El 1907 totes les forces polítiques de tendència catalanista s'havien unit. Aconseguiren un espectacular triomf electoral que encimbellà Enric Prat de la Riba a la presidència de la Diputació de Barcelona —quaranta-un escons dels quaranta-quatre possibles— que significà la Mancomunitat de les quatre diputacions i el principi de l'hegemonia política del catalanisme. I l'espurna que provocà tot aquest procés no fou altra que un ninot, un acudit dibuixat en les pàgines d'una revista de la qual el 2012 va fer cent anys de la seva desaparició: el ‘Cu-cut!'

Però anem a pams. La Lliga Regionalista, formació política creada al principi del segle XX, s'havia proposat fer arribar el seu ideari a tots els estaments de la societat catalana mitjançant tota mena de canals, i molt especialment la premsa, que en aquell moment tenia gran influència en la població. Gaietà Cornet, dibuixant del diari dirigit per Prat de la Riba, ‘La Veu de Catalunya', que era el portaveu del partit, va tenir la idea de crear una nova publicació en la qual, a través de l'humor i de la sàtira, es poguessin exposar totes les crítiques i denúncies que, per raons òbvies, no es podien fer des de ‘La Veu'. Es va posar d'acord amb l'impressor i editor Josep Bagunyà i, amb el suport i la benedicció de la Lliga, el dia 2 de gener del 1902 va sortir al carrer el primer número del ‘Cu-Cut!', un nom que havia proposat el dirigent de la Lliga Francesc Cambó.

De ben segur que ni els seus pares podien preveure com d'important i històrica arribaria a ser la naixent publicació. Fins llavors, el camp de la sàtira en català era pràcticament monopolitzat per les publicacions de l'editor Innocenci López: ‘La Campana de Gràcia' (1870- 1934) i ‘L'Esquella de la Torratxa' (1879-1938), molt republicanes però d'un catalanisme encara moderat. El ‘Cu-Cut!', en canvi, va saber desvetllar la consciència nacionalista de molts catalans i va donar a conèixer una autèntica constel·lació de grans dibuixants. La revista va incitar l'aparició d'altres publicacions humorístiques i catalanistes com ‘La Tralla' (1903-1907), ‘L'Avi' (1906-1908), o ‘L'Hereu' (1906), i provocà que tant ‘La Campana' com ‘L'Esquella' s'aboquessin decididament vers el catalanisme. El nucli de dibuixants del ‘Cu-cut!', juntament amb el seu editor serien també artífexs de la revista ‘En Patufet', un dels títols més emblemàtics de la història de la nostra premsa, que amb la divisa de catalanitzar, moralitzar i instruir, va ser el setmanari infantil de capçalera de gairebé tres generacions.

Com a director artístic, Cornet aconseguí reunir un gran grup de dibuixants que van contribuir decisivament a l'èxit de la revista. En els primers números el seu principal col·laborador va ser Joan Llaverias, reconegut pintor i dibuixant, que moltes vegades ha estat anomenat el ‘Disney català' per les expressions humanes dels animals que dibuixava.

A aquesta redacció, aviat s'hi van incorporar tres joves que esdevindrien veritables colossos del dibuix a Catalunya: Ricard Opisso, Feliu Elias (que utilitzà el pseudònim d'Apa), i especialment Joan G. Junceda. De dibuixant de catàlegs en els magatzems ‘El Siglo', el jove Junceda va passar en pocs anys a ser un nom imprescindible, tant al ‘Cu-Cut!' com en tantes altres publicacions, fins a esdevenir un dels més grans il·lustradors que ha donat el nostre país, un veritable mestre i un notari fidel de l'evolució de la societat del seu temps. Però també hi ha molts altres noms que van enriquir amb el seu art les pàgines del setmanari, d'Ismael Smith o Lola Anglada, a Ramon Casas, Joan Llimona o Lluís Bagaria.

Tot i que els dibuixos satírics eren la base de la publicació i allò que hi infonia gran ritme i plasticitat, no hem de menystenir-ne la part escrita, encapçalada per Manuel Folch i Torres (germà gran de la nissaga), que era el director literari i el que feia els comentaris de l'actualitat amb el nom de Lleixiu en la secció "La llista de la bugadera", que era com una mena d'editorial. Josep Morató (Virolet) feia la crítica dels espectacles a la secció "A ca la Talia", Manuel Urgellès (Xim-Xim) tenia cura de la música "Nyigo-nyigo", i de les arts gràfiques, "Gargots i coloraines". En els primers anys també va ser important i molt llegida la col·laboració en vers, com aleshores s'estilava, d'Eduard Coca (K.O.K.), que va fer fins a la seva mort prematura el 1908.

El ‘Cu-Cut!' va ser un èxit editorial i de seguida el seu tiratge es va estabilitzar entorn dels 40.000 exemplars, una xifra important si considerem que la població catalana no arribava als dos milions de persones i que l'índex d'alfabetització era baix. Una de les claus de l'èxit fou la severitat de la seva crítica, malgrat l'estricta censura. El ‘Cu-Cut!' era eminentment catalanista i anticentralista de cor. Les crítiques als governs de Madrid foren sempre contundents i també s'aferrissaven amb els governadors civils. El líder dels republicans radicals a Catalunya, Alejandro Lerroux (a qui batejaren com ‘l'emperador del Paral·lel'), fou el seu principal cap de turc, alternant-se amb l'Exèrcit espanyol, els polítics madrilenys, i també els periòdics rivals i la premsa de Madrid. Tots foren objecte de les "Mossegades" de la revista, que era el nom que portava la secció de comentaris d'actualitat.

Amb aquest esperit crític tan esmolat, les multes i les suspensions sovintejaren. Els números 152, 153, 164, 179, 180, 189 i 195 foren denunciats i el 196 fou castigat amb una multa de 500 pessetes, una quantitat important en aquell temps. El cop fort va arribar el 23 de novembre del 1905 amb el núm. 204, que publicava la ja famosa caricatura titulada ‘El banquet de la victòria', que els militars van considerar ofensiva. L'uniformat demana: "¿Qué se celebra aquí, que hay tanta gente?", i un vianant li respon "el banquet de la victòria". "¿De la victoria? Ah, vaya, serán paisanos". Feia referència al sopar multitudinari que commemorà el triomf de la Lliga regionalista en les eleccions, i feia mofa de la mala fama de l'exèrcit arran la pèrdua de les darreres colònies.

El Govern Civil ja havia fet retirar la caricatura de les pàgines de la revista, però tot i així, un grup de gairebé 400 oficials de l'Exèrcit va assaltar la redacció del ‘Cu-cut!', al carrer de la Riera del Pi, avui del Cardenal Casañas, la de ‘La Veu de Catalunya' i la seva impremta, i van cremar al carrer tot el que hi van trobar. Aquests fets van provocar una gran reacció tant a Barcelona com a Madrid, i van comportar, a part de la suspensió de la revista, la promulgació de la Llei de jurisdiccions i la formació del moviment de la Solidaritat Catalana. La suspensió de la revista va durar fins al 28 d'abril del 1906.

Durant els cinc mesos de suspensió l'editor va intentar continuar publicant la revista emprant el subterfugi de canviar-li el nom, però l'estratagema no va rutllar i el governador va suspendre immediatament la revista pel delicte d'assemblar-se massa al ‘Cu-Cut!'. Quan el ‘Cu-Cut!' tornà a la palestra de la premsa, va continuar com abans, amb les mateixes campanyes polítiques i satíriques, i, com a conseqüència, els números 227 i 229 foren altre cop denunciats.

La fi del setmanari va arribar amb motiu de la publicació, en el número 518 del 25 d'abril del 1912, d'una portada de Llaverias que portava el títol de ‘La música amanseix les feres'. L'acudit comentava un viatge que l'Orfeó Català havia fet a Madrid i el dibuix representava el mestre Millet caracteritzat com Orfeu, tocant la lira als inferns, voltat d'un auditori format per l'ós de l'escut madrileny i per una colla de bestioles simbòliques: rates, rèptils, un peix sabre i un llangardaix amb barret de copa. En aquells moments els dirigents de la Lliga Regionalista negociaven amb el Govern espanyol el projecte de Mancomunitat, que es materialitzaria dos anys més tard. La indignació a Madrid per aquell dibuix va alarmar la Lliga, que es va declarar totalment deslligada del setmanari i en va aconsellar la suspensió.

Els redactors van acatar la decisió però no es van estar de demostrar el seu disgust i la seva inconformitat en una carta que van titular "Adéu-Siau" i en la qual es planyien que "els nostres amics, oblidant el nostre esforç, ens desautoritzen i ens qualifiquen de grollers i de pertorbadors d'una obra de pau [...]. Avui hi ha qui ens creu una nosa dintre de les noves orientacions [...] i no volem de cap manera fer-hi entrebanc". Així va acabar el ‘Cu-cut!', una de les principals fites de la premsa satírica catalana, que deixà amb força la seva empremta riallera i mordaç a la nostra història.