L’agressivitat verbal i organitzativa del nacionalisme català havia arribat a nivells desconeguts fins aleshores. El fracàs de la Campanya per l’Autonomia de 1919, els anys del pistolerisme i el Desastre d’Annual havien rematat el moribund sistema de la Restauració, afeblit per les revolucions de 1909 –la Setmana Tràgica– i de 1917.

Aquell estiu de 1923, en què a Espanya s’ensorrava un règim, a Europa continuaven les convulsions causades per la Gran Guerra. Desenes de milers de soldats tornats a casa havien militaritzat la vida pública: la política després de 1919 vestia d’uniforme i desfilava, i els nacionalistes catalans n’havien pres nota.

Estat Català el dirigien l’excoronel de l’Exèrcit espanyol Francesc Macià, de seixanta-quatre anys, i el jove Daniel Cardona, de trenta-tres. El context, creixentment violent i tens, empenyia els nacionalistes radicals a organitzar els seus propis grups d’acció, els escamots –i preconitzar un nou ideal de jove revolucionari.

Estat Català culminava la llarga maduració de l’independentisme (aleshores anomenat separatisme), el sector més radical del catalanisme, que de 1891 ençà havia anat covant-se sota les sigles de la Unió Catalanista. Sota aquesta entitat paraigua, al llarg de més de dues dècades va anar-s’hi desenvolupant un catalanisme que no volia compartir projecte polític amb Espanya.

De mica en mica, van agafar símbols –l’estelada, el 1908– i mites propis, inspirats en la Cuba que el 1898 havia deixat de formar part d’Espanya. Durant anys, el separatisme va publicar les seves revistes i fulletons sense passar a formar una organització amb una estratègia independentista.

L’esclat de la Gran Guerra i l’Aixecament de Pasqua irlandès de 1916, tanmateix, van trasbalsar aquests sectors i oferien un exemple insurreccional clar a seguir. Com escrivia el 1919 Josep Maria Batista i Roca a Daniel Cardona, qui seria cofundador d’Estat Català tres anys més tard: “La tàctica hauria de consistir en emprendre una campanya violenta, mantenint l’entusiasme del poble i dirigint-lo tant contra els espanyols com contra els capdavanters de la Lliga. En una paraula, seguir l’exemple d’Irlanda”.

D’aquesta fascinació per Irlanda, en substitució de Cuba, i l’agitació que va seguir a la Gran Guerra amb el sorgiment de nous estats com el txecoslovac o el polonès –una autèntica “primavera de les nacions”– naixia Estat Català el 1922. Els independentistes havien creat una organització paramilitar per establir, com altres nacionalismes d’Europa estaven fent, un Estat a Catalunya.

A finals de 1922, el projecte de front únic nacionalista per l’alliberament de Catalunya havia agafat forma. Cardona s’havia encarregat de l’aparell propagandístic i d’estructurar i enquadrar les desenes de joves que acudien per posar-se al servei de Macià i de Catalunya. Els principis de Guimerà, Aldavert, Roca i Martí i Julià, dels quals s’havia amarat la joventut independentista, concebien el règim de la Restauració com un femer del qual calia mantenir-se allunyat. La política institucional era sinònim de corrupció, de possibilisme, d’una transigència davant la qual, seguint la tradició dels federalistes almirallans de les dècades de 1870 i 1880, calia oposar la intransigència.

La resolució revolucionària de la qüestió nacional semblava, per als sectors arrenglerats en el flamant Estat Català, quelcom imminent. El fracàs palès de la política institucional, malgrat haver esgarrapat la Mancomunitat el 1914, havia marcat profundament una nova generació de joves. Res de càrrecs, partits, parlaments o negociacions: l’única via per la llibertat de Catalunya eren els escamots, els fusells i les pistoles –i al damunt dels caps, l’estelada.

L’estiu de 1923, sortia un número de la revista d’Estat Català, amb la imatge de Terence McSwiney, màrtir de l’alliberament nacional irlandès, en portada. Manual del Legionari, es titulava el lliurament. Estat Català publicaria també un Catecisme del jove patriota, que serviria com a breviari per als nous reclutes de la milícia que de mica en mica es volia construir.

A redós d’Estat Català es van anar organitzant els anomenats escamots, que estaven dedicats a tasques d’agitació política dins la formació independentista, cercant afiliats, repartint segells de cotització o la premsa partidària, però que, fonamentalment, responien a un objectiu paramilitar. La paraula i les intencions quedaven dites.

Tanmateix, a banda de l’organització dels escamots i per molt que el llenguatge convidés al combat, la realitat era més complexa, i Estat Català trigaria mesos a reeixir. I el setembre de 1923, el capità general de Catalunya impulsaria un cop d’estat que va canviar completament la situació política.

La milícia va haver de superar aleshores nombroses dificultats abans d’articular una resistència paramilitar, política i cultural a la Dictadura. Tot i això, Estat Català passaria a la història de Catalunya per la temptativa del Complot de Garraf (1925) i Prats de Molló (1926), que donarien un gran prestigi a l’organització i a Macià, a Catalunya i a tot Europa.

Estat Català impulsaria també la redacció d’un projecte de Constitució catalana a l’Havana (1928) i seria un dels tres corrents fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya (1931), que portaria la República Catalana, tot i que efímerament. Durant la Guerra del 1936, la derrota i el franquisme, Estat Català continuaria lluitant per la independència de Catalunya.