La moneda va arribar a Catalunya per via marítima, de la mà dels grecs que van establir una colònia a Empúries. Les primeres encunyacions s'hi van fer cap a mitjan segle V aC i eren peces de poc valor, amb gravats que imitaven els de tallers de més prestigi. Al cap de poc temps, però, sembla que la ciutat ja era prou important per començar a identificar les monedes amb un distintiu propi. Com que la ciutat anava creixent i tornant-se més important econòmicament, cap al segle III aC ja es van encunyar dracmes de plata, les unitats de referència en tot l'àmbit grec. Pels carrers, aquestes monedes locals circulaven juntament amb d'altres d'arreu de la Mediterrània.

Sembla que les encunyacions de moneda grega es van acabar a Catalunya cap al segle I aC, quan els romans van imposar els seus denaris. Però l'arribada dels romans -el 218 aC- va tenir una altra conseqüència: la febre del diner es va encomanar a algunes tribus iberes, que també van començar a fabricar moneda per pagar els homes que lluitaven contra l'Imperi. Un cop sufocades les revoltes, encara van continuar funcionant amb autorització oficial unes vint seques (tallers de fabricació de moneda) iberes al territori de l'actual Catalunya, entre les quals destaquen la de Kese (al costat de Tarragona) i la d'Iltirta (Lleida).

Però l'any 45 aC Roma va prohibir les monedes dels indígenes. Durant més o menys un segle, els únics tallers d'encunyació que van quedar a Catalunya van batre moneda imperial. Tàrraco (el més important de tots), Ilerca i Ilerda (la Iltirta ibera, Lleida) estaven obligades a encunyar els asos, els dupondis o els sestercis del sistema romà. Cal·lígula (37 dC-41 dC) va anar més enllà i va fer emetre tota la moneda des de Roma, encara que van proliferar les imitacions arreu.

Els visigots, que es van instal·lar a Catalunya a la primeria del segle V, es van romanitzar progressivament i també van adoptar el sistema monetari imperial. Al principi van encunyar moneda d'imitació romana, però cap al final del segle VI ja van introduir-hi alguns elements propis, com els bustos dels seus reis.

En el segle VIII, desmembrat el regne visigot i amb la major part de la península Ibèrica sota domini musulmà, Carlemany va crear la Marca Hispànica unint els comtats de Girona, Cardona, Osona i Urgell. Amb els segles, els territoris catalans van anar guanyant autonomia, i poc després ja els trobem independitzats dels francs. Als comtats hi funcionaven seques pròpies, que seguien el sistema monetari carolingi, amb l'argent com a metall noble bàsic.

A banda, com que els comtats eren terres de pas i amb un comerç molt dinàmic, també podríem trobar monedes franques i, sobretot, musulmanes. La cultura islàmica, fermament assentada a la península Ibèrica (sense anar més lluny, Tortosa i Lleida van ser regnes de taifes d'Al-Andalus fins a mitjan s. XII), era un dels referents econòmics i culturals més importants del moment, així que no és estrany que hi hagués molts pagaments que es fessin en moneda musulmana, dinar d'or i dirhems d'argent. De fet, com que sovint no se'n tenia tants com calia, es van encunyar imitacions dels dinars (anomenades mancusos) a les seques de Barcelona i de Besalú, amb les inscripcions en àrab i tot. A tall d'exemple, podem esmentar que Ramon Berenguer I va comprar els comtats de Carcassona i Rasès per 44.800 mancusos.

Jaume I va heretar del seu pare una situació monetària delicada perquè les despeses militars l'havien obligat a encunyar més monedes, però de menys qualitat, és a dir, a devaluar-la. El Conqueridor ho va arreglar batent una nova divisa, el tern, amb un terç d'argent (d'aquí el seu nom) i jurant que aquesta composició seria immutable.

El 1285, el fill del rei Jaume, Pere II el Gran, va encunyar per primer cop una nova moneda de plata, de valor equivalent al sou, que s'havia de convertir en la moneda catalana per excel·lència durant més de quatre segles: el croat, gravat amb una creu al revers, de la qual pren el nom. Aquestes monedes s'encunyaven a Barcelona i Perpinyà, sota la vigilància de dos prohoms que vetllaven perquè no se'n rebaixés la quantitat de plata. El croat, així, es va convertir en una moneda de referència a l'edat mitjana.

Els segles XVI i XVII són els de l'esplendor castellana, vinculada a l'explotació dels recursos de les colònies americanes. El ral de plata i l'escut d'or castellans es van convertir en les monedes de prestigi internacional. Catalunya va continuar encunyant, però des del temps de Carles V va començar a posar la data i la inscripció "Hispaniarum rex"; és a dir, rei de les Espanyes. A més, el mateix monarca va fer encunyar el 1535 a Barcelona una emissió extraordinària de monedes unificades per a tots els seus dominis peninsulars.

Durant la guerra de Successió, tant Felip d'Anjou com l'arxiduc Carles d'Àustria van fer circular moneda pròpia. No obstant això, la victòria del candidat Borbó va significar, entre altres coses, la prohibició per a Catalunya d'encunyar moneda, el tancament de la seca de Barcelona (que només s'obriria puntualment) i l'obligatorietat que circulés pel Principat el monetari castellà. De tota manera, el secretari de la Societat Catalana d'Estudis Numismàtics (de l'IEC), Xavier Sanahuja, explica que la gent va continuar utilitzant les antigues monedes catalanes fins que Isabel II va obligar a retirar-les de circulació el 1854.

El segle XIX va significar el (sinuós) camí cap a la simplificació del sistema monetari espanyol. La qüestió no era senzilla, perquè cada monarca o govern encunyava les seves pròpies monedes. Per embolicar-ho més, durant la invasió francesa, les monedes gal·les també es van declarar de curs legal i, sota el regnat d'Isabel II, els carlistes també van difondre la seva moneda. A més, a Catalunya, puntualment, algunes ciutats van batre monedes d'emergència que es reconeixien perquè tenien l'import en pessetes o 'quartos', segons la peça. Tot plegat, sumant a les monedes d'èpoques anteriors encara en circulació, feia que l'any 1864 hi hagués vuitanta-quatre monedes de curs legal a Espanya.

I així fins que la Gloriosa, la revolució liberal que va derrocar Isabel II el 1868, va comportar una nova reforma que ja va fixar la pesseta (una paraula d'origen català) de plata com a unitat monetària. A partir d'aleshores, els successius règims van consolidar-la com a unitat del sistema monetari, si bé el material de què era feta, la mida i la iconografia van anar canviant. El 1902 un decret va obligar a retirar de circulació la moneda anterior al 1868, de manera que la pesseta va quedar com a única unitat, fins al gener del 2001.