córrer molta tinta ideològica. Tot el que envolta el compromís de Casp ha servit d'arma identitària d'historiadors oposats. De manera que, mentre que uns parlen de traïció al candidat més purament català (Jaume d'Urgell), d'altres fan relluir la maduresa dels catalans autodeterminant-se com un poble espanyol i optant pel candidat castellà (Ferran d'Antequera) com un primer pas cap a la unió inevitable.

Uns i altres obliden que el marc en què es produeix el buit de poder és molt delicat, però no és nou; i no tenen en compte que el problema de fons no és jurídic, sinó polític. Els diferents candidats al tron tenien tots els mateixos drets legals, en funció de quin fos el punt de partida de l'arbre genealògic [vegeu pàgina 31], i el que acabà pesant en la balança foren els interessos de l'autèntica classe dirigent catalana.

Catorze anys abans s'havia produït una situació similar: el rei Joan I el Caçador morí de sobte, sense descendència masculina. Tot i que una filla seva casada amb el comte de Foix reclamà el títol (i el marit provà d'envair el Principat), fou la Generalitat qui coronà el germà petit del monarca difunt, Martí I, i qui posà vigilància a la vídua, Violant de Bar, que assegurava estar embarassada d'un nen. Com que passats alguns mesos, l'engany d'ella va fer-se evident (i la invasió va ser un fracàs), quedà un únic candidat i el problema successori es resolgué. Però acabat el regnat de Martí, menys sobtadament del que de vegades es diu ­—el rei era un home malalt, que patia obesitat mòrbida i respirava amb dificultat—, el problema el plantejà la falta d'un pretendent clar com l'animadversió que els consellers i diputats que movien els veritables fils del poder sentien per Jaume d'Urgell. O potser més que odi cal entendre-ho com un xoc de classes: certes faccions de l'aristocràcia contra la part dominant de la burgesia que, gràcies a un organisme com la Generalitat, havia trobat la manera de dur a terme les seves polítiques.

Cal entendre el moviment dilatori en la successió com una estratègia a la defensiva, per guanyar temps. En morir el rei, les Corts catalanes estaven en dansa, i si haguessin proclamat un nou monarca tot seguit, els regnes de València i Aragó, que vivien temps de lluites entre famílies nobiliàries, haurien acatat la decisió sense pensar-hi gaire. I en aquells primers dies, Jaume d'Urgell era l'únic candidat vàlid, amb suport majoritari entre la noblesa catalana, la valenciana i la mallorquina; cunyat del rei i posseïdor del càrrec més alt de tota la Corona: qui s'hi hauria oposat? Però els rumors que el rei, abans de morir, havia demanat una "successió justa" van posar el crit al cel: no era qüestió de prendre-s'ho a la lleugera. Això va acabar convertint-se, amb el pas dels mesos, en unes suposades "voluntats del rei Martí". En definitiva, una jugada mestra d'uns polítics que pretenien repetir el que ja havien fet amb Joan: decidir qui havia de ser el nou rei, i posar-se així per sobre del monarca per poder influir-lo en les seves decisions futures.

En aquest sentit, és fàcil d'entendre l'antiurgellisme: Jaume, cap de la família més poderosa del Principat, antic lloctinent de Catalunya abans que governador general, no era algú a qui es pogués dominar; mentre que Lluís de Calàbria, nét de Joan I, de tan sols vuit anys d'edat, reunia la doble virtut de ser "governable" i de tenir satisfeta la maquiavèl·lica Violant de Bar, àvia de la criatura. Ha de quedar ben clar que les bases de l'estratègia antiurgellista les posen homes com Ferrer de Gualbes o Guerau Alemany de Cervelló, que no solament actuen d'acord amb Violant sinó que, en la segona visita al moribund Martí, s'obliden d'avisar Lluís, bisbe de Mallorca, i Roger de Montcada, partidaris del comte d'Urgell.

Mentre a Barcelona començaren a arribar ambaixades dels candidats, les bandositats entre famílies nobiliàries a Aragó i a València s'agreujaven. La situació era de quasi guerra civil. D'una banda, Ferran d'Antequera, a més de reclamar la seva herència, va moure les seves tropes a la frontera de la Corona; de l'altra, Jaume d'Urgell volgué entrar a Saragossa per controlar la situació, però topà amb l'arquebisbe García Fernández de Heredia, partidari de Lluís de Calàbria, que li negà l'accés. Hi havia, ara sí, una animadversió personal: com a gran família catalana, els Urgell tenien ramificacions en la noblesa d'Aragó i, com a tal, no eren neutres en les bandositats del regne. És més, Jaume, en lloc de pacificar el conflicte entre els Urrea i els Luna, com li hauria correspost en virtut del càrrec, havia afavorit els segons. I aquest error, que li creà enemics irreconciliables, el repetí a València entre els Centelles i els Vilaragut, en favor d'aquests darrers.

L'estira-i-arronsa pel parlament
El fet, però, era que les Corts catalanes van decidir que, soles, no podien escollir rei, sinó que calia convocar un parlament general, preferentment a Montsó o a Fraga, decisió que només pot entendre's com una maniobra de demora més, ja que primer calia convèncer els aragonesos que convoquessin un parlament propi.

Però els ambaixadors catalans no van fer-se escoltar per les autoritats veïnes fins el gener del 1411, així que l'assemblea va quedar fixada pel 8 de febrer a Calataiud. Fou la primera de les sis convocatòries de corts diverses dels mesos següents. La formaren els ambaixadors catalans i valencians a Aragó i, entre d'altres, l'arquebisbe de Saragossa i una figura decisiva de l'interregne, Berenguer de Bardaixí, fill de Benasc i home a sou de Ferran d'Antequera: li pagava 500 florins al mes.

La comissió no es va posar d'acord a l'hora de pactar on i com calia celebrar el magne esdeveniment, de manera que es va decidir traslladar les converses a Saragossa. En el camí d'una ciutat a l'altra, l'arquebisbe Heredia havia programat una reunió amb el seu rival Anton de Luna, a La Almunia de Doña Godina. Era l'1 de juny, feia un any i un dia de la mort de Martí. Potser la intenció era rebaixar tensions, però el cert és que hi va haver una discussió, els dos homes van arribar a les mans, les respectives escoltes s'hi van immiscir... i de la lluita, en va resultar mort el prelat i alguns dels seus homes.

Va ser l'estocada final a l'urgellisme. Malgrat les explica­cions que el magnicida va fer arribar al Parlament de Tortosa —on s'havia traslladat l'autoritat catalana per ser a la vora dels altres regnes—, no va tardar a córrer una versió segons la qual es tractava d'una emboscada. En van resultar dues conseqüències definitives: els partidaris de Lluís de Calàbria van girar la vista cap a un candidat més fort, que pogués socórrer-los militarment; i aquest, Ferran d'Antequera, va passar a l'acció ocupant els regnes d'Aragó i de València i iniciant una caça d'urgellistes.

Com a corol·lari a aquests moviments, els antiurgellistes, encapçalats per Bardaixí, i estimulats pel papa Benet XIII, van convocar un nou parlament aragonès a Alcanyís, pel mes de setembre. N'estaven exclosos els partidaris de Jaume d'Urgell, ja que la intervenció papal els descartava per a qualsevol càrrec, però hi van fer cap els ambaixadors de Ferran, altes autoritats de Castella i tropes trastamaristes que ocupaven castells, mentre el Parlament aragonès feia cas omís als precs del català perquè expulsés dels territoris de la Corona els soldats estrangers.

L'excusa oficial era que els guerrers volien venjar l'arquebisbe assassinat, de qui eren parents. Els urgellistes, que havien d'anar en compte per no topar amb segons qui pels camins vigilats, van optar per convocar un parlament propi a Mequinensa, però la intervenció del papa Benet XIII, els donava un aire d'il·legalitat. Mentrestant, a València, passava just el contrari.

Les hosts castellanes havien llançat ràtzies amb el mateix criteri invasiu que a Aragó. Seguint l'exemple del regne veí, els valencians van convocar Parlament a Vinaròs, promogut pels Vilaragut i amb presència del governador, Arnau Guillem de Bellera, fet que hi donà un rang d'oficialitat; en canvi, el convocat pels Centelles i els seus partidaris (trastamaristes) a Traiguera, feia la impressió de ser el moviment opositor. És a dir, que pel novembre del 1411 hi havia cinc parlaments reunits en un radi d'uns cent cinquanta quilòmetres, alguns a mata-degolla amb els altres, i els que no, mirant-se amb recel.

Enmig d'aquest estira-i-arronsa, es produí el cas Sescomes: el protonotari es negà a lliurar el "document d'últimes voluntats del rei", que tothom citava i ningú no havia vist. Va donar-ne una còpia i es va oposar a lliurar l'original dient que només el remetria al Parlament general. D'irregularitats i abusos, n'hi va haver més, incloent-hi suborns: l'intent de comprar l'urgellista García López de Sessé perquè canviés de bàndol, que l'advocat de Jaume d'Urgell va denunciar amb documents que posaven en evidència el partidisme dels aragonesos; l'exigència de Ferran perquè el seu rival renunciés com a governador general; la dimissió de Jaume amb l'exigència que Guerau Alemany de Cervelló fes el mateix —cosa que aquest no va fer mai—, i, per damunt de totes les maniobres fosques, la concòrdia d'Alcanyís, ideada pel papa Benet XIII, d'origen aragonès.

Aquest es trobava immers en la pugna pel control pontifici que mantenien dues ales enfrontades de l'Església Catòlica, coneguda com a cisma d'Occident. És per això que a Benet XIII li convenia que la qüestió de la successió en el regne que més fortament li havia donat suport es resolgués l'abans possible. Al pontífex li va agafar encara més pressa quan França, que al Concili de Pisa del 1409 li havia retirat el seu suport definitivament, va promoure una ambaixada en favor de Lluís d'Anjou, de manera que va convèncer els parlamentaris catalans i aragonesos que desistissin de convocar un parlament general i nomenessin una comissió de juristes de cada regne perquè examinessin a fons la qüestió.

La pressió papal va arribar a Alcanyís, on ja hi havia una junta de parlamentaris aragonesos i sis ambaixadors catalans, dels quals només un era urgellista. Al final de gener del 1412, el Parlament de Vinaròs va voler enviar-hi delegats, però se'ls va ignorar dient-los que eren partidistes. Als mallorquins, que també hi feren cap, se'ls va negar el dret de participar-hi adduint que formaven part de la cort catalana. Els catalans, sabedors de l'urgellisme militant dels illencs, no van cedir la seva quota de poder.

Fou aquesta junta controlada per aragonesos trastamaristes que imposà les regles de joc: la decisió final la prendrien nou compromissaris, tres de cada regne, a Casp, on es reunirien a partir del 29 de març i tindrien un termini màxim de dos mesos. El candidat escollit hauria de tenir sis vots pel cap baix, i un vot de cada regne, com a mínim. Hi havia altres clàusules, però fins aquí les normes podien considerar-se lògiques.

L'autèntica revolució fou que d'Alcanyís van sortir, també, el nom dels nou compromissaris, no solament dels aragonesos. El fet va aixecar protestes tant per part de l'alta noblesa catalana, com dels parlamentaris valencians, fet que va desencadenar la batalla de Morvedre, causant de la fugida dels parlamentaris de Vinaròs i la desfeta total de l'urgellisme a València. Mentrestant al Principat, una comissió de 24 diputats va debatre durant 15 dies per canviar els tres representants, però no es van posar d'acord i ho van deixar tal com estava.

La ‘claudicació' del principat
Sovint s'esmenta aquesta circumstància com la "claudicació" de Catalunya, que, davant la proposta aragonesa, clarament inclinada cap a un dels candidats, no planta cara i flaqueja davant l'empenta dels homes del papa i Ferran. No és del tot cert: cal tenir present que van ser catalans els qui impediren a Jaume d'Urgell d'acudir a Morvedre amb un exèrcit per donar suport als seus, i també ho eren els membres de la vint-i-quatrena que van acceptar els noms dels tres compromissaris proposats per Alcanyís, i dos dels compromissaris que, juntament amb els tres aragonesos, van decidir començar les sessions a Casp abans que arribessin els representants valencians i el darrer dels catalans escollits —que era Guillem de Vallseca, l'únic no trastamarista.

No cal ni dir que cap català no va protestar perquè entre els compromissaris hi hagués individus tan poc imparcials com Berenguer de Bardaixí i quatre homes de Benet XIII: Francesc d'Aranda, Domènec Ram i els germans Vicent i Bonifaci Ferrer, sense comptar-hi Bernat de Gualbes, advocat del papa i pare del Ferrer de Gualbes que havia encapçalat la comitiva que visità el moribund Martí l'Humà. El joc dels disbarats el completa la substitució de Gener Rabassa, compromissari valencià, ferm partidari de Jaume, a qui el seu gendre declarà boig.

La resta de compromissaris nomenaren Pere Bertran, qui s'abstingué en la votació final. Mentrestant, durant els mesos d'abril i maig, les ambaixades dels pretendents es presentaven a Casp per defensar davant de la comissió els drets de cadascun. Escolat el termini de dos mesos, els nou de Casp van demanar una pròrroga, que els duria fins al dia de Sant Joan, quan van celebrar la votació definitiva, a porta tancada, oral i acomboiada d'un discurs justificatiu. Els tres representants d'Aragó van donar el vot a Ferran d'Antequera; de València, dos van ser per al mateix i un en blanc; mentre que els representants catalans van donar dos vots a Jaume d'Urgell i un a Ferran.

El sis a dos final no deixava marge a cap dubte: el Trastàmara es convertí en Ferran I d'Aragó, i aviat va comprovar que el càrrec no era cap ganga. El cèlebre pactisme català va xocar amb la seva cultura política autoritària i en les Corts de l'any 1413, els diputats no solament no van perdonar al rei cap dels deutes que la Corona arrossegava, sinó que li van denegar subsidis, a la vegada que li arrencaren unes lleis per consolidar el rol polític i judicial de la Generalitat. No és estrany que, irat, Ferran es traís un moment i afirmés que "havia muy bien mercado este regnado, e como le havia costado más de mil doblas de oro", fent públics els xantatges i les despeses militars durant l'interregne.