Catalunya

L'interès català per les revolucions russes

Els esclats revolucionaris que visqué Rússia l'any 1917 van generar una gran expectació en la Catalunya convulsa d'aquells temps

Joan Esculies
26 d'octubre de 2017

Com una esperança i com una gran incògnita. Fou així com es perceberen a Catalunya les revolucions russes de l'any 1917. Els ecos que n'arribaven a través de les informacions d'agència i dels diaris alemanys, francesos i anglesos, explicaven uns esdeveniments llunyans i confusos que cada lector interpretava des de la seva posició o prejudici. De la Rússia del tsar no se'n coneixia gairebé res. Per la gran majoria, l'Imperi blanc era un règim autocràtic amb uns oligarques i una família estranya i opulenta que remenaven les cireres i milions de serfs que obeïen. Del que succeí aquell any de revolucions, tampoc se'n desxifrà gaire més. Però no calia. Malgrat les interpretacions que fes cadascú, n'hi havia una de compartida i inequívoca: res no era immutable.

1 La revolució 'bona'
Manifestació de treballadors de la fàbrica Putilov a Sant Petersburg durant la Revolució de Febrer de 1917
Manifestació de treballadors de la fàbrica Putilov a Sant Petersburg durant la Revolució de Febrer de 1917State museum of political history of Russia

La primera atzagaiada, la del febrer-març del 1917, fou, sobretot per les esquerres catalanes i catalanistes, l'anunci que la situació política, fins al lloc més inversemblant, podia canviar. Per qui veia el rei Alfons XIII i la Restauració com un règim ineficaç, corrupte i amb escassa sensibilitat envers Catalunya —malgrat la posada en marxa l'abril del 1914 de la Mancomunitat—, la caiguda de Nicolau II fou un llum de neó: "Reforma". Si al nord gèlid havia començat el desgel de l'Antic Règim, què no podia passar al més temperat sud?

Fins i tot sorprengué que el mateix Exèrcit hagués girat l'esquena al tsar i l'hagués deixat caure amb tanta facilitat. A ulls d'una part de les esquerres de Catalunya, allò ni tan sols calia. Nicolau II —com Alfons XIII— hauria pogut romandre al tron si una reforma hagués democratitzat el règim i l'Estat s'hagués convertit en una monarquia parlamentària. El tsar, el rei, faria aleshores només funcions representatives, sense involucrar-se en política. I és que la revolució de febrer-març va arribar en un moment en què a Catalunya i Espanya els sectors esquerrans propugnaven que l'Estat abandonés la neutralitat davant la Gran Guerra i s'hi involucrés amb militars o afavorint l'intercanvi comercial. Enmig de la conflagració, que ja feia tres anys que durava, l'aposta per la victòria dels aliats (França, l'Imperi britànic, Itàlia i des de l'abril d'aquell any els Estats Units) era clara.

Els aliadòfils catalans interpretaven que el triomf de les potències democràtiques i de les monarquies parlamentàries —malgrat que fossin imperis com el britànic— obligaria a ventilar el règim d'Alfons XIII. Els aliats ajudarien a convertir Espanya en una república o en una república coronada, amb un rei figuratiu. D'aquesta manera s'aconseguiria el que era impossible a les urnes per les tupinades electorals.

Espanya era neutral perquè ni econòmicament ni militarment no es podia permetre d'intervenir en la Gran Guerra, però es dibuixava una amistat del Govern i el rei —encara que no fos certa— amb els imperis centrals (Alemanya, Àustria-Hongria, Turquia) per fer més evident als aliats la necessitat d'ajudar la proposta de les esquerres.

Fins a l'esclat revolucionari del febrer-març, a més, qualsevol podia criticar un aliadòfil per donar suport a unes tropes del tsar que lluitaven al costat de França i la Gran Bretanya. Com s'argumentava que es desitgés la victòria d'un imperi —símbol de totes les opressions— com el rus? Arran de la deposició de Nicolau II i d'establir-se el govern provisional i el règim republicà a Rússia, això va canviar.

A partir d'aleshores, la resposta de l'aliadòfil era evident: es defensava la victòria de les democràcies, dels imperis bons i dels règims liberals. I, a més, el Govern provisional rus mantenia el seu suport a la causa aliada i, per tant, continuava enviant tropes al front per vèncer els imperis centrals. Era, doncs, la quadratura del cercle. No calia entendre les lluites entre les diferents faccions, només que després de tanta humiliació i tanta misèria, la situació havia canviat.

2 La revolució 'dolenta'
Celebració a la plaça Roja de Moscou del segon aniversari de la Revolució d'Octubre, el 7 de novembre de 1919
Celebració a la plaça Roja de Moscou del segon aniversari de la Revolució d'Octubre, el 7 de novembre de 1919

Mig any després el panorama es va embolicar. La revolució d'octubre-novembre del 1917, el triomf dels bolxevics, va glaçar més d'un publicista i polític català. Que potser no en tenien prou amb una república de tall social-demòcrata, els treballadors russos? Com era que havien triomfat posicions més radicals? Que no n'hi havia prou amb la desaparició del tsar d'escena?

Els bolxevics havien arribat al poder perquè les reformes que els sectors més desafavorits esperaven no eren ni prou profundes ni podien ser tan ràpides. Però, sobretot, perquè els bolxevics —no pas tots hi estaven d'acord— van saber interpretar que bona part de la societat russa estava esgotada pels efectes de la Gran Guerra. Els de Lenin havien promès treure Rússia de la contesa i ho van complir el març del 1918 pel tractat de Brest-Litovsk. La majoria de les esquerres catalanes i catalanistes, però, van interpretar-ho com un fet d'una gravetat extrema, una traïció. Sense les tropes russes, els aliats eren més vulnerables i ja no era tan clar que poguessin vèncer. I si no guanyaven, les esperances de canviar el règim alfonsí eren mínimes.

Per exemple, l'historiador Antoni Rovira i Virgili, membre de la Unió Catalanista, es posà les mans al cap. Francòfil com era, li succeí el mateix que li havia passat un any i escaig abans quan un grup de xicots irlandesos havien organitzat l'alçament de Pasqua a Dublín. L'horroritzava que haguessin aprofitat que l'Imperi britànic estigués abocat a la Gran Guerra per aconseguir la independència de l'illa —comptant, a més, que Alemanya els ajudaria.

3 Passar-se de frenada
Manifestació davant del palau Tauride a Sant Petersburg, el febrer de 1917
Manifestació davant del palau Tauride a Sant Petersburg, el febrer de 1917

Per al polític tarragoní la posició dels independentistes irlandesos, malgrat que donés suport a les seves demandes separatistes, era tan inconcebible com la sortida de la Rússia bolxevic de la contesa. Des de la seva òptica, la segona revolució d'aquell 1917 era sobrera, alguna cosa no havia marxat bé. El procés històric s'havia passat de frenada. Calia, per Rovira i Virgili, reforma, però no tanta. Durant la Gran Guerra a Catalunya els segments més febles de la societat van veure minvades les seves condicions econòmiques. Això va generar un interès pel socialisme també des de l'incipient separatisme català entorn del psiquiatre Domènec Martí i Julià. Aquest va provar de reconvertir la Unió Catalanista que presidia, amb l'ajut de l'economista i polític Manuel Serra i Moret, en un partit socialitzant d'arrel nacionalista. No se'n van sortir.

El que en va quedar fou l'interès d'un grup de joves que van fundar la Joventut Nacionalista Renaixença l'abril del 1918, que defensava un programa socialista. I que Serra i Moret fundés, cinc anys després, amb elements procedents del PSOE, com Rafael Campalans, i de la Unió Catalanista, la Unió Socialista de Catalunya.

4 La CNT, amiga dels bolxevics
Salvador Seguí, el Noi del Sucre
Salvador Seguí, el Noi del Sucre

Qui sentí una atracció molt forta pel procés revolucionari rus fou la Confederació Nacional del Treball (CNT), amb una gran implantació a Catalunya. Els anarquistes i els seus sindicats van sentir un profund interès pel món dels soviets, les assemblees o consells de treballadors i soldats on, com a mínim sobre el paper, havia passat el poder. No podien deixar d'admirar els qui havien destruït el poder de la burgesia. A més, la CNT s'havia mostrat neutral davant la Gran Guerra per considerar, en una visió pròxima al marxisme, que la conflagració era una lluita entre capitals que feia combatre els treballadors d'arreu entre si. Per tant, als anarcosindicalistes els plagué que els bolxevics traguessin Rússia de la guerra.

L'interès, però, era mutu. Enmig de la guerra civil russa (1917-1923), els bolxevics van provar de consolidar el seu poder a dins de les seves fronteres i estendre la seva influència a fora. Aleshores creien que el comunisme només se sostindria si triomfava també en una part important de països. De Catalunya els interessava atraure'n la CNT pel seu fort vincle amb els treballadors.
Amb tot, dins la Confederació els sindicalistes moderats com Salvador Seguí argumentaven que els obrers russos havien substituït la tirania tsarista per la bolxevic sense guanyar-hi res. Això va fer que la Confederació s'adherís de manera provisional a la Internacional Comunista (Komintern) o Tercera Internacional i que enviés delegats a Moscou per valorar si fer-ho de manera definitiva.

Un d'ells, Ángel Pestaña, malgrat reconèixer els avenços per exemple en la igualtat de gènere o alfabetització, veié la incongruència entre l'esperit llibertari de la revolució que els cenetistes pregonaven i l'esperit dictatorial del partit bolxevic. El lleonès no es va deixar convèncer per Lenin de la necessitat d'una autoritat internacional institucionalitzada per expandir la ‘revolucio'́. El seu informe va ser determinant per a què féu que la CNT no s'adherís a la Internacional Comunista.

5 Andreu Nin, un català a Moscou
Assemblea del Soviet de Petrograd (Sant Petersburg) l'any 1917
Assemblea del Soviet de Petrograd (Sant Petersburg) l'any 1917

En canvi, qui l'estiu del 1921 anà a Moscou com a delegat de la CNT i se sentí fascinat per la Revolució, amb 29 anys, fou Andreu Nin. El vendrellenc va prendre part en el tercer congrés mundial de la Komintern i en el constituent de la Internacional Sindical Roja, la Profintern. Mesos després s'afilià al Partit Comunista Rus i romangué a Moscou. No trigà a entrar a formar part del comitè executiu de la Profintern i a casar-se amb una oficinista, la russa Olga Tareeva Pavlova, exballarina del Bolxoi.

Després de la victòria de l'Exèrcit Roig en la guerra civil russa, el model comunista començà a consolidar-se. Els seus dirigents, encara pensant que el seu ideari només sobreviuria si la revolució proletària s'exportava, van convidar i acollir un inacabable estol de figures, intel·lectuals i periodistes, per tal de mostrar les benaurances del sistema, ara ja sí, soviètic. El règim va arribar a crear una mena de circuit turístic i servei d'acollida, l'Intourist, amb aquest propòsit.

Des de Catalunya, l'oportunitat d'aquestes portes obertes —encara que controlades— la van aprofitar diaris com ‘La Publicitat' i ‘La Veu de Catalunya', que hi enviaren Josep Pla i Eugeni Xammar, l'estiu de l'any 1925. A través de les seves cròniques, els catalans van aproximar-se a una realitat desconeguda i de la qual les veus conservadores s'havien encarregat de fer temible. Ambdós van contribuir a fomentar l'interès en l'estrenada Unió Soviètica, bé que eren grans escèptics amb el seu recorregut.

Però en el segon any de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) qualsevol cosa que signifiqués una reforma, un canvi del sistema polític, no podia sinó generar interès. Per això, no només de Catalunya, sinó de la resta d'Espanya i d'Europa nombroses plomes van acudir a Moscou per fer el seu tour organitzat i omplir després el mercat amb un llibre d'impressions. La tendència va incrementar-se a mesura que la dècada dels anys vint avançà. Fins al punt que quan al socialista alacantí Rodolf Llopis se li proposà d'escriure una obra similar, exclamà: "Un altre llibre sobre Rússia! Quin horror!".

En aquest context Moscou fins i tot es presentà com una opció per derrocar Primo de Rivera. Fou això —la possibilitat d'obtenir diners i armes— el què interessà l'aleshores líder del moviment separatista, Estat Català. Francesc Macià emprengué, amb seixanta-sis anys, l'octubre del 1925 un viatge a Rússia amb un dels seus secretaris, Josep Carner-Ribalta, i hi féu una estada d'un mes. El cant de sirena que perseguia l'ex-tinent coronel era l'ajut que els bolxevics preconitzaven que donarien a les nacions i els pobles del món que volguessin alliberar-se del jou imperialista.

6 L'autodeterminació: un dret incòmode
Lev Trotski
Lev Trotski

Una de les qüestions, irresoluble, que més maldecaps va causar als ideòlegs del comunisme fou precisament el factor nacional. Des de la visió del nacionalisme com a eina del capital que desapareixeria amb l'alliberament social i la revolució mundial del proletariat, passant per la distinció de nacions històriques i no històriques, fins a reconèixer un nacionalisme del poble opressor i un de l'oprimit, Marx, Engels i els seus seguidors mai no van acabar de resoldre la qüestió.

Mentre l'imperi Romanov manava, pels bolxevics era senzill defensar el dret de les nacions a l'autodeterminació. Lenin i Stalin, d'origen georgià, eren els més receptius a la qüestió; en canvi, altres dirigents com Zinóviev i Bukharin n'eren contraris i Trotski només en moments específics. Una vegada al poder, però, a tots els desplagué veure que territoris com Finlàndia, Lituània, Ucraïna i altres en feien ús per independitzar-se de la Unió Soviètica. El dret a l'autodeterminació es podia tenir, sí, però no s'havia d'exercir si això implicava abandonar el projecte internacionalista proletari que, a més, passava per la URSS.

Amb tot, i de portes enfora, la Komintern Internacional Comunista proclamava l'anhel d'ajudar les "nacions oprimides" del món. A les acaballes de la tardor d'aquell 1925, Macià ja havia constatat que la reconfiguració d'Europa feta pels aliats després de la Gran Guerra havia deixat de banda la qüestió catalana. La Unió Soviètica era, doncs, el darrer model de regeneració social i política sorgit de la Gran Guerra. A l'hora de la veritat, però, la qüestió catalana no fou prioritària pels comunistes —que tenien el cap en la Xina— i Macià retornà amb les mans buides.

7 Escalada d'influència fins a la Guerra Civil
Cartell de Josep Renau fdel 1937 que crida a sumar-se a les files del Partit Comunista, al qual s'havia afiliat l’artista valencià
Cartell de Josep Renau fdel 1937 que crida a sumar-se a les files del Partit Comunista, al qual s'havia afiliat l’artista valencià

Acabada la dictadura de Primo de Rivera, amb la proclamació de la Segona República i la puixança del feixisme, el comunisme trobà un terreny adobat per expandir-se a Catalunya i deixar de ser vist com fins aleshores més aviat com una curiositat. A partir dels anys trenta la influència de la Unió Soviètica en el conjunt d'Espanya va créixer i tingué el seu zenit durant la Guerra Civil Espanyola. Aleshores, fins i tot publicistes com Rovira i Virgili lloaren els comunistes com a aliats de causa contra els rebels franquistes. Però això ja no tenia res a veure amb l'esperança reformadora que havien generat les revolucions russes del 1917.

Subscriu-t'hi

Portada 194

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

Subscriu-t'hi

Comentaris

Portada 194

1968: quan la guerra del Vietnam va sacsejar el món

Ens endinsem en les mobilitzacions estudiantils de caràcter global contra el conflicte que van donar peu a l'eclosió de moviments com l'ecologisme o el feminisme

1 any de SÀPIENS + l'Atles Català DE REGAL per 24,90 €

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família.
Ja som més de 22.000

En donar-te d'alta acceptes la política de privacitat

Sapiens.cat utilitza 'cookies', tant pròpies com de tercers, per recopilar informació estadística i facilitar l'accés i la navegació als seus usuaris. Si continua navegant, considerem que n'accepta el seu ús. Més informació Accepto