Personatges nefastos que encara donen nom a carrers
Identifiquem algunes vies públiques que reten homenatge a personatges com Isabel la Catòlica, Ramón Franco, Carles III o Ramiro Ledesma

Tanmateix, en l'origen d'aquest seguit d'èxits al Carib hi ha el tràfic d'esclaus. Antonio López ven per tot Cuba els esclaus africans duts clandestinament fins a Santiago per capitans negrers amb els quals negocia, activitat amb què es diu que també es lucren allà els Bru, la família de la seva dona. Aquest comerç li val el malnom de 'Domingo el Negro' i explica que la plaça de Barcelona on avui hi ha la seva estàtua sigui coneguda com la del 'negrito', un monument que el consistori d'Ada Colau va retirar el 4 de març.
Amb tot, beatificat

Filla i germanastra de reis de Castella,
La política de la fe
D'acord amb una mentalitat defensora acèrrima dels valors cristians, Isabel soscava la convivència entre les cultures presents a Castella

Establert a la Hispaniola (Santo
El 1519, Cortés s'alia amb pobles indígenes enemics dels asteques, ordena la
Matances i excessos
Però els excessos dels nouvinguts, culminats amb la
Marquès de les Índies
El 1522, Hernán Cortés és nomenat formalment governador i capità general de Nova Espanya, però més endavant és destituït del càrrec. Viu a Oaxaca del 1530 al 1540. Ansiós per recobrar les atencions de Carles I, segueix a
Tanmateix, a Cortés el frustrarà que, malgrat la feina feta, la corona castellana retalli

Fill de Felip V i rei de Nàpols (1734-1759) amb el nom de Carles VII abans de ser-ho d'Espanya, encarna els postulats del despotisme il·lustrat. Envoltat de col·laboradors competents, fomenta el coneixement tècnic i científic, limita el poder de l'Església, recupera Menorca el 1783 (en mans dels britànics des del 1713) i liberalitza el comerç amb Amèrica el 1778, fins aleshores monopolitzat pels ports castellans.
La prohibició del català
Va agreujar, políticament i culturalment, la desnacionalització dels Països Catalans iniciada pel seu pare, tot i afavorir-los amb llurs reformes econòmiques. El 1760 ignora un memorial, que li lliuren vuit diputats que representen els estats de l'antiga corona d'Aragó, contra la política unitària imposada per Felip V i que reclama el restabliment de les llibertats preses després de la seva desfeta a la guerra de Successió espanyola (1702-1714).
Més agressiva és la seva posició cap a la llengua catalana, plasmada en reials cèdules que la prohibeixen a l'escola el 1768 (per tal de "extender el idioma general de la Nación para su mayor armonia y enlace recíproco") i als llibres mercantils el 1772.
Paradoxalment, malgrat les lloances que se li fan avui, el monarca Carles III mai no va ser popular en vida i ha estat considerat el menys espanyol dels reis d'Espanya. S'estimava més governar amb l'ajut de ministres estrangers i parlava francès i italià en la intimitat.

El que ha estat el més desitjat i odiat dels reis d'Espanya ja despunta en l'engany i la política quan és príncep i conspira contra Godoy, el privat del seu pare, Carles IV, fet que li val la simpatia del poble, fart del ministre. En esclatar la guerra de la Independència (1808), Napoleó el confina a Valençay (França), on es dedica a brodar i mostrar la seva adhesió a l'emperador mentre al seu país la gent lluita en nom seu.
Paradigma absolutista
Acabada la guerra, Ferran el Desitjat torna ja com a sobirà (1814) a una Espanya delerosa de llibertats, deroga la Constitució feta a Cadis el 1812 i restaura l'absolutisme. S'inicia una etapa marcada per la repressió dels liberals, la ruïna de la hisenda i la guerra a les colònies d'Amèrica, que acabaran emancipant-se.
El 1820 jura la Constitució del 1812, obligat
Aquesta rebrà el 1833 un estat desposseït del rang de potència (amb la pèrdua dels territoris d'ultramar a excepció de Cuba i les Filipines) i immers en un conflicte civil, la primera guerra Carlina, que enfronta les faccions que s'han disputat el poder durant el regnat de tripijocs del seu pare un cop mort Ferran VII.

A Barcelona, col·labora en els actes despòtics del comte d'Espanya, capità general de Catalunya (1827-1832). Es distingeix en la primera guerra Carlina (1833-1840) al capdavant dels liberals, tant pels seus èxits com per la crueltat a l'hora de reprimir l'enemic i castigar les pròpies tropes. És precisament per aquests triomfs que li atorguen els títols de comte de Luchana i duc de la Victòria, el nom del carrer dedicat a Olesa de Montserrat.
Convertit en ídol nacional i regent del país, Espartero es revela com un mal polític que decep les forces progressistes. Les seves mesures centralitzadores generen una revolta de signe republicà i democràtic a Barcelona el novembre del 1842, sufocada amb 1.014 projectils disparats contra la ciutat des del castell de Montjuïc que destrueixen 472 cases. Seva és la frase "Pel bé d'Espanya, és convenient bombardejar Barcelona almenys un cop cada 50 anys". Tant els fets com aquesta afirmació fan inexplicable la seva aparició en el mapa actual de qualsevol ciutat catalana.
El 1843 fuig a la Gran Bretanya, però toma a Espanya anys més tard, i, tot i que puntualment encara protagonitza alguns esdeveniments (el 1870 desestima l'oferta de ser rei després que Isabel II sigui destronada), acaba retirant-se a Logronyo, on mor.

Comandant d'aviació, maçó i germà de Francisco Franco, el futur dictador, Ramón Franco assoleix fama el 1926 en travessar l'Atlàntic
El caragirat
Gentilhome d'Alfons XIII i contrari a la dictadura de Miguel Primo de Rivera, l'any 1930 és empresonat, però es fuga i sobrevola la ciutat de Madrid amb la idea, no executada, de bombardejar el Palau Reial. S'exilia a París i conspira contra la monarquia. Torna a Espanya l'any 1931 quan es proclama la Segona República, participa en un intent de revolta anarquista a Andalusia i és escollit diputat a Corts per Esquerra Republicana de Catalunya i malvist per molts per la seva vel·leïtat.
Agregat de l'ambaixada espanyola als Estats Units
En esclatar la Guerra Civil l'any 1936, és agregat de l'ambaixada espanyola als Estats Units, on demana anar en notar-se rebutjat a Espanya. Fa una nova girada i es posa al servei dels militars sublevats i del seu germà, tot i menysprear-lo, que el situa al capdavant de la zona aèria de les illes Balears.
Mor en estavellar-se el seu aparell en aigües de Mallorca quan es dirigia a atacar el port de València, curiosament una de les localitats que avui encara el recorda al seu nomenclàtor. Va córrer el rumor que l'estrany accident que va patir hauria estat provocat pels seus companys d'armes, alguns d'ells monàrquics, que no li perdnaven el seu passat esquerrà.

Empleat de Correus i teòric del nacionalsindicalisme, el considerat feixisme espanyol, Ramiro Ledesma funda el 1931 el setmanari 'La conquista del Estado' i les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), organització política que el 1934 s'uneix a Falange Española, el partit de José Antonio Primo de Rivera, al qual aporta senyals d'identitat com la bandera negra i vermella i el jou i les fletxes.
La lluita contra l'autonomia de Catalunya
Però les divergències entre ambdós líders provoquen que Ledesma abandoni la formació el 1935 i intenti, sense gaire sort, recrear les JONS. El mateix any publica 'Discurso a las juventudes de España' i '¿Fascismo en España?', dues obres fonamentals del feixisme hispà. Molt abans d'això protagonitza altercats com el de manifestar-se contra un viatge a Madrid de Francesc Macià, president de la Generalitat. Declara que la lluita contra l'autonomia de Catalunya constitueix un cas de defensa nacional i busca l'enfrontament, tot incitant l'exèrcit a emprendre una acció armada. Una frase seva: "Falta esta prueba a los catalanes separatistas: la del heroísmo. Carecen de ejecutorias guerreras, y por eso el resto de España debe obligarles a batirse".
"Una, grande y libre"
Detingut a Madrid l'1 d'agost del 1936, poc després de l'inici de la Guerra Civil, és assassinat per milicians republicans el 29 d'octubre. Va deixar com a herència un lema, "Una, grande y libre", present a l'escut de l'Estat durant el franquisme.
Comentaris