El gener del 1950, el matrimoni Gomis-Bertrand va rebre per correu postal l'avantprojecte de la seva nova casa. El sobre -enviat des de l'Argentina- contenia quatre plànols, una memòria amb descripcions tècniques i diverses fotografies de la maqueta. Amb tot allò n'hi havia prou perquè Ricard Gomis i Inés Bertrand s'imaginessin com podria quedar la residència familiar que havia encarregat de construir al delta del Llobregat, a tocar de la llacuna de la Ricarda. Tots aquells plànols eren l'embrió d'un experiment racionalista que l'arquitecte barceloní Antoni Bonet gestava des del seu estudi a l'altra banda de l'Atlàntic.

Ricard Gomis va arribar a la figura d'Antoni Bonet després de demanar parer a les amistats del CLUB49 per escollir l'arquitecte de la casa que volia construir. Primer va consultar-li a l'arquitecte i urbanista Josep Lluís Sert, que va rebutjar el seu encàrrec, però va ser ell qui li va recomanar de contactar amb el seu antic alumne que, des de l'Argentina i l'Uruguai, s'havia convertit en un heroi mític de l'interiorisme i l'arquitectura catalana moderna a l'exili.

Ricard Gomis i Inés Bertrand estaven entusiasmats amb el projecte, tot i la distància d'11.000 quilòmetres que els separava del seu creador. S'imaginaven un espai arquitectònic nou, d'inspiració racionalista, integrat en el paisatge i, sobretot, que donés cabuda a les disciplines artístiques d'avantguarda que permetessin sortir de la foscor creativa que impregnava l'Espanya del franquisme.

Al principi del segle XX, el delta del Llobregat era un espai natural humit, un racó empantanat encara per domesticar. L'empresari tèxtil Manuel Bertrand Salsas, però, va impulsar el drenatge de les terres més baixes per assecar el sòl i, a poc a poc, va convertir aquells terrenys en una zona de pastures i conreu. Cap al final dels anys quaranta, part de la família va voler establir la residència en aquell indret.

Així va ser com Inés Bertrand i Ricard Gomis, tot just acabats de casar, van decidir construir-hi la residència on, a més de passar-hi caps de setmana i estius, canalitzarien les seves aficions familiars, molt vinculades a les avantguardes artístiques.

L'any 1950, en el primer projecte de la casa que Antoni Bonet havia enviat a la família es feia notar la influència de Charles-Édouard Jeanneret-Gris, 'Le Corbusier', un dels principals representants del moviment modern: s'hi observava un cos central de tres nivells des d'on sortien corredors elevats que connectaven amb diverses terrasses i creaven "una zona fresca a l'aire lliure, ideal per a l'estiu", en paraules del mateix arquitecte.

Ara bé, el 1953 els plànols havien canviat completament: ara, l'estructura formava una xarxa de pavellons coberts per una volta ondulant i amb diversos espais oberts que facilitaven el contacte amb l'entorn natural. Caldrien, però, més de quatre anys de cartes amunt i avall -també d'alguna visita fugaç d'Antoni Bonet a Catalunya- per acabar de donar forma al projecte.

"Aquesta casa ha de quedar perfecta", comentava l'arquitecte a Ricard Gomis, en un dels textos que es van intercanviar per carta. En l'edificació es van utilitzar materials de gran qualitat: fusta d'oma, llautó sulfuritzat, gres, pedra calcària... I la tardor del 1961, quan les obres estaven a punt d'acabar, la casa va rebre uns hostes d'honor: l'impulsor del CLUB49 Joan Prats, acompanyat de Joan Miró i la seva muller, Pilar Juncosa. Aquella visita deixava entreveure el dinamisme artístic d'alta volada que pocs anys més tard impregnaria les parets d'aquella casa.

Ricard Gomis tenia molt clar que per contrarestar la falta d'institucions públiques que donessin suport i visibilitat a la creació contemporània, la iniciativa privada hi tenia un paper decisiu. Per això, l'any 1963, després de la inauguració de la Casa Gomis, ja s'hi van començar a organitzar vetllades poeticoteatrals i cicles de música promoguts per pintors, poetes i músics vinculats al CLUB49: l'escultor Moisès Villèlia, el compositor Josep Maria Mestres Quadreny i el jove pianista Carles Santos. entre d'altres, formaven part d'una generació d'artistes que se sumaven al talent de Joan Brossa, Antoni Tàpies, Joan Miró i Joan Prats en la promoció de l'art avantguardista.

"Entre el mobiliari de la Ricarda, s'hi comptava un equip de so monumental, amb vuit altaveus, dos dels quals feien més de dos metres. Recordo que Ricard Gomis va proposar d'escoltar l'òpera 'L'or del Rin' de Richard Wagner i ens vam quedar impressionats perquè semblava que intguéssim una orquestra simfònica al davant", deia el compositor Mestres Quadreny. La música es podia presentar en estat pur o com a part d'espectacles que barrejaven les melodies amb el mim, el ballet i la comèdia. Així doncs, la interrelació entre la poesia, la música i el teatre va ser una de les consignes del CLUB49.

La Casa Gomis també va veure passar artistes de renom internacional com, per exemple, el ballarí i coreògraf nord-americà Merce Cunningham i el compositor John Cage. L'activitat artística de la casa dels Gomis va tenir el seu punt àlgid a mitjan anys seixanta, però el 1970, la mort de Joan Prats es va sumar al punt d'inflexió política i social que va significar la mort del general Franco l'any 1975.

El CLUB49 es va anar dil·luint, ja que amb l'arribada de la Transició, l'ecoomia i la cultura del país van emprendre nous camins i la creixent generació d'artistes conceptuals va anar eclipsant els models i debats de la modernitat. A més, la tranquil·litat que la Ricarda i el delta del Llobregat oferien a la primera meitat del segle XX es va veure ofegada pel creixement de l'àrea metropolitana de Barcelona i, sobretot, per l'expansió de les instal·lacions de l'aeroport del Prat de Llobregat.