Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...Els fets del Sis d'Octubre. Entre la revolució i l'estelada
Revivim l'intent fallit de proclamació de l'Estat Català l'any 1934
Barcelona, matinada del dissabte 6 d'octubre del 1934. Eloi Oró, un jove de 22 anys d'Artesa de Lleida que estava fent el servei militar obligatori, mai no oblidaria l'instant en què un superior va donar l'ordre, a ell i als seus companys de la segona bateria d'Artilleria de Muntanya, de bombardejar els palaus de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona. Oró estimava el seu país i respectava el seu president, Lluís Companys, i, com els altres catalans que feien el servei militar a la caserna, ignorava què passava al carrer. L'Eloi estava tan desconcertat com espantat.
En una carta adreçada al cap d'uns dies a la seva promesa narrava, amb una enorme càrrega de frustració, les sensacions d'aquella jornada: "[...] es tracta de la nostra Generalitat; que toca al bell mig del cor de la nostra dissortada Catalunya; que tot això no significa pas la derrota d'un partit polític, no: és la derrota aclaparadora de tot Catalunya [...] Catalunya ha estat ferida de mort!".
Oró va ser protagonista a contracor d'uns fets que la història ha batejat com els fets del 6 d'Octubre i que molts anys després encara generen debat entre els historiadors. Amb tot, l'acció de força de Companys d'aquell capvespre del dissabte 6 d'octubre del 1934 es va començar a gestar amb uns precedents que arrancaven mesos enrere.
El 3 de gener del 1934 Companys va formar el seu primer govern amb consellers d'Esquerra Republicana de Catalunya i amb el suport d'altres formacions polítiques d'esquerres. Aquesta coalició va obtenir bons resultats a les eleccions municipals del gener del 1934, però a Companys no li mancaven fronts oberts, tant a l'interior de Catalunya com a Espanya.
La clau del conflicte es va produir amb el canvi de govern espanyol. Les eleccions del novembre del 1933 van dur al Govern el Partit Radical Republicà d'Alejandro Lerroux, amb el suport de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) de José María Gil Robles. Les divergències entre aquest nou Govern central i el de la Generalitat eren evidents, no només pel que feia a l'autonomia, sinó també en els plantejaments socials. I és que en el nou Govern espanyol i els qui li donaven suport hi havia admiradors del feixisme i del nazisme.
A Catalunya, la dreta, que gravitava entorn de la Lliga Catalana (l'antiga Lliga Regionalista), també havia guanyat les eleccions generals del novembre al Principat. La Lliga no va dubtar a mantenir una ferma oposició al Govern de Companys i la prova és que va retirar els seus diputats del Parlament el 18 de gener amb l'objectiu de forçar unes eleccions autonòmiques per derrocar el Govern.
El debat que va crear més controvèrsia al Parlament va ser el de la Llei de contractes de conreu, aprovada el 21 de març del 1934 amb 56 vots a favor i cap en contra (per l'absència de diputats de la Lliga a l'hemicicle). Aquesta llei regulava l'arrendament agrícola i millorava la situació dels arrendataris catalans davant els privilegis històrics dels propietaris de les terres, i es tractava d'una reivindicació de la Unió de Rabassaires assumida pel president Companys.
Com era d'esperar, cinc setmanes després de la seva aprovació, la Lliga i el Partit Radical de Lerroux, amb el suport dels propietaris de les terres, van denunciar la llei davant les Corts de Madrid per tal que fos declarada inconstitucional.
El president del Govern espanyol, el radical conservador Ricardo Samper, va anul·lar la normativa catalana per 13 vots a favor i 10 en contra. Aquest greuge contra les competències legislatives catalanes va provocar la retirada dels diputats catalans d'esquerra de les Corts com a senyal de protesta. El 12 de juny, el Parlament va tornar a aprovar la Llei de contractes de conreus emparant-se en el dret civil català i va instar el Govern de Madrid a negociar-ne la legalitat.
L'1 d'octubre els diputats de la Lliga van tornar a ocupar els seus escons al Parlament satisfets per un acord sobre la qüestió dels contractes de conreu entre Catalunya i Madrid que tancava vuit mesos de polèmica. L'acord, però, va costar la presidència a Samper, que l'endemà, dia 2, va perdre el suport parlamentari per culpa de la concessió que havia fet al Govern de Catalunya. Amb aquesta situació de crisi governamental, el dijous 4 d'octubre el president de la República espanyola, Niceto Alcalá-Zamora, va encomanar al president del Partit Radical, Alejandro Lerroux, que formés un nou govern, que estaria integrat per tres ministres de la CEDA.
La presència dels ministres antirepublicans de la CEDA va ser vista com una amenaça tant per les esquerres espanyoles com pel Govern de Companys, que a través d'una proclama feta pública el mateix 4 d'octubre van decidir "trencar amb les institucions que havien lliurat la República als seus enemics". El Govern de la Generalitat disposava del suport de l'Aliança Obrera (plataforma obrerista nascuda el 1933 i que aplegava partits d'esquerra i sindicats no anarquistes) i la Unió de Rabassaires, però no del suport de la CNT.
Quan el divendres 5 d'octubre van esclatar vagues generals a Madrid, a Astúries i en altres ciutats de l'Estat, a Catalunya, l'Aliança Obrera va cridar a la vaga general i els rabassaires van organitzar escamots al camp per controlar la terra. L'endemà, el dissabte dia 6, la vaga es va mantenir amb un clima tens per la presència als carrers de patrulles armades dels escamots d'Esquerra-Estat Català, de l'Aliança Obrera, que havia ocupat la seu de Foment del Treball a la via Laietana, i de la Guàrdia d'Assalt, que havia instal·lat metralladores a la plaça de Catalunya. Al migdia, els Mossos van ocupar de la Via Laietana a la plaça de Sant Jaume (aleshores plaça de la República) per protegir el Palau de la Generalitat, on a mitja tarda va acabar una manifestació contra la involució antirepublicana del Govern de Madrid.
En aquell clima revolucionari, Companys va voler moure fitxa per donar resposta a la indignació ciutadana. En moltes poblacions d'arreu de Catalunya, com Sabadell, Granollers, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Lleida, Girona o Palafrugell, també s'havien aixecat revoltes a l'empara de l'Aliança Obrera. I en diverses poblacions del Baix Llobregat un bon nombre de rabassaires i militants d'Esquerra es van concentrar en espera de rebre instruccions de Barcelona.
Companys, reunit amb els seus consellers des de mitja tarda a Palau, va consensuar un text que va llegir a les 8 i 10 minuts del vespre des del balcó de la Generalitat: “En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del poder a Catalunya, proclama l’Estat Català de la República Federal Espanyola i, en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d’edificar una república federal lliure i magnífica”. A la plaça els manifestants van aplaudir les paraules del president, sense acabar d’entendre si es tractava d’una proclama revolucionària-separatista o només revolucionària-republicana. Al cap d’una estona i en rebre la comunicació oficial, a la majoria d’ajuntaments governats per Esquerra arreu de Catalunya es van aprovar mocions d’urgència per adherir-se a la proclamació de Companys.
Acabat el discurs del president de la Generalitat i després d’una breu intervenció del conseller de Cultura, Ventura Gassol, que va dissuadir que s’hissés una estelada, els Mossos van fer marxar sense incidents la gent de la plaça, que va quedar pràcticament deserta. A l’interior del Palau, Companys comentava als seus: “Jo ja he fet la meva feina. Ara no em podreu dir que sóc poc catalanista. Veurem què passa”. Immediatament va telefonar al general Batet per ordenar que es posés a les seves ordres. El màxim responsable de l’Exèrcit a Catalunya va demanar que li fes arribar la petició per escrit i li va comunicar que en una hora li donaria una resposta definitiva.
L'estat de guerra
Abans que es complís el temps pactat, el general Batet, d’acord amb el president Lerroux, ja havia declarat l’estat de guerra a Catalunya. A les deu del vespre sortien en direcció a la plaça de Sant Jaume una companyia d’infanteria i la primera bateria del Regiment d’Artilleria de Muntanya. Un dels soldats era el jove Eloi Oró, que hi estava fent el servei militar. Oró, com els altres joves reclutes, desconeixia el que estava passant. “Ja s’ha sopat i passat llista, alguns dormen i tot, quan tot d’una veiem que puja el sergent al dormitori corrent precipitadament. Amb veu interceptada per l’emoció, mana formar la bateria per sortir al carrer. Són escassament dos quarts de deu de la nit [...] Corren els comentaris: se’ns assegura que s’ha proclamat la República Federal i que anem a defensar el Govern de la Generalitat contra els atacs dels seus enemics, que ignorem quins són”, explica Oró a les seves cartes.
Mentrestant, els consellers i el president es trobaven a Palau sopant quan “se sent un espetec de trets de fusell i de metralladora. I, al mateix temps, s’apaguen els llums. Una veu estentòria crida, dramàticament: ‘És la resposta del general Batet’”, explica l’escriptor Vicenç Riera Llorca a les seves memòries. Ja era ben entrada la matinada quan va sortir la segona bateria d’artilleria, de la qual formava part Eloi Oró. “Són les quatre de la matinada de diumenge. S’han canviat els papers: ara resulta que anem a atacar la Generalitat i l’Ajuntament que s’han rebel·lat contra el Govern i volen la independència absoluta de la resta d’Espanya. [...] A dos quarts de cinc sortim del quarter en direcció de la plaça de la República [plaça de Sant Jaume]. Hem passat tranquil·lament per tots els carrers; se sent tot sovint soroll de mosquetons i fusells, pistoles i rifles en la seva peculiar funció de foc.”
Els soldats avancen amb l'única oposició de trets esporàdics d'un grup d'homes d'Estat Català concentrats en un local de la Via Laietana. "En arribar al carrer de la Princesa, ens reben amb una forta descàrrega, produïda per gent que és al terrat de les cases, descàrrega a la qual nosaltres contestarem amb una altra molt més nodrida, i es lliura durant cinc minuts un combat a mort. Les bales xiulaven esgarrifoses per les nostres oïdes, i se sentia el soroll que feien en rebotir sobre l'empedrat del carrer, talment la pedregada d'un dia de tempesta", escriu.
Els soldats van ocupar els terrats de les cases del carrer de Jaume I i de la baixada de la Llibreteria, a tocar de la plaça de Sant Jaume, per instal·lar-hi metralladores i morters apuntant a Palau: "[...] Una vegada van quedar els canons a terra, van fer avançar el canó del qual jo en sóc servent, fins que quedés apuntat al bell mig de l'edifici de l'Ajuntament. Vam avançar defensats tan sols pels escuts, on les bales dels enemics rebotien amenaçants. Una vegada apuntat el canó, es dispararen nou canonades seguides, cosa que durà prop d'una hora. Mentre anàvem fent foc es produïen tot sovint forts tirotejos". Oró explica a la seva promesa les tristes sensacions d'aquell moment en el qual rebia ordres de disparar contra les dues principals institucions de Catalunya: "[...] com vaig patir el diumenge al matí quan tiràvem les canonades contra l'Ajuntament! Cada espetec de canó era una punyalada al meu cor".
Mentrestant, a la Generalitat, el capità Escofet, conscient de la diferència d'efectius i armament, va ordenar no obrir foc nou, i el comandant Pérez i Farràs va comunicar a Companys que tenia informacions que l'endemà a l'alba avions militars bombardejarien el Palau de la Generalitat si continuaven les hostilitats. Per acabar-ho d'adobar, a les dues de la matinada els caps de la Guàrdia d'Assalt van optar per no enfrontar-se a l'Exèrcit. El comissari d'Ordre Públic, Pere Coll i Llach, havia desertat i marxat a casa. El president va nomenar immediatament el capità Escofet nou comissari general d'Ordre Públic amb la missió d'organitzar la defensa del Palau de la Generalitat. Però Escofet, en sintonia amb Pérez Farràs, assumia la realitat: la revolta no havia estat ben planificada ni tampoc tenia el suport popular, tot i les crides a la mobilització general llançades a través de la ràdio.
La desmoralització de les forces de seguretat lleials a la Generalitat era absoluta, la majoria d'oficials s'havien retirat per lliurar-se a les autoritats militars i els reforços de milicians d'Estat Català promesos per Dencàs no arribaven.
Un providencial acte de sabotatge
El soldat Eloi Oró no podia revelar en aquelles cartes de l'octubre del 1934 un fet que sí que explicarà anys més tard: "Com a artificier, era l'encarregat de graduar les espoletes, que de manera conscient vaig manipular malament perquè no poguessin esclatar, ja que queien pel camí o quedaven afluixades. Gràcies a això, va evitar-se una destrossa històrica".
Ningú no va sospitar del jove d'Artesa de Lleida. "Quan els comandants militars van entrar a l'edifici —recordava Oró— no s'explicaven per què hi trobaven morters sense esclatar a les escales". La Vanguardia del dia 9 d'octubre (a la imatge de sota) relatava l'atac de l'Exèrcit a l'Ajuntament: "Dos granadas fueron a caer por una de las claraboyas interiores de la escalera principal, sin que, por verdadero milagro, hicieran explosión. De no ser así, la metralla hubiera derribado el tabique que comunica con el bar, inmediato al salón de sesiones en el que se hallaban gran número de concejales".
Ja a punt de fer-se clar, Escofet va convèncer Companys que no pagava la pena oferir més resistència i que el més sensat era rendir-se per estalviar un bany de sang. Companys va assumir la situació i a les sis del matí va parlar per telèfon amb Batet per comunicar la rendició del Govern. "Poc després de la novena canonada i quan ja estàvem a punt per tirar la desena, van treure la bandera blanca al balcó de l'Ajuntament. Moments després es rendiren, tant l'Ajuntament com la Generalitat", narra Oró.
Companys va adreçar un missatge per ràdio a la ciutadania: "Hem estat vençuts i la resistència serà inútil. Per evitar més efusió de sang, aconsello a tothom que abandoni les armes. El Govern de la Generalitat ha capitulat davant les forces del general Batet". Oró recordaria per sempre més veure a la porta del Palau de la Generalitat el "president Companys fumant serenament, resignadament. És una imatge que tinc gravada al cervell". Un quart d'hora més tard el comandant Fernández Unzué entrava a Palau per detenir Companys, els seus consellers i els diputats que hi estaven congregats, i poc després es repetia la mateixa escena a l'Ajuntament de Barcelona, on l'alcalde Carles Pi i Sunyer i els regidors d'esquerres havien fet costat a la proclamació de l'Estat Català. Escofet i tots els comandaments fidels a la Generalitat també van ser detinguts a la Conselleria de Governació de la via Laietana i empresonats al castell de Montjuïc.
En aquells instants d'incertesa, Oró va contemplar "amb les llàgrimes als ulls com els soldats entraven a les seves dependències i ho saquejaven tot, robant ço que els venia de gust, no sols a dintre dels edificis sinó també al carrer. Un sol soldat s'emportà d'una botiga 5.000 pessetes entre rellotges i joies", es lamentava el jove d'Artesa de Lleida que, com d'altres companys catalans del grup d'artilleria, van indignar-se amb l'actitud de menyspreu d'alguns soldats de fora de Catalunya cap a les institucions catalanes.
Tancats en els vaixells-presó Uruguai i Ciutat de Cadis
Companys i la resta de polítics detinguts, entre els quals també el president del Parlament, Joan Casanovas, van ser conduïts als vaixells-presó Uruguai i Ciutat de Cadis, ancorats al port de Barcelona. Només el conseller de Governació Josep Dencàs, Miquel Badia i alguns altres militants independentistes van aconseguir fugir de la seu de la Conselleria de Governació per les clavegueres, un gest que històricament ha estat interpretat d'insolidari. No van tenir la mateixa sort els revolucionaris que van oferir resistència fins al darrer moment al local del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (CADCI), a la Rambla, on tres d'ells, Jaume Compte i Manuel González, d'Estat Català-Partit Català Proletari, i Amadeu Bardina, de les Joventuts Comunistes de Catalunya, van ser abatuts pels militars. Van ser tres de la quarantena de morts, entre civils i militars, durant les prop de deu hores que van durar els enfrontaments armats durant la nit-matinada del 6 al 7 d'octubre a Barcelona.
En algunes poblacions catalanes com Lleida, Balaguer, Manresa, Granollers, Badalona, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú, la resistència a l'Exèrcit es va prolongar durant bona part del diumenge 7, i en altres poblacions aquell dia encara es van registrar enfrontaments amb la Guàrdia Civil, la formació de patrulles de control a les carreteres o l'ocupació d'ajuntaments abans que l'Exèrcit aixafés definitivament la revolta arreu del Principat.
El balanç de víctimes a tot Catalunya durant els fets del Sis d'Octubre es xifra en 74 morts i 252 ferits. A la resta de l'Estat les vagues generals convocades van ser aixafades per les forces d'ordre públic lleials al Govern de Lerroux. Menció a part mereix la situació a Astúries, on la vaga —amb el suport allà sí de la CNT— va tenir caire de revolució social que va derivar en un conflicte armat durant dues setmanes. L'Exèrcit espanyol va posar fi a la resistència obrera amb el resultat de quatre mil morts.
A Catalunya, un cop controlada la situació militarment i amb els membres del Govern empresonats, es va iniciar el mateix diumenge dia 7 una intensa purga política contra institucions, partits, associacions, sindicats i diaris d'esquerres i catalanistes. Amb l'excusa que tot es feia per garantir l'ordre, el Govern de Lerroux va aprovar ben aviat un seguit de mesures recentralitzadores a petició de l'ala ultradretana espanyola. El 2 de gener del 1935 un decret-llei posava fi a l'Estatut d'Autonomia, es van dissoldre 129 ajuntaments governats per partits d'esquerra i al camp més de 1.300 arrendataris i parcers van ser desnonats de les terres. La seu del Parlament, a la Ciutadella, va ser habilitada com a caserna militar, i fins a mitjan abril del 1935 no es va decretar la fi de l'estat de guerra a Catalunya.
El 6 de juny el Tribunal de Garanties Constitucionals de la República condemnava Companys i els membres del seu Govern a 30 anys de presó. El president i els consellers de la Generalitat van ser traslladats al penal d'El Puerto de Santa María, a Cadis, i a Cartagena. Frederic Escofet i Enric Pérez i Farràs van ser condemnats a mort per rebel·lió militar, tot i que van ser indultats pel president Alcalá Zamora, commutant-los la pena a 30 anys de presó.
A molts dels empresonats polítics a Catalunya, que van superar els 5.000, se'ls van embargar els béns i la majoria de funcionaris van ser sancionats i depurats de les seves ocupacions. Aquest període de repressió, retallada de drets i llibertats socials i l'anul·lació del catalanisme polític, és considerat el bienni negre per la Catalunya republicana.
Comentaris