El viatge del 'Ciudad de Cádiz' s'ha d'emmarcar en les accions de la Segona República, que era vista pels seus dirigents com una gran oportunitat per fer avançar la societat després de la dictadura de Primo de Rivera. Va ser l’època de l’aprovació de lleis com l’electoral, la de la capacitat civil de la dona o la del Tribunal de Garanties Constitucionals. I va ser el moment, també, en què es van posar els mitjans per reduir l’aclaparadora taxa d’analfabetisme que hi havia entre la població: la mitjana rondava entre el 30 i el 50%, però en algunes de les zones més deprimides d’Espanya, el 100% de la població no sabia llegir ni escriure. 

Un viatge insòlit i amb mala premsa
La República no tan sols va destacar per la gran quantitat d’iniciatives dutes a terme per posar al dia aquell tros de península Ibèrica, sinó també per la seva originalitat. Així, mentre a Santander es posava en marxa la Universidad Internacional de Verano, la Universidad Central de Madrid proposava donar l’oportunitat als seus estudiants de visitar els llocs clàssics de l’antiga Mediterrània.

Una extravagància elitista
El 'Ciudad de Cádiz' va salpar del port de Barcelona el 15 de juny de 1933. L’opinió pública va trobar el viatge una extravagància elitista del degà García Morente. Però el que és indubtable és que molts dels estudiants que van participar en el creuer van esdevenir, més endavant, figures cabdals del món de les humanitats. D’entrada, la iniciativa era restringida als estudiants de Filosofia i lletres i Arquitectura de la Universidad Central. Però les de València, Sevilla, Salamanca i Barcelona s’hi van adherir inscrivint-hi el bo i millor de les seves facultats. Entre els afortunats hi havia un Salvador Espriu de 20 anys, Jaume Vicens Vives, Roser Rahola i d’Espona, Guillem Díaz-Plaja, Mercè Montañola, Joan Maluquer de Motes, Isabel García Lorca, germana del poeta, i Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Tunis va ser la primera escala. Però en lloc de trobar-hi “moros” amb túnica -com deien ells-, camells i desert, hi van trobar una capital moderna, gairebé europea. Aviat van començar a percebre, bocabadats, els colors i les aromes d’Orient. Aquell era l’inici d’una pila d’experiències que els estudiants anirien reflectint en els seus diaris, cadascun posant l’accent en la seva dèria personal, ja fos l’arquitectura, l’antropologia o les llengües.

Després de Tunis van venir Malta, Egipte, Palestina, Creta, Rodes, Turquia, Grècia, Itàlia i Mallorca. Els accessos a cada port, les visites als museus o l’allotjament fora del vaixell comportaven una anada i tornada de telegrames i tràmits en què els cònsols espanyols de cada regió s’esmeraven no solament a aconseguir els permisos necessaris, sinó també preus especials. Un cop a terra, aquell grup d’estudiants tan aviat era rebut amb admiració, com en el cas de Palestina o Grècia, com amb un menyspreu gens dissimulat. La Itàlia feixista, per exemple, els va acollir amb suspicàcia i sembla que els uns i els altres van fer un paper forçadament diplomàtic. 

Sentiment d'aflicció a Malta i admiració a Egipte
Malta, per la seva banda, els va causar una certa aflicció: la invasió de maquinària bèl·lica anglesa donava un aire gris a l’illa. Al contrari de la impressió que va causar Egipte, i més per a aquells que tenien una especial devoció per la cultura dels faraons. És el cas de Salvador Espriu, que abans del viatge ja es trobava en plena immersió a l’egiptologia i que va poder guiar els seus companys pel Museu Egipci del Caire. Tal com comenta Díaz-Plaja en el seu diari personal, la diversitat cultural que hi havia al Caire o Alexandria era una imatge inèdita en contraposició amb l’homogeneïtat barcelonina. 

Terra Santa va desencadenar una allau d’estampes i fotos que els universitaris van escriure amb l’emoció de saber que trepitjaven llocs sagrats. Es diu que fins i tot Salvador Espriu, que tenia paraules per a tot, va quedar en silenci, embriagat d’emoció, quan van visitar Jericó. Però a Terra Santa ja hi bullia l’odi i la rancúnia entre religions.

Mentre a Alemanya Hitler es consolidava al poder, a Jerusalem els franciscans que van acollir el grup del creuer aprofitaven qualsevol ocasió per manifestar el seu rebuig contra els jueus. Rosselló-Pòrcel es va interessar per l’origen d’un dels estudiants de la Universitat Hebrea. “Italià”, va respondre el noi, “però com si no ho fos, perquè la meva pàtria és la llengua”. Ràpidament hi va intervenir un monjo franciscà: “De cap manera, vosaltres no teniu pàtria”. Però l’estudiant va repetir: “Sí, perquè la pàtria és la llengua”. En algun altre cas, com el que es va produir al Mur de les Lamentacions, van ser els mateixos jueus els que van increpar els espanyols recordant-los que els Reis Catòlics els havien expulsat i perseguit fent conxorxa amb la Santa Inquisició.

Creta, la terra que va veure néixer El Greco, els va rebre amb una ofrena de taronges acabades de collir. L’estada va ser plàcida i van trobar molts punts de confluència cultural entre els uns i els altres. Sense anar més lluny, el ball local del poble de Fódele, el ‘pirricos’, s’assemblava tant a la sardana que els catalans els van respondre ballant ‘la Santa Espina’. Van marxar d’allà satisfets, amb la promesa per part del degà García Moriente que des de la Universitat Central els farien arribar uns àlbums enquadernats amb les obres d’El Greco.

Rodes, enverinada de feixisme italià, no els va deixar una petja gaire profunda. Turquia els va desconcertar: Istanbul semblava una ciutat europeïtzada per la força. Allà s’hi va produir més d’un incident (tan simple com una cleca a un estudiant que va tenir la mala sort de trepitjar un soldat) i van preferir guardar en la memòria únicament la visió esplèndida de la basílica de Santa Sofia. La nit abans de marxar, però, hi va haver una escapada alternativa: els més inquiets van llogar unes llanxes taxi que els van dur fins a l’illa del Príncep, on residia el revolucionari Lev Trotski. Gràcies a la traducció simultània al francès de la seva dona, aquell petit grup va gaudir de primera mà dels seus principis comunistes.

Els vestigis de l’antiga Grècia els van deixar tan enlluernats com els d’Egipte. Davant de l’Acròpolis, Isabel García Lorca escrivia al seu germà: “Pienso Federico que pudiendo haber venido, quedándote has cometido una de las locuras mayores de tu vida, ahorra dinero, quédate hasta sin comer, pero no dejes de venir a Grecia.” Encara els quedaven dues parades a Itàlia i a Mallorca, però tots ells es van acomiadar d’Atenes amb el convenciment intern que aquella era la culminació d’un viatge que recordarien per sempre.