Convençut de les possibilitats del negoci per l'enginyer Carles Emili Montañès, el nord-americà Fred Stark Pearson va fundar la Barcelona Traction, Light and Power Co. Ltd. el 1911. Trenta-set anys després, l'empresari Joan March consumava la compra de la companyia per un preu irrisori gràcies a la complicitat del Govern espanyol, que la declarà en fallida i en facilità l'absorció a mans de qui havia finançar el cop d'estat de Franco.

Les necessitats elèctriques
El paper de l'electricitat en el funcionament d'un país modern és determinant. Només cal veure els problemes que hi ha quan les companyies del sector no donen l'abast a subministrar l'energia elèctrica que necessiten les altres empreses i la societat en general per a funcionar amb normalitat, o quan es produeixen avaries en la xarxa de distribució. De seguida se'n fa una muntanya. Cent anys enrere, això era molt diferent.

L'electricitat tot just es començava a introduir als països industrialitzats, com ara el nostre. Era com un manà caigut del cel que permetia guanys espectaculars de productivitat i un abaratiment enorme dels costos a les fàbriques. Això va significar el segon gran impuls de la història a la industrialització del país i va consolidar el paper de Catalunya com a fàbrica d'Espanya. En bona part, la responsable d'aquella segona revolució industrial va ser la Barcelona Traction Light & Power, coneguda popularment com la Canadenca.

Tot va començar quan un intrèpid enginyer barceloní, Carles Emili Montañès, va concebre un vast projecte de generació d'energia hidroelèctrica a Catalunya i va anar a visitar els principals banquers del país per a demanar-los finançament. Ni la Banca Arnús ni la Banca Marsans (l'altre gran banquer, Manuel Girona, ja havia mort) es van sentir seduïdes per la idea i li van donar carabasses, malgrat que Montañès no era un qualsevol, sinó que havia arribat a ser enginyer en cap de Tramvies de Barcelona i tenia entre mans la creació dels Ferrocarrils de Catalunya.

A la recerca del finançament
El nostre home va donar veus sobre la seva idea a diferents llocs d'Europa. Havia viatjat força i parlava bé l'anglès, perquè la seva mare era nord-americana. Finalment, Montañès va contactar a Londres amb el financer Alfred Parrish i l'enginyer Parshall (dissenyador de la presa d'Aswuan), que ho van veure de bons ulls. Però quan van adonar-se de l'envergadura del projecte, tampoc no es van veure amb ànims de tirar-lo endavant i Parshall va posar a Montañès en contacte amb l'enginyer més famós de l'època: el nord-americà Fred Stark Pearson.

L'1 de juliol del 1911, Montañès va rebre un telegrama de Pearson anunciant-li la seva visita a Barcelona. El nord-americà va arribar setmanes després a Barcelona en tren, via Irun, en el cotxe llit privat amb el qual viatjava per tot Europa, i es va allotjar a l'Hotel Colon de la plaça Catalunya de Barcelona. L'endemà, Montañès va recollir Pearson a les 7 del matí a l'hotel i el va portar en cotxe al cim del Tibidabo, des d'on va mostrar-li Barcelona i el Vallès i va explicar-li els seus projectes per a electrificar-ho tot, des de les fàbriques tèxtils fins als ferrocarrils. "Em va posar una mà a l'espatlla —explicaria anys després Montañès—, es va quedar mirant-me uns segons i em va dir: ‘Montañès, al món ja no queden perles com aquesta... em quedo el negoci'". Aquell mateix matí, Pearson va agafar el tren de les 10 cap a París per a posar-ho tot en marxa. El setembre d'aquell any, Pearson va constituir a Toronto la Barcelona Traction, i a Barcelona la filial Riegos y Fuerza del Ebro. La seva primera intenció era construir un salt d'aigua a l'Ebre al seu pas per Faió, on hi ha la desembocadura del Matarranya (Montañès tenia vincles familiars al Matarranya per part de pare), però a l'hora de la veritat van haver d'abandonar aquest projecte i la Canadenca començà a construir el primer salt d'aigua a la Noguera Pallaresa, entre la Pobla de Segur i Camarasa.

El 1936, amb la Guerra Civil, la Canadenca va entrar en una etapa difícil. Primer va ser intervinguda, després confiscada i finalment militaritzada. El Comitè Central de Control Obrer de Gas i Electricitat de Catalunya, que es va fer càrrec de l'empresa des d'un primer moment, va suspendre el pagament de dividends i d'interessos als inversors amb accions i obligacions de la companyia. Cambó se'n va anar a viure a l'estranger, des d'on va donar suport al bàndol franquista.

Normalitat parcial
Quan va acabar la guerra, el 1939, l'empresa va tornar a la normalitat, però només parcialment. Els directius recuperaren el control de la companyia, si bé no van poder restablir els pagaments als inversors estrangers perquè el règim de Franco prohibia la sortida de divises de l'Estat. Els primers anys de la postguerra era impossible fer cap pagament en lliures esterlines o francs belgues des de Barcelona sense una autorització especial. Francesc Cambó no va tornar a Catalunya. I des de la residència a Buenos Aires no li era gaire fàcil influir en un sentit o en un altre en la situació de la Canadenca, que estava molt debilitada. A Europa havia esclatat la Segona Guerra Mundial i alguns dels accionistes de la companyia elèctrica, com els Rathenau, prou feina tenien amb fugir del nazisme.

Llavors va entrar en escena l'empresari i contrabandista mallorquí Joan March, que va veure la gran oportunitat d'apoderar-se de la Canadenca. March se sentia fort perquè Franco li devia molts favors: sense els diners del magnat mallorquí, que va finançar el cop d'estat militar del 1936, el general colpista no se n'hauria sortit. A més, March mantenia una antiga enemistat amb Francesc Cambó, que el 1921 l'havia intentat tancar a la presó per contraban de tabac, quan el polític català era ministre d'Hisenda del Govern espanyol. Ara tenia l'ocasió de tornar-s'hi. Joan March també comptava amb l'assessorament excepcional de Carles E. Montañès, que estava profundament disgustat amb la situació de la companyia i atribuïa la majoria dels problemes que patia l'empresa a Heineman i als altres directius estrangers. El 1940 es va reunir amb March a Lisboa, li va lliurar un extens dossier sobre l'empresa i el va convèncer que es tractava d'un gran negoci.

Pocs anys després, March es va posar en marxa i el 1944 va citar-se amb Dannie Heineman al despatx d'un important banquer de Madrid per a parlar de negocis. Un cop reunits, el mallorquí va expressar al nord-americà el seu interès per comprar la Canadenca. Més valia això -li va fer entendre- que esperar 'sine die' que Franco aixequés la prohibició als pagaments en divises, sobretot perquè March mateix s'asseguraria que el Govern espanyol mantingués la prohibició. Heineman no va acceptar l'oferta... i no va trigar gaire temps a comprovar que Joan March complia les amenaces. Davant la impossibilitat de pagar els deutes internacionals en divises, el 1946 la Canadenca va aconseguir un acord amb bancs espanyols i estrangers per a poder pagar els deutes en pessetes. Els creditors van acceptar la proposta com a mal menor, perquè quasi feia deu anys que no cobraven. Però llavors el Govern espanyol també va prohibir aquesta operació; l'ombra de March era allargada. Quan els mercats financers van comprovar el boicot de Franco a la companyia, el preu de les accions i les obligacions es va desplomar i l'empresari mallorquí va aprofitar la situació per a comprar a la borsa de Londres tantes obligacions de la companyia com va poder, directament o a través de testaferros, tot demostrant que la prohibició espanyola de fer pagaments a l'estranger no anava amb ell.

Joan March assetjava la Canadenca per totes bandes. Fins i tot comptava amb una mena de talp a dins de l'empresa, Joaquim Maluquer, el secretari general, que en les memòries encara inèdites explica com passava informació confidencial a March a través de diferents contactes. Maluquer, com Montañès, pensava que la millor sortida per a la Canadenca en aquells moments era l'opció March, que permetria per primer cop en molts anys una relació fluida de la companyia amb el Govern espanyol. Quan el magnat mallorquí va haver reunit una quantitat significativa d'obligacions de la Barcelona Traction, va reclamar a Heineman el dret de participar en la gestió de l'empresa. El nord-americà s'hi va resistir tant com va poder, però al final va acceptar la formació d'una mena de comitè paritari, amb representants dels dos bàndols, que supervisaria la marxa de la companyia: va ser l'Spanish Local Comitee, que el 25 d'abril del 1947 es va reunir per primera vegada a les oficines centrals de Barcelona, al número 2 de la plaça de Catalunya, a les quatre de la tarda. La reunió va durar ben poc perquè els representants de March van considerar que els directius de la companyia no els donaven prou informació. Allò va significar la ruptura definitiva de relacions.

La situació empitjora
La tensió anava en augment i els directius de la Canadenca s'adonaven que la cosa acabaria malament, ja que March comptava amb la complicitat del règim franquista. Heineman era a Brussel·les, massa lluny per a neutralitzar les pressions, i per si no n'hi havia prou, a les acaballes del 1947 arribà la notícia de la mort de Cambó. Mentre va viure, el polític català va mantenir un cert prestigi davant del Govern espanyol, encara que no hi tingués influència. Un cop desaparegut, ja no hi havia res que s'interposés entre March i el seu objectiu. El 9 de febrer del 1948, Joan March va instar la fallida de la Canadenca al jutjat de Reus, a través d'una demanda presentada per tres testaferros (Joaquín Rodellas, Felipe Lafita i Enrique de Larragán, tots tres residents a Madrid), amb l'argument que feia més de tretze anys que no cobraven els interessos de les obligacions. Un dels principals enigmes del cas és per què March va elegir el jutjat de Reus.

Els seus advocats deien que la Canadenca era una empresa estrangera sotmesa a la jurisdicció espanyola i, per tant, qualsevol tribunal espanyol podia jutjar-la. L'excusa per a fer-ho a Reus va ser que pel mateix municipi hi passava una línia d'alta tensió de la companyia elèctrica. En tot cas, com després es va veure, és molt probable que el jutge titular, Carlos Andreu Domingo, actués d'acord amb March.

La declaració de fallida
L'endemà mateix de la demanda, el jutge anunciava el judici per al dia següent, l'11 de febrer. En la vista, sense cap representant de la Canadenca a la sala, Carlos Andreu va limitar-se a interrogar tres testimonis. Només va fer cinc preguntes a cadascun. El primer testimoni fou precisament Carles E. Montañès, que va declarar en qualitat de "tenidor d'obligacions de Barcelona Traction des de fa molts anys". Els altres dos van ser Federico Vélez da Silva, resident al carrer Portaferrissa de Barcelona, i Francisco Rami Sopena, del carrer Consell de Cent de la mateixa ciutat, que no eren creditors ni deutors de la Canadenca, però que van assegurar que estaven al corrent dels problemes de la companyia elèctrica per les notícies dels diaris.

Davant de les evidències aclaparadores que va reunir, el jutge va declarar la fallida de l'empresa l'endemà mateix, el 12 de febrer. No va examinar la comptabilitat de la companyia ni va donar cap oportunitat als seus representants perquè presentessin al·legacions. Si el procés s'hagués celebrat amb les mínimes garanties que ja llavors preveia la llei, la Canadenca mai no hagués estat declarada en fallida perquè no era insolvent. Al contrari, era la principal empresa del país i tenia grans propietats: els salts d'aigua de les conques del Segre i de l'Ebre; la central tèrmica del Paral·lel i els immobles de la plaça de Catalunya, a Barcelona...

Els directius de la companyia es van assabentar de la decisió del jutge de Reus quan ja era tard. El 13 de febrer al matí, el dipositari i el comissari nomenats pel jutge per a "ocupar els béns" es presentaren a les oficines de la Canadenca a la plaça de Catalunya per a fer-se càrrec de l'empresa. Eren dos comerciants de Barcelona, Francisco de Paula Gambús i Adolfo Fournier. Des de Brussel·les, Heineman no donava crèdit al que li explicaven i al començament no hi va donar importància, convençut que tot era una maniobra més de March. Efectivament, era una maniobra de March, però no una més, sinó la decisiva. En lloc de reaccionar immediatament i presentar tots els recursos possibles davant dels jutjats, emparant-se en les múltiples irregularitats de la declaració de fallida, Heineman va protestar als governs de Bèlgica, la Gran Bretanya, els Estats Units i el Canadà. Confiava que el règim de Franco, que ja estava prou aïllat, no abonaria un escàndol d'aquesta magnitud, que pogués perjudicar la seva reputació internacional. Els propietaris de la Canadenca no van presentar el primer recurs contra la decisió del jutge de Reus fins quatre mesos després.

La història de la Barcelona Traction és la crònica de l'electrificació del país fins a l'absorció de l'empresa per part de Fecsa.

1911. Fred Stark Pearson visita Barcelona i pocs mesos després funda la Canadenca.

1912. Pearson i Heineman es coneixen a Brussel·les i acorden fer negocis junts.

1914. Comença la Primera Guerra Mundial.

1915. Pearson mor en un vaixell enfonsat per un torpede alemany.

1918. Acaba la Primera Guerra Mundial.

1919. Gran vaga de la Canadenca, que va durar des del febrer fins a l'abril.

1920. Cambó crea a Madrid, per encàrrec de Heineman, una empresa per a administrar els interessos internacionals de l'AEG.

1921. Cambó és ministre d'Hisenda i s'enfronta a Joan March pel contraban de tabac.

1924. La societat belga Sofina, dirigida per Heineman, obté el control accionarial de la Canadenca.

1936. March finança el cop d'estat de Franco, la Canadenca és intervinguda i Cambó se'n va a l'estranger.

1939. Final de la guerra civil. Comença la Segona Guerra Mundial.

1944. March fa una oferta a Heineman per a quedar-se la Canadenca i aquest la rebutja.

1945. Final de la Segona Guerra Mundial.

1948. March promou la fallida de la Canadenca al jutjat de Reus.

1952. Els béns de la Canadenca són subhastats i adjudicats a Fecsa (Joan March).