París ja ho havia fet, amb la reforma projectada pel baró Haussmann a mitjan segle XIX. Apel·lant als arguments de l’higienisme i la salubritat, a les dècades següents, bona part de les ciutats europees van seguir el model de sanejament conegut com l’sventramento. Un model fet a cops de decret i sense sotmetre les decisions a cap consens que esbudellava el centre històric de les ciutats, amb enderrocs massius d’edificis i amb l’obertura d’artèries àmplies i rectilínies. Bordeus, Brussel·les, Milà, Nàpols... i també Barcelona van seguir el model haussmanià. 

Ildefons Cerdà ho havia vist, que calia esponjar Ciutat Vella. Al seu plànol de reforma de Barcelona del 1859, va traçar tres grans vies (A, B i C) que creuaven verticalment i horitzontalment el nucli antic de la ciutat per unir l’Eixample amb l’activitat mercantil del port. En el Pla Cerdà, el que amb el temps s’acabaria anomenant Via Laietana, era la Gran Via A. Però la realització era inviable: els propietaris s’hi oposaven frontalment, la legislació no preveia les expropiacions forçoses i un marc polític municipal dèbil no hi acompanyava. 

L'aprovació de la Llei d'expropiació forçosa
Vint anys més tard, el gener del 1879, l’Ajuntament va aprovar la Llei d’expropiació forçosa i l’urbanista Àngel Josep Baixeras va presentar un pla de reforma interior de la ciutat que recuperava la proposta de Cerdà. El projecte era ingent: 3.671 finques afectades. Havien d’anar a terra 1.683 edificis i calia enderrocar-ne de manera parcial 720. Però el projecte era massa gros. L’endeutament municipal arran de les obres de l’Exposició Universal del 1888 i un context polític massa estret van anar congelant la reforma de Ciutat Vella. 

El projecte va estar encallat fins que, el novembre del 1901, l’entrada de regidors republicans i de la Lliga Regionalista al consistori va dur al poder una nova classe política que prioritzava el sanejament del nucli antic i les obres projectades per Cerdà i Baixeras. Conscient de la magnitud del projecte, el nou ajuntament va buscar la complicitat del capital privat: el Banc Hispano Colonial en va ser una peça clau.

Si bé en origen aquesta entitat financera estava vinculada als interessos de l’Estat a ultramar —d’aquí el nom—, després de l’alliberament de les colònies el 1898, s'havia reorientat cap a les inversions en obres públiques. Amb seu a Barcelona, l’Hispano Colonial aviat va entrar en negociacions amb el nou consistori de la ciutat, liderat per regionalistes i republicans, tot i que presidit per alcaldes nomenats des de Madrid. Dos d’ells, el navilier Ròmul Bosch Alsina i l’empresari Salvador Samà Torrents, van ser bàsics en les negociacions.

El 1905 es va signar un primer conveni i el 1907, un segon: el banc faria de contractista i executaria l'obertura de la futura Via Laietana segons el projecte d’Àngel Josep Baixeras, actualitzat el mateix 1907 per l’arquitecte municipal Pere Falqués. L’Hispano Colonial comptava finançar les obres amb l’emissió dels Bons de Reforma, a cinc-centes pessetes cadascun i amb un interès anual del 4,5 amortitzable durant setanta-cinc anys. 

Ara sí, tot estava a punt. Tanmateix, si en els inicis el projecte d'obertura de la Via Laietana estava associat a l’higienisme i la coherència urbanística, el 1908 tenia a veure amb motius econòmics i de classe. A la burgesia de l’Eixample li calia revalorar el sòl, li calia arribar al mar i li calia un nou centre de negocis modern amb bancs, companyies d’assegurances i altres institucions econòmiques. El cost humà i patrimonial que suposava l’esventrament de Ciutat Vella no va suposar cap fre.

La Reforma, com se’n va dir durant anys, va causar un gran impacte a la ciutat. Va suposar obrir un esvoranc de vuitanta metres d’ample i uns nou-cents de llarg en una zona molt habitada i va afectar de forma indiscriminada cases i edificis, carrers i places, comerços i obradors, tallers i vides de famílies. Es calcula que unes deu mil persones es van veure desplaçades a altres barris. A banda dels propietaris, els llogaters dels pisos no van rebre cap mena d’ajut ni indemnització. Però també va afectar casals nobles i palaus gòtics. “La reforma de Barcelona es una verdadera demolición a cañonazos”, es llegia al setmanari catòlic Cataluña l’any 1911. L’Esquella de la Torratxa en va fer mofa durant mesos. 

El Concurs Artístic de la Vella Barcelona
El relat de la demolició ha quedat extraordinàriament documentat. Per deixar constància de la Barcelona que desapareixia, l’any 1908, l’Ajuntament va convocar el Concurs Artístic de la Vella Barcelona, que va premiar treballs de gran qualitat com, per exemple, les fotografies d’autors com Josep Pons Escrigas, Miquel Matarrodona, Adolf Mas i Narcís Cuyàs, o els dibuixos de Modest Urgell. Uns i altres suposen una via d’accés al barri que se n’anava i a les seves formes de vida. Les dones de la font del carrer de l’Avellana, els nens i nenes del carrer d’en Mallà (i les rates), el tràfec humà del carrer de Sant Pere Més Alt, la Ramona del carrer de la Tarongeta, la drapaire del carrer dels Mercaders o el carrer més estret de la ciutat, el de les Donzelles, de metre i mig d’ample. 

El primer any van anar a terra seixanta-sis edificis. Va ser la primera fase, que va començar el març del 1908 i que va demolir des del passeig de Colom fins a la plaça de l’Àngel. La segona, des d’aquesta plaça fins al carrer de Sant Pere Més Baix, es va fer al cap d’un any. I la tercera, des d’aquest carrer fins al pla de Jonqueres, el 1911, el mateix any que l’historiador i regidor Francesc Carreras Candi va proposar a la comissió de la Reforma un nom per a la nova avinguda: “Que este nombre sea el de la Barcelona indígena [...] el de Vía Layetana”. El 12 d’octubre, el consistori ho aprovava. L’alternativa, avinguda de la Llibertat, proposat pel regidor republicà Ricardo Soriano, no va prosperar.

També el 1911, un projecte municipal racionalitzava els serveis urbans sota la via amb dues galeries a cada costat per a instal·lacions i serveis. Ja llavors, es va plantejar construir dos túnels per al ferrocarril subterrani, tot i que molts regidors s’hi van oposar, ja que no veien clar que fos necessari. El metro no es va inaugurar fins al 1926. 

En conjunt, entre el 1908 i el 1913, van desaparèixer vuitanta-cinc carrers i uns dos mil edificis entre el port i la plaça d’Urquinaona. Una altra cosa va ser la construcció de nous edificis, que no va ser tan ràpida com es volia. A mesura que el projecte avançava, les veus de protesta eren tan fortes i arribaven des de grups tan diferents, que, acabats els enderrocs del 1913, l’Ajuntament va encarregar una reforma de la Reforma. És a dir, va demanar a reconeguts arquitectes estudis detallats de cada tram: el primer va encarregar-lo a Domènech i Montaner, el segon a Puig i Cadafalch i el tercer a Ferran Romeu. Passava que, com algunes veus ja havien avisat, cada cop hi havia més peces de valor patrimonial i històric que s’anaven trobant amb els enderrocs. La gran sorpresa va ser quan es va urbanitzar la plaça de Ramon Berenguer III i hi va aparèixer la muralla romana, fins llavors amagada entre cases. 

L’Ajuntament va incorporar bona part de les modificacions que van presentar aquests arquitectes, que tenien el suport de veus com Antoni Gaudí, Joan Maragall o Jeroni Martorell. En conjunt, es renunciava a la geometria racionalista de Cerdà i Baixeras per anar-la corregint en funció de les troballes monumentals fetes amb els enderrocs.

Un cas excepcional va ser la salvaguarda de la casa del Gremi de Velers, situada al carrer de l’Arc de Jonqueres cantonada amb Sant Pere Més Alt i catalogada com a monument nacional el 1919. Es va salvar desviant el traçat de la nova avinguda cap al carrer de Jonqueres. Un altre cas van ser els edificis que es van desmuntar pedra a pedra per ser ubicats en un altre lloc, com la casa Padellàs i la casa del Gremi dels Calderers, que era al carrer de la Bòria i que primer es va traslladar a la plaça de Lesseps i després a la de Sant Felip Neri. 

La desaparició d'edificis destacats
Tanmateix, es van perdre molts edificis destacats, com l’església barroca de Santa Marta, que era al carrer de la Riera de Sant Joan. El seu magnífic portal va ser cedit a l’Hospital de la Santa Creu i reconstruït en el nou recinte de Lluís Domènech i Montaner com a façana d’un pavelló. Es va perdre també el Palau del Marquès de Sentmenat, a la cantonada de la Riera de Sant Joan amb el carrer del Pont de la Parra; la capella de Sant Cristòfol, situada al carrer de l’Arc de Jonqueres; el Palau del Marquès de Monistrol, al carrer Ample, i els del Marquès de Fortuny i de Serrallonga, al carrer de Basea. 

Arran de tot aquest procés, es van passar a valorar edificis i elements patrimonials que fins llavors no s’havien valorat. Les associacions artístiques i tècniques de la ciutat van proposar conservar-ne els elements arquitectònics més destacats i reutilitzar-los per embellir espais singulars propers a la Via Laietana, com el barri de la catedral. Va ser així com aquest es va reformar en estil gòtic amb elements recuperats dels enderrocs i es va anar consolidant la consciència d’un barri gòtic com un espai monumental però també simbòlic. Un nou concepte que tenia a veure amb la reivindicació d’un passat d’identitat catalana associat a un projecte polític nacional.

A mesura que s’iniciaven les subhastes, ja es va veure que la cosa no aniria tan de pressa com es volia. El primer solar va ser per a Correus, comprat per l’Estat el 1911, tot i que l’edifici va tardar anys a construir-se. L’Hispano Colonial se’n va adjudicar els números 3 i 5, on va alçar els primers edificis. El juny del 1913 s’hi instal·laven els primers habitants. Però les subhastes seguien quedant desertes. Les obres anaven lentes i els inversors no veien clar com acabaria tot plegat. El 1913 es va començar a construir la Caixa de Pensions per a la Vellesa, edifici d’Enric Sagnier. L’any 1916 només es van vendre cinc solars i amb imports baixos. El poblament de la nova Via Laietana, en línia amb els office buildings nord-americans i amb el modern estil arquitectònic de l’Escola de Chicago, va anar lent. El moment daurat, el de la construcció dels grans edificis, va ser els anys vint i trenta. 

Via Durruti
Durant la Guerra Civil, l’avinguda es va passar a dir via Durruti. Els bombardeigs de l’hivern del 1938 van provocar centenars de morts, milers de ferits i la destrucció de desenes d’edificis, sobretot al port i a la Barceloneta, però també van afectar la Via Laietana. Aprofitant l’efecte dels bombardeigs, el primer alcalde franquista va continuar la Reforma en la seva quarta secció: l’actual avinguda de la Catedral.

Financerament, amb la venda de solars, el municipi no va recuperar mai les despeses dels enderrocs. Si bé el sanejament de Ciutat Vella va tardar anys a ser una realitat, l’Eixample i el port havien quedat connectats i el barri Gòtic s’havia valorat. Tanmateix, el que havia estat una de les grans operacions urbanístiques del segle XX a Barcelona —la segona arribaria a finals de segle, arran dels Jocs Olímpics del 1992—, es va dur a terme a través d’una gentrificació mai reconeguda i amb arguments no sempre explícits de control social de la població. És significatiu, en aquest sentit, llegir què diu Baixeras en el seu projecte del 1880 sobre la Llei d’expropiació forçosa, quan es referia als carrers de Ciutat Vella: “Por su estructura, son asimismo un peligro social, porque se utilizan siempre como baluarte seguro en cualquier motín, y tambén prestan secreto a los garitos y el crimen”. 

L’últim solar lliure de l’avinguda, el de la companyia d’assegurances Hispania, es va edificar el 1958. Havien passat cinquanta anys des d’aquell dimarts 10 de març, quan les autoritats van colpejar el primer edifici del carrer Ample. La nova Barcelona metropolitana ja tenia una avinguda que unia el mar amb la part alta de la ciutat.