Pere III el Cerimoniós va crear la Diputació del General -posteriorment coneguda com Generalitat- el 1359, durant la guerra contra el rei de Castella, per tal de tenir un òrgan permanent de les Corts, més resolutiu i eficaç a l’hora de recaptar els impostos per sufragar les seves despeses bèl·liques. L’estructura inicial era ben simple: constava de sis càrrecs, dos per a cadascun dels tres ‘braços’ amb què s’estructuraven les Corts: l’eclesiàstic, el nobiliari (anomenat ‘militar’) i el reial. Cada estament escollia el seu diputat, càrrec major, i el seu oïdor de comptes, que, com el seu nom deixa entreveure, venia a ser l’auditor responsable de controlar la fiscalitat de cada braç. Aquests càrrecs necessitaven una xarxa d’oficials recaptadors, distribuïts arreu del Principat, per tal de fer efectiu el cobrament de les taxes.

A poc a poc, les crisis dinàstiques del Casal de Barcelona van provocar que la Generalitat prengués un rol polític i jurídic, sobretot amb l’arribada d’una nova dinastia el 1412, els Trastàmara, que desconeixien les lleis catalanes. Així, al llarg del segle XV, la Diputació es va convertir en l’òrgan encarregat de vetllar perquè els reis respectessin les Constitucions, és a dir, el seguit de lleis seculars que segellaven el pacte entre els estaments i el monarca. Com era d’esperar, les friccions van anar en augment, amb pics de tensió extrema, com el que es va viure durant la guerra civil catalana que va enfrontar Joan II amb la Generalitat. De posar ordre i restablir la confiança mútua entre el monarca i una institució que s’havia guanyat l’estima de les forces vives del país, que l’entenien com l’única defensora de les lleis de la terra, se’n va encarregar Ferran II. Però va guardar-se un as a la màniga. 

El 1479, Ferran II va convocar unes Corts que, entre altres acords, van promulgar la Constitució de l’Observança. Aquest text obligava el rei a complir i respectar les lleis i privilegis del país, a la vegada que atorgava a la Generalitat el poder de revocar qualsevol ordre del rei o dels seus oficials que es considerés anticonstitucional. La primera frase del text n’especifica clarament la filosofia: “Poc valdria que Nós i els nostres oficials féssim lleis si, després, Nós no les haguéssim de complir”. El rei reconeixia, d’aquesta manera, que estava supeditat a la llei. Vet aquí la base del pactisme. 

És clar que Ferran no estava disposat que la política catalana entorpís les seves decisions i, sobretot, el fes semblar un monarca feble. I el Principat era un focus de conflictes constants. A Barcelona, les disputes entre la Biga i la Busca provocaven una topada rere l’altra entre representants de la Generalitat i el Consell de Cent. El rei va decidir intervenir en totes dues institucions per tal de canviar-ne el funcionament intern. L’excusa (que era ben real) era la crisi financera d’ambdues. 

El rei imposa la seva autoritat sobre els representants de la terra
Hàbil com pocs, Ferran era conscient que no podia immiscir-se en assumptes de la Diputació sense un motiu poderós. De manera que, a través d’uns quants homes de confiança, el rei va obtenir la informació que necessitava: la institució era un pou de corrupteles diverses, cosa que li donava peu a denunciar els abusos de diputats i oïdors i suspendre les eleccions als nous càrrecs. Les normes dictaven que cada tres anys cada braç escollia els seus representants. Habitualment, els interessos de les famílies més poderoses no es veien afectats per aquesta elecció: sovint eren els membres sortints els qui proposaven el seu successor. Ferran II, emparat en els greus desoris econòmics, va suspendre les eleccions i, el 22 de juliol del 1488, va nomenar a dit els sis nous càrrecs. L’invent no va funcionar tal com esperava per culpa dels vicis que la institució arrossegava, de manera que tres anys després va repetir l’acció. D’aquesta manera, el rei imposava la seva autoritat sobre els representants de la terra. 

En les Corts del 1493, Ferran II va decidir instaurar un nou sistema d’elecció de les magistratures polítiques: la insaculació, que consistia en un sorteig entre tots els candidats, el nom dels quals es posava dins d’un sac. A l’atzar, un nen de menys de set anys n’extreia el nom dels elegits. El sistema va seguir vigent fins al 1714.

Quan la Generalitat va topar de veritat amb la monarquia va ser a la segona meitat del segle XVI. El panorama geopolític mundial havia canviat molt amb la conquesta d’Amèrica i l’arribada al tron d’una nova dinastia, els Habsburg, que governava sobre Castella i Catalunya-Aragó. 

La primera gran topada entre les institucions catalanes i Felip II va tenir com a protagonista el Tribunal de la Santa Inquisició, que va rebre poders extraordinaris per desemmascarar tots els hugonots que creuessin la frontera. I els inquisidors, que mai no havien estat ben vistos a Catalunya perquè els seus processos judicials no respectaven les Constitucions, aviat van apropiar-se drets que topaven amb els privilegis catalans: des de no pagar impostos al General fins a detenir oficials de la Diputació o tancar la frontera amb França. 

Un xoc constant amb els diputats i oïdors de la Generalitat
La tossuderia dels oficials reials, tant dels inquisidors com dels que treballaven a l’Audiència Reial, per fer prevaler els principis de Felip va comportar un xoc constant amb els diputats i oïdors de la Generalitat. Així, la queixa d’aquests últims per l’exempció d’impostos als inquisidors i l’ambaixada que es va enviar a Madrid per denunciar l’actuació despòtica del virrei Diego Hurtado de Mendoza van comportar una escalada de la tensió que va dur, d’una banda, els inquisidors a demanar a Roma l’excomunió de càrrecs de la Generalitat; de l’altra, els diputats a multar el Sant Ofici amb 4.000 ducats. Això va provocar que el virrei fes detenir els representants que volien executar la sentència, cosa que va motivar la protesta enèrgica dels diputats i els oïdors, que van decidir tancar-se indefinidament al Palau.

La mediació del bisbe de Barcelona i d’alguns membres del Consell Reial no va servir perquè els ànims es temperessin, ans al contrari: el 29 de juliol del 1569 oficials del rei van ocupar el Palau de la Generalitat i després d’unes quantes hores d’enfrontaments verbals i d’agressions físiques, van detenir els diputats i oïdors reials i militars, “cosa may vista ni oida atentar”, com va quedar escrit en documents de l’època. Els representants eclesiàstics, amb l’abat de Santa Maria d’Amer com a president de la institució, van quedar en arrest domiciliari. Era el 1569 i suposava l’atac més flagrant a les Constitucions catalanes que s’havia dut a terme.

L’antipatia personal i la nosa que es feien entre autoritats catalanes i delegats del govern del rei van fer-se freqüents els anys a venir. L’extrem de la desconfiança mútua va arribar el 1585 quan, celebrades unes Corts a Montsó, després de molts anys de postergacions, la Generalitat va descobrir que les actes que van rebre de Madrid havien estat manipulades: alguns dels acords no hi figuraven i se n’havien afegit alguns de falsos, com ara un augment salarial per als membres del Consell Reial. 

Tot plegat va provocar que, cada vegada més, la Diputació es consolidés, als ulls del poble, com l’única institució defensora del que era català, mentre la monarquia s’embarcava en projectes imperialistes que sagnaven el país. 

En aquest marc d’ingerències i alteracions constants de l’ordre, el virrei va fer empresonar un seguit de personatges rellevants, entre els quals dos germans de Joan de Granollacs, escollit diputat militar el 1590. Home molt popular, aquest va moure els fils perquè es creés una comissió per estudiar les irregularitats dels arrestos, que va aprovar la detenció dels oficials reials que havien detingut els prohoms. La reacció de l’Audiència Reial va ser manar l’arrest del diputat, però no se’n van sortir: el seu seguici va protegir-lo per evitar que la guàrdia s’hi acostés i, en veure la resistència, un grapat de gent s’hi va sumar cridant visques a la Generalitat i “mort als traïdors de la terra”. Era el 24 de maig del 1591 i l’acció, una autèntica revolta popular, va tenir lloc als carrers del barri de la Ribera. 

La invasió militar crea el pànic a Catalunya i divideix les seves autoritats
Quan Madrid en va tenir notícia, el rei va considerar que havia arribat el moment d’enviar-hi tropes: 12.000 soldats que, de primer, havien de posar ordre a Aragó, on havia esclatat un altre focus de torbacions. Es tractava d’una autèntica invasió militar, però la repressió va provocar l’efecte que perseguia Felip II: crear el pànic a Catalunya i dividir les seves autoritats. Temerosos que la violència dels soldats arribés fins a Barcelona, alguns diputats i oïdors van començar a buscar l’entesa amb l’Audiència Reial i el virrei.

Es van crear dos partits i la Generalitat va arribar a tenir dues seus: a Palau seguien reunint-se els partidaris de Granollacs, que tenia el suport del Consell de Cent, disposat a usar la Coronela; mentre que el diputat eclesiàstic —i, per tant, president de la Generalitat— Jaume Caçador, bisbe de Girona, reunia els seus partidaris a la seva casa del carrer de Montcada. Però l’avanç dels soldats va propiciar que tots els partidaris de Granollacs anessin canviant de bàndol i el diputat militar hagués d’exiliar-se a França. Se li van embargar els béns i alguns dels seus col·laboradors van ser condemnats a galeres.

Va ser el comte-duc d’Olivares, en nom de Felip IV, qui va provar de dur a la pràctica el que Felip II havia sembrat. Després del fracàs del seu projecte d’Unió d’Armes, és a dir, l’intent de crear un sol exèrcit finançat per tots els regnes de la monarquia hispànica (Castella, Aragó, Portugal i Flandes), el marc de la guerra amb França encetada el 1635 li va donar l’oportunitat d’ocupar militarment el Principat i exigir que els catalans també aportessin homes i armes al conflicte, a més de pagar les despeses de les hosts que acampaven pel país, esperant a creuar la frontera. 

Les escaramusses entre la població i els ‘tercios’ van anar en augment, sobretot després de les primeres derrotes hispàniques a Leucata i Salses. Tot i que aquesta darrera plaça va ser recuperada, amb la participació de molts catalans, Olivares no va retirar unes tropes que, a més, estaven exaltades perquè tenien el convenciment que Catalunya no hi aportava tot el que podia. A aquests enfrontaments, cada vegada més crus, el rei va sumar-hi més tensió fent aprovar un edicte que obligava el país a aportar-hi 6.000 homes més. Fins i tot els jutges de l’Audiència veien que la demanda atacava un dels pilars bàsics de les Constitucions: mai el rei podia exigir tropes per lluitar fora del país, només en defensa d’una agressió forana.

Va coincidir, a més, que a la Generalitat hi manava un tàndem de diputats extraordinari: Pau Claris, pel braç eclesiàstic, i Francesc de Tamarit, pel militar. A diferència dels seus predecessors, estaven disposats a fer reviure l’esplendor de la Generalitat i plantar cara a tots els atacs jurídics que perpetrés Madrid. Això els havia portat a enemistar-se amb diversos oficials reials, encapçalats per l’algutzir Miquel de Montrodón que, així que va arribar l’ordre de captura dels dos diputats, contraris a fer la crida per enrolar tropes, va complir sense dubtar-ho. És clar que el propòsit anava més enllà de la detenció: el que volia Olivares era apoderar-se dels impostos de la Generalitat, atemorir la classe dirigent del país i liquidar d’una vegada per totes les reticències catalanes a prestar ajut monetari i militar a la monarquia.

El 18 de març del 1640, l’algutzir Miquel de Montrodón aconseguí tancar Tamarit i altres oficials de la Generalitat a la presó que hi havia a la plaça del Blat, en una de les torres de la muralla romana de Barcelona. Un mes i mig després de l’empresonament del diputat, unes dues mil persones van entrar a la Ciutat Comtal i, el 22 de maig, van obligar el virrei, Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma, a alliberar els reus. I encara havien d’arribar els segadors, treballadors temporers rudes que tradicionalment arribaven a la capital el dia de Corpus, que aquell 1640 s’esqueia el 7 de juny.

No cal resseguir tots els capítols de la guerra dels Segadors, però sí tenir clar que va ser la Generalitat, amb Pau Claris, la qui va negociar en secret amb representants del cardenal Richelieu de passar a obediència francesa, a canvi de suport militar. Abans, però, el 17 de gener del 1641, la Junta General de Braços va proclamar la República Catalana. Una setmana més tard, el dia 23, per les pressions dels delegats francesos, condicionant l’ajut militar, els diputats van veure’s obligats a liquidar el projecte republicà i proclamar Lluís XIII comte de Barcelona.

L'objectiu de la dinastia: controlar la Generalitat des de dins
El final de la guerra, el 1652, va tornar el Principat a l’obediència castellana, però la monarquia va guardar-se prou de suprimir la Generalitat: el veritable objectiu d’una dinastia que feia més d’un segle i mig que pledejava contra les institucions catalanes i els seus privilegis no era pas eliminar res, sinó controlar-ho tot des de dins. Accedir a les claus de la caixa, a la cabina de comandament, als ressorts del poder del tossut i rebel poble català. I la fórmula que van trobar reblava la que ja havia provat Felip II, en vetar els partidaris de Granollacs: el 1653, sis anys abans de la signatura del tractat dels Pirineus, es va posar en pràctica la Real Reserva, que es convertiria en norma obligada a partir del 1659. Obligava cada institució a enviar un inventari amb els oficis vacants al virrei, juntament amb la llista de persones que podien ser ‘insaculades’ per a cada càrrec. Aquest informava Madrid de les fílies i fòbies de cada individu i el monarca podia vetar qui li convenia. Va ser així que el Govern català va passar a mans de reialistes convençuts que no s’oposaven mai a cap decisió o mesura dels oficials de Felip IV, encara que no es respectessin els privilegis seculars.

La Generalitat i els dirigents catalans mai no es van resignar a la retallada d’autogovern que havia imposat Felip IV i, tot i que no van reeixir-hi mai, les peticions adreçades a la monarquia van ser una constant des del 1653. Si a això hi sumem l’actitud de menyspreu habitual de tots els virreis enviats al Principat, durant el regnat de Carles II, s’entén que l’ambient seguís enverinat i que qualsevol guspira mínima pogués provocar una nova crisi. Just el que va passar el 1686. 

Aquell any, els germans Antoni i David de Saiol eren al capdavant de la Diputació: el primer, canonge de Barcelona, n’era el president, i el seu germà feia d’assessor jurídic. A causa de diverses disputes competencials, les seves relacions amb el virrei Diego Felipe Messía de Guzmán, marquès de Leganés, eren més que tibants. Els allotjaments de tropes, a causa de les guerres que la monarquia seguia mantenint amb França, no havien desaparegut i això va provocar nous aixecaments de la pagesia, a Centelles i a Vilamajor. La situació semblava repetir la del 1640: els camperols van dirigir-se cap a Barcelona amb la intenció de demanar a la Generalitat que els protegís de les il·legalitats comeses per les autoritats reials i els diputats van assumir les seves reivindicacions i en van fer queixa a la Corona. La reacció monàrquica va ser fulminant i es resumeix amb la conclusió del virrei: “Aquí no vota la razón, sino la fuerza”. Asseveració que va acompanyar-se de la destitució del diputat eclesiàstic i de l’oïdor Josep Ciges. A més, se’ls van desinsacular i esborrar de les llistes de possibles candidats, junt amb el seu germà Daniel de Saiol. 

La revolta dels Barretines
Ara bé, la por de la repressió reial no va doblegar un bon nombre de municipis catalans que, com a protesta, es van negar a pagar les despeses militars. Més encara: els pagesos es van tornar a alçar la primavera del 1688 demanant la fi dels allotjaments, la restitució dels destituïts en els seus càrrecs i la llibertat dels empresonats. És el que es coneix com ‘la revolta dels Barretines’, que va dur el virrei, que es va adonar de la impossibilitat de reprimir-la militarment, a acceptar totes les peticions: una autèntica humiliació que va valdre la destitució al marquès de Leganés. És clar que l’episodi només va ser, per a Madrid, un punt i seguit en l’erosió de l’autogovern català.

L’atzagaiada final va arribar el 1714. Des del mes de febrer, amb tot el país ocupat pels borbònics, la Generalitat va desaparèixer de fet i va ser el Consell de Cent, amb Rafael Casanova al capdavant, qui va assumir la defensa del poc que quedava de país. Formalment, però, va ser el 16 de setembre quan el duc de Berwick i José Patiño, els caps militar i civil de la primera ocupació filipista, van convocar els oficials de la Generalitat a Palau per informar-los que la institució quedava ‘extingida’, al costat de tots els consells, costums i lleis catalanes. Una negra nit de més dos segles queia sobre la institució que havia personificat la identitat política catalana.

Cal saltar 209 anys, fins al setembre del 1923, per trobar un nou capítol d’intervenció de l’autogovern del Principat. La situació havia canviat radicalment i la Generalitat no existia, però la voluntat política dels catalans havia aconseguit, el 1914, la reunificació de les quatre províncies amb què es dividia el país en un mateix organisme: la Mancomunitat. Tot i l’excel·lent tasca governativa, eren anys molt calents: la Primera Guerra Mundial va convertir Catalunya en un niu d’espies i d’interessos contraposats, mentre la burgesia s’enriquia venent roba i armes als exèrcits estrangers, i el sindicalisme, cada vegada més fort, denunciava els abusos dels empresaris. Les vagues i els atemptats, que van causar un miler de morts entre el 1917 i el 1923, eren el pa nostre de cada dia: són els anys del pistolerisme i, per posar-hi ordre, Miguel Primo de Rivera, capità general de Catalunya, va encapçalar un cop d’estat amb la complicitat del rei Alfons XIII i la simpatia d’una part de la burgesia catalana, espantada per la radicalització social que vivia el país.

Un cop consolidat a Madrid, el seu objectiu principal va ser atacar la Mancomunitat, que considerava com l’òrgan responsable de l’“exclusivismo malsano” i de tots els mals. De manera que va destituir el seu president, Josep Puig i Cadafalch —que es va exiliar— i el seu govern, i va situar al capdavant de la institució l’anticatalanista Alfons Sala, que es va dedicar a buidar-la de contingut i referents nacionals, prohibició del català inclosa, fins que va ser suprimida el 20 de març del 1925. 

Només nou anys més tard, la situació s’havia capgirat del tot. La instauració de la Segona República havia permès, finalment, la recuperació de la Generalitat, l’elecció d’un Parlament i l’aprovació de l’Estatut, però els estira-i-arronses constants amb el govern central, sobretot a partir del 1934, quan el partit conservador de la CEDA va accedir al govern, va provocar que les antigues tensions entre Barcelona i Madrid tornessin al primer pla, ara atiades per una premsa agressiva que no deixava passar-ne ni una i denunciava qualsevol cessió de poder que es fes als ‘nacionalistes’.

Així quan, arran dels fets d’Octubre del 1934 i el fracàs de la proclama d’un Estat català (en el marc de la República Federal Espanyola), el president Companys va lliurar-se al general Batet, Madrid es va afanyar a suspendre l’autonomia de fet i de dret a partir del 2 de gener del 1935. El coronel Francisco Jiménez Arenas va assumir temporalment tots els poders del Govern de la Generalitat i va aprofitar per llançar una dura repressió sobre l’esquerra catalana. L’estat de guerra facilitava desmantellar la institució sense eliminar-la legalment, just el que pretenia el Govern espanyol. 

16 de febrer del 1936: el president Lluís Companys retorna al seu lloc a la Generalitat
Així, una setmana més tard, el 10 de gener, el govern espanyol va designar com a primer president de la Generalitat no electe el gallec Manuel Portela Valladares, que podia governar sense Parlament, ja que havia estat dissolt. És clar que el seu pas va ser efímer i al mes d’abril va dimitir per ser nomenat ministre de Governació. Darrere seu, Madrid va seguir designant governadors generals que actuaven com a ‘presidents’ de la Generalitat: el més conegut i longeu en el càrrec va ser el lerrouxista Joan Pich i Pon, antic alcalde de Barcelona, que va estar-hi sis mesos. L’últim va ser l’advocat Joan Moles, que va aguantar-hi fins que el vot popular del 16 de febrer del 1936 retornà el president Lluís Companys i el Govern legítim al seu lloc a la Generalitat.

El 27 d'octubre del 2017, després de la victòria del Sí en el referèndum de l'1-O, el Parlament va declarar la independència de Catalunya. En conseqüència, l'aleshores president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va cessar Carles Puigdemont i el seu govern, va dissoldre el Parlament i va convocar eleccions per al 21 de desembre en aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola.

Aquell 27 d'octubre els Jordis ja feia onze dies que eren a la presó i en faltaven només tres perquè Carles Puigdemont marxés a Bèlgica amb els consellers Toni Comín, Meritxell Serret, Lluís Puig i Clara Ponsatí. Després serien empresonats Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull i Josep Rull. Us ho vam explicar de manera cronològica en una línia del temps que acaba l'octubre de 2019 amb la sentència duríssima del judici al Procés del Tribunal Suprem.

El 28 de setembre, el Tribunal Suprem va inhabilitar el president de la Generalitat, Quim Torra, la primera inhabilitació d'un president en exercici del seu càrrec des de la restauració de la Generalitat. El TS confirmava així la condemna del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya d'un any i mig d'inhabilitació i 30.000 euros de multa per haver desobeït de manera "reiterada i contumaç" les ordres de la Junta Electoral Central durant la campanya de les eleccions espanyoles del 28 d'abril del 2019, quan Torra es va negar a despenjar la pancarta dels llaços grocs del Palau de la Generalitat.