Entre el 1626 i el 1637, Catalunya, que només tenia mig milió d’habitants, va haver d’allotjar a la força més de 40.000 soldats. Aquest era el resultat del projecte del comte duc d’Olivares -l’home que governava en nom del rei Felip IV- de crear la “Unión de Armas”, un gran exèrcit permanent creat amb les aportacions (d'homes i diners) de tots els "regnes" de la monarquia hispànica. En el cas del Principat, això significava aportar 16.000 soldats.

Aquest exèrcit permament formava part de les mesures del comte duc d'Olivares per guanyar la guerra dels Trenta Anys, que en aquell moment enfrontava Espanya amb França. En aquells anys, els terços hispànics, que es dirigien a les fronteres o als ports d’arreu de la Península per anar a defensar els dominis europeus eren allotjats, a manca de guarnicions i casernes prou grans, a les cases dels camperols i petits artesans. La situació es tornava insostenible a l’hivern, quan les guerres acostumaven a aturar-se a causa de les condicions climatològiques. La monarquia, curta de recursos econòmics, imposava a la població i als municipis dels seus regnes la càrrega d’allotjar els soldats i també la contribució a les despeses que la guerra ocasionava.

Els pobles, al seu torn, amb les collites arruïnades per les inclemències meteorològiques o les plagues de llagosta, es veien incapaços de correspondre a aquestes exigències. Tot sovint, doncs, els soldats dels terços, sense altre més remei per sobreviure, amenaçaven i obligaven els pagesos a mantenir-los; a banda de robar-los, maltractar-los i, fins i tot, abusar de les dones i les filles.

El finançament dels terços
La veritable base del finançament dels terços eren els tresors arribats d’Amèrica. Durant el segle XVI, l’arribada de riqueses no va parar d’augmentar. Però al segle XVII es va estancar. Per això, al llarg d’aquesta centúria, la monarquia es veié incapaç de satisfer les necessitats bàsiques dels soldats, tant pel que fa a la manutenció com al salari.  El 1634, quan a Catalunya es produïren els primers enfrontaments greus entre els pagesos i l’exèrcit, el sou base d’un soldat era encara d’un ral al dia, el mateix que s’havia establert cent anys abans, en contrast amb els cinc rals que guanyava un segador a Andalusia.

A partir del 1634, davant la creixent amenaça francesa al Rosselló, l’exigència d’Olivares de reclutar soldats en terres catalanes i allotjar-los va provocar agres discussions amb la Generalitat i el Consell de Cent, no debades les pretensions del privat del rei anaven en contra dels privilegis i les Constitucions de Catalunya. Sens dubte, a Olivares li feien nosa les lleis catalanes, tal com es constata en una carta que va escriure al comte Santa Coloma: “Que lleve el diablo a las constituciones, y a quien las guarde también.” El comte duc, tanmateix, no cedí, i, ben aviat, els abusos dels terços van començar a fer bullir la sang no solament dels pagesos, sinó de tot els habitants d’arreu de Catalunya.

"Via fora a mort"
El juny del 1634, una companyia formada per 250 soldats estrangers poc disciplinats passava per la plana de Vic en direcció al Rosselló. Joan Baptista Sanz, un advocat vigatà, deixà escrit el que ocorregué quan els soldats entraren al poble veí de Sant Julià de Vilatorta: “En arribar tiraren algunes escopetades, per la qual cosa els de la vila enviaren un correu a Vic, que entrà amb un cavall per la ciutat cridant “via fora a mort”, demanant socors.

A penes en tingueren avís els llocs veïns, que començaren a repicar les campanes cridant “via fora”, amb la qual cosa es posaren en armes Rupit, Pruit, Torelló, Manlleu i tota la comarca”. La descripció deixa ben clar que els catalans no estaven per a orgues: “Amb poc temps es veieren més de mil homes que, com que coneixien la terra, els sortien pels passos i rere les roques i arbres, fent-los molt de mal. Moriren la tercera part dels soldats i als altres els deixaren per misericòrdia”, escriví Sanz. De manera semblant, Joan Guàrdia, un pagès de l’Esquirol, a la comarca d’Osona, recollí en un diari la seva participació en aquesta massacre: “Que jo he vist dels meus propis ulls molta gent morta i molts ferits, que plegaven les mans agenollats perquè no els matéssim”.

El fet que va portar la desesperació i aplanà el camí cap a la revolta dels Segadors del 1640 fou la decisió d’Olivares, cada cop més mancat de recursos econòmics per fer la guerra, d’imposar el tipus d’allotjament conegut com a llombard, en substitució del model acordat el 1553 en la Constitució anomenat 'nous vectigals' (és a dir, 'nous tributs').

Amb les normes vigents fins aleshores, cada casa havia de proporcionar al soldat que s’hi allotjava llit, taula, espelmes, sal, aigua i vinagre. Però el nou model encara hi afegia llenya, oli, escudella, plats i olles, ordi i palla per al cavall i, a més, un ral diari. Això, a la pràctica, representava que els municipis catalans no sols havien d’allotjar i mantenir els soldats, sinó que, a més, els havien de pagar el sou. Vers el febrer del 1640, la Catalunya oriental era un autèntic camp de batalla pels enfrontaments entre els soldats i la població civil. El xoc entre les lleis de la terra i les lleis de la guerra era evident, com demostra Jacinto Valonga, un auditor designat per la monarquia per investigar els enfrontaments que es produïen entre els soldats i la població.

Valonga va poder constatar com un regiment format per 1.300 soldats valons que el febrer del 1640 passà per Blanes, un poble d’un miler d’habitants, exigí per cada un dels dies d’estada el lliurament d’un xai, dos capons, quatre pollastres, dos quilos de cansalada, un quilo de sucre, trenta pans, vi, oli, llenya, espelmes i ordi per als cavalls, i també la suma de 600 rals diaris.

A més, durant els cinc dies que van ser a Blanes, els soldats van robar i maltractar la població, cosa que derivà en un enfrontament armat amb els vilatans en el qual van morir alguns soldats valons.

El saqueig de Palafrugell
Dos anys abans havia tingut lloc el saqueig de Palafrugell. Un dia d'estiu del 1938, deu companyies de cavalleria de l’exèrcit hispànic que tornaven de combatre contra els francesos al Rosselló van arrasar, un dia d’estiu del 1638, la vila del Baix Empordà.  Els terços saquejaren una casa rere l’altra buscant menjar i diners. Era la seva resposta a una brega anterior entre un grup de soldats i els habitants de la població.

Aquesta situació, força estesa per tot el Principat, va dur el país cap a la revolució aquell mateix any. El 7 de juny del 1640 milers de pagesos entraren a Barcelona i mataren el virrei, cosa que provocà l’esclat de l’anomenada  guerra dels Segadors i, mig any després, la separació de Catalunya de la monarquia hispànica; un conflicte que s’allargaria fins al 1659.

L’arribada de l’exèrcit de França, país aliat dels catalans, no va millorar les coses, car els abusos dels soldats francesos sobre la població foren iguals o pitjors que els perpetrats pels castellans. Així, a mesura que l’exèrcit hispànic recuperava terreny, els camperols catalans es veieren atrapats entre dos focs. 

El pagès Joan Guàrdia, de l’Esquirol, un poble format per menys d’una cinquantena de cases, deixava escrit en el seu diari les conseqüències del pas dels terços el 1652: “Els primers que passaren per aquí ens donaren tan gran espant com es pot pensar, que no menjaren res més que gallines que amb molt rigor es feren donar sense pagar un diner a ningú, i després passaren tres tercios d’alemanys que eren sis o set-cents; no feren tan mal, però no pagaren res a ningú. No contents amb això, ens han enviat una companyia de soldats tot a càrrec nostre, que el capità guanya set rals de plata i els donem vint-i-cinc lliures cada dia”.

El mal que el pas dels exèrcits causava als pobles de Catalunya era considerable. Fos o no una estratègia calculada per sotmetre el país a través de les terribles “lleis de la guerra”, el cert és que els estralls ocasionats pels combats, però sobretot l’obligació de mantenir els exèrcits i els impostos de guerra, van portar els municipis de Catalunya a la més absoluta ruïna. El poble de Pira, a la Conca de Barberà, que no devia arribar al centenar d’habitants, n’és un altre exemple. El llibre de comptes del municipi recull el cost anual de tota la guerra, del qual en destaca la despesa de 1.000 lliures que el 1659 el poble va assumir per allotjar soldats.

El tractat dels Pirineus, que el 1659 posà fi a la guerra dels Segadors, no va representar una millora en la vida dels pagesos. Més aviat al contrari: l’any 1670 la Generalitat tornava a enviar un memorial al rei exposant-li que el pitjor mal de Catalunya era l’excés de la contribució per al manteniment de les tropes. De fet, la monarquia hispànica no podia desatendre la frontera francesa, la qual, a causa de la política expansionista de Lluís XIV de França, estava en tensió constant. El 1687, però, després de tres anys seguits en què plagues de llagosta havien destruït les collites, molts pobles de Catalunya van refusar l’exigència reial de contribuir a la despesa militar.

La revolta dels Barretines
El 7 d’octubre del 1687 d’aquell any, un destacament de cavalleria a les ordres d’un ofi cial napolità va voler allotjar-se a la vila de Centelles. Un soldat va pegar una dona per robar-li una gallina i aquesta va llançar el crit de “via fora”. Immediatament, el sometent, format per la gent del poble, va prendre les armes i el destacament de cavalleria hagué d’anar-se’n. Una nova revolta, coneguda com la dels Barretines, va esclatar tot seguit. El 10 d’abril del 1688 el dietari del Consell de Cent de Barcelona recollia que 18.000 homes assetjaven les muralles de la ciutat. Els pagesos, amb el crit de “visca la terra i mori el mal govern”, s’obstinaven a oposar-se a acollir soldats. Tanmateix, caldria esperar a mitjan segle XIX perquè la pràctica fos definitivament abolida.