Subscriu-t'hi
Catalunya

La polèmica construcció de la Via Laietana: 50 anys d'obres

Tot i que era una obra llargament reivindicada per urbanistes i certa burgesia, l’obertura de la Via Laietana, prevista al Pla Cerdà, no va iniciar-se fins al 1908 i va comportar el desplaçament de deu mil barcelonins i l’enderroc d’edificis històrics

Cristina Massanés (text) / Daniel Venteo (assessorament)

Barcelona, carrer Ample, dimarts, 10 de març del 1908. Veïnes i veïns omplien balcons i terrats. Hi havia l’alcalde, Domènec Sanllehy; el president del Consell de Ministres espanyol, Antonio Maura, i el rei, Alfons XIII. La banda municipal tocava. Després dels parlaments, les autoritats es dirigiren a la casa número 71 i, amb una pica de plata, van colpejar el portal. La construcció de la futura Via Laietana havia començat. Tot seguit, es va donar pas als obrers i a una llarga filera de carros amb les eines. Les obres quedaven oficialment inaugurades. 

Què hi havia en joc en la construcció d’una avinguda que esventrava una zona densament poblada? A qui interessava portar l’Eixample fins al mar? On van anar algunes de les esglésies i palaus que van ser demolits? Aquella gran operació urbanística de la nova Barcelona metropolitana culminava un procés de recels i conflictes que havia començat cinquanta anys abans.

1 Els arguments de l'obertura: sanejar el centre històric i connectar els punts més importants de la ciutat
Fotografia de la plaça de l'Oli de Barcelona el 1908, una de les imatges exposades a 'La ciutat dels passatges. Abans de la Via Laietana'
Fotografia de la plaça de l'Oli de Barcelona el 1908, una de les imatges exposades a 'La ciutat dels passatges. Abans de la Via Laietana' Joan F Rovira / Arxiu Fotogràfic de Barcelona

París ja ho havia fet, amb la reforma projectada pel baró Haussmann a mitjan segle XIX. Apel·lant als arguments de l’higienisme i la salubritat, a les dècades següents, bona part de les ciutats europees van seguir el model de sanejament conegut com l’sventramento. Un model fet a cops de decret i sense sotmetre les decisions a cap consens que esbudellava el centre històric de les ciutats, amb enderrocs massius d’edificis i amb l’obertura d’artèries àmplies i rectilínies. Bordeus, Brussel·les, Milà, Nàpols... i també Barcelona van seguir el model haussmanià. 

Ildefons Cerdà ho havia vist, que calia esponjar Ciutat Vella. Al seu plànol de reforma de Barcelona del 1859, va traçar tres grans vies (A, B i C) que creuaven verticalment i horitzontalment el nucli antic de la ciutat per unir l’Eixample amb l’activitat mercantil del port. En el Pla Cerdà, el que amb el temps s’acabaria anomenant Via Laietana, era la Gran Via A. Però la realització era inviable: els propietaris s’hi oposaven frontalment, la legislació no preveia les expropiacions forçoses i un marc polític municipal dèbil no hi acompanyava. 

L'aprovació de la Llei d'expropiació forçosa
Vint anys més tard, el gener del 1879, l’Ajuntament va aprovar la Llei d’expropiació forçosa i l’urbanista Àngel Josep Baixeras va presentar un pla de reforma interior de la ciutat que recuperava la proposta de Cerdà. El projecte era ingent: 3.671 finques afectades. Havien d’anar a terra 1.683 edificis i calia enderrocar-ne de manera parcial 720. Però el projecte era massa gros. L’endeutament municipal arran de les obres de l’Exposició Universal del 1888 i un context polític massa estret van anar congelant la reforma de Ciutat Vella. 

2 El projecte es desencalla el 1901 amb el Banc Hispano Colonial com a contractista
Barcelona abans de la construcció de la Via Laietana
Barcelona abans de la construcció de la Via Laietana Josep Pons Escrigas / Arxiu Fotogràfic de Barcelona

El projecte va estar encallat fins que, el novembre del 1901, l’entrada de regidors republicans i de la Lliga Regionalista al consistori va dur al poder una nova classe política que prioritzava el sanejament del nucli antic i les obres projectades per Cerdà i Baixeras. Conscient de la magnitud del projecte, el nou ajuntament va buscar la complicitat del capital privat: el Banc Hispano Colonial en va ser una peça clau.

Si bé en origen aquesta entitat financera estava vinculada als interessos de l’Estat a ultramar —d’aquí el nom—, després de l’alliberament de les colònies el 1898, s'havia reorientat cap a les inversions en obres públiques. Amb seu a Barcelona, l’Hispano Colonial aviat va entrar en negociacions amb el nou consistori de la ciutat, liderat per regionalistes i republicans, tot i que presidit per alcaldes nomenats des de Madrid. Dos d’ells, el navilier Ròmul Bosch Alsina i l’empresari Salvador Samà Torrents, van ser bàsics en les negociacions.

El 1905 es va signar un primer conveni i el 1907, un segon: el banc faria de contractista i executaria l'obertura de la futura Via Laietana segons el projecte d’Àngel Josep Baixeras, actualitzat el mateix 1907 per l’arquitecte municipal Pere Falqués. L’Hispano Colonial comptava finançar les obres amb l’emissió dels Bons de Reforma, a cinc-centes pessetes cadascun i amb un interès anual del 4,5 amortitzable durant setanta-cinc anys. 

Ara sí, tot estava a punt. Tanmateix, si en els inicis el projecte d'obertura de la Via Laietana estava associat a l’higienisme i la coherència urbanística, el 1908 tenia a veure amb motius econòmics i de classe. A la burgesia de l’Eixample li calia revalorar el sòl, li calia arribar al mar i li calia un nou centre de negocis modern amb bancs, companyies d’assegurances i altres institucions econòmiques. El cost humà i patrimonial que suposava l’esventrament de Ciutat Vella no va suposar cap fre.

3 Unes deu mil persones es van haver de desplaçar del barri i els llogaters no van rebre cap indemnització
Plànol de la Ciutat Vella de Barcelona abans d'obrir-se la Via Laietana
Plànol de la Ciutat Vella de Barcelona abans d'obrir-se la Via Laietana Wikimedia Commons

La Reforma, com se’n va dir durant anys, va causar un gran impacte a la ciutat. Va suposar obrir un esvoranc de vuitanta metres d’ample i uns nou-cents de llarg en una zona molt habitada i va afectar de forma indiscriminada cases i edificis, carrers i places, comerços i obradors, tallers i vides de famílies. Es calcula que unes deu mil persones es van veure desplaçades a altres barris. A banda dels propietaris, els llogaters dels pisos no van rebre cap mena d’ajut ni indemnització. Però també va afectar casals nobles i palaus gòtics. “La reforma de Barcelona es una verdadera demolición a cañonazos”, es llegia al setmanari catòlic Cataluña l’any 1911. L’Esquella de la Torratxa en va fer mofa durant mesos. 

El Concurs Artístic de la Vella Barcelona
El relat de la demolició ha quedat extraordinàriament documentat. Per deixar constància de la Barcelona que desapareixia, l’any 1908, l’Ajuntament va convocar el Concurs Artístic de la Vella Barcelona, que va premiar treballs de gran qualitat com, per exemple, les fotografies d’autors com Josep Pons Escrigas, Miquel Matarrodona, Adolf Mas i Narcís Cuyàs, o els dibuixos de Modest Urgell. Uns i altres suposen una via d’accés al barri que se n’anava i a les seves formes de vida. Les dones de la font del carrer de l’Avellana, els nens i nenes del carrer d’en Mallà (i les rates), el tràfec humà del carrer de Sant Pere Més Alt, la Ramona del carrer de la Tarongeta, la drapaire del carrer dels Mercaders o el carrer més estret de la ciutat, el de les Donzelles, de metre i mig d’ample. 

El primer any van anar a terra seixanta-sis edificis. Va ser la primera fase, que va començar el març del 1908 i que va demolir des del passeig de Colom fins a la plaça de l’Àngel. La segona, des d’aquesta plaça fins al carrer de Sant Pere Més Baix, es va fer al cap d’un any. I la tercera, des d’aquest carrer fins al pla de Jonqueres, el 1911, el mateix any que l’historiador i regidor Francesc Carreras Candi va proposar a la comissió de la Reforma un nom per a la nova avinguda: “Que este nombre sea el de la Barcelona indígena [...] el de Vía Layetana”. El 12 d’octubre, el consistori ho aprovava. L’alternativa, avinguda de la Llibertat, proposat pel regidor republicà Ricardo Soriano, no va prosperar.

4 Després de moltes protestes, l'Ajuntament encarrega a reconeguts arquitectes com Puig i Cadafalch que estudiïn cada tram de les obres
Construcció de túnels per al 'ferrocarril subterrani' l’any 1911
Construcció de túnels per al 'ferrocarril subterrani' l’any 1911 Wikimedia Commons

També el 1911, un projecte municipal racionalitzava els serveis urbans sota la via amb dues galeries a cada costat per a instal·lacions i serveis. Ja llavors, es va plantejar construir dos túnels per al ferrocarril subterrani, tot i que molts regidors s’hi van oposar, ja que no veien clar que fos necessari. El metro no es va inaugurar fins al 1926. 

En conjunt, entre el 1908 i el 1913, van desaparèixer vuitanta-cinc carrers i uns dos mil edificis entre el port i la plaça d’Urquinaona. Una altra cosa va ser la construcció de nous edificis, que no va ser tan ràpida com es volia. A mesura que el projecte avançava, les veus de protesta eren tan fortes i arribaven des de grups tan diferents, que, acabats els enderrocs del 1913, l’Ajuntament va encarregar una reforma de la Reforma. És a dir, va demanar a reconeguts arquitectes estudis detallats de cada tram: el primer va encarregar-lo a Domènech i Montaner, el segon a Puig i Cadafalch i el tercer a Ferran Romeu. Passava que, com algunes veus ja havien avisat, cada cop hi havia més peces de valor patrimonial i històric que s’anaven trobant amb els enderrocs. La gran sorpresa va ser quan es va urbanitzar la plaça de Ramon Berenguer III i hi va aparèixer la muralla romana, fins llavors amagada entre cases. 

L’Ajuntament va incorporar bona part de les modificacions que van presentar aquests arquitectes, que tenien el suport de veus com Antoni Gaudí, Joan Maragall o Jeroni Martorell. En conjunt, es renunciava a la geometria racionalista de Cerdà i Baixeras per anar-la corregint en funció de les troballes monumentals fetes amb els enderrocs.

5 La reforma de les obres va permetre començar a apreciar els patrimonis històrics i es va consolidar el ‘barri gòtic’ amb elements recuperats dels enderrocs
El setmanari satíric 'L'esquella de la Torratxa' va fer diversos acudits referents a les accions que es duien a terme per popularitzar el barri gòtic entre els ciutadans i el turisme. Aquest és un exemple publicat el 8 d'abril de 1927.
El setmanari satíric 'L'esquella de la Torratxa' va fer diversos acudits referents a les accions que es duien a terme per popularitzar el barri gòtic entre els ciutadans i el turisme. Aquest és un exemple publicat el 8 d'abril de 1927. ARCA

Un cas excepcional va ser la salvaguarda de la casa del Gremi de Velers, situada al carrer de l’Arc de Jonqueres cantonada amb Sant Pere Més Alt i catalogada com a monument nacional el 1919. Es va salvar desviant el traçat de la nova avinguda cap al carrer de Jonqueres. Un altre cas van ser els edificis que es van desmuntar pedra a pedra per ser ubicats en un altre lloc, com la casa Padellàs i la casa del Gremi dels Calderers, que era al carrer de la Bòria i que primer es va traslladar a la plaça de Lesseps i després a la de Sant Felip Neri. 

La desaparició d'edificis destacats
Tanmateix, es van perdre molts edificis destacats, com l’església barroca de Santa Marta, que era al carrer de la Riera de Sant Joan. El seu magnífic portal va ser cedit a l’Hospital de la Santa Creu i reconstruït en el nou recinte de Lluís Domènech i Montaner com a façana d’un pavelló. Es va perdre també el Palau del Marquès de Sentmenat, a la cantonada de la Riera de Sant Joan amb el carrer del Pont de la Parra; la capella de Sant Cristòfol, situada al carrer de l’Arc de Jonqueres; el Palau del Marquès de Monistrol, al carrer Ample, i els del Marquès de Fortuny i de Serrallonga, al carrer de Basea. 

Arran de tot aquest procés, es van passar a valorar edificis i elements patrimonials que fins llavors no s’havien valorat. Les associacions artístiques i tècniques de la ciutat van proposar conservar-ne els elements arquitectònics més destacats i reutilitzar-los per embellir espais singulars propers a la Via Laietana, com el barri de la catedral. Va ser així com aquest es va reformar en estil gòtic amb elements recuperats dels enderrocs i es va anar consolidant la consciència d’un barri gòtic com un espai monumental però també simbòlic. Un nou concepte que tenia a veure amb la reivindicació d’un passat d’identitat catalana associat a un projecte polític nacional.

6 La lentitud de les obres i la subhasta dels solars
La seu històrica de La Caixa a Via Laietana
La seu històrica de La Caixa a Via Laietana Getty Images

A mesura que s’iniciaven les subhastes, ja es va veure que la cosa no aniria tan de pressa com es volia. El primer solar va ser per a Correus, comprat per l’Estat el 1911, tot i que l’edifici va tardar anys a construir-se. L’Hispano Colonial se’n va adjudicar els números 3 i 5, on va alçar els primers edificis. El juny del 1913 s’hi instal·laven els primers habitants. Però les subhastes seguien quedant desertes. Les obres anaven lentes i els inversors no veien clar com acabaria tot plegat. El 1913 es va començar a construir la Caixa de Pensions per a la Vellesa, edifici d’Enric Sagnier. L’any 1916 només es van vendre cinc solars i amb imports baixos. El poblament de la nova Via Laietana, en línia amb els office buildings nord-americans i amb el modern estil arquitectònic de l’Escola de Chicago, va anar lent. El moment daurat, el de la construcció dels grans edificis, va ser els anys vint i trenta. 

Via Durruti
Durant la Guerra Civil, l’avinguda es va passar a dir via Durruti. Els bombardeigs de l’hivern del 1938 van provocar centenars de morts, milers de ferits i la destrucció de desenes d’edificis, sobretot al port i a la Barceloneta, però també van afectar la Via Laietana. Aprofitant l’efecte dels bombardeigs, el primer alcalde franquista va continuar la Reforma en la seva quarta secció: l’actual avinguda de la Catedral.

7 L'Ajuntament no va recuperar mai les despeses dels enderrocs
La comissaria de la Policia Nacional, al número 43 de la Via Laietana
La comissaria de la Policia Nacional, al número 43 de la Via Laietana Wikimedia Commons

Financerament, amb la venda de solars, el municipi no va recuperar mai les despeses dels enderrocs. Si bé el sanejament de Ciutat Vella va tardar anys a ser una realitat, l’Eixample i el port havien quedat connectats i el barri Gòtic s’havia valorat. Tanmateix, el que havia estat una de les grans operacions urbanístiques del segle XX a Barcelona —la segona arribaria a finals de segle, arran dels Jocs Olímpics del 1992—, es va dur a terme a través d’una gentrificació mai reconeguda i amb arguments no sempre explícits de control social de la població. És significatiu, en aquest sentit, llegir què diu Baixeras en el seu projecte del 1880 sobre la Llei d’expropiació forçosa, quan es referia als carrers de Ciutat Vella: “Por su estructura, son asimismo un peligro social, porque se utilizan siempre como baluarte seguro en cualquier motín, y tambén prestan secreto a los garitos y el crimen”

L’últim solar lliure de l’avinguda, el de la companyia d’assegurances Hispania, es va edificar el 1958. Havien passat cinquanta anys des d’aquell dimarts 10 de març, quan les autoritats van colpejar el primer edifici del carrer Ample. La nova Barcelona metropolitana ja tenia una avinguda que unia el mar amb la part alta de la ciutat.

Subscriu-t'hi

Portada SÀPIENS 224 (novembre 2020)

Si has arribat fins aquí deu ser per alguna cosa i volem pensar que és perquè t'ha agradat el que has vist. Per això t'animem a subscriure't a SÀPIENS (si és que encara no ho has fet) o a buscar-nos, cada mes, al teu quiosc.

Volem créixer i volem fer-ho amb tu!

SUBSCRIU-T'HI​

Comentaris

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Portada SÀPIENS 224 (novembre 2020)

Judici a Martín Villa

Repassem la trajectòria del polèmic governador civil de Barcelona, des dels càrrecs polítics fins als consells d'administració

ESCULL LA TEVA OFERTA I SUBSCRIU-T’HI AVUI MATEIX!

Subscriu-t'hi

Números endarrerits

En vols més?

Inscriu-te al newsletter de SÀPIENS i uneix-te a la nostra família. Ja som més de 26.000

Aquest lloc web utilitza 'cookies' pròpies per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis i, també, l'anàlisi dels hàbits de navegació dels usuaris. Si contineu navegant, accepteu la instal·lació de les mateixes. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per, si així ho desitja, impedir que aquestes siguin instal·lades en el seu disc dur, tot i que haurà de tenir en compte que aquesta acció podria ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web. Més informació Accepto