Subscriu-t'hi
Especial 'Un judici per a la història'
Una revista amb tota la informació del judici més transcendental de la nostra història
Dels antecedents a la sentència
Catalunya

Quan Fraga es va convertir en l'escenari dels spaghetti western

Entre els anys 1965 i 1972, dues productores catalanes van realitzar unes setanta pel·lícules del gènere spaghetti western a la Franja de Ponent. Us ho expliquem

Salvador Giné (text) / Àngel Comas (assessorament)
23 de juliol de 2019
1 Les productores de l'spaghetti western
Muntatge amb els cartells de les pel·lícules 'Doc, Manos de plata' (amb el títol italià) i 'Dinamita Jim'
Muntatge amb els cartells de les pel·lícules 'Doc, Manos de plata' (amb el títol italià) i 'Dinamita Jim'

Entre els anys 1965 i 1972, dues productores cinematogràfiques amb seu a Barcelona van realitzar unes setanta pel·lícules de cinema de l'oest (també anomenat spaghetti western o euro-western, per diferenciar-lo del produït a Amèrica). Una, la productora Balcázar, propietat del director Alfonso Balcázar, tenia els estudis a Esplugues de Llobregat, coneguts com a Esplugues City, un autèntic poblat de l'oest. L'altra productora, amb els estudis al Paral·lel de Barcelona, del també director Ignacio F. Iquino, prenia el nom de les seves inicials, IFI.

Els interiors i les escenes de carrer acostumaven a filmar-los als estudis propis, però faltaven els exteriors, un entorn capaç de fer creure l'espectador que davant seu contemplava realment les planures i els pedregosos congosts del sud-oest americà. Fins aleshores, a la Península només Almeria i alguna zona molt concreta dels afores de Madrid (per la seva proximitat) s'usaven com a exteriors de les pel·lícules de l'oest, però eren massa lluny dels estudis de Barcelona. Calia trobar un lloc més proper i aquest va ser Fraga. Com i qui el va descobrir es desconeix; no obstant això, el fet que la carretera nacional passés a prop dels futurs escenaris devia facilitar la localització més o menys casual.

2 Fraga, el lloc ideal
Cartell d''El sabor de la venganza'
Cartell d''El sabor de la venganza'

Fraga era el lloc ideal. Relativament a prop de Barcelona (si tenim en compte les comunicacions de l'època), oferia, per una banda, el riu, una vegetació de ribera i uns turons rocallosos pràcticament calcats als texans, i per una altra, pocs quilòmetres més enllà, al mateix terme municipal, un lloc amb un nom premonitori, el barranc de les Bales, una colla de barrancades tancades, camins pedregosos, marges d'arbustos secs i una vistosa boirina de pols que s'alçava al mínim moviment de cavalls o de les habituals baralles i rebolcades dels pistolers.

A més a més, la zona afegia altres elements propis de l'spaghetti western que els diferenciaven dels westerns americans, com ara ermites i altres edificis d'obra. En els enquadraments amplis, de paisatge extens i horitzó llunyà, l'equip de filmació es desplaçava uns quilòmetres més enllà, a Candasnos, ja fora de la Franja, on encara romanen restes de decorats.

Els hotels
Els actors més importants, com Fernando Sancho i els americans Richard Harrison o Robert Woods, s'allotjaven a l'hotel Pal·las de Lleida. La majoria, però, juntament amb els tècnics i especialistes, s'estaven a l'hotel Sorolla de Fraga, un veritable centre d'operacions, ja que a més del material que hi manejaven i hi emmagatzemaven, s'hi afegia el fet de ser un local de contractació d'extres i de professionals de la zona (fusters, ramaders, etc.). L'equidistància del Sorolla amb els diversos exteriors els era molt pràctica perquè els permetia un fàcil desplaçament d'un punt a un altre.

3 Subvencions i pressupostos inflats: un negoci segur
Cartell de 'Los Fabulosos de Trinidad'
Cartell de 'Los Fabulosos de Trinidad'

Dominades per aquestes dues productores, els westerns filmats al nostre país eren produccions destinades al programa doble, habitual en aquella època als cines de barri i de poble, en què en la mateixa sessió es projectaven dues pel·lícules. Tant Balcázar com Iquino eren conscients d'aquestes limitacions, ben evidents (no podien competir amb igualtat de condicions amb els americans o italians).

osep M. Forn, director de 'La piel quemada' o més recentment 'Companys, procés a Catalunya', recorda molt bé com el 1962 Iquino li va definir el tipus de pel·lícules a què s'havien de limitar: "Hi ha fàbriques de sabates i fàbriques d'espardenyes -li vaig dir-, i nosaltres fem espardenyes". Àngel Comas, autor d''Ignacio F. Iquino. Hombre de cine', puntualitza més: "Ni Balcázar ni Iquino ni cap altre productor tenien el mínim interès a fer una estrena glamurosa de la pel·lícula".

Les pretensions artístiques i tècniques destorbaven. Les pel·lícules eren per guanyar diners i prou. Se n'asseguraven d'una banda aconseguint subvencions estatals i, d'una altra, inflant el pressupost que pagaven els coproductors, normalment italians (que a la vegada rebien subvencions el seu país. Amb tots els ingressos pagaven de sobres els costos de producció. Era, per tant, un negoci segur.

4 Canvis de noms de directors i actors en funció del país d'estrena
Cartell italià de 'Le llamaban calamidad' en què Alfonso Balcázar apareix amb el nom d'Al Bagran
Cartell italià de 'Le llamaban calamidad' en què Alfonso Balcázar apareix amb el nom d'Al Bagran

En general, en canvi de la inversió, els italians en reservaven el dret de distribució de la pel·lícula a Europa i l'Amèrica del Sud. Per aconseguir penetrar més en aquests mercats, desubicaven la procedència del film amb la intenció de fer més creïble un origen americà utilitzant una estratègia que no costava diners, només inventiva: canviaven els noms dels directors. A les cartelleres d'Itàlia o Argentina, per exemple, Alfonso Balcázar es convertia en Al Bagram; Ignacio F.Iquino, en Steve McCoy, o Joan Bosch, en un literal John Wood (de la mateixa manera que l'encara desconegut Sergio Leone s'havia dit Bob Robertson). Als actors també els canviaven el nom: al barceloní Francisco Martínez Coleiro, per exemple, el modificaven per George Martin.

5 Els figurants: pagesos, jornalers, guàrdies civils i gitanos
Cartell italià de 'La banda de los crisantemos', en què els extres que feien d'atracadors eren guàrdies civils
Cartell italià de 'La banda de los crisantemos', en què els extres que feien d'atracadors eren guàrdies civils

Deu anys i una trentena de pel·lícules van causar un revulsiu en l'ambient rural dels habitants del Baix Cinca i dels pobles limítrofs del Segrià, per la contractació d'extres, persones dels pobles (pagesos, jornalers, guàrdies civils i gitanos) als quals se'ls pagava per disfressar-se unes hores al dia de mexicà, d'indi o de pistoler. De Lleida va sortir algun autocar carregat d'extres, i quan s'observava que a l'hotel Sorolla es movia gent del cine, hi havia cues per apuntar-se a una llista que normalment era d'entre 20 i 50 extres requerits. El sou i una feina descansada eren els reclams per a molta gent acostumada a treballar de jornalers durant vuit o deu hores diàries per 150 o 200 pessetes, i que, en canvi, com a figurants, per parlat o caminar durant dues hores al matí i dues a la tarda, rebien 200 o 250 pessetes i un entrepà.

Les anècdotes dels figurants
Els attrezzistes solien disfressar els pagesos de mexicans (tenien la cara cremada pel sol i no els calia maquillatge), i els nombrosos gitanos de Fraga solien disfressar-los, pel mateix motiu, d'indis o de mexicans. I als gitanos també els interessava que els lloguessin a tots: els nadons i els nens petits cobraven el mateix que un adult.

Tanta gent fent de figurants van donar per a moltes anècdotes. Com aquesta en què un extra de Seròs (el Segrià) que ja havia treballat abans en dues pel·lícules desconfiava de les explicacions dels tècnics sobre l'escena en què el penjarien d'un arbre. Els tècnics li asseguraven que a més de la corda tindria uns arnesos subjectats a l'esquena que li permetrien respirar com si res, però l'extra va aprofitar un moment de descuit i va marxar corrents del rodatge. No va tornar-hi fins un parell de dies més tard...

6 La fi de l'spaghetti western
Cartell d''Oeste Nevada Joe'
Cartell d''Oeste Nevada Joe'

Al començament dels setanta del segle passat, el western en general va tocar fons. L'espectador, saturat, preferia les pel·lícules d'espies i d'acció a l'estil James Bond, o de baralles de kungfu provinents de Hong Kong. A partir dels anys 1972 i 1973, el cinema de l'oest ja no donava beneficis. 'Los Fabulosos de Trinidad' (1972) i 'Ninguno de los tres se llamaba Trinidad' (1973), ambdues d'Iquino, van posar el punt final al western català. Una immobiliària va comprar els estudis IFI del Paral·lel, i els de Balcázar, mig abandonats, van tenir un trist final de pel·lícula. José Ulloa ho va detallar d'aquesta manera: "Van aprofitar els decorats per cremar-los per al rodatge de la darrera pel·lícula d'Esplugues Citi, 'Le llamaban Calamidad'".

S'acabava l'spaghetti western, però el cinema continuava. Iquino encetava el cine denúncia amb 'Aborto criminal' (1973) i 'Chicas de alquiler' (1974). Després, tant Balcázar com Iquino es van decantar per un gènere que donaria diners uns quants anys més, el 'destape'. 

Fragment de la pel·lícula 'Le llamaban Calamidad'

7 Les pel·lícules de Fraga
Cartell de 'Viva Carrancho'
Cartell de 'Viva Carrancho'

A Fraga i als voltants es van rodar els exteriors d'unes 30 pel·lícules spaghetti. La primera fou 'Pistoleros de Arizona', d'Alfonso Balcázar, el 1965. Ignacio F. Iquino va rodar la seva primer apel·lícula a la zona també el 1965 amb 'Oeste Nevada Joe', on, segons el llibre d'Àngel Comas 'Ignacio F. Iquino, hombre de cine', es va produir una gran trifulga entre el director i alguns actors que l'acusaven d'intentar seduir una actriu a qui primer havia drogat. Aquell 1965, altres directors hi van firmar 'Cinco pistolas de Texas' i 'El sabor de la venganza'. I els anys següents, es rodaren títols com 'Viva Carrancho', de Balcázar, 'Oklahoma John', 'Doc, manos de plata', 'Dinamita Jim' o 'Clint el solitario'.


El 1969, Ignacio F. Iquino va filmar a Fraga els exterios d'una pel·lícula de gàngsters ambientada als anys trenta de Chicago, 'La Banda de los crisantemos', en què els extres que feien d'atracadors eren guàrdies civils. Alguns directors estrangers també van aprofitar Fraga per ambientar alguns exteriors. El 1967, Tinto Brass va rodar-hi 'Yanqui', i Robert Siodmark va captar-hi alguns plànols per a 'La última aventura'. La darrera pel·lícula rodada a Fraga fou 'Los Fabulosos de Trinidad', d'Ignacio F. Iquino, el 1972. En moltes pel·lícules s'identifica clarament el campanar de Fraga, uns fragments de l'horta -per descuits d'enquadrament- i les ermites al capdamunt dels turons de Sant Simó i Sant Salvador.

Subscriu-t'hi

Portada de l'especial commemoratiu 'Un Judici per a la Història'

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada de l'especial commemoratiu 'Un Judici per a la Història'

Un Judici per a la Història

Un número especial commemoratiu per guardar i recordar un moment excepcional de la nostra història

1 any de SÀPIENS  i de REGAL l'Atles català de Cresques 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto