Ara ja no queda ningú que en tingui memòria, però l'àrea que reguen els canals d'Urgell era coneguda com el Clot del Dimoni. Una immensa plana que era la continuació dels Monegres. L'aigua del Segre era molt a prop, però no hi arribava. Hi havia serres que feien de paret i marcaven la frontera de la misèria. Set mesos d'hivern i tres d'infern. Molt fred, molta calor i poca pluja. Un còctel explosiu que anava despoblant de mica en mica el territori. 

Una pesta l'any 1346 va ser la gota que va fer vessar l'aigua que no tenien. El comte Jaume d'Urgell va visitar la flamant séquia de Manresa i, des de Santpedor, va encarregar al mestre major de l'obra, Guillem Catà, que es desplacés als seus dominis per tal de dur-hi a terme un equipament semblant. El comte no se'n va sortir i el seu poble va continuar patint set uns quants segles. Però no precisament perquè el somni de l'aigua caigué en l'oblit.  

Els reis Carles I i Felip II també ho van intentar. El 1577, el castell de Bellpuig va acollir una reunió en la qual va participar l'abat de Poblet per revifar aquest vell projecte. El 1589 des del Consell de Cent es va tornar a posar fil a l'agulla a instàncies de Pere Ripoll, un veí d'Anglesola. I no hi havia manera. 

Només entre el 1816 i el 1853 s'arribaran a fer sis projectes. Setze en total. Acostumats a picar ferro fred per fer produir una terra eixorca, els pagesos no defalleixen i, lluny de desanimar-se, transmeten de generació en generació la il·lusió intacta d'un somni que sembla una quimera. Tanta perseverança té premi i, per fi, el del 1853 és el bo. Comencen unes obres faraòniques que es pressuposten en vuit milions de pessetes i n'acaben costant dinou.

Foradar la serra de Montclar és el primer escull que cal superar. El túnel de cinc quilòmetres serà l'obra pública més complexa del seu temps. Es necessiten cent deu quilos de pólvora diaris per anar obrint pas. El 3 de novembre de 1853 comença l'epopeia. L'enginyer en cap Domingo Cardenal Gandesegui mobilitza un petit exèrcit format per sis mil homes que treballaran en condicions duríssimes durant vuit anys, entre els quals, 977 presidiaris dels penals de Burgos i Tarragona, com era habitual a l'època.

Es comencen a perforar els dos extrems a la vegada. Un monòlit de vuit metres al punt més alt de la serra marca la meitat exacta del túnel i els serveix de punt de referència per tal d'excavar-lo ben recte. Hi mor molta gent. Les esllavissades són contínues. I les epidèmies, també. 

Però es creu tan fermament en el projecte, que un dels presos que hi treballa deixa escrites les seves penalitats en un insòlit to d'esperança. Les Coplas del Canal de Urgel, subtitulades Lamentos de un condenado a cadena perpetua que se halla en el canal de Urgel a su querida madre, constitueixen un document únic en què es relaten atrocitats explicades per algú sense futur que, paradoxalment, té una confiança cega en el destí que està ajudant a escriure. És fill del Clot del Dimoni i, per tant, sap què significarà que l'aigua del Segre baixi per aquella mina que sembla no acabar-se mai. 

Un cop foradada la serra de Montclar, la resta de l'obra és relativament fàcil. Domingo Cardenal Gandasegui treballa sobre el projecte que han signat els enginyers Pere de Andrés Puigdollers i Constantí de Ardanza. Van a trobar el riu a Ponts i porten l'aigua al llarg de 144 quilòmetres, fins a Montoliu de Lleida. Aquest és el traçat del canal d'Urgell, el principal, que no vol dir l'únic. Després es construiria el canal auxiliar d’Urgell i les quatre séquies principals. 

Però no n'hi ha prou amb ganes per dur a terme una aventura d'aquestes característiques. A aquesta història coral, hi falta la decisiva intervenció d'un empresari d'origen targarí, Manuel Girona. Ell és qui finança el projecte després d'aconseguir el 1853 la concessió per explotar el futur canal. No ho fa (només) per qüestions sentimentals. És un home d'èxit, que funda i dirigeix el primer banc privat de l'Estat, el Banc de Barcelona, és el primer president de la Cambra de Comerç, compra la gran Companyia General de Tabacs de Filipines... Creu en el projecte del qual fa generacions que es parla.

I al Migdia francès prou bé que ha sortit la jugada, així que hi aposta fort i crea la societat anònima Canal d'Urgell. Serà el seu gran fracàs. Mor el 1905 amb l'espineta clavada de no haver aconseguit de treure-hi rendiment. Perquè l'aigua somiada es va convertir en un malson durant anys. 

El seu poder és tan gran com el desencant dels pagesos. Per refer-se del gran cost addicional que els ha representat el canal, intenten aconseguir que els 99 anys d'explotació concedits es converteixin en una cessió a perpetuïtat. Els ànims s'escalfen. El novembre del 1887 fins i tot hi ha una manifestació a Mollerussa en què pagesos de tots els pobles que regava el canal clamen contra aquest tripijoc amb pancartes on es pot llegir "Misèria a perpetuïtat". Finalment, la companyia no se'n surt i haurà de tornar el canal a l'Estat un cop transcorreguts aquests 99 anys.

Però, tot i això, el present era molt poc engrescador. "Havien aconseguit l'aigua, però no la sabien gestionar", explica Josep M. Solé i Sabaté, catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i un dels impulsors de l'Espai Cultural dels Canals d'Urgell de Mollerussa. Durant generacions, els pagesos havien donat per fet que regant la terra tindrien millors collites, però no s'havien plantejat que amb el regadiu cal incorporar canvis. 

De fet, els primers anys del canal, l'aigua crea bassals de salnitre que encara malden més la terra. I apareixen malalties relaciones amb el paludisme, atès que no es desaiguava. Els pagesos treballen com sempre i, frustrats i desencantats, veuen que l'aigua no ha portat riquesa, sinó problemes, i que a sobre han de pagar. "Són anys difícils en què fins i tot repunta l'emigració". L'impost que pagaven els propietaris era el novè, una novena part de la collita. 

Una de les noves professions que van arribar amb l'aigua del canal va ser, precisament, la de novenari. La seva missió era la de fer l'estimació més acurada possible de les collites per tal d'establir el cànon que s'havia de pagar. El novenari era l'encarregat de recaptar els fruits, i també d'emmagatzemar-los per a la companyia.

Val a dir que la societat anònima Canal d'Urgell tampoc no anava gaire sobrada de diners. Les collites no eren les que s'havien imaginat i, per si això fos poc, el canal patia contínues filtracions que feien minvar molt el seu cabal. I això que cada cinc quilòmetres de canal hi havia un canaler pendent del manteniment de l'obra. Els canalers, amb la seva inseparable bicicleta, formaven part del paisatge humà del canal d'Urgell. Era un ofici, a més, que acostumava a passar de pares a fills. 

Maribel Pedrol, directora de l'Espai Cultural dels Canals d'Urgell, explica que, si bé des del punt de vista de l'enginyeria resolen molt bé com aconseguir que flueixi l'aigua, "el canal no baixa mai ple per les constants filtracions". Una de les solucions que s'hi busquen és la plantació d'arbres a banda i banda. "Es creu que les arrels ajudaran a compactar el terreny". Aquestes banquetes, però, no resolen el problema: caldrà revestir el canal. Això sí, canvien el paisatge. Serà el principi d'una profunda transformació que anirà molt més enllà. 

La meteorologia també juga en contra de la companyia. El dia de Santa Tecla del 1874 es produeixen uns terribles aiguats que arrosseguen l'aqüeducte del Sió, a Agramunt. És un pont de pedra de set arcs d'estil neoclàssic que ha fet encarir molt l'obra i que ara cal refer de dalt a baix, perquè l'aigua en soscava la fonamentació i queda en ruïna total. No hi ha temps per a lamentacions.

S'ha hagut de tallar el subministrament d'aigua a tot el canal, així que s'encarrega la construcció d'un nou aqüeducte a la companyia de la família Girona, la Maquinista Terrestre i Marítima, que té en nòmina un jove enginyer que ni es planteja de repetir el model anacrònic d'arcs falsament medievals. Josep Maria Cornet i Mas té unes idees molt més avançades, així que opta per fer un pont modern amb materials nous: el popular pont de ferro d'Agramunt, encara en funcionament. Un aqüeducte metàl·lic que s'avança catorze anys a la torre Eiffel.

A poc a poc, els pagesos s'adapten als nous temps i aprenen a regar. Malgrat la reticència dels grans, el 1908 es comença a plantar alfals, o el 1920, panís. La terra ja no passa set, no té sentit no treure'n més rendiment. La Sucrera de Menàrguens ho exemplifica a la perfecció. El 1898 es perd la colònia de Cuba i, així, les grans plantacions de canya de sucre. La remolatxa és el futur. L'empresari barceloní Manuel Bertrand recorre el país buscant el lloc idoni on instal·lar una sucrera i el troba a Menàrguens.

El canal d'Urgell garantia l'èxit de la seva empresa, així que convenç els pagesos per arrencar cereals, vinyes i oliveres i dedicar-se de ple a la remolatxa. Només tenia el problema del transport, però el resol construint l'anomenat carrilet, un ramal que unia la fàbrica amb la línia de ferrocarril de Mollerussa, que neix en paral·lel al canal. Amb el segle XX s'inaugura aquesta indústria de més de 80.000 metres quadrats que va tancar als anys cinquanta.

Però la veritable revolució encara havia d'arribar. Serà la tercera generació, la que ja no ha sentit a parlar del Clot del Dimoni, la que començarà a treure profit del canal. Un cop transcorreguts els 99 anys que marca la llei, l'Estat recupera el canal d'Urgell i el cedeix a la Comunitat General de Regants dels Canals d'Urgell en un acte solemne que se celebra el 17 de novembre de 1965. L'aleshores president dels regants, Josep Solans, personificava les generacions de pagesos que havien esperat pacientment l'aigua. Quan el ministre d'Obres Públiques Federico Silva Muñoz li lliura el canal, la transformació de les 70.000 hectàrees que reben l'aigua és imparable. 

A partir d'aquell moment hi ha un canvi de mentalitat, i quan es mor un matxo, el jove de la casa diu que s'ha de comprar un tractor. Els més grans se'n fan creus, però el cert és que en un temps rècord es passa d'una economia pràcticament de subsistència a exportar fruita dolça. A Miralcamp es conserva un document en què l'any 1962, després d'un hivern molt dur que va matar moltes oliveres, es discuteix si replantar o atrevir-se amb els fruiters, que avui són el distintiu d'aquest territori.

Però els canals d'Urgell són més que pagesia. També abasteixen d'aigua potable 122 municipis, generen energia hidroelèctrica amb divuit salts d'aigua i donen servei a 2.000 mil granges i 161 indústries. L'aigua que tant va costar d'aconseguir avui és l'eix vertebrador de la plana de Lleida.