La sentència del jutjat d'Osca insta a retornar a Sixena 44 peces que s'exposen al Museu de Lleida, entre les quals hi ha la de la imatge.

Sí, el juliol de 2016 el MNAC va retornar 53 objectes que la Generalitat havia adquirit el 1992 i el 1993. Es van tornar perquè no formaven part del Catàleg del Patrimoni Cultural Català i, per tant, no disposaven del grau de protecció que sí que tenen els 44 objectes que el Museu de Lleida no vol retornar.

La raó per la qual uns estaven catalogats i els altres no és senzilla. L'any 1999 la col·lecció diocesana del bisbat de Lleida va ser declarada en bloc patrimoni.

1923, any en què el Reial Monestir de Sixena va ser declarat monument nacional (equivalent a l'actual bé d'interès cultural). Aquesta és la data que es fa servir de tall per reclamar les peces: si van ser venudes abans de l'any 23, no es reclamen; si van ser venudes després, sí. A aquesta segona categoria pertanyen les 97 peces comprades per la Generalitat els anys 1983, 1992 i 1994 (les 53 del MNAC i les 44 del Museu de LLeida).

Béns mobles o immobles: un detall essencial
Cal dir que quan es declara un edifici monument nacional això no inclou els béns mobles que hi ha en el seu interior. Per fer-ho, s'ha d'incloure un annex amb una llista del que hi ha dins. En el cas de la declaració de Sixena del 1923, no hi havia cap annex.

"Un cop feta la declaració, la Comissió Provincial de Monuments d'Osca va demanar al bisbat de Lleida accedir al monestir per examinar-lo. En cap moment mencionen els objectes que hi ha a dins, cosa que significa que ni ells mateixos consideraven inclosos els béns mobles dins de la declaració. Per esquivar aquest escull, que és un eix central del cas, la jutgessa del Jutjat de Primera Instància d'Osca va considerar aquests béns mobles com si fossin immobles; és a dir, com si els objectes formessin part de l'edifici", va explicar a SÀPIENS Albert Velasco, cap de Conservació del Museu de Lleida.

Seguir-los la pista no és fàcil: els protagonistes d'aquesta història són morts, les actuals monges que habiten el monestir des del 1985 pertanyen a l'orde de Betlem i no tenen res a veure amb la comunitat anterior, i el monestir ja no pertany a la diòcesi de Lleida.

Així, doncs, és difícil saber on han anat a parar la vintena de peces de Sixena que encara es troben desaparegudes (a més de la que va ser robada al MNAC el 1991) i és probable que moltes estiguin en col·leccions privades i s'hagin anat venent en cases de subhastes, com va estar a punt de passar amb un bressol de nen Jesús de plata l'any 2016.

El que sí que sabem és el següent:
 

1. A l'inici de la dècada dels setanta, mentre es feien unes reformes al monestir, la comunitat de monges de l'orde de Sant Joan de Jerusalem, que hi vivia des de la seva fundació, va demanar permís a la diòcesi de Lleida (a la qual pertanyien) per viure amb les monges santjoanistes del convent de Valldoreix, a Sant Cugat del Vallès. Les monges es van endur amb elles més d'un centenar d'objectes de Sixena. Bàsicament, joies de gran valor fàcilment transportables com reliquiaris, creus de pedreria, calzes...
2. El 10 d'abril del 1972, el mateix dia que la mare priora, Angelita Opi, i unes altres tres monges van obtenir el permís per traslladar-se de Sixena a Valldoreix, es va formalitzar un dipòsit d'aquestes peces al MNAC. L'acord el van rubricar Opi i el director dels Museus de Barcelona, Joan Ainaud de Lasarte. S'hi especificava que les monges eren les propietàries legítimes de les peces i que, com a tals, les podien reclamar en qualsevol moment si les necessitaven. De fet, així ho van fer moltes vegades entre el 1972 i el 1993. A més, durant aquests vint anys, les monges van deixar en dipòsit noves remeses d'objectes alhora que també en van vendre, cosa que alimenta el ball de xifres que hi ha al voltant de la quantitat total de peces existents de Sixena.
3. El juny del 1974, Angelita Opi, la mare priora, va morir a la casa rectoral de Valldoreix. Mai no es va nomenar nova priora de Sixena, raó per la qual la va substituir, de facto, Pilar Sanjoaquin, priora de la comunitat de monges de Valldoreix i mare superiora de l'orde de Sant Joan a tot l'Estat. Va ser ella qui va signar els tres contractes amb la Generalitat segons els quals es venien els 97 objectes ara reclamats. Malgrat ser la màxima autoritat estatal de l'orde, en el judici es va considerar que Sanjoaquin no tenia legitimitat per fer la compravenda i es van declarar nul·les les transaccions. Però aquestes no van ser les úniques operacions relacionades amb Sixena que va fer Sanjoaquin: ella també es va encarregar de la venda de finques agrícoles vinculades al monestir i també va ser qui va llogar-lo a les monges que actualment hi resideixen.