A les acaballes de l'Any Llull, els seus efectes s'han notat en forma d'exposicions, conferències i publicacions dedi­cades a la figura intel·lectual més important de la nostra història, tot i que encara ara no n'acabem de ser massa conscients. De fet, un dels principals objec­tius que s'ha marcat Joan Santanach durant aquest any és donar a conèixer al públic ca­talà l'abast del pensament lul·lià.

Tinc la sensació que els catalans no ens acabem de creure la importància que va tenir Ramon Llull.
És veritat. Si Llull hagués estat alemany o anglès seria tan conegut com sant Tomàs d'Aquino, Dante o Guillem d'Ockham, però com dius, aquí no ens ho acabem de creure. Primer perquè Llull no ha comptat amb un estat al darrere que el defensés, cosa que per exemple ha tingut el seu impacte a l'escola, on no es projecta prou la seva figura.

Què caldria explicar millor?
La seva dimensió com a pensador. Se'l veu com un simple escriptor medieval, quan en realitat va ser moltíssim més. Per ell, la litera­tura era una eina per explicar el seu objectiu: com reordenar el món i com fer que la gent canviés de vida.

La famosa Art. Pot ser que el nostre des­coneixement tingui també a veure amb la complexitat del seu pensament? De fet, un dels cursos dedicats a Llull que es faran enguany es titula Com apropar-se a Llull sense defallir en l'intent...
Ha ha ha! Jo no crec que sigui tan difícil. És cert que té obres elevades pensades per a ex­perts en lògica, filosofia i teologia, però també en va fer d'altres pensant en un públic de laics no formats, amb uns textos més assequibles, com l'Arbre de ciència, el Romanç d'Evast e Blaquerna o Fèlix o el Llibre de meravelles.

Quantes noves publicacions i reedicions es faran al llarg de l'Any Llull?
Una quarentena entre traduccions, adap­tacions al català modern, adaptacions per a nens... També està en marxa una antologia de textos de Llull per part de la Institució de les Lletres Catalanes. L'editorial Barcino ha publicat ja la novel·la breu Accidents d'amor i té previst publicar l'Arbre exemplificat, un recull de narracions molt originals destinades a explicar conceptes científics o morals.

Per què diu que són originals?
Perquè fa parlar conceptes com el passat, el present o el futur o recrea la conversa entre un gra de pebre i una rosa. És un llibre que recomano molt i que ha fascinat avantguardis­tes, romàntics o modernistes, com l'escriptor nicaragüenc Rubén Darío, que va esmentar aquest relat lul·lià del gra de pebre i la rosa en un dels seus poemes.

L'interès per Llull a l'estranger és real­ment fascinant.
Per explicar-ho gràficament: cada any Llull és l'autor català que genera més bibliogra­fia i només una petita part d'aquesta és en llengua catalana. Un altre exemple: ara aquí tenim grans lul·listes, però el gran referent és el nord-americà Anthony Bonner. El Centre de Documentació Ramon Llull que hi ha a Barcelona, i que és una referència mundial, té el seu origen en els arxius i la biblioteca personal de Bonner.

I a l'Estat espanyol?
És curiós. Fins al segle XVII la monarquia espanyola va defensar-lo molt. Per ells, Llull era una qüestió d'Estat; interessava canonit­zar-lo i molts intel·lectuals i cortesans eren lul·lians, com Juan de Herrera, l'arquitecte d'El Escorial. L'interès per Llull era tan gran que en la primera visita que Felip V va fer a Barcelona després del 1714 una de les coses que va demanar va ser el fons bibliogràfic de l'Escola Lul·liana, una escola creada al segle XV-XVI de gran prestigi.

I li van donar?
No, perquè ja no hi eren. A l'inici del segle XVIII el teòleg alemany Ivo Salzinger va de­cidir publicar les obres completes de Llull en llatí. En plena guerra de Successió, va venir a Barcelona per copiar els prop de 200 textos que hi havia a l'Escola Lul·liana. En dema­nar-ho, li van dir que no calia que els copiés, que se'ls podia emportar tranquil·lament... I així ho va fer, és clar! Ara són a Munic. En qualsevol cas, la petició frustrada de Felip V és l'últim interès demostrat pels reis espanyols per Ramon Llull.

A Madrid s'ha fet alguna cosa enguany?
Sí, una exposició a la Biblioteca Na­cional i una altra al Centre Cultural Blanquerna. D'altra banda, a París, l'artista Manel Barceló li ha fet un homenatge pintant als vidres de la Biblioteca Nacional un gran fresc sobre el Llibre de meravelles, que Llull va escriure el primer cop que va viatjar a París. A Barcelona també s'han fet exposicions al CCCB i a l'Ars Santa Mònica, i que tenen per objectiu vincular el pensament de Llull a la contemporaneïtat.

Es diu que va ser precursor de la informàtica.
Sí, va crear el precedent del sistema combi­natori informàtic. També va inventar un mètode de votació per elegir càrrecs en ple segle XIII! De la mateixa manera, se'l pot considerar tot un referent pel que fa al foment dels contactes interreligiosos. És veritat que ell volia convertir els infidels al cristianisme, però ho feia de forma molt innova­dora per l'època, a través de la raó i no des de la creença i aproximant-se a l'altre des del respecte. Fins i tot era partidari de prescindir de tots els textos sagrats.