El setembre del 1909, tot just dos mesos després de la Setmana Tràgica, la policia del Vendrell detenia un poeta rus que viatjava en tren sense bitllet i que parlava un idioma que no entenia ningú mentre reptia, una vegada i una altra, la paraula 'esperanto'. Per aquest motiu, la policia va cridar Amadeu Martorell, conegut esperantista del Vendrell que, només veure el detingut, va començar a parlar-hi fluïdament -en esperanto- i va explicar que es tractava del poeta rus Gedrezi Ciklari, a qui havien robat la cartera amb la documentació i el bitllet.

L'incident es va acabar aquí, però serveix per a visualitzar el creixent coneixement popular de l'esperantisme. L'Amadeu Martorell era amic i col·laborador del també vendrellenc Andreu Nin, un fervorós esperantista que, anys més tard, arribaria a ser un destacat dirigent sindical i polític. De fet, Nin va ser un dels fundadors del grup Frateco ("fraternitat") en la mateixa època que el costumista Joan Amades també s'hi implicava. L'esperantisme d'Amades va anar a més, ja que no només va ser un dels fundadors, el 1910, de la Kataluna Esperanto Federacio, sinó que el 1923 en va ser president i va promoure nombroses publicacions. 

El suport de figures com el pare de Dalí o Carles Riba

També és durant aquells primers anys del segle XX que Salvador Dalí, pare, va implicar-se en l'esperantisme organitzat. Un altre nom rellevant és el del poeta Carles Riba, que, amb només 16 anys, va guanyar un premi als Jocs Florals en esperanto. I així, molts altres catalans il·lustres i populars d'aquells anys van coincidir, tot i pertànyer a entorns culturals i polítics dispars -des del catalanisme a l'anarquisme-, en la lluita per l'esperanto. Una lluita idealista que pretenia acostar-se a la utopia d'estendre i consolidar arreu del món una nova llengua universal que, pel fet d'haver estat creada expressament i, per tant, no pertànyer a cap país concret, tenia la virtut de fer realitat la sentència "cada poble, la seva llengua, i una llengua per a tots els pobles". 
 

L'esperantisme va arribar als Països Catalans pels dos extrems: a través del País Valencià, on el 1902 Antoni Guinart va publicar el primer diccionari esperanto-castellà, i per la Catalunya Nord, on l'any 1904 va aparèixer la primera associació esperantista catalana a Ceret. Aquell mateix any un congrés obrer celebrat a Sabadell va adoptar l'esperanto com a llengua de relació internacional seguint les tesis de Pi i Margall, que ja al segle XIX defensava l'aprenentatge de l'esperanto.

Des del primer moment, la clara identificació ideològica entre l'esperanto i l'internacionalisme va fer que, al nostre país, l'esperantisme creixés sobretot a les ciutats de tradició obrera. Però el veritable introductor de l'esperanto a Catalunya va ser Frederic Pujulà, autor del primer 'Diccionari català-esperanto' (1909).

Aquella efervescència esperantista va empènyer l'erudit polonès i creador de l'esperanto, el Dr. Zamenhof, a escollir Barcelona com a seu per al V Congrés Internacional de l'Esperanto, que es va celebrar el setembre del 1909. El fet que només haguessin passat dos mesos dels fets de la Setmana Tràgica va empènyer el Govern espanyol a donar ple suport al Congrés amb l'objectiu d'aconseguir donar al món una imatge pacífica i hospitalària de Barcelona.

Així, més de 1.500 persones de 32 països van aplegar-se a la capital catalana per a participar-hi. El mateix doctor Zamenhof va ser l'encarregat d'inaugurar l'esdeveniment, acompanyat per Frederic Pujulà, president del Congrés, i l'alcalde accidental de Barcelona, Francesc Layret. I la cloenda va anar a càrrec del president de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba. Va ser, doncs, un esdeveniment promogut per totes les institucions del país, circumstància que va prestigiar l'esperanto dispersant-ne l'expansió. 

La popularització de la llengua

Tant va ser així que València va organitzar un postcongrés immediatament, mentre a Barcelona es multiplicaven les festes esperantistes, es regularitzaren els cursos per a prendre la nova llengua, s'inaguraven botigues i restaurants amb el nom 'Esperanto' i s'organitzaven esdeveniments esperantistes amb qualsevol excusa. El Congrés de Barcelona va servir, doncs, perquè l'esperanto superés l'estigma de llengua secreta i utòpica i es convertís en un referent cultural conegut i valorat per tota la societat. 

El fet que els Països Catalans fossin els màxims difusors de l'esperanto a la península Ibèrica i que, a més, ho fessin a cavall de l'expansió del nacionalisme català i l'anarquisme, de seguida va posar en alerta el Govern espanyol. Un primer exemple el trobem en l'assalt militar a la redacció de la revista humorística 'Cu-Cut!', el 1905. Un assalt conegut com Catalunya perquè va ser el detonant que portà Franesc Macià a abandonar l'exèrcit espanyol i abraçar el nacionalisme. Però aquell assalt també va ser conegut a París i, de retruc, arreu d'Europa, gràcies a les cròniques que l'escriptor i polític catalanista Frederic Pujulà va publicar a la revista en esperanto 'Tra la Mondo', de París. Unes cròniques que de seguida van ser denunciades per un militar esperantista espanyol, forçant l'exili de Pujulà a França. Un fet que explica fins a quin punt l'esperanto era, ja llavors, una eina eficaç de comunicació. 

La dictadura de Primo de Rivera

El Congrés Internacional de Barcelona va servir per a reconciliar posicions i Pujulà va aprofitar l'esdeveniment per a donar a conèixer a tot el món l'existència de la llengua i cultura catalanes, de la mateixa manera que la federació esperantista catalana naixia independent de l'espanyola. Entre el 1909 i el 1923, l'esperantisme català va viure uns anys tranquils -en part, a causa de l'aturada que van patir tots els moviments culturals i polítics europeus arran de la Primera Guerra Mundial-, però la dictadura de Primo de Rivera va tornar a situar els esperantistes en el punt de mira: va obligar la federació esperantista catalana a integrar-se dins de l'espanyola alhora que prenia represàlies contra el president, el lingüista i pedagog Delfí Dalmau. Davant d'aquell nou atac, en un congrés celebrat a Vinaròs, els esperantistes van decidir aturar totes les activitats per a evitar així haver d'acceptar les imposicions de Primo de Rivera. 

A partir dels anys 30, amb la República, les coses van tornar al seu lloc, i les revistes, les festes i els congressos esperantistes van ressorgir amb força. En aquell context, el cop d'estat de Franco i la revolta feixista del 1936 en comptes d'estroncar l'eperantisme, van servir perquè la nova llengua es convertís, efectivament, en una eina de comunicació transversal i realment internacional. L'esperanto era una de les llengües en què la Generalitat de Catalunya publicava els seus comunicats de premsa per a informar el món de les atrocitats feixistes, alhora que el POUM editava 'La hispana revolucio', la CNT l''Informa Bulteno' i el PSUC l''Informoj pri Hispanio', també per a informar el món obrer mundial del que passava a l'Estat espanyol.

La politització de la llengua

La Guerra Civil, doncs, va servir per a confirmar la utilitat informativa i comunicativa d'una llengua que, pel fet de tenir unes xarxes de distribució i uns mitjans de comunicació propis, aconseguia esquivar la repressió i la censura més fàcilment que qualsevol de les llengües europees autòctones. Tanmateix, això va comportar un increment de la politització del moviment, clarament vinculat a la resistència democràtica davant del cop d'estat franquista: tots els grups esperantistes del país es van unir per a crear el Comitè Esperantista Antifeixista de Catalunya (KEKK). 

I en l'àmbit internacional va passar el mateix: l'esperanto fou adoptat com a eina de comunicació dels resistents i, per tant, perseguit pels feixistes. En aquest sentit, resulta reveladora la reflexió de Rudolf Hess, lloctinent de Hitler: "L'esperanto és una amanida de llengües absolutament inacceptable, sorgida d'un cervell jueu. Naturalment que necessitarem una llengua europea: serà l'alemany!". 

La vitalitat del moviment esperantista antifeixista no va passar desapercebuda al nou règim sorgit de la victòria franquista, que no va dubtar a perseguir qualsevol persona o entitat que s'hi hagués vinculat. Des de l'exterior, l'esperantisme internacional va donar algunes mostres de suport, com els petits ajuts econòmics enviats al camp de refugiats de Sant Cebrià, al Rosselló. Però la dictadura de Franco va ser implacable. Tot i així, després d'uns primers anys de silenci absolut, l'esperantisme començà a revifar clandestinament, i el 1957 el Centre d'Esperanto de Sabadell n'organitzà el primer aplec 'provincial' (estava prohibit anomenar-lo català). De mica en mica, la tolerància franquista va augmentar fins al punt que el nou règim arribà a interressar-se per les virtuts propagandístiques de la llengua de Zamenhof. És en aquesta línia que s'ha d'entendre el fet que Franco presidís el Congrés Universal de l'Esperanto celebrat a Madrid l'any 1968. 

Amb la mort del dictador, l'esperantisme català va començar a sortir de la clandestinitat i el 1980 es fundà l'Associació Catalana d'Esperanto, que volia ser la continuació de la Federació. També es va reprendre la publicació de la revista 'Kataluna Esperantisto', que encara existeix, i es tornaren a organitzar congressos catalans, com el de Sabadell (1983), i internacionals, com el de València (1993). 

El posicionament de la UE

En aquest sentit, la UNESCO va elaborar dues resolucions a favor de l'esperanto i dins la Unió Europea, el 1998, 121 eurodiputats van signar un manifest en què s'afirma que "l'esperanto pot ajudar a resoldre el problema dels idiomes a la Unió Europea". Però, més enllà d'aquest manifest i d'uns quants debats parlamentaris, la UE no s'havia atrevit mai a promoure oficialment l'esperanto. Una llengua que, malgrat haver perdut presència, manté el nombre de parlants: actualment la parlen uns dos milions de persones arreu del món i viu un fort auge a la Xina.