A diferència dels països anglosaxons, a casa nostra els maçons han estat sovint perseguits, ja fos per les seves idees progressistes, pel paper de l'Església catòlica o per ser una de les obsessions de Franco. Això els ha obligat a viure les seves creences i rituals en clandestinitat i a quedar envoltats d'una aura de misteri.

L'origen de la maçoneria
Al voltant de l'any 1000, coincidint amb l'art romànic, els picapedrers, fusters i mestres d'obra es van començar a constituir en gremis. Aquests darrers disposaven d'un cobert per guardar les eines de treball, menjar o dormir, que denominaven ‘lògia'. Amb l'arribada de l'art gòtic aquests mestres d'obra es van fer arquitectes en el sentit més actual de la paraula, i, com més creixien en importància, més es reservaren els secrets del seu ofici. Així va néixer el gremi dels maçons o mestres d'obra, format pels aprenents, els oficials o companys i els mestres, que són encara avui dia els títols o graus dels maçons actuals. Per pertànyer a aquesta confraria, calia ser presentat per un mestre que assumia el paper de padrí i que responia de les capacitats i els bons costums del seu fillol. Així funcionaven els maçons denominats ‘operatius', que amb el temps van anar evolucionant sense perdre les antigues normes de convivència, insòlitament igualitàries per l'època.

Tot i això i molt més és el que t'expliquem al reportatge que trobaràs al número 156 de la revista, un article que completem al web amb la llista dels maçons i maçones més destacats de Catalunya.

La ‘lògia' com a agrupació de diversos maçons és un concepte abstracte. El ‘temple' o ‘taller' és un concepte físic, el lloc on es reuneixen els integrants d'una lògia per fer els seus treballs. L'avantsala d'accés al temple s'anomena ‘atri'. És el lloc on hi ha el registre que han de signar obligatòriament tots els membres de la lògia abans d'accedir al temple on faran la reunió.

En alguns temples, hi trobarem flanquejant les portes d'accés una o dues fileres d'espases; en altres, les trobarem en el seu interior. Al segle XVIII la maçoneria estava formada per nobles que duien espasa i per ciutadans corrents que no en duien. Abans d'entrar al temple, els nobles havien de deixar-les fora perquè, una vegada a dins, tots eren iguals. Actualment és una arma simbòlica, l'emblema de la virtut, del coratge i de l'abnegació maçònica, la força neta i positiva. Es fan servir en alguns actes rituals i cerimonials com les iniciacions.

El temple és una sala rectangular, amb dues fileres de cadires a banda i banda de la sala, i al fons hi ha una taula sobre una estrada de tres graons. Representa l'Univers, en el qual cap tota la humanitat. També simbolitza el temple de Salomó a Jerusalem. Quan fan els treballs tota lògia maçònica esdevé el temple de Salomó, i per això intenta reproduir simbòlicament diversos elements d'aquest temple. El sostre representa el cel i està decorat amb les constel·lacions del zodíac. El sòl està cobert, en la seva totalitat o al menys en la seva part central, per un paviment de rajoles blanques i negres disposades alternativament com un tauler d'escacs. Aquest paviment simbolitza la Terra i representa l'oposició a allò contrari, la multiplicitat que es genera des de la dualitat. Els seus límits no són les parets, sinó els quatre punts cardinals. El temple està simbòlicament, i sovint també físicament, orientat d'occident a orient, com una projecció cosmològica, cap on surt el Sol, el camí de la llum. Per això sempre circulen pel seu interior per l'esquerra, en el sentit de les agulles del rellotge.

Aquí és, per tant, on apareix la llum, on hi ha la saviesa. Aquí se situa l'estrada del Venerable Mestre i és on seuen els visitants il·lustres. Al seu davant hi ha la porta d'entrada, on hi ha l'occident, orientat vers l'oest. És on es pon el Sol, per això simbolitza la foscor i la ignorància. El nord, la banda esquerra del temple amb relació a la porta d'entrada, és la part simbòlicament menys il·luminada, per això és el lloc reservat als aprenents, encara poc avesats a la llum.

El simbolisme de les columnes
A ambdós costats de la porta d'accés hi ha les columnes de Jachim i Boaz. Representen simbòlicament les dues columnes que hi havia a l'entrada del temple de Salomó. Són de color vermell i blanc, respectivament. Representen la dualitat de l'Univers: la llum i les tenebres, la construcció i la destrucció, el Bé i el Mal, l'activitat i la passivitat.

Al bell mig de la sala, s'hi poden veure tres columnes que formen un triangle equilàter, acabades cadascuna d'elles en un estil diferent. La dòrica simbolitza la Força; la jònica, la Saviesa, i la coríntia, la Bellesa. La primera, la Força, simbòlicament sosté l'edifici maçònic, és a dir, la voluntat d'autoconstrucció personal i col•lectiva; la segona, la Saviesa, representa la Llum com a coneixement, i la tercera, la Bellesa, simbòlicament adorna la construcció de l'edifici maçònic conferint-li ordre i harmonia.

Davant de la porta, a l'orient, en una estrada de tres graons, es troba la taula i la poltrona del Venerable, i, al darrere seu, el Delta lluminós, el Sol al sud i la Lluna al nord. El triangle és la Trinitat, els principis de l'Obra: Sal – Sofre – Mercuri. El Passat, el Present, el Futur. El Naixement, la Vida, la Mort. És el símbol de la divinitat, de la saviesa divina, és l'emblema del Gran Arquitecte de l'Univers, el símbol major de la maçoneria.

Davant de l'estrada hi sol haver una pedra bruta sense polir i una pedra cúbica ja treballada. La maçoneria especulativa dirigeix els seus esforços a la construcció d'un temple espiritual. Aquest temple és simbòlic; és el mateix individu maçó o, per extensió, la mateixa humanitat. El maçó especulatiu treballa sobre la pedra bruta com ho faria un picapedrer. Però ara, la pedra bruta és ell mateix. El seu objectiu és polir els caires mal formats i confusos, així com la superfície d'aquesta pedra fins arribar a fer-ne una pedra cúbica, que és la perfecció, és a dir, l'ideal vers al qual cal tendir. La unió de totes les pedres cúbiques, es a dir, de tots els maçons, formen el temple.

Resseguint totes les parets en el fris o la cornisa del sostre, excepte la porta, hi trobem una corda segmentada, mitjançant nusos, en dotze trossos iguals. Aquest instrument simbòlic correspon a la corda que els maçons operatius feien servir com a instrument de mesura i de dibuix de figures geomètriques. Simbolitza l'estat d'íntima unió que han de tenir tots els seus membres. Aquets nusos, anomenats ‘llaços de l'Amor', són la simbologia de ‘l'Infinit.

Llum contra foscor
En aquests locals no hi pot entrar ni la llum del dia ni els sorolls exteriors. S'hi pinten tres finestres simbòliques que ens indiquen els punts cardinals amb llum.

Sobre la taula del Venerable hi ha una espasa, es tracta de l'espasa flamígera. Té una fulla ondulant i zigzaguejant perquè aquesta capritxosa forma representa el foc en moviment. Quan en una cerimònia està en mans del Venerable Mestre adquireix un fort poder espiritual d'on emana tota la ciència. Ell és l'encarregat d'irradiar la llum que desprèn la fulla de l'espasa a tots els membres de la lògia. És la llum que ha d'arribar a tots els racons del món, estenent d'aquesta manera la saviesa enfront de l'obscurantisme. Aquesta espasa mai no està embeinada, ja què la maçoneria considera que la llum ha d'estar a la vista de tots, instruint i il·luminant els homes. A més, el fet que aparegui nua, sense la beina, contribueix a reforçar el significat que la virtut i la ciència són béns universals a l'abast de tots i en mans de tota la Humanitat.

Les reunions rituals d'una lògia es denominen ‘tingudes'. Cal convocar-les formalment, amb l'ordre dels treballs a fer. Les presideix el Venerable Mestre, que dóna obertura als treballs de la lògia. Aquest és secundat per diversos oficials, tots mestres. El nombre i la quantitat d'aquests difereixen segons el ritu. Davant es troba sempre el primer vigilant, que s'encarrega dels companys, i, a la seva dreta hi ha el segon vigilant, que s'encarrega dels aprenents. A més hi ha un secretari, que aixeca les actes de reunió; un tresorer, i un hospitalari, encarregat de les accions caritatives del taller. També hi ha el mestre de cerimònies, encarregat de vetllar pel bon desenvolupament del ritual i que col·labora en els d'iniciació. Té com a emblema un regle de 24 polzades. Finalment hi ha un cobertor, oficial encarregat simbòlicament d'aportar els no maçons i que controla que tots siguin maçons en la sala dels passos perduts.

Els ‘germans' van abillats amb un conjunt de peces de roba de color negre o molt fosques, i altres ornaments depenent del grau i el càrrec del francmaçó. La peça bàsica de gairebé tots els graus i qualitats, en tots els ritus, és el davantal. Consisteix en un rectangle de devers 30 x 40 cm que se cenyeix a la cintura. Simbòlicament representa el treball constructiu i la protecció de la matèria.

Jaume Aiguader Miró (1882-1943)
Polític, alcalde de Barcelona, diputat a les Corts i un dels fundadors d'Esquerra Republicana de Catalunya.

Valentí Almirall i Llozer (1841-1904)
Polític republicà federalista, fundador del ‘Diari Català' i de "'La Campana de Gràcia', impulsor i president del I Congrés Catalanista, redactor del Memorial de Greuges, fundador i president del Centre Català.

Pau Alsina (1830-1897)
Polític republicà federalista. Diputat i senador, va treballar per la introducció d'una legislació del treball progressista.

Josep Andreu i Abelló (1906-1993)
Advocat i polític republicà i socialista, diputat, va participar en l'elaboració del projecte d'Estatut d'Autonomia de 1932 i també en el de 1979. President del Tribunal de Cassació de Catalunya, cofundador de l'Assemblea de Catalunya.

Rossend Arús i Arderiu (1844-1891)
Empresari, periodista, filantrop, promotor de l'ensenyament laic i gran impulsor del moviment lliurepensador. Fundador de la maçoneria catalana. Va deixar en llegat la Biblioteca Pública Arús i les escoles i ajuntaments de Das, a la Cerdanya, i de l'Hospitalet de Llobregat.

Víctor Balaguer i Cirera (1824-1901)
Polític liberal i progressista, historiador, poeta, dramaturg i periodista, figura central de la Renaixença i principal impulsor de la restauració dels Jocs Florals. Va fundar la Biblioteca-Museu Balaguer a Vilanova i la Geltrú.

Joan Casanovas i Maristany (1890-1942)
Advocat sindicalista i polític republicà independentista. President del Govern de la Generalitat i del Parlament de Catalunya.

Agustí Centelles i Ossó (1909-1985)
Fotògraf. El seu arxiu professional és una de les principals fonts documentals de la Guerra Civil Espanyola.

Josep Anselm Clavé (1824-1874)
Polític republicà federalista, poeta i músic. Fundador dels Cors d'en Clavé. President de la Diputació de Barcelona i diputat.

Lluís Companys i Jover (1882-1940)
Advocat sindicalista, polític republicà, president del Parlament de Catalunya, ministre de Marina de la República Espanyola, president de la Generalitat de Catalunya.

Marià Cubí i Soler (1801-1875)
Científic, metge de projecció internacional. Impulsor de la frenologia, del magnetisme animal i de la fisiognomia.

Frederic Escofet i Alsina (1898-1987)
Militar, comissari general d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya. Va dirigir la defensa contra l'exèrcit franquista.

Jaume Ferran i Clua (1851-1929)
Metge i bacteriòleg. Descobridor de la vacuna contra el còlera.

Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909)
Pedagog, polític i pensador republicà i anarquista, impulsor de l'ensenyament laic. Fundador de l'Escola Moderna.

Josep Irla i Bosch (1876-1958)
Polític republicà federalista, conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, president del Parlament de Catalunya, president de la Generalitat a l'exili.

Pere Mata i Fontanet (1811-1877)
Metge, polític liberal, novel·lista, poeta i lingüista, alcalde de Reus, diputat, precursor de la psiquiatria, catedràtic de medicina legal i toxicologia, president de l'Acadèmia de Medicina i Cirurgia.

Narcís Monturiol i Estarriol (1819-1885)
Enginyer, intel·lectual, polític i inventor del primer submarí tripulat amb motor de combustió.

Andreu Nin i Pérez (1892-1937)
Pedagog, dirigent sindicalista i polític marxista, secretari general de la Internacional Sindical Roja a Moscou, conseller de Justícia i Dret de la Generalitat. Autor de magnífiques traduccions al català de clàssics russos.

Francesc Pi i Margall (1824-1901)
Polític republicà federalista, diputat, ministre de Governació i president de la República espanyola.

Joan Prim i Prats (1814-1870)
Militar, mariscal de camp, va encapçalar la Revolució de 1868 i va proclamar la monarquia constitucional a Espanya.

Francesc Rius i Taulet (1833-1890)
Advocat i polític, alcalde de Barcelona i principal impulsor de l'Exposició Universal de 1888 i de les reformes urbanístiques que se'n van derivar.

Emili Vendrell i Ibars (1893-1962)
Tenor, va dur a terme una molt popular tasca de divulgació de la cançó tradicional catalana.

Josep Xifré i Casas (1777-1856)
Comerciant i financer a Amèrica i Europa, filantrop i mecenes, president de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat, de la Junta de Beneficència Pública, creador del cos de bombers de la ciutat de Barcelona i patrocinador de l'hospital d'Arenys de Mar.

Aurora Bertrana i Salazar (1892- 1974)
Escriptora, autora de narracions que reflecteixen el seus viatges per tot el món, fundadora i directora de la ‘Novel·la Femenina'.

Clotilde Cerdà i Bosch (1852-1926)
Arpista. Filla d'Ildefons Cerdà, va estudiar a Barcelona, París i Viena, on va debutar l'any 1873. Va fer una brillantíssima carrera de concertista com a arpista a Europa. Va fundar l'Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis el 1885, que es va dedicar a la formació de dones.

Teresa Claramunt i Creus (1862-1932)
Dirigent anarcosindicalista. Va fundar amb les maçones Àngels López i Amalia Domingo el 1889 la Sociedad Autónoma de Mujeres, que es va transformar en la Sociedad Progresiva Femenina a partir de 1898.

Amalia Domingo i Soler (1835-1909)
Espiritista, directora de la revista ‘La Luz del Porvenir'. Va Impulsar la Sociedad Autónoma de Mujeres juntament amb Teresa Claramunt i Ángels López.

Àngels López de Ayala (1858-1926)
Republicana, lliurepensadora. Va fundar els setmanaris ‘El Progreso', ‘El Gladiador' i ‘El Libertador'. Va impulsar la Sociedad Autónoma de Mujeres juntament amb Teresa Claramunt i Amalia Domingo.