Tot va començar durant una visita a la Colònia Güell. El relat captivador que va fer un jove guia va despertar la curiositat d'Andreu Farràs. Durant un any i mig, el periodista ha estat indagant sobre aquesta nissaga d'industrials, mecenes, polítics i aventurers que, com diu el pròleg del seu llibre, ha viscut els dos últims segles de la nostra història "des de dalt".

Dels Güell, molts només en coneixem el cognom. Què és el que més t'ha sorprès descobrir d'ells?
Que van ser uns grans visionaris, gent avançada al seu temps. En el món dels negocis van ser emprenedors i innovadors: apliquen maneres de fer de l'era de la globalització. També fan reflexions molt actuals sobre l'esdevenir polític de l'Estat espanyol, com, per exemple, sobre l'encaix de Catalunya a Espanya.

Això també es veu en el mecenatge d'Eusebi Güell a Gaudí, un incomprès en el seu temps. Creu que el geni de l'arquitecte ha eclipsat el llegat d'aquesta família?
Potser sí, per això en aquest llibre parlo poc de Gaudí, perquè no és el tema. En qualsevol cas, Gaudí no es pot entendre sense Güell.

L'esplendor del modernisme tampoc es pot entendre sense els indians i les seves activitats econòmiques un xic ‘fosques'. Creu que comença a caure aquest tabú?
Simplificant-ho molt: la gran allau turística d'ara ve del llegat modernista, que prové de la burgesia, i aquesta es gesta a Cuba, on certament molts s'enriqueixen i on hi havia tràfic d'esclaus. Això és innegable. Ara bé, cal tenir present la mentalitat de l'època. En aquells temps, els líders d'esquerres estaven en contra que les dones poguessin votar.

En el cas dels Güell hi ha dos indians.
Joan Güell Ferrer, el patriarca i iniciador de la nissaga, i el seu pare, un indià fracassat, que també n'hi havia. En Joan, però, va esdevenir el prototip d'indià. En tornar a Catalunya, es va convertir en un dels més grans empresaris del país.

Un empresari que s'enfada molt amb els qui acusen Catalunya d'enriquir-se a costa de la resta de l'Estat.
Sí, és el primer a defensar el proteccionisme. Sempre va vetllar pels interessos dels industrials catalans però sense deixar de mirar cap a l'estranger, sobretot cap a Anglaterra. De fet, fomenta que els seus fills viatgin molt perquè ampliïn mires, un pensament plenament contemporani.

Ara entenc què hi feia un dels seus néts a la tomba de Tutankamon!
Va ser Eusebi Güell López, fill d'Eusebi Güell, el mecenes. Era de viatge a la Vall dels Reis, prop de Luxor, i va aconseguir ser un dels cinc primers occidentals a entrar-hi perquè era amic del germà de George Herbert Carnarvon, el lord anglès que va finançar l'expedició de Howar Carter.

Això sí que és ser al lloc oportú en el moment adequat.
Sempre han estat on passaven les coses, perquè han viscut molt a prop del poder des de l'ombra. Un exemple: dues de les tres trobades entre Franco i Joan de Borbó es van fer al Palacio de las Cabezas, una finca dels Güell.

Què va ser d'ells durant la guerra civil?
La família es divideix. Joan Antoni Güell López, l'hereu d'Eusebi Güell, era un polític de la Lliga, catalanista, ultramonàrquic i antifranquista. S'exilia a l'inici de la guerra perquè, com a burgès, està amenaçat pels anarquistes. El seu fill, en canvi, lluita amb el bàndol sollevat, s'estableix a Madrid i esdevé un destacat prohom del règim.

Joan Antoni Güell té una vida de novel·la.
I tant! El 1920 ja diu als reis Alfons XII i Alfons XIII que els convé passar més temps a Catalunya, aprendre el català... De fet, els construeix el Palau Reial amb aquesta intenció. Però no en fan cas. Quan es proclama la II República ell està a París i en 48 hores fa gestions amb totes les forces polítiques del país, fet que demostra una gran transversalitat.

Parli'm del seu exili.
Se sent molt sol perquè, com deixa escrit, no s'identifica ni amb un bàndol ni amb l'altre. I perd nou quilos de la gana que passa! Ell, que té 3.000 caps de bestiar pasturant a Extremadura! En aquest sentit crec que és un personatge molt digne perquè es manté ferm en els seus ideals. Borja de Riquer va publicar una carta d'adhesió al franquisme orquestrada pel cap dels espies catalans de Franco, Bertran i Musitu, en la qual apareix la seva firma. Però mai no va combregar amb el règim. De fet, va morir a França.

És interessant aquesta manca d'identificació amb un dels dos bàndols.
Això va passar a molts burgesos catalans que, durant el franquisme, van aïllar-se i tendir a l'individualisme, centrant-se exclusivament en els negocis.

Què és dels Güell durant la democràcia?
L'últim de qui parlo és Carles Güell de Sentmenat, que va tenir un paper polític rellevant durant la Transició, va fundar el Cercle d'Economia amb Carles Ferrer Salat, va modernitzar el Círculo Eqüestre, va participar en l'Estatut de Sau i José M. Aznar el va voler fitxar com a representant del catalanisme moderat, sense èxit. Com a bon Güell, sempre va voler el millor per a Catalunya, però sempre dins del marc de l'Estat. La independència mai no va ser una opció per als Güell.