De protagonistes, en aquesta història, n'hi ha uns quants, però Josep Gudiol i Ricart és, sense dubte, el principal.

Nascut a Vic, el 1904, aquest historiador de l'art i arquitecte era l'arquitecte adjunt de la Secció de Monuments del Govern l'any 1936, quan es va saber del mal estat en què havien quedat les pintures murals del Reial Monestir de Sixena en l'incendi que havia patit l'agost d'aquell mateix any.

Després de comprovar la gravetat de la situació, Gudiol va encapçalar l'expedició que va arrencar les pintures, evitant-ne, així, la desaparició. Anys més tard, el 1941, seria sotmès a un judici de depuració per les autoritats franquistes i acusat d'un arrencament maldestre de les pintures. Us ho expliquem a continuació.

Josel Gudiol i Ricart -  Institut Amatller d'Art Hispànic

1. Agost de 1936: incendi al Reial Monestir de Santa Maria de Sixena. Segons unes fonts, l'haurien incendiat uns desconeguts el 3 d'agost. Segons d'altres, potser ho haurien fet persones del mateix poble, fins i tot del mateix Comitè Revolucionari.

2. Abans d'octubre de 1936: l'escultor Apel·les Fenosa es presenta a la Generalitat amb un camió carregat de retaules i demana ajuda per salvar l'art aragonès.

3. Octubre de 1936: Josep Gudiol i Ricart viatja a Sixena per analitzar en persona l'estat de la situació. Segons va explicar ell mateix, el viatge va ser "una successió de disgustos". Es va trobar amb capelles romàniques derruïdes, retaules gòtics cremats, peces d'orfebreria perdudes... En tornar a Barcelona, Gudiol demana finançament al seu cap (Jeroni Martorell) per arrencar les pintures: 4.000 pessetes. L'ingrés es va fer efectiu l'hivern del 1937, però l'arquitecte no va esperar que arribés per extreure les pintures.

4. Finals d'octubre o principi de novembre del 1936: Gudiol avança de la seva butxaca les 4.000 pessetes i torna a Sixena acompanyat del fotògraf Antoni Robert i el tècnic Antoni Llopart. Tots tres, ajudats per tres manobres del poble contractats per Gudiol, extreuen les pintures.

5. 1936-1939: Teresa Amatller, filla de l'industrial xocolater i amiga personal de la família Gudiol, cedeix el seu pis al passeig de Gràcia, 41, perquè s'hi instal·li un taller de restauració per al patrimoni artístic que corria perill. Així, la Casa Amatller es va convertir en una seu improvisada del Servei de Monuments de la Generalitat per on van passar no només les pintures de Sixena, sinó també les del monestir de Pedret o les de Cardona.

6. 1940: les pintures murals de Sixena queden formalment instal·lades al MNAC, en dipòsit

7. 1941: Gudiol és sotmès a un judici de depuració per les autoritats franquistes i acusat d'un arrencament maldestre de les pintures. En el seu escrit de defensa, Gudiol va triar el cas de Sixena com a exemple per explicar el paper que havia tingut salvaguardant i protegint el patrimoni artístic eclesiàstic, fet que va permetre reconstruir tot el que va fer a Sixena, pas a pas. Durant el judici va ser inhabilitat com a arquitecte.

8: 1941 Funda l'Institut Amatller d'Art Hispànic, des d'on va dur a terme una tasca ingent en el panorama artístic català i que li va ser reconeguda amb la Creu de Sant Jordi abans de la seva mort el 1985.

9: 1985. Mor a Barcelona.

Portes, arcs, altars, el cor... tot havia quedat reduït a cendres i estelles. Gudiol va mirar de reüll els cossos semimomificats i escampats per terra de la mare i germana petita de Pere el Catòlic, Sança de Castella i Dolça d'Aragó, i va creuar de pressa en direcció al claustre. Estava nerviós. Volia veure l'estat en què havia quedat la sala capitular, considerada la "Capella Sixtina" de la pintura aragonesa del segle XIII. En arribar, "no vaig poder contenir les llàgrimes [...]. El bellíssim artesanat mossàrab de fusta era una capa de cendres coberta per les ruïnes del sostre esfondrat. Els arcs, abans brillants i policroms, eren una ruïna grisa i negra que es perfilava sobre el cel. El foc havia transformat les meravelloses pintures, que mesos abans semblaven acabades de fer, en unes figures monocromes quasi invisibles", va explicar Gudiol.

1. Les flames van cremar durant 48 hores ininterrompudes i van fer desaparèixer el 50% de les pintures murals.
2. Les que van sobreviure -les que avui es troben al MNAC- van patir una veritable transformació cromàtica. Se'n va alterar la pigmentació:
   1. Quan el sostre de fusta mossàrab es va incendiar, aquest va fer un "efecte forn" que va elevar enormement la temperatura de la sala. Segons l'informe de l'Institut de Ciències de la Terra del CSIC —un dels diversos estudis encarregats pel MNAC per avaluar l'estat de les pintures i els danys que podrien patir davant d'un hipotètic trasllat a Sixena—, els materials pictòrics, els pigments i els aglutinants de les pintures van patir una transformació química que va alterar completament la policromia dels murals i la seva composició.
   2. Quan la sala va arribar als 400 graus, el vermell (cinabri) va desaparèixer i el blau (atzurita) es va tornar negre; l'ocre va esdevenir vermell pàl·lid i els verds (aerinites i celadonites), marrons.
3. Es va alterar la capacitat de cohesió del morter, cosa que el fa especialment susceptible davant d'un possible canvi d'ubicació, segons un altre informe de l'Smithsonian Museum Conservation Institute.

En el judici de depuració a què va ser sotmès per les autoritats franquistes, Gudiol va ser acusat d'un arrencament maldestre de les pintures. Va utilitzar la tècnica de l''strappo', que no és amiga de les presses. Cal triar bé la roba i la cola, procurar que la tela s'adapti ben bé al mur per arrancar-ne la totalitat, després fer de forma acurada l'arrencament, tibant des d'una banda de la tela. I finalment, recol·locar la pintura en el nou suport i extreure la roba i la cola que s'ha fet servir per arrencar la pintura i que es treu a còpia de fregar-la amb una esponja mullada amb aigua calenta.

Ara bé, no és difícil imaginar les dificultats amb què es devien trobar Gudiol i els seus ajudants per dur a terme tot aquest procés. A més de fer-ho tot a contrarellotge, moltes de les pintures són peces d'unes dimensions enormes i estaven molt malmeses pel foc.

A més, l'arrencament va evitar de totes totes la desaparició de les pintures. L'historiador que més coneix la figura de Gudiol, Guillem Cañameras, va trobar un document que ho ratifica: el dietari del seu germà, l'Antoni Gudiol. En aquesta llibreta una anotació destaca pel damunt de la resta: "Just el dia que es van acabar d'arrencar les pintures murals de la sala capitular del monestir de Sixena van començar les pluges de l'hivern". No hi ha dubte que les pintures, malmeses i exposades a la intempèrie com estaven, van ser salvades "in extremis". És per això que Gudiol estava molt satisfet de l'arrencament i va atribuir a la gelosia l'allau de crítiques que va rebre.

Per dos motius principals: per l'estat en què es troben les pintures i per l'estat de conservació actual del monestir

Sobre les pintures
La forma en què es van arrencar les pintures de Sixena expliquen algunes de les seves particularitats:

• A diferència de la resta de pintures murals arrencades, com les de Taüll, les de Sixena encara tenen restes de la cola que es va fer servir durant l'extracció: la caseïna càlcica, formada per calç i caseïna, una proteïna present en el formatge.
• Un dels estudis encarregats pel MNAC, en aquest cas al Departament d'Anàlisi de Material del Patrimoni Cultural de la Universitat Politècnica, determina que la presència d'aquestes restes fusionades amb la pintura són un problema greu davant un hipotètic trasllat, ja que el procés de carbonatació encara actiu en la proteïna les fa més vulnerables als canvis de temperatura i humitat.
• Igualment vulnerables són les teles de cotó i les estructures de suport de guix i fusta que es van fer servir per traspassar les pintures. Segons un altre estudi, el del Centre Innotex de la UPC, les vibracions, els moviments i el desmuntatge del sistema estructural dels arcs podria provocar danys i pèrdues de pigments originals.

Sobre l'estat actual del monestir

• La sala capitular on es volen reinstal·lar les pintures va estar sense sostre entre els anys 1936 i 1992. Cinquanta-sis anys a la intempèrie són molts anys, més si es té en compte que Sixena es troba en una zona pantanosa i que les humitats també pugen a través del subsòl.
• "Els murs s'han impregnat completament de l'aigua de la pluja i són plens de microorganismes. Aquí, al MNAC, la sala on es troben les pintures no solament té unes determinades condicions d'humitat i temperatura estables sinó que, tant per dalt com per baix, hi ha dues sales de conferències, cosa que genera una cambra d'aïllament extra", va explicar a SÀPIENS Mireia Mestre, cap de Restauració del MNAC.