Actualitat i fets històrics per reviure la història
Cerca...Un passeig per la Girona romana
Recorrem la ciutat de 'Gerunda', que va néixer com un enclavament militar vora la Via Augusta al segle I aC, i que va tenir una existència de sis-cents anys abans de convertir-se en una ciutat cristiana
La revolta dels populares durant els anys vuitanta abans de Crist va deixar-ho ben clar. Sertori, que a Itàlia havia alçat el poble contra els optimates, l’aristocràcia senatorial partidària de la tradició, també tenia nombrosos partidaris a la Hispània romana. El Senat es veié obligat a enviar tropes per escalfar la revolta, fent evident que els exèrcits senatorials depenien de la seguretat de la via d’Hèracles: per subministrar-se, per desplaçar-se, per comunicar-se… És llavors quan s’alçaren moltes fortificacions romanes que actuaven com a enclavaments militars vora la Via Augusta. I, entre aquestes, la petita o parva Gerunda. Així doncs, als enginyers romans se’ls encarregà la tasca de construir-hi una ciutat. Acostumats a bastir fortificacions dalt de turons (les oppida), i tot i ser uns hàbils urbanistes, en aquest cas van haver de resoldre un desnivell muntanyós. Com articular un pla urbà, com quadricular el terreny… i com alçar-hi un fòrum digne de la República romana. Aquest va ser l’encàrrec. Tot un repte.
Les primeres muralles de Girona són de la baixa República –de la primeria del segle I aC– i que, amb un portal nord conegut des de temps medievals com a Sobreportes i que avui es manté quasi intacte, i un de sud, avui perdut, però ubicat on s’inicia el carrer de la Força, dibuixaven un traçat de forma triangular. Tot i que la població inicial va ser indígena –els incolae, que amb els anys van adquirir la ciutadania romana–, també hi havia romans itàlics. Militars, artesans, gent de poder i camperols, esperonats amb la promesa d’un fragment de terra per conrear vora la ciutat.
Eren anys de consolidació, quan romanitzar s’apropava més a distribuir cultura que no a conquerir. Els autòctons incorporaven la llengua, la moneda i els nous costums. Els romans, al seu torn, milloraven camins, ampliaven la xarxa viària, fundaven ciutats… Amb la nova era, el món romà i el món indígena es van fer un de sol. Les primeres dades històriques de què disposem sobre Girona són d’aquests anys.
Com totes les ciutats romanes, Gerunda era, abans que res, un afer públic que implicava tots els que hi habitaven. Perquè, si bé la xarxa de vies imperials dibuixava el mapa de les conquestes, els centres urbans eren un reflex fidel de la idea de civilitat. Una idea que, de fet, va néixer amb la paraula civitas o ciutat. I és que la ciutadania (avui parlaríem de nacionalitat) i la família ordenaven la ment dels ciutadans de l’Imperi. A casa, l’autoritat del pater familias. I a la ciutat, els magistrats i altres càrrecs polítics que es trobaven al fòrum i decidien els afers de la comunitat.
El lloc de tots, l’espai públic per excel·lència. Amb la seva zona cívica i la seva part sagrada, el fòrum destil·lava aquella vella idea segons la qual la ciutat contenia la vida dels déus i la dels humans. A Gerunda, el fòrum, finalment reconstruït pels arqueòlegs, s’hagué d’adaptar a una geografia difícil, cosa que va donar-li un segell característic. No, aquell no era un fòrum qualsevol.
La part inferior, travessada per la Via Augusta al seu pas per la ciutat (avui carrer de la Força, era el centre polític i econòmic. Un lloc obert on cal situar la basílica o l’espai porticat que acollia reunions, assemblees del poble (comicis) i tribunals. Una escalinata monumental s’enfilava muntanya amunt fins al punt més alt, al recinte sagrat. És aquí on cal situar el temple romà: la part més alta del fòrum romà correspon a l’actual catedral. Allà, un pòrtic amb forma de U delimitava l’espai, i al centre, el primer temple de la ciutat, el pagà. Un temple clàssic d’estil corinti i dimensions considerables, pintat –com era habitual– de color verd, blau i vermell. El resultat era impressionant: a Girona, el recinte sagrat del fòrum era visible a més d’una milla de distància.
A més de la gran escalinata, els habitants de Gerunda es desplaçaven diàriament per uns carrers amb rampes gegantines, multitud d’escales i plataformes accentuades. Els arquitectes no varen escatimar recursos per resoldre el repte urbanístic que suposava el desnivell del terreny. El resultat, tanmateix, s’ho valia: aquella ciutat que l’any 100 només tenia 1.000 habitants, aviat hauria de créixer.
Porcia pujava cada matí amb el seu seguici fins a dalt, al temple. Abans, havia ordenat comprar i havia resolt els afers de casa. Mentrestant, Caius discutia amb altres magistrats la millor manera de defensar els drets del municipi. En cas d’arribar a un acord –totes les decisions es prenien per quorum– aniria a Tàrraco a presentar la proposta. Així començava un dia a la ciutat… o així ens ho permeten suposar les dades que ens han arribat d’alguns –molt pocs– dels seus habitants. Vegem-ho doncs.
Al voltant de l’any 15 aC, Octavi August va atorgar als gerundenses el ius latii o dret llatí, un nou estatus que els posava en camí per obtenir la plena ciutadania romana. Des de llavors, la ciutat s’havia de governar seguint una estructura semblant a la de Roma. Als homes lliures ben situats, com el gironí Caius Marius Verus, se’ls obria així la possibilitat d’exercir una interessant carrera política, el cursus honorum, que s’iniciava amb alguna de les magistratures municipals. Primer com a edil, després com a duumvir i finalment, com a membre de l’aristocràcia selecta que formava el senat local. Una a una, Caius havia intervingut en totes les decisions públiques: la gestió dels impostos locals, l’ordenació del calendari i dels actes religiosos, les ambaixades que s’enviaven i els honors que es concedien… Finalment, a Tàrraco, va obtenir el càrrec de flamen de la Hispània Citerior, un dels nomenaments de més dignitat. Togat i amb la caixa de papirs corresponent, la vida de Caius és un reflex de la intensa activitat política que es vivia a les ciutats romanes.
Porcia Severa havia contribuït generosament a l’embelliment de la ciutat. Tot i formar part de l’elit, no podia exercir cap càrrec públic ni tenia dret a vot. Era una dona. Això sí, podia disposar lliurement dels rèdits de les seves terres, posseir propietats, comprar, vendre i llegar. Havia heretat bones propietats rurals a Gerunda i a Emporiae, la ciutat veïna on gastà una fortuna finançant la reconstrucció d’un temple. Com les dones nobles del seu temps, el de l’època flàvia, ostentava joies abundants i cosmètics, i exhibia els pentinats més barrocs de l’Imperi: postissos i grans masses de rínxols recollits en diferents formes. A Porcia, igual que a les dones de la seva època, li corresponia l’àmbit de la família. El seu lloc era la llar o la domus, on, tot i dependre de l’autoritat absoluta de l’home, actuava com a matrona: en custodiava les claus, s’encarregava dels esclaus i, en absència del marit, conduïa els negocis. Gaudia, a més, d’una certa vida pública que a Grècia, per exemple, hagués resultat impensable. Podia sortir al carrer, fer visites socials, assistir a alguns espectacles públics i participar en els banquets dels homes. I és que Porcia va conèixer un moment dolç, quan Gerunda era una pacífica plaça romana.
Les incursions bàrbares del segle III no varen afectar la ciutat. Tot i així, Girona es fortificà de nou amb unes segones muralles que reforçaven el traçat originari de la vella muralla. Al segle IV, Gerunda havia pres el relleu comercial i polític a l’antiga Emporion. Productes de tota mena arribaven diàriament al seu mercat. Però pel camí de la mar i per la Via Augusta no només arribaven les mercaderies, també hi entrava un nou culte que s’escampava com l’aigua. Quan l’any 304 s’ordenà l’última gran persecució decretada a Occident, Girona ja comptava amb un nucli cristià no solament d’esclaus i miserables, sinó també de ciutadans rics, mercaders i soldats. Com totes les persecucions, la de Dioclecià també va tenir l’efecte contrari: consolidar el nou culte, el cristianisme.
Va ser en aquests anys quan va ser torturat Fèlix, un màrtir ràpidament estimat pels primers cristians de la ciutat en un culte que arrelaria fort, molt fort. L’edicte de tolerància religiosa de Milà, decretat l’any 313, va canviar les coses. Des de llavors, els fets es precipitaren: els antics cultes pagans es prohibiren, el cristianisme es va fer oficial i va afanyar-se a teixir una nova estructura de poder. El món antic s’enfonsava. A Gerunda, es tancaven així sis-cents anys de civilitat romana. En el temps de pas de l’antiguitat cap al món medieval, la ciutat va persistir tenaç fins a esdevenir un lloc de pes. Aviat es va convertir en seu episcopal i va conèixer un nou urbanisme. Abans, però, a Girona li calgué fer-se cristiana.
A Batalla monumental, dotze icones patrimonials del nostre país competeixen per ser el nou monument favorit dels catalans. El programa, que s'emet els diumenges al vespre a TV3, consta de sis enfrontaments, un per capítol, en què es posen cara a cara monuments de característiques semblants: Empúries i Tàrraco (batalla de clàssics); Cardona i Miravet (batalla de castells); Sant Pere de Rodes i Sant Climent de Taüll (batalla del romànic); la Pedrera i el Recinte Modernista de Sant Pau (batalla de Modernisme); Poblet i Santes Creus (batalla de monestirs, diumenge 7 de febrer), i Santa Maria de Girona i la Seu Vella de Lleida (batalla de catedrals, diumenge 21 de febrer). El guanyador de cada duel, que l'escull el públic amb els seus vots a les xarxes socials, passarà a la gran final, que serà un programa en directe.
En cada programa, els reporters Candela Figueras i Ivan Medina defensen un dels dos monuments, amb Roger de Gràcia com a conductor. El monument guanyador de cada programa el decideix l'audiència amb els seus vots, que es poden emetre a les xarxes socials del programa: Facebook, Twitter i Instagram. Aquí us expliquem com. També us convidem a passejar per tots els monuments participants en aquest mapa interactiu.
Comentaris