A la Barcelona de les acaballes de segle XIX, els atemptats i les explosions eren constants. La majoria eren comesos per anarquistes que perseguien assolir una societat sense classes ni estat. L’abisme social entre burgesos i proletaris creixia sense mesura. Mentre uns pocs, completament embogits per la Febre d’Or, s’enriquien amb els guanys obtinguts amb la Revolució Industrial i el comerç amb les colònies —les darreres es perdrien al cap de cinc anys—, la resta de la població, la gran massa obrera, era explotada i oprimida. En aquest context, el Liceu estava en el punt de mira dels anarquistes.

Mentre els adinerats entraven ben estarrufats per la Rambla, els sectors populars amb salari no gens menyspreable ho feien per l’entrada del carrer Sant Pau, per veure l’espectacle drets des del quart i cinquè pis. Entre aquest grup passava desapercebut l’anarquista Santiago Salvador, qui caminava amb precaució. Sota la faixa, amagada per la camisa, portava dues bombes.

El Liceu vivia una gran nit. 3.600 localitats i ni una butaca lliure. Ningú no havia volgut perdre’s el ‘Guillem Tell' de Rossini. El primer acte havia estat tot un èxit. En el descans la gent se saludava amb cortesia, les dones s’admiraven les joies i els vestits i escampaven les darreres xafarderies de l’alta societat, mentre que els homes comentaven els darrers esdeveniments polítics.

Dues bombes Orsini
A un quart d’11 de la nit, just a l’inici del segon acte, quan el baríton i el tenor lluïen la seva millor escena, una explosió seca a platea va interrompre l’espectacle. Salvador, aprofitant el clímax de l’escena, havia llançat des del cinquè pis les dues bombes Orsini que portava a la faixa (a sota, un dibuix del 1858 d'un d'aquests artefactes). Se sentia alleugerit, amb aquell acte complia amb escreix la revenja jurada després de l’execució del seu company de lluita, Paulí Pallàs, condemnat aquell mateix any per haver llançat una bomba contra el general Arsensio Martínez de Campos.

La primera bomba va explotar contra el respatller de la butaca número 24 de la fila 13, bastant a prop del passadís central. L’altra va caure sobre la falda de la senyora Basília Cardellach —cunyada d’un conegut procurador de Barcelona i víctima del primer artefacte—, anul·lant així l’explosió. Els espectadors corrien confusos cap a la porta saltant cossos i butaques desballestades. Les dones xisclaven fora de si. Alguns espectadors no sentien ni veien res, ja que havien quedat momentàniament cecs i sords per la detonació. No va ser fins uns minuts més tard, quan es va esvair una mica el fum de la sala, que els homes van començar a reaccionar encara extenuats per l’olor de la pólvora.

Cossos esbudellats i ferits per tot arreu
L’espectacle era dantesc: diversos cossos esbudellats jeien a les butaques amb la mateixa postura amb què feia poc escoltaven Rossini. Els diaris, l’endemà, no dubtaren a explicar amb detall l’escena: “En la fila catorce, bañada en sangre que formaba un gran charco que se extendía hasta la fila 12, yacía una señora vestida de blanco con la cara completamente destrozada lo mismo que la parte superior del tronco, de tal manera abierta que dejaba al descubierto la cavidad torácica convertida en una masa uniforme sanguinolenta”. Una parella jeia abraçada, una senyora embarassada mostrava el ventre obert, una joveneta, que aquella nit era presentada en societat, tenia el seu primer vestit de cua tot tintat de sang. Tots eren morts. A més, hi havia ferits per totes bandes, butaques destrossades i ventalls i barrets de copa escampats per terra.

Minuts després del pànic inicial, el Cercle del Liceu es va convertir en un improvisat hospital de sang. Els ferits més greus van ser traslladats als divans de les sales annexes a la sala principal. Afortunadament, aquella nit entre el públic hi havia alguns metges. Homes amb fracs ensangonats i els mateixos actors voltaven per la sala i les tribunes buscant senyals de vida. Hi havia desenes de ferits, la majoria afectats per estelles tallants de les butaques de fusta que havien explotat. Mentrestant, algunes persones aconseguien sortir a la Rambla. Els homes duien en braços dones ferides a la recerca d’ajuda. La Casa de Socors del carrer Barberà va obrir les portes. També les farmàcies més properes al Liceu es convertiren en ambulatoris.

De seguida, la notícia va començar a escampar-se per la ciutat. De cop, els bars de la Rambla van quedar buits. Molts clients tenien familiars al Liceu. La policia i les autoritats no es van fer esperar. La Rambla va quedar col·lapsada de carruatges.

Un quadre esfereïdor
També van ser avisats diversos sacerdots. Mossèn Pere Roca, que aleshores tenia 14 anys i era l’acompanyant de mossèn Coll a la parròquia del Pi, va ser despertat pel sereno. Ell explicava: “L’acomodador ens acompanyà al saló de descans. Allí ens trobàrem amb els vicaris de Sant Agustí i Santa Mònica. L’espectacle que presenciarem era esfereïdor, esborronador. Tots els sofàs plens de ferits corprenien, juntament amb els plors dels familiars que els auxiliaven. Metges i altres que no ho eren, procurant alleugerir els sofriments, i nosaltres prestant els auxilis espirituals als qui ens els demanaven”.

El balanç: 20 morts i desenes de ferits
La policia va ser l’encarregada de portar els cadàvers a l’Hospital de la Santa Creu, on els familiars intentaven identificar-los. Va ser en aquesta operació que els agents van veure sota una butaca la segona bomba sense explotar.

També van descobrir que, durant la confusió, algú s’havia dedicat a robar les joies i els rellotges de les víctimes. Van intentar tancar les portes d’entrades i sortides del teatre per detenir els autors de la massacre, però va resultar impossible. A la una de la matinada finalitzaven els primers auxilis al mateix lloc dels fets. El balanç era de 14 morts, quantitat que els propers dies incrementaria fins a vint, i desenes de ferits.

L’endemà, Barcelona era una ciutat trista. La majoria de diaris, amb les portades farcides d’esqueles, condemnaven l’atemptat. Alguns, com ‘El Noticiero Universal’, acusaven la policia d’ineficaç: “La catástrofe de anoche demuestra cuanto erraron los encargados de garantizar la vida de los ciudadanos. La dinamita vuelve a imponerse. [...] ¿Tal vigilancia pública es la ejercida en Barcelona que no se sabe dónde se fabrican bombas, quiénes disponen de explosivos, cuántos son los alistados contra la sociedad y la familia?”. Només els diaris obreristes i d’esquerra explicaven els fets sense cap crítica. Aquell era el dinovè atemptat de l’any que tenia lloc a la capital catalana, però es tractava del més sanguinari dels que s’havia produït fins al moment.

Una processó multitudinària per soterrar els ferits
A la tarda, una processó multitudinària, amb una comitiva encapçalada per 12 fèretres, va desfilar per la Rambla. Les botigues estaven tancades i grans crespons negres penjaven dels balcons. Aquella nit, tots els teatres van suspendre les representacions. La direcció del Liceu també va tancar la sala indefinidament.

Les primeres detencions
Després de l’atemptat, la policia va començar una cacera d’anarquistes per tota la ciutat. El primer detingut va ser Albert Sadan, qui ja va sortir emmanillat del teatre, suposadament perquè duia un mocador amb senyals d’haver guardat un artefacte amb pistons. També van ser detinguts Bautista Cervera, natural d’Alcoi, que ja estava reclamat pel jutge militar com a autor d’un altre atemptat; Joan Aragó Salva, de nacionalitat francesa, que abans ja havia estat processat per col·locar un petard a la plaça Reial, i Josep Llunas, director de la publicació 'La Tramuntana', entre d’altres. No va ser fins al desembre, però, que s’aconseguia detenir Santiago Salvador, qui es va declarar principal autor de l’atemptat i va ser executat uns mesos més tard.

A partir d’aquella tràgica nit, encara que socialment tot continués igual, les classes benestants van conscienciar-se de la seva vulnerabilitat. El 18 de gener del 1894 el Liceu va tornar a obrir les portes. L’ostentació de glamur i riquesa seguia, però les localitats dels difunts durant molts mesos van restar buides.