Nadal del 1896. La capital catalana comença a emprendre la modernització industrial quan es presenta en públic el cinematògraf i la petita burgesia s'embranca en l'aventura incerta de la seva explotació comercial. Aviat, la reproducció de fotografies animades esdevindrà un autèntic espectacle de masses.

A la darreria del segle XIX la societat catalana es va trobar de front amb un fet insòlit: les fotografies havien pres vida i de sobte començaven a moure's. Des de les ombres xineses a la llanterna màgica, els firaires de l'època ja havien apropat al públic invents curiosos que jugaven a crear la il·lusió del moviment de les figures fixes. Però el cinematògraf era una cosa que anava molt més enllà: captava el moviment i el reproduïa amb l'exactitud de la realitat.

Sovint durant les projeccions saltaven els rotllos i això feia que la imatge es mogués o que es produïssin petits talls de continuïtat. Però aquests detalls eren subtileses inapreciables per a un públic novell amb ulls inexperts a l'hora d'explorar aquestes imatges, un públic poc habituat a contemplar aquell tipus d'espectacles que semblaven màgia.

Els primers espectadors quedaven bocabadats i, fins i tot, es van veure sortides estrepitoses de les sales de projecció quan, des de la pantalla, es veia apropar amb nitidesa una locomotora de vapor traient fum. Era una època de canvis molt ràpids: la màquina de vapor, l'electricitat, el pneumàtic... No va ser fàcil de comprendre el que aleshores es va denominar 'fotografies animades'. El cinematògraf va arribar a Catalunya el Nadal del 1896, just un any després que els germans Lumière n'haguessin fet la presentació mundial al bulevard dels Caputxins de París. La Rambla de Catalunya, el carrer més cosmopolita d'aleshores, va ser l'escenari que va acollir la primera projecció que, com no podia ser d'altra manera, va ser realitzada pels Lumière.

Les sessions següents van tenir lloc al taller barceloní d'uns altres germans, els fotògrafs Antoni i Emili Fernández, coneguts comercialment com a 'Napoleó'. Els germans Fernández de seguida es van adonar de les possibilitats comercials de l'aparell i van inaugurar el Cinematógrafo Napoleón, una sala amb cabuda per a 50 persones on es feien projeccions d'una mitja hora a una pesseta a 'primera classe' i 50 cèntims a 'segona'. Les comoditats de la sala eren superiors a la resta de les seves homònimes, més ambulants. Els 'napoleons' atreien un públic selecte disposat a pagar una mica més i poder veure les novetats setmanals que, presumiblement, els subministraven des de França.

Altres empresaris també es van adonar del potencial econòmic del cinematògraf i van apostar-hi. La família Belio -uns firaires aragonesos dedicats a l'exhibició de figures de cera que s'havien instal·lat a Granollers- van inaugurar a Barcelona un envelat on es feien projeccions i, poc després, van obrir una sala estable al carrer Clavé. L'empresari Josep Ubach també va decidir invertir en el nou aparell i va obrir el seu cinema a la plaça d'Antoni López.

Veure món a través d'una pantalla

Les pel·lícules, que s'acompanyaven amb música de piano, es van posar de moda. Les projeccions que s'oferien eren bàsicament escenes còmiques -gènere que de seguida es va convertir en el preferit del púbic-, vistes de ciutats i paisatge d'arreu. La gent podia conèixer món a través del cinema. Davant dels ulls dels espectadors desfilaven els carrers de París, tan mitificats aleshores, racons filmats pels operadors que els Lumière havien desplegat per bona part d'Europa i altres llocs del planeta.

Però a més de ser un testimoni de la realitat, el cinema també permetia crear ficcions i universos onírics. De seguida van començar a arribar pel·lícules amb argument, tant de França com d'Itàlia, Dinamarca, fins i tot, d'una incipient indústria que naixia amb força als Estats Units. I es va haver de crear una infraestructura industrial que facilités la producció de films.

Entre els privilegiats assistents a aquella primera projecció cinematogràfica a l'estudi dels germans Napoleó es trobava qui seria el gran primer nom de la nostra cinematografia: Fructuós Gelabert. Aquest fill d'ebenista havia continuat la tradició paterna fins que un bon dia va posar els seus coneixements en fotografia i mecànica al servei de la construcció de la seva pròpia càmera. Va fabricar-se una senzilla filmadora, formada per una roda dentada, un pinyó amb una excèntrica combinada amb un petit rodet dentat que servia per arrossegar la pel·lícula. L'objectiu li va deixar un familiar. El mateix 1897 va enregistrar 'Sortida del públic de l'església parroquial de Santa Maria de Sants' i 'Sortida dels treballadors de l'Espanya Industrial'.

Les investigacions del basc Jon Letamendi i del francès Jean-Claude Seguin constaten que van ser aquests dos reportatges d'actualitat i no 'Baralla en un cafè' -com s'assegurava- els primers documents de la història del cine català.

'Baralla en un cafè', també de Gelabert, es filmaria més endavant en un bar de Sants. L'argument era d'una gran simplicitat: dos joves es barallaven a la porta d'un cafè per una qüestió de gelosia; la batussa n'arreplegava d'altres que es trobaven al lloc inadequat al moment inoportú i finalment eren separats i reconciliats.

Gelabert va presentar els seus treballs en un envelat, acompanyats de films procedents dels catàlegs dels Lumière i del gran mag francès Georges Méliès, i poc després va decidir obrir un cine a la Rambla.

Un altre nom imprescindible dels inicis de la cinematografia catalana és el de Segundo de Chomón. Aquest aragonès va arribar a Barcelona cap el 1900 i va començar en el món del cinema pintant les pel·lícules a mà. Va instal·lar a casa seva un taller per posar títols en castellà a pel·lícules estrangeres i pintar a mà cintes de temàtica fantàstica, tal com es feia a París amb algunes pel·lícules de Méliès.

Però Chomón va destacar sobretot en l'originalitat constant en el món del cinema: va introduir maquetes, animacions, trucatges, tècniques noves... Si Méliès ja havia obert tot un món de possibilitats a la imaginació en el cinema en descobrir el pas de maneta i creant els primers films amb transformació d'imatges, a Catalunya va ser Chomón qui va oferir tot un nou univers d'il·lusions i d'expressió fantàstica. Va utilitzar el pas de maneta per poder interrompre la filmació i poder canviar de posició els objectes, i a més va ser el primer cineasta que va adaptar obres clàssiques, l'any 1903 amb 'Pulgarcito' de Perrault i el 1904 amb 'Gulliver en el país de los gigantes' de Swift. En el següent vídeo es pot veure el film 'Satan s'amuse' (Satanàs es diverteix), pel·lícula dirigida per Chomón

Altres homes vinculats al camp de la fotografia també van començar a produir pel·lícules a Catalunya, com Albert Marro, que es va especialitzar en films documentals. Ricard de Baños va intentar fer films sonors enregistrant d'una banda la imatge i d'una altra, amb els discs de gramòfon, el so; i va muntar a Barcelona la productora Hispano Films. Baltasar Abadal, a més de difondre el cinematògraf per les comarques de Catalunya com a firaire, va començar a distribuir pel país les noves pel·lícules de productores estrangeres i va produir films com 'La nevada el divendres' o 'Can Torra del Forn', que recullen l'actualitat de ciutats com Manresa. A València els germans Cuesta també van iniciar-se en la producció de pel·lícules documentals i de ficció, entre les quals es conserven títols com 'El cec del poble' (1906), rodada en uns exteriors que permeten veure l'horta que aleshores envoltava la ciutat. El mallorquí Josep Truyol va enregistrar l'actualitat balear. D'aquesta època en resten també produccions importants per a l'anàlisi de la història com són 'Los sucesos de Barcelona' (1909) de Josep Gaspar, rodada durant la Setmana Tràgica, o 'La huelga general de agosto en Barcelona', filmada probablement per Gelabert.

Per desgràcia no es conserven molts dels films que aquí es van produir. L'alta capacitat inflamable dels cel·luloides on s'enregistraven les pel·lícules va provocar nombrosos incendis. El foc es va endur moltes imatges, però els fragments i les poques còpies que ens han arribat són el millor testimoni d'aquells primers temps en què les ombres es van començar a moure davant dels ulls dels espectadors.

Aquest reportatge es va publicar per primera vegada a la revista 'Sàpiens' núm. 53, el març del 2007.